IN FERNEM LAND

TEATRO REAL 2016/2017: BOMARZO DE GINASTERA


John Daszak (Pier Francesco Orsini, duque de Bomarzo) / Milijana Nikolic (Pantasilea, Cortesana De Florencia) / bailarines. Fotógrafo: © Javier del Real | Teatro Real.

Han hagut de passar 50 anys de l’estrena de l’òpera Bomarzo de Alberto Ginastera a Washington per estrenar-la a l’Estat Espanyol en la temporada 2016/2017 del Teatro Real en una coproducció amb l’òpera d’Àmsterdam en una producció de Pierre Audi.

Malgrat que l’autor de la novel·la,  Manuel Mujica Lainez va ser el mateix llibretista de l’òpera, no va “respectar” fil per randa l’obra original i va reduir el monumental relat a 15 escenes unides per preludis orquestrals seguint l’esquema icònic del Wozzek de Berg.

Possiblement el mig segle transcorregut pesa en una partitura que sense el vesant teatral esdevé molt lineal i monòtona, perquè la partitura vocal forma part d’aquell declamat insistent que funciona més com a banda sonora d’una dramatúrgia críptica, que no pas d’una totalitat musical i vocal que compta per a mi amb un interès guadianesc.

Com acostuma a passar en les òperes d’aquest període, l’interès rau més en la complexitat i extraordinària riquesa orquestral que no pas en el tractament vocal, en el que Ginastera només utilitza certs aspectes melòdics arcaïtzants, ja sigui en l’escena inicial com en la final o ja sigui en algunes impactants i grandiloqüents escenes corals. Vocalment l’obra em sembla fins i tot intranscendent, i a estones molesta, però no pas l’escriptura orquestral que em sembla extraordinària i veritable motor dramàtic de l’obra, ja sigui en els interludis, com en els acompanyaments de les escenes més recitades que cantades. .

L’obra estic segur que “s’ha beneficiat” de la prohibició de representar-se a Argentina després de l’estrena a la capital nord-americana, arrossegant l’escàndol que suposava  el contingut sexual d’algunes de les seves escenes, Total res, però quelcom intolerable per la Junta Militar presidida pel General Onganía, que com succeeix sempre en aquests casos i tractant-se de dictadures, volent preservar l’essència de la moralitat, precisament ells. Quin contrasentit!

Possiblement sense aquesta aura simbòlica de resistència i emblema de llibertat en front de la intransigència, l’òpera no hagués estat el símbol de llibertat en el que es va convertir de facto l’obra del compositor argentí. Qui sap si hores d’ara formaria part del llarg llistat d’òperes del segle XX que s’han estrenat i han quedat oblidades en el registre d’estrenes i comiats. Però la prohibició i també cal dir que la notorietat del compositor, han fet que Bomarzo es convertís en una obra de culte i es representés posteriorment a l’estrena a les ciutats de Kiel, Zurich i Londres, abans d’arribar ara al Real de Madrid i després al Teatre nacional de Àmsterdam  .

La producció que presenta el Real signada per Pierre Audi, és excel·lent perquè potencia extraordinàriament la vessant teatral i fa bé, perquè en aquest cas la producció esdevé bàsica per seguir amb interès, tot i que basculant, les més de dues hores i mitja que té de durada.

L’escenari quasi sempre és una caixa negra, amb imatges de vídeo que es projecten al fons de l’escenari, un recurs recorrent a ales propostes escèniques d’Audi, algunes imatges de gran bellesa estètica, alhora que unes minimalistes línies de llum creuen l’escenari en suggeridores combinacions plàstiques que emmarquen les escenes. Una altra cosa és que esdevingui conflictiu seguir el procés dramàtic narratiu de cada escena, sobretot si prèviament no es coneix l’argument i el contingut.

La direcció musical em va semblar extraordinària. L’obra és molt complexa i David Afkham erigeix l’estructura amb brillantor, de llarg és el que conjuntament amb la proposta d’Audi, és el que m’ha interessat més.

L’equip vocal fa una tasca imponent, sobretot el tenor John Daszak que canta una part extenuant en un castellà més que acceptable i prou entenedor per la TV, però la seva veu sotmesa a un declamat tan tens i monòton, acaba per esgotar, a banda de l’oscil·lació que s’agreuja quan assumeix les notes més agudes o les frases més necessitades d’un legato exigent.

Mentre que Nicola Beller Carbone va ser una excel·lent i seductora Julia Farnese, Hilary Summers va ser una Dina Farnece clarament insuficient, Calia portar a aquesta senyora per fer aquest rol i en aquest estat vocal? Completava el repartiment femení l’explosiva Milijana Nikolic com a Pantasilea.

En els rols masculins i a banda de l’omnipresent Daszak, destaca James Creswell al costat d’un equip jove i cohesionat.

Alberto Ginastera
BOMARZO
òpera en 2 actes
Llibret de Manuel Mujica Lainez

Pier Francesco Orsini: John Daszak
Gian Corrado Orsini: James Creswell
Diana Orsini: Hilary Summers
Girolamo: Germán Olvera
Maerbale: Damián del Castillo
Julia Farnese: Nicola Beller Carbone
Nicolás Orsini: Albert Casals
Silvio de Nardi: Thomas Oliemans
Pantasilea: Milijana Nikolic
Messenger: Francis Tójar

Coro Intermezzo
Director Andrés Máspero
Orquesta Sinfónica de Madrid
Director musical: David Afkham

Director d’escena: Pierre Audi
Escenografia i disseny del lums: Urs Schönebaum
Disseny de vestuari: Wojciech Dziedzic
Dramatúrgia: Klaus Bertisch
Video: Jon Rafman
Coreografia: Amir Hosseinpour, Jonathan Lunn

Teatro Real, Madrid 5 de maig de 2017

Podeu seguir la representació, mentre The Opera Platform ho permeti a;

I si tot i així amb el vídeo i tot el que us he dit aquí, no us he acabat d’engrescar, tal dia farà un any, però jo crec que ho heu d’intentar, ja que només escoltar el de sempre i amb els de sempre no em sembla culturalment interessant.

17 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser

  2. marcozincone

    Touché! La escucharé por lo que dices en la última frase y porque amo ese libro, pero siempre me dijeron que se trataba de un tostón y me parece que tu comentario lo confirme…

    M'agrada

    • No te evas obligado por el consejo, no creo que te guste y tampoco es una obligación escuchar todo, para mi es un ejercicio que me he impuesto, intentar escucharlo todo, pero lo peor que nos puede suceder es escuchar algo por la fuerza, lo más probable es que nunca nos acabe gustando.

      M'agrada

  3. Pepa MG

    en fin, empecé a verla, es uno de mis libros y de mis autores fetiche… vi el primer acto y lo dejé, no sé si le echaré mas horas teniendo todo lo que tengo pendiente. Me pareció un recitativo pesadísimo y muy mal pronunciado, sí hace un esfuerzo lo reconozco, pero vamos nadie sobrevive pronunciando así a Rossini o Verdi, a no ser que seas Anna Netrebko cantando una traviata ininteligble, se agradecia quan es sentía un castellà parlat com cal. dada mi pasión por Maerbale, tornaré a insistir i em centrare a la música.

    M'agrada

  4. Francis Ferdinand

    Benvolgut Joaquim, gràcies per les aportacions d’òperes que surten del repertori de sempre. Ja sé que en aquest cas la programació del Real t’ho ha posat fàcil, però així i tot cal agrair-te el temps de veure-la, ressenyar-la i posar-nos enllaços: tot plegat ens facilita la vida als melòmans que ens agrada ser més melòmans!

    M'agrada

  5. Duran

    He volgut senrir-la i l’he mirat duran 30 minuts, peró no m’entra aquesta mùsica pot ser que no hi entenc, he parat , pero degut el teu comentari he volgut escoltar música diferent, la veritat no m’agrada. Perdona per ser en aquesta ocasió tan negatiu, continuaré seguin el teu blog i llegin els teus analisis com sempre. Graçies

    M'agrada

  6. Amfortas

    Després de llegir el teu comentari, sols vull comentar:
    1.- Obra de riquesa orquestral magnifica.
    2.- Gran prestació de l’orquestra amb un gran director.
    3.- Donada la dificultat de plasmar la novella d’en Mujica Lainez el llibret em va semblar molt interessant.
    4.-D’acord amb les teves impressions sobre la qualitat vocal.
    5.-En directe, la pronunciació del senyor Jonn Daszak era molt bona.
    6.-La producció excel·lent. Sols em va semblar excessives les projeccions de video.
    7.-Al descans gran deserció de part dels espectadors.
    8.-Els que varem quedar fins el final emocionats.
    9.-Gran encert d’en Matabosch de programar aquestes representacions com la de Moses und Aaron l’any passat. Vista la resposta dels abonats segur que acabarem amb mes repertori del XVIIi i XIX.

    També comenta la sorpresa del rebuig de part dels infernems al Boris, No ho comparteixo, però ho respecto.

    M'agrada

    • Òndia amic, quina alegria! Visca Bomarzo que fa que et retrobem.
      Un teatre públic ha d’apostar per aquestes propostes que necessiten del suport de l’administració per garantir la seva difusió. Segurament la proposta aquesta deu ser hereva de Mortier del qual Matabosch en segueix les passes, alternant sàviament amb obres molt més “fàcil” i de repertori demostrat una sensibilitat i equilibri que mai va caracteritzar al singular gestor belga.
      Estic segur que en directe l’hagués gaudit molt més, perquè la vessant teatral era molt potent i l’orquestra funcionava de meravllea, quelcom imprescindible en aquesta obra, ara bé, ni el cant ni els cantants em va semblar gaire estimulants.
      El rebuig al Boris acabarà sent una anècdota, per a mi incomprensible, però una anècdota.
      Tinc ganes de compartir un taula i sobretaula amb vosaltres.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: