IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE MUNICH 2016/2017: SEMIRAMIDE (DiDonato-Barcellona-Exposito-Brownlee;Alden-Mariotti)


Joyce DiDonato (Semiramide) Munich 2017

Joyce DiDonato (Semiramide) Munich 2017

L’ocasió mereixia millor sort, començant per un streaming de més qualitat, sense els talls i la baixa qualitat de l’emissió però no només la baixa qualitat tècnica va enterbolir la que esperava com una fita rossiniana de primer ordre, sinó que també hi van haver, sempre sota el meu punt de vista, mancances vocals escèniques i algunes vocals prou importants com per acabar tenint una sensació d’una certa frustració, quelcom habitual quan s’espera molt d’una representació i no ens ho acaben de donar.

Michele Mariotti dirigeix magníficament, a ell li devem que una obra de tres hores i mitja de música ni decaigui ni es faci feixuga, gràcies al tremp i també a la subtilesa que extrau d’una orquestra meravellosa, que sona àgil, cristallina i mostra amb precisió tot l’entramat d’una orquestració tan excelsa com perillosa. El tempo sempre és viu i el tractament cabdal dels recitatius és dramàtic i variat.

Malgrat que alguns ultra ortodoxes de la santa tradició belcantista el crucifiquen en cada una de les seves direccions, no tinc cap dubte que és un dels valuosos puntals de la direcció rossiniana d’avui en dia. Bravo!

Sempre que parlem de Semiramide és impossible oblidar el repartiment d’Aix-en-Provence de l’any 1980, el cim vocal que es va aconseguir en aquelles memorables representacions és una fita que fa impossible sostraure’s-en, ara bé taambé pot ser un bon exercici per establir sanes i necessàries comparances amb totes les altres representacions d’aquesta òpera cabdal de l’opus rossinià, tant d’abans com després.

El cast de Munich és bo o molt bo, però millorable. El rol d’Idreno, el menys important del quartet solista, té dues àries meravelloses i diabòliques, prescindir de la primera “O, me felice! – Ah dov’è, dov’è”  quan el tenor que l’interpreta, Lawrence Brownlee, és un dels exponents de la vocalitat rossiniana més notable, és a banda de sorprenent, decebedor, sobretot quan en l’actualitat s’obren tots els talls i el rol sense el 50% queda encara més residual. Incomprensible i perquè no dir-ho, inadmissible. A “La speranza più soave” del segon acte desplega tot allò que tan valorem del tenor Brownlee i que ens hagués agradat també escoltar en el primer acte.

Sabem d’antuvi que trigarem molts anys a tornar a escoltar un cantant tan excepcional com Samuel Ramey, potser per això l’Assur d’Alex Exposito m’ha agradat molt, perquè tot i que al cantant italià li manca l’octava més greu per esdevenir el baix cantant que el rol precisa. Ell és un baríton-baix que té un estil adequat, un cant ornamentat de notable precisió i és un intèrpret excel·lent. El seu Assur és important tot i que no definitiu. La seva gran escena de bogeria mostra totes les virtuts i les carències del cantant per aquest rol.

Horne va ser l’Arsace i qualsevol mezzosoprano o contralt que faci front al rol l’ha de tenir present o faria bé en tenir-la present, perquè la lliçó de la cantant nord-americana en aquest rol esdevé tesi doctoral. Daniela Barcellona fa anys que canta el rol i el coneix bé. Amb el temps ha aprés a controlar el seu canó vocal i fins i tot aquells aguts com cops de timbal que arribaven a ferir, són ara més controlats i també perquè la cantant triestina ha aprés a mesurar les possibilitats d’una veu recuperada d’excessos en repertoris pocs adequats en els que sembla que no vol insistir i fa bé perquè amb Rossini té encara coses a dir i sinó només cal escoltar detingudament com canta en el segon acte “In questo augusto soggiorno arcano – Ebben, compiasi omai – In sì barbara”. 

El rol de Semiramide és potser l’exponent màxim de la vocalitat Colbran quan l’esposa de Rossini ja no tenia la zona aguda en condicions de fer gaires exhibicions,, per tant é sun rol que situa la seva tessitura en el centre i el greu. Qualsevol intent de dotar al personatge de tonalitats de soprano lleugera,, com algunes han fet, amb aguts ni escrits ni adients en un rol bàsicament dramàtic, tràgic i obscur, són una adulteració del producte i Joyce DiDonato ha fet bé en entendre que les notes agudes de soprano lírica que tant li agrada temptar tot i la pèrdua de bellesa vocal quan ho intenta, amb tremolors, vibracions i esblanqueïment del color, no són el que mñés conve a la reina de Babilònia i malgrat que en la cabaletta de l’emblemàtica cavatina ·Bel raggio lusinghiero”  s’equivoca amb resultats perillosos, rectifica aviat tot i algun agut final fora de lloc, i ofereix una interpretació brillantíssima del rol, dramàtica, virtuosística i vocalment molt intensa. A destacar els dos grans duos amb Arsace i el gran duo amb Assur a l’inici del segon acte.

En rols menys importants, excel·lent Simone Alberghini com a Oroe.

El Cor i l’Orquestra de l’òpera bavaresa a un altíssim nivell, seguint sense defallir en les dinàmiques de vertigen.

La producció és un nyap que pretén, sota el meu punt de vista erròniament, dotar a la tragèdia d’una modernitat i contemporaneïtat posant un telèfon mòbil per aquí o una metralladora per allà. No té cap importància perquè allò que  veritablement importa en aquesta òpera és la construcció dramàtica mitjançant el cant i la capacitat interpretativa dels cantants seguint fil per randa els clixés del belcanto més florit i ornamentat.

El festival està garantit i fins i tot si el que se’ns ofereix no acaba de ser definitivament seductor  en la seva grandesa, s’apropa molt a l’ideal del cant rossinià modern.

Repeteixo que la primera part de la transmissió està farcida de petits i noo tan petits talls. Només faltaria que em demanéssiu responsabilitats, ho dic perquè és possible que surti algú amb exigències que obviaré com si sentis ploure, que deia ma mare.

Gioachino Rossini
SEMIRAMIDE
Melodramma tragico in due atti
Libretto de Gaetano Rossi basat en la “Sémiramis” de Voltaire

Semiramide, Joyce DiDonato
Assur, Alex Esposito
Arsace, Daniela Barcellona
Idreno, Lawrence Brownlee
Azema, Elsa Benoit
Oroe, Simone Alberghini
Mitrane, Galeano Salas
L’ombra di Nino, Igor Tsarkov

Bayerische Staatsoper Chor und Orchestra
Director del cor, Stellario Fagone
Director musical: Michele Mariotti

Direcció escènica, David Alden
Escenografia, Paul Steinberg
Disseny de vestuari, Buki Shiff
Disseny de vídeo, Robert Pflanz
Coreografia, Beate Vollack
Disseny de Llums, Michael Bauer
Dramatúrgia, Daniel Menne

Nationaltheater München 26 de febrer de 2017

Serà interessant constatar que ens ofereix el MET la temporada vinent amb un cast molt prometedor i una producció de cartró-pedra de caire decoratiu i cap pretensió transcendent. Sigui com sigui, aquí tindreu segur l’apunt corresponent d’una òpera que adoro. I cal dir que ja està disponible per aquests móns cibernètics i aquí també, una versió de qualitat de la de Munich que millora totalment la que comento en aquest apunt,

26 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de febrero 2017 | Beckmesser

  2. colbran

    Suscribo lo dicho por Joaquim, pero en una ocasión como ésta tenía que haber sido “Semiramide” servida en su integridad, por lo tanto con tres horas y media se recortan unos 45′, como mínimo, de su duración original. Siendo como es la ópera más larga de Rossini, con la duración ofrecida en esta ocasión queda por debajo de “Guillaume Tell”, “Matilde di Shabran y “La gazza ladra” y eso no es de recibo. Los personajes más perjudicados son Oroe (a quien se obliga a permanecer callado en una intervención con el coro de unos 8`), Mitrane, Azema e incluso Asur y el coro, suprimiendo escenas enteras. Si a eso añadimos que a Lawrence Brownlee no le viene de gusto cantar la hermosa y difícil aria del primer acto, resulta que esta representación suprime unos 30′ de la edición “crítica” de Gosset y Zedda que la hace durar unas 4 horas largas (entre 15 y 30 minutos menos que la estrenada en Venecia en 1823). Ya veríamos que se diría si esas supresiones se efectuaran en otras óperas largas de otros compositores, pues se trata de fragmentos cantados con orquesta no hablados.

    La retransmisión fue fatal, no sé si hecho adrede o por circunstancias adversas, ya que estoy seguro que esta función está destinada a una edición en DVD/BluRay y de este modo se asegura una compra más copiosa.

    En Aix-en-Provence con Caballé y Horne “Semiramide” se cantó íntegra, pero en Francia en aquella época (1980) se acostumbraba a servir las retransmisiones en diferido editadas y así de “Semiramide” se ofreció sólo 2 horas y 40′ (la obertura que supera los 12′, apenas duraba 6′). Se dijo en su momento que se recuperaría la integridad de la función para comerciarla, pero por lo mismo una vez editado el “master” se desestimó el resto y Dios sabe dónde para. Lo mismo se hizo con “Robert le diable” cuando se repuso en 1985 en la Opera de París que habiendo sido interpretada íntegra con una duración próxima a las 4 horas, cuando se pasó por TV en diferido fue reducida a menos de 3 horas, con explicaciones escritas de lo ocurrido y suprimido en la acción, cosa que no se había hecho con ·Semiramide”. Afortunadamente en esta ocasión la grabación discográfica que se efectuó con Alain Vanzo que se alternaba con Rockwell Blake en el rol primcipal (y fu este último el tenor que intervino en la versión televisiva mutilada) es absolutamente íntegra, mientras que la comercializada en plan “pirata” de “Semiramide” tiene la misma duración que el pase televisivo.

    M'agrada

  3. Arrigo

    Estupendo, muchas gracias, me encantan sus críticas, siempre medidas y certeras. Yo no soy muy rossiniano, pero me llama mucho la interpretación de la DiDonato, que me parece de las pocas cantantes-actrices que tenemos actualmente. Gracias 🙂

    M'agrada

    • La generación de cantantes actuales o mejor dicho, desde hace algunas décadas, tiene una preparación dramática muy notable aunque como es lógico no todos tienen el mismo nivel. DiDonato es de las que tiene un instinto teatral más desarrollado.

      M'agrada

  4. Arrigo

    Y puestos a pedir demasiado 😉 podría dedicarle un post a los que considere que son los mejores actores/actrices del mundo de la ópera (aunque no tengan las mejores voces). Esto como petición curiosa, sin la más mínima presión y menos prisa, que ya bastante ocupado está en ponernos al día del mundo operístico actual 🙂

    M'agrada

  5. marcozincone

    Gracias Joaquim! Esperaba este post y estoy de acuerdo con cada letra de tus comentarios audio. Lástima por lo que pasa con el video, pero por lo menos estaré preparado… 🙂 Vuelvo a confirmar que la dirección de Mariotti me pareció electrizante!

    M'agrada

  6. OLYMPIA

    Joyce di Donato fa un treball excel·lent però el seu “Bel raggio…” és, decididament, deslluït per a no dir, directament, empobrit…Em va agradar l’Esposito però li vaig trobar a faltar més contundència. Ja no vaig a Ramey i sí a Ildar A.. És un goig escoltar a Brownlee, un tresor. La resta d’intèrprets també em va complaure i l’orquestra, com tu molt bé dius, va estar magnífica. Quant a la “posada en escena” cada vegada sóc menys exigent perquè hi ha regisseurs que és ben bé que no saben què inventar per semblar originals.
    Molt pèssima la transdmissió. Al cinema del meu poble, anys endarrere, haurien xiulat de valent que és el que es feia quan la cinta es tallava o feia salts…
    Com sempre agrair·te la crònica. És com dir una veu “falcon”.

    M'agrada

  7. Retroenllaç: Noticias de marzo 2017 | Beckmesser

  8. Rosa

    Molt bé, com sempre el teu post, Joaquim i molt bé també els teus comentaris, Colbran.
    La retransmissió terrible, ja ho he dit tots. Va fer passar males estones perquè sabíem que perdíem una òpera molt bona.
    La posada en escena encara més terrible que la retransmissió. El vestuari era molt inadequat i fora de temps. Si la història d’aquesta reina Semíramis no s’aguanta històricament el vestuari menys. La còpia de la diadema de Farah Diba que van posar al cap de Joyce di Donatto no tenia desperdici.

    M'agrada

  9. Niklaus Vogel

    Moltíssimes gràcies de nou per l’oportunitat. Si Déu vol aquest estiu tindré oportunitat d’escoltar-la en viu i m’anirà molt bé preparar-me-la, ja que per a mi és una obra gairebé desconeguda, solament la vaig veure un cop al Liceu fa uns anys amb un, si mal no recordo, Flórez cantant l’Idreno, i recordo que em va agradar, tot i el muntatge estrambòtic. Una abraçada!

    M'agrada

  10. jaumeM

    M’ha agradat molt aquest post (com tots), però aquest especialment. La referencia de que “com si sentis ploure” m’ha fet recordar aquells apunts de fa ja uns anys que dedicares a “la Puig” i el “Tit”, tan entranyables, delicats i plens d’emoció i amor.
    ¡Que gran es IFL!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: