Ahir es va presentar a la sala d’assaig de l’Orfeó Català del Palau de la Música el darrer treball discogràfic de la pianista barcelonina Maria Luisa Cantos dedicat a Enric Granados, editat pel segell discogràfic alemany MDG en una edició curosament presentada i que ofereix una deliciosa retrospectiva del opus pianístic del compositor lleidatà que comprèn:

1. Valses Poéticos
2. Capricho Español
Escenas Románticas
  3.Mazurka
  4. Berceuse
  5. Lento
  6. Allegrett
  7. Allegro Apassionato
  8. Epilogo
9. Estudio (Andantino Espressivo)
10. Goyescas: “Quejas, ó La Maja Y El Ruiseñor”
11. Allegro De Concierto

Maria Luisa Cantos torna a IFL, amb aquesta presentació del CD d’alta qualitat tècnica i artística, conduïda per Jaume Bragulat Bertran, de la Fundació Orfeó Català i l’amic i musicògraf Albert Ferrer Flamarich.

L’acte no va ser multitudinari, però va aplegar a un bon grapat d’amics i admiradors de la pianista, una artista que Ai las! no és profeta a la seva terra, i en van…

La pianista porta molts anys fent la seva feina d’investigació i pedagògica al voltant de la música espanyola (no vull pensar que sigui per això que a Catalunya se l’ignora) a Suïssa a on l’Universitat de Zuric s’ha fet càrrec de la donació del important llegat documental que poseia després de que cap institució catalana mostrés l més mínim interès per un material que a la universitat suïssa s’han fregat les mans després de fer-ho als ulls, davant la negligent actitud de les nostres autoritats culturals que han deixat escapar el llegat d’uns manuscrits importants i de rellevància, de ben segur una actitud motivada per la ignominiosa i completa ignorància del que representaven aquell munt de papers que una pianista malauradament poc coneguda en el seu país els oferia.  Cantos, que no recordo que hagi rebut la Creu Sant Jordi ni cap altra distinció catalana, és molt poc coneguda senzillament perquè és un crim que no figuri en la programació de les nostres sales de concerts, tan sovint farcides de noms que els agents ens imposen i amb resultats discretots i que no poden oferir el mestratge de la pianista. És clar que no només cal retreure l’oblit a les autoritats culturals i als responsables i directors de sales i temporades del nostre país, sinó caldria incloure a la immensa majoria dels mitjans que segurament faran, si en fan, una minsa ressenya.de l’acte, del disc i de la pianista.

El disc és una nova i valuosa aportació  la commemoració del centenari de la mort de Granados (1916) que encara es perllonga durant aquest any amb treballs rigorosos i de qualitat com aquest CD, que si bé és veritat que no ofereixen gaires novetats (Cantos incorpora alguna obra poc enregistrada com el Estudio i el Allegro de concierto), aporta una interpretació intensa, romàntica i sí, també canònica de l’obra del compositor català.  També cal preservar les essències a les que la intensa, equilibrada i polida interpretació de la pianista resident a Suïssa contribueix a donar a conèixer i sobretot gaudir a l’oïdor d’aquest valuós treball.

Un disc, com un llibre, són productes que cal que no ens faltin mai, perquè són  vehicles imprescindibles per preservar l’essència cultural dels pobles i en moments tan propensos a obviar la cultura i l’art en front la comercialització de l’entreteniment, assistir a la presentació d’un producte pensat i treballat per ser perdurable iens ha d’omplir d’esperança.

El consum cultural i el suport a l’industria que el fa possible s’ha de divulgar i ha de formar part del nostre objectiu vital, de la nostra quotidianitat, perquè quan els productes són d’aquesta qualitat i produeixen el gaudi que produeix aquest treball, no només contribuïm a sostenir una industria imprescindible, sinó que donem sentit als artistes que ho fan possible. Hem oblidat massa inconscientment la industria discogràfica, però estic segur que tornarà amb força, malgrat ser molt més fàcil pescar per aquí i per allà enregistraments de tota mena, però els treballs ben fets, tècnicament immillorables i artísticament notables, tornaran a imposar-se com un segell de distinció i qualitat d’una societat que no pot permetre que la vulgaritat del fast food cultural, de digestió lleugera o pitjor encara, d’absorció epidèrmica s’imposi.

Cal reconèixer als nostres artistes per tot el que fan i per tot el que ens donen, i per tant cal recolzar i divulgar el que fan. I tot plegat és justament el que acabo de fer en aquest apunt de gratitud per tota una vida dedicada a la interpretació musical, a  la pedagogia i a la investigació del patrimoni musical espanyol i català.

No hagués estat gens malament que els alemanys haguessin tingut el detall d’incloure en el llibret que acompanya el CD, els texts de l’estudiós Walter Aaron Clark, autor entre moltes altres obres de “Enrique Granados : Poet of the piano (Oxford), en català o castellà, a banda de l’alemany, l’anglès i el francès, però malauradament deuen tenir raó, comercialment deuen tenir raó, i deuen pensar que en un país on no s’ha reconegut com es mereix el treball de l’artista que l’interpreta, no mereix l’esforç econòmic suplementari d’incloure un quart idioma perquè els qui adquiriran el producte no ho trobaran a faltar. Trist!

Gràcies Maria Lluïsa i l’enhorabona per aquest deliciós treball.

Informació del CD a:

http://www.mdg.de/titel/2003.htm

https://www.amazon.es/Enrique-Granados-Cantos-Maria-Luisa/dp/B06Y2M45ZG

https://www.mlcantos.com/