IN FERNEM LAND

APROPANT-ME AL QUARTETT DE LUCA FRANCESCONI


quartett

La setmana vinent s’estrena en el Gran Teatre del Liceu l’òpera Quartett de Luca Francesconi, que va veure la llum per primera vegada l’any 2011 al Teatro alla Sacala de Milà i que tot seguit s’ha representat a Londres, Buenos Aires, Àmsterdam, Sidney i ara Barcelona en la que supsoa l’estrena a l’Estat espanyol.

Quartett està basada en l’obra de teatre Quartett de Heiner Müller (1981) que alhora s’inspira en el famós epistolari Les relacions perilloses de Choderlos de Laclos (1782).

El quartet del títol en realiatat són dos únics personatges que es desdoblen i s’intercanvien les personalitats del vescomte del Valmont (baríton) i la marquesa de Marteuil (soprano).

Francesconi divideix l’orquestra en grups contrastants i també utilitza l’electrònica per portar la seva música a un terreny de l’espai sideral. La música electrònica va ser feta per Francesconi en col·laboració amb Serge Lemouton de l’IRCAM, l’institut d’investigació acústica que va ser fundada per Pierre Boulez a París.

L’obra té una durada de 80 minuts i tot i que s’escolta amb interès, com succeeix quasi sempre en les òperes contemporànies necessita de la vessant escènica per a fer més comprensible la proposta, potser per això el Liceu en la promoció de l’estrena quasi ha oblidat a Francesconi i ens parla més de La Fura dels Baus, un clàssic en la concepció operística dels nostres dies que ens hauria de fer meditar.

Avui no us puc parlar gaire d’aquesta òpera que no conec, només us puc deixar informació al seu entorn i material per a tots els interessats que abans d’assistir a les representacions liceistes tinguin la inquietud d’apropar-se sense por i complexos a una òpera contemporània.

Sinopsis:
Lloc i temps: Un saló abans de la Revolució francesa i un búnquer després de la Tercera Guerra Mundial.

Escena 1
Mentre la marquesa de Merteuil espera al vescomte de Valmont medita sobre el renovat interès que el seu antic amant li ha manifestat recentment. Ella, en canvi, es mostra impertorbable, tot i que revela una profunda ambigüitat de sentiments.

Escena 2
Entra Valmont. El vescomte i la marquesa es provoquen mútuament amb sarcasme: Valmont diu creure a Merteuil novament enamorada; ella s’interessa per saber quina és la dama que ell desitja actualment. A l’assabentar-se que l’objecte de desig de Valmont és madame de Tourvel, la marquesa reacciona amb ràbia: pretén provocar gelosia en el vescomte, confessant que posseeix un nou amant, bell i, sobretot, jove.
Escena 3
El vescomte i la marquesa ironitzen, fustigant-se, sobre la joventut perduda de tots dos. La marquesa està irritada pel fet que Valmont vulgui seduir madame de Tourvel; ella preferiria que s’interessi més aviat en la jove Cécile de Volanges, verge i inexperta, però Valmont la considera una presa massa fàcil.
Escena 4
Valmont accepta seduir la jove Cécil de Volanges i pregunta a la marquesa quan podrà acostar-s’hi. Lluny d’estar satisfeta, Merteuil respon atacant a Valmont i afirmant que, en general, l’home no és per a la dona una altra cosa que el vehicle inanimat del seu plaer. En aquest punt, el vescomte expressa el seu tedi per la brutalitat de la conversa.
Escena 5
La marquesa manifesta el seu terror per la decadència dels cossos; després, diu a Valmont que podrà trobar a Cécile de Volanges l’endemà, a l’òpera.
Escena 6
S’inicia el joc de rols. La marquesa parla com si fos el vescomte, i intenta seduir madame de Tourvel, fingint penedit del seu passat de llibertí; el vescomte li respon, en el paper de Tourvel, dubtant de la sinceritat de les seves paraules.
Escena 7
Continua, cada vegada més tirant, el diàleg de l’escena anterior: madame de Tourvel (és a dir, Valmont) sospita que les bones intencions del vescomte (és a dir, Merteuil) no siguin més que mentides i enganys.
Escena 8
L’escena de seducció continua i arriba al clímax: el vescomte (és a dir Merteuil) sembla haver vençut les resistències de Tourvel (és a dir Valmont), privilegiant l’amor cast que ella li inspira sobre l’amor libidinós que li desperta la jove Volanges.
Escena 9
El vescomte i la marquesa, sobtadament vacil·lants, interrompen el joc de rols i deixen per un moment d’actuar.

Escena 10
Comença llavors un nou joc de rols: ara Valmont comença a festejar Volanges, personificada per la marquesa. També aquesta escena de seducció arriba al seu clímax, quan la jove sembla ja perduda.
Escena 11
El vescomte anuncia que madame de Tourvel ha caigut a les seves xarxes. S’interromp, per segona vegada, el joc de rols i tornen a confrontar directament de forma cada vegada més hostil, buscant destruir a l’altre tant com a si mateixos.
Escena 12
El joc de rols es va esmicolant: portant al límit la ficció, Valmont pren el paper de madame de Tourvel, decidida a donar-se mort per la vergonya d’haver-se lliurat al vescomte. La marquesa li ofereix un got de vi enverinat: en aquest moment es dóna fi al joc i l’actuació. Valmont mor davant els ulls de la marquesa.
Escena 13
La marquesa du a terme en escena els gestos que Ofelia diu en Màquina Hamlet, de Heiner Müller: destrueix la seva casa-presó, els seus objectes, crema els seus vestits, arrenca el cor del seu pit, surt al carrer coberta de la seva pròpia sang.

Us deixo escoltar la versió de l’estrena londinenca

Luca Francesconi
QUARTETT
 
Marquise de Merteuil: Kirsten Chavez (mezzosoprano)
Vicomte de Valmont: Leigh Melrose (baríton)
 
London Sinfonietta
with the projected sound of the Chorus and Orchestra of La Scala, Milan
Director musica: Andrew Gourlay
Royal Opera House’s Linbury Studio Theatre, 24 de juny de 2014.
Part 1
Part 2
No voldria deixar passar per alt en aquesta “preparació” sui generis l’oportunitat que tenim de recuperar la magnífica versió teatral que es va fer en el Teatre Lliure del Quartet de Müller amb uns immensos i imponents Anna Lizaran i Lluís Homar
Premeu l’enllaç per recuperar-ho:    http://www.rtve.es/drmn/embed/video/1666106
També us podria suggerir les diferents i meravelloses propostes cinematogràfiques de Milos Forman (Valmont) i Stephen Frears (Les Liasions Dangereuses) que a l’any 1989 van compatir injustament entre elles, però que s’allunyen tant de la deconstrucció de Müller. Mai és un mal moment per recuperar-les tot i que s’endinsen en el món de l’original de Choderlos de Laclos.
A les representacions del Liceu, Peter Rundel dirigirà l’orquestra i la producció serà la de l’estrena a la Scala i la que ha recorregut el món operístic des d’aleshores, és a dir la d’Àlex Ollé. Els intèrprets seran: Robin Adams com a Vescomte de Valmont i
Allison Cook com a Marquesa de Merteuil.

Més informació sobre les representacions de Quartett al Liceu:

Molt probablement els propers dies aquí en seguirem parlant.

Un comentari

  1. Niklaus Vogel

    Gràcies Joaquim per brindar-nos l’oportunitat d’endinsar-nos en una obra desconeguda. Soc de l’opinió que el Liceu hauria de programar més obra contemporània i donar a conéixer autors que, d’altra manera, no poder estar al nostre abast. Tinc molta curiositat. Una abraçada.

    M'agrada

  2. Gràcies per l’apunt, és una bona oportunitat per conèixer una obra per a mi desconeguda i un bon motiu per apropar-se a l’òpera contemporània , per a mi molt desconeguda, però tambè molt interessant.

    M'agrada

  3. OLYMPIA

    Aquestes propostes tan modernes em semblen molt interessants però, al mateix temps, em fan més por que una pedregada. Em va agradar molt la pel·lícula de Frears però el llibre “Les liaisons dangereuses” , un canon de bona litertura epistolar, em fa fascinar. És una joia.
    Per cert Merteuil és dolenta però Tourvel és tan bleda…i Valmont va saltant d’un llit a l’altra. No tenen res més a fer fins que la revolució els posa els caps al seus llocs corresponents.

    M'agrada

  4. JordiP

    Mirare de fer el preparatori corresponent, tot i que depen de com sigui, sense veure-la pot resultar una mica dura i igual m’arrugo. Potser esperare a dimecres i anire “verge” al Liceu i a veure que passa. Jo d’ença de l’analisi de la temporada que vas publicar, vaig decidir que calia veure-la, crec que he apres a valorar aquesta curiositat que tramets per les coses menys conegudes. A veure que tal, vaig fer la mateixa aposta al Written on skin i no me’n penedeixo gens!

    M'agrada

  5. Joan

    M’imprimiré aquest desdoblament de personatges xq em temo que em costarà seguir la trama. Gràcies! Em toca a l’abonament la darrera funció x tant podré llegir abans les cròniques. Et deixes una versió cinematogràfica en blanc i negre que tot i ser massa artificiosa m’agrada creada per Roger Vadim amb la Jeane Moreau fent de Merteuil.

    M'agrada

    • Certamen em vaig deixar la pel·lícula de Vadim perquè trobo que està molt per sota de les dues esmentades, malgrat que Vadim va comptar amb un repartiment mític, però la pel·lícula no m”agrada gens.

      M'agrada

  6. JordiP

    Hola, acabo de sortir-ne. I puc dir que estic francament satisfet! Haig de dir que quan s’ha iniciat he pensat que allo se’m faria llarg. Musicalment cap harmonia i les meves orelles no estan preparades encara per a aixo. Sortosament no anava pensant que veuria una opera, amb un concepte mes classic del terme, i aixo ha estat positiu per que, des del meu punt de vista, es un espectacle mes complet que el concepte classic. La posada en escena es espectacular, i esta molt ben combinat el video, la musica en directe, la musica gravada, les actuacions a l’escenari. Tot plegat no em sembla gens facil de coordinar-ho tot per tal que funcioni l’espectacle mil·limetricament.

    Les interpretacions de la parella, bonissimes, tampoc son senzilles, i requereixen, a mes de cant, una bona dosi de capacitat dramatica. Merescuts aplaudiments del final.

    L’accio i la musica anava transcorrent i tot i que superat el xoc inicial i ja mes aclimatat, la cosa semblava que em satisfeia mes, pero es a partir de la sisena escena, quan comença el joc de rols, on realment m’ha captivat. A partir d’aquest punt he tingut la sensacio que la musica es dulcificava una mica mes per a les meves orelles (potser es que ja m’hi havia acostumat) i l’exigencia dramatica dels personatges s’ha incrementat considerablement, i els protagonistes han respost satisfactoriament.

    Al final, quan ha acabat he pensat: jaaa? Pero si acabem de començar! Signe inequivoc que ha estat be! M’alegro d’haver seguit els consells i haver agafat l’entrada. Al final acabes descobrint que hi ha mes mon alli fora i que encara es fan coses noves.

    Bona nit!

    PS: El que em costa d’entendre es determinada actitud. He escoltat un comentari, abans de començar a un grup de gent, on es lamentaven que no hi havia entreacte per a poder marxar abans que acabes! Per anar-hi amb aquesta moral, millor et quedes a casa no? En fi, hi ha d’haver de tot!

    M'agrada

  7. Rai

    Hi haig anar ahir. Vaig sortir content d’haver disfrutat d’una òpera diferent i sense cap referent. Els cantants em van agradar, sobretot ella. Estan microfonats (no tota l’estona, no patiu!) per poder posar efectes a la veu en moments molt puntuals. Com a obra, crec que la música de Francesconi grinyola una mica… m’agraden les textures però són gairebé tota l’estona les mateixes, amb alguns moments de clímax… per mi sense la posada en escena crec que amb 15-20 minuts de música ja ho hauria dit tot… és divertit veure com s’ho han hagut de muntar els percussionistes per fer front a les exigències de la partitura. Aquesta vegada són els que han tingut més feina…
    La posada en escena em va agradar molt, tot i que hi ha alguna imatge un pel repetitiva…
    Teniem entrada al 5è pis i vam baixar al 2n ja que 5 minuts abans de començar estava pràcticament buit. Crec que es devien regalar entrades per salvar una mica els mobles, ja que a l’entrada del carrer Sant Pau hi havia grups de post-adolescents amb l’entrepà…
    Tenint en compte que era l’estrena a l’estat espanyol em va sorprendre i preocupar la poca afluència de públic… si davant d’aquest tipus de propostes, amb una posada en escena que podria ser un reclam (la fura) aquí a Barcelona, el públic no respon, no és estrany que el gruix de la programació el formin òperes populars… d’on ve el problema i com fer-hi front?

    M'agrada

  8. Eugenia

    Tambe la vaig veure ahir i a mi, també em costa la música del segle XX (ja XXI?), però em va agradar molt. Se’m va fer curta. No se si l’escoltare, però la musica, l’escena, l’ interpretació, la electrònica…tot plegat m’ha semblat fascinant. Es una llàstima que estrenes d’aquest tipus, amb música força desconeguda, no mogui a mes gent. Un teatre d’òpera com ha de ser, s’ha d’arriscar amb aquests espectacles. Un deu pel Teatre del Liceu.

    M'agrada

  9. jaumeM

    Vaig veure el youtube del Colon i en vaig tenir prou. Ni el tema ni la musica m’agraden. Es massa desagradable per a mi. No me va agradar gens la pel·lícula i l’obra de teatre no la puc veure.
    Que hi farem, soc així. Me quedo amb el barroc, encara que hi ha temes tan durs i cruels com aquest, la musica mels fa mes suportables.

    M'agrada

Deixa un comentari