IN FERNEM LAND

TNC: BALENA BLAVA I LA CONSAGRACIÓ DE LA PRIMAVERA AMB L’OSESMUC


Dissabte i diumenge passat la sala gran del TNC va acollir una estrena mundial d’una obra de la compositora Raquel García-Tomas amb text de Victoria Szpunberg. Sorprèn que sigui la primera institució teatral de Catalunya qui aculli aquesta estrena i no hagi estat l’OBC o el Liceu, però això ja forma part d’un misteri que d’alguna manera es repeteix ja que recordareu que també va ser el Teatre Nacional de Catalunya qui va estrenar la recordada òpera de García Demestres, L’eclipsi o també ha estat el mateix equipament qui ha fet la recuperació d’alguns títols del repertori líric català en lloc del Liceu, que hauria de ser l’equipament encarregat d’enlluernar al món amb la programació d’obres de compositors catalans, d’ara i d’abans, però ja sabem que en lloc d’això s’estimen més programar fins a l’avorriment de propis i estranys per enésima vegada, Butterfly o Tosca.

En el cas que ens ocupa, l’inquiet director del TNC, Xavier Albertí ha programat aquesta estrena amb la col·laboració de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Es tracta d’un monodrama de la compositora catalana al voltant del joc pervers anomenat Balena Blava, que provoca el suïcidi de molts adolescents, aprofitant les xarxes socials i que posa en entredit el món suposadament avançat que ens ha tocat viure i que fa aigües en totes les vies possibles, també la pedagògica, que és on el monodrama fa incidència davant el sentiment de culpabilitat d’una mestra davant la noticia que un alumne del seu institut  és una víctima més d’aquest balena esgarrifosa que s’endu per endavant a tants i tants adolescents perduts, però no només adolescents, sinó a tots els que els envolten, familiars, amics i també els mestres.

És precisament la veu de la mestra qui recita el text que Victoria Szpunberg ha escrit per remoure la consciència del públic que ha de fer esforços per copsar-ne tot el missatge, alhora que ha de valorar l’obra musical. Aquí rau l’únic però important problema de la proposta. L’actriu Marta Angelat és la mestra i per traspassar amb solvència el mur orquestral va ser amplificada, i això sempre causa un conflicte entre una orquestra acústica, tot i les intervencions electròniques i l’amplificació de les parts corals i un recitat que no flueix en el mateix pla sonor. Algunes vegades el text arribava amb dificultat i sempre mancat de la naturalitat que l’amplificació condiciona negativament, però pel que fa a la part musical, em va interessar la proposta de García-Tomás, el tractament orquestral i la tensió dramàtica de la seva música, amb moments esplèndids que m’agradaria tornar a escoltar perquè intentant seguir el text, no atenia com es mereix la part musical. Un pecat mortal que hauria de poder redimir en una escoltada que bé mereix una obra que tret del discret disseny de llums, mereixia un tractament per part de Xavier Albertí, que segons el programa era el responsable escènic que jo no vaig saber valorar, perquè crec que no hi havia cap direcció escènica, ja que Marta Angelat té prou bagatge per interpretar un text darrera un faristol situat al darrera de tot de l’escenari en un pla enlairat.

L’orquestra simfònica i el cor, que té breus i climàtiques intervencions alterades electrónicament, van ser els de l’Escola Superior de Musica de Catalunya, és a dir, la pedrera dels futurs músics de Catalunya i per tant una lloable iniciativa i un merescut i econòmic reconeixement a la tasca que s’està fent a l’ESMUC, en aquest cas sota la direcció d’Edmon Colomer, que va obtenir un resultat brillant, tot i els inconvenients d’un so empastifat que crec que no li feia cap favor a una partitura que m’ha semblat esplèndida.

A la segona part i amb un canvi cromàtic en la il·luminació de l’escenari, passant del blau als càlids ataronjats i vermells per embolcallar la cabdal La consagració de la primavera, el ballet d’Igor Stravinski, una obra que sense cap mena de dubte suposa un repte extrem per a una orquestra d’estudiants.

Òbviament no es tracta de valorar la brillant interpretació com si haguéssim estat davant d’una orquestra professional, però més enllà d’errades en les parts més compromeses d’alguns dels solistes, el gran valor de la interpretació va ser la sensació de conjunt i cohesió assolida gràcies a Edmon Colomer, lògicament, però també al entusiasme que desprenia un escenari carregat de talent necessitat de lideratge, i que amb estímuls com aquests creixent enormement en la seva carrera d’estudiants.

Es van viure moments notabilíssims i només cal que aquests musics quan surtin ben formats, trobin majoritàriament a casa nostra el lloc que justificaria que la inversió feta té el seu corresponent retorn.

Iniciativa lloable, necessària, enriquidora, que demostra una sinergia entre dues institucions del nostre país que uneixen recursos i esforços per estrenar una obra d’una compositora també catalana, què es pot demanar més? Doncs si, com a mínim una cosa, tot i que entenc que La Consagració de la primavera podia ser el gran reclam pel públic, el programa de sala bé mereixia portar a la primera plana i amb lletres vermelles BALENA BLAVA, perquè era una estrena mundial, la creació de la casa i el veritable motiu de la programació, que ho farcissin amb una segona part dedicada a l’immens ballet de Stravinski va ser un encert que mai hauria d’amagar o eclipsar l’obra de Raquel García-Tomás i Victoria Szpunberg.

Bravo a tots els que ho ha fet possible

2 comments

  1. JordiP

    Es una molt bona noticia el que ens comentes aqui, aquest es un dels objectius de les institucions publiques. Igual, si no fos tan anecdotic, tambe aconseguiriem que la resposta del public fos normal en segons quins espectacles.

    M'agrada

  2. bocachete

    Cert. També va passar, aquesta mateixa temporada i al TNC, amb l’estrena mundial d’Après moi, le déluge, òpera de cambra de Miquel Ortega, sobre el text de Lluïsa Cunillé, amb Marisa Martins i Antoni Comas, amb una escenificació mínima, però efectiva. La part musical, molt apreciable i una mostra del que podria ser un camí més que interessant de l’òpera catalana contemporània, amb un discurs molt lligat al text i a la “declamació cantada”, però molt expressiva i efectiva en escena. En canvi, va quedar “amagada” en la programació del TNC, sense que tampoc no quedés clar que era una òpera, en donar en primer lloc i destacada l’autora de l’obra de teatre que hi serveix de base. Potser molta gent va pensar que es tractava de l’obra de teatre en si… És lloable la incorporació d’aquestes obres al TNC, però de vegades sembla que faci por de destacar què són o d’aclarir el focus d’interés del programa, com va passar aquí o ara mateix amb la Balena blava. Si us dic la veritat, en la programació inicial, en destacar tant La consagració, no li vaig prestar més interés, pensant que seria una actuació de l’orquestra amb aquesta obra “i alguna cosa més”. Segurament, si s’hagués destacat la primera, m’ho hagués mirat millor. També és cert que són obres per a espais petits, però el mateix auditori té sales més adequades que la gran per a fer aquest tipus d’estrenes, o sigui que no és excusa perquè no les acullin. Segurament, la sala Oriol Martorell o l’Alícia de Larrocha de l’Auditori haguessiin anat millor per a l’òpera d’Ortega que no pas la Tallers del TNC, un pèl desangelada. Però si ho fan al TNC, que són els únics que se’n preocupen, tampoc no els hem de criticar, a sobre…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: