Per tancar la IV Temporada de l’Òpera de Cambra de Barcelona que els Amics de l’Òpera de Sarrià presenten al Teatre de Sarrià, s’ha programat aquest cap de setmana la farsa en un acte L’Inganno Felice, llibret de Giuseppe Paloma, que va ser utilitzat abans per Paisiello l’any 1798, amb música de Gioachino Rossini. estrenada al Teatro San Moisé de Venècia l’any 1812 immediatament després de L’equivoco stravagante i abans de Ciroi in Babilonia.
Ja us puc dir abans de començar a llegir, i així teniu temps d’anar corrents al teatre a comprar una entrada per la segona representació que tindrà lloc avui diumenge a les 6 de la tarda, que és el millor que han fet fins ara l’ôpera de Cambra de Barcelona en col·laboració amb els Amics de l’Òpera de Sarrià. És una proposta rodona, molt cuidada en l’aspecte escènic gràcies al treball d’Anna Ponce que ha comptat amb la rellevant participació d’alumnes de l’escola Elisava per confeccionar una escenografia, un vestuari i un disseny de llums molt curós i que embolcallava de meravella al millor equip vocal en el seu conjunt que s’ha presentat en aquestes quatre temporades farcides d’encerts.
No n’hi havia prou, no, i com sempre fan els Amics de l’Òpera de Sarrià, en el fossar de l’acollidor teatre hi havia l’Orquestra Barcelona Concertante formada per 19 musics que sota la direcció guspirejant del mestre Assunto Nese i amb l’imprescindible Viviana Salisi al clave, van atorgar una qualitat molt rellevant a una representació que s’apropava molt a un nivell assumible per a qualsevol teatre professional. Cal recordar que un dels objectius de l’ÒPera de Cambra de Barcelona és donar oportunitats a joves cantants que s’inicien en el sempre complicat, difícil i exigent món real operístic, on a casa nostra molt pocs tenen el privilegi de demostrar la seva vàlua sobre un escenari en una representació amb cara i ulls, amb una orquestra i una producció escènica. Tret del inamovible Liceu i la incombustible Mirna Lacambra a Sabadell amb les valuoses gires que fan per Catalunya, la resta és un desert, plegat de bones iniciatives i cap ajut, que els costa el que no està escrit tirar endavant qualsevol intent de fer representacions amb dignitat i ves per on aquesta proposta sarrianenca comença a brotar en una primavera feliç. De fet el resultat d’aquesta representació és molt millor que alguna de les propostes vistes en els darrers anys al mateix Liceu.
L’obreta, perquè és una obreta d’aquelles que Rossini feia a l’inici de la seva carrera abans de començar a fer projectes descomunals que malauradament a Barcelona no veiem de fa molts i molts anys, i alguns encara no hem vist mai al Liceu, consta de d’una brillant simfonia i vuit números musicals que donen peu a desenvolupar una trama poca solta, que va més enllà de la farsa ja que té algun aspecte més dramàtic i dóna a conèixer el brillant i incipient geni rossinià, ja sigui en la brillant orquestració que res té a veure amb el que feien en aquest sentit els poc inspirats Bellini o Donizetti, i amb un desplegament vocal que hereu del millor mozart i amb idees propies que marcarien de manera immediata l’esdevenidor del romanticisme musical italià més elaborat. L’orquestra rossiniana és un portent de idees que no es limita a acompanyar als cantants, sinó que els atorga vida i sentiments. Assunto Nese coneix molt bé l’estil i tot i comptar amb una orquestra que necessita de més actuacions i assaigs per obtenir una coherència sonora plena, extrau dels musics l’entusiasme necessari per fer arribar l’obra al final sense que mai decaigui el discurs i es mantingui un nivell de qualitat destacable fins i tot en les intervencions dels instruments solistes. Admirable!
Per primera vegada tot el cast va obtenir un notable alt, sobretot el baríton italià Roberto Maietta com a Tarabotto i la soprano Serena Saenz en el rol de Isabella, ambdós posseeixen una veu que es projecta de meravella i un instint musical que ja denota un futur brillant immediat, no són promeses, són realitats perquè tenen la capacitat d’atreure l’atenció del públic tan aviat llencen amb desvergonyiment la seva primera frase. Els vaig trobar a tots dos magnífics, per veu, estil, desimboltura vocal i també escènica (sobretot Maietta que és un roba escenes nat), amb un fraseig admirable, clar i entenedor.
També va estar molt bé el Batone de Jorge Abarza, amb un estil notable en el sempre complicat cant ornamentat rossinià, especialment en el divertit duet “Va taluno mormorando, amb Maietta, un dels moments més feliços d’una representació feliç. Adequadíssima veu de baix la de Guillem Batllori per fer front a Ormondo, el dolent, dolent de la història i notable el tenor colombià Cesar Cortés com a Bertrando, si bé va quedar una mica curt en la projecció i en el cant ornamentat que va fer bé però no espectacular. La línia és acurada i elegant i va quedar una mica encarcarat en escena, però no hi ha dubte que estem davant d’un futur nom a tenir en compte.
Ja he dit que l’escena, sempre amb les limitacions econòmiques que envolten aquests projectes, està molt ben resolta i compta amb l’aportació valuosa d’estudiants de la prestigiosa escola de disseny Elisava, que han tret un resultat magnífic dels mitjans que disposaven. Bravo!
Sé que vaig tard, però per això publico l’apunt el mateix dia del tradicional qüestionari IFL, per tal de que tots elñs que tingueu l’oportunitat d’apropar-vos al Teatre de Sarrià aquesta tarda, no ho deixeu de fer. Ho fan molt bé
IN FERNEM LAND 
Jo aquest pont sóc fora però per sort vaig poder veure la prèvia el dissabte passat. Molt i molt bé tots i gran oportunitat per poder veure òperes de butxaca força difícil de fer.ho enlloc més. Braaaavo!!
M'agradaM'agrada
Doncs despres d’haver llegit tans bons comentaris que ens has fet al rspecte d’aquesta temporada d’opera, crec que me la repassare de cara a la propera temporada sobretot per que aportara coneixements sobre obres fora del “mainstream”.
Gracies per l’apunt! Engrescador com sempre.
M'agradaM'agrada
“L’inganno felice” no será la mejor ópera presentada este año hasta el presente en Barcelona, pero la función ha sido la mejor que he visto en este 2018 y de la cual he salido absolutamente satisfecho, hasta tal punto que me he vuelto a congraciar con la Opera.
Después del escándalo producido por el estreno en 1811 de la magnífica farsa “L´equivoco stravagante”, a causa del atrevido argumento de ambiguas connotaciones sexuales y que tanta notoriedad proporcionara a Rossini, éste fue requeridio para componer una farsa (en realidad una ópera semiseria, con trama totalmente dramática y un sólo personaje al que se le exige humorismo) a mayor gloria de una de las divas del momento: la prima donna Teresa Belloc, contralto para los italianos y mezzo-soprano para los ingleses (según el “Times” del 27 de enero de 1819). Cantante y extraordinaria actríz de una voz por lo visto muy flexible -interpretaba la Elena y el Malcom de “La donna del lago” indistintamente, yendo de soprano a contralto grave-, pero de volumen escaso y que rogaba a Mayr y a otros compositores que le escribieran partituras que no sobrepasaran el “la” agudo, pues por encima de esta nota su voz perdía control, por lo que pedía que ampliaran la zona central y grave que eran su fuerte. “Lìnganno felice” fue el primer gran éxito de Rossini -su cuarta ópera- y se representó 34 veces consecutivas en el teatro de estreno. A la Belloc la acompañaron dos excelentes bajos y dos tenores, si bien el rol de Ormondo fue siendo asumido posteriormente por otro bajo, exigiendo Rossini a los cinco personajes agilidades y escalas cromáticas de notable dificultad.
Pues bien en la función del sábado pasado todo salió “redondo”. Las voces eran magníficas, el escenario adecuado y acertado, la dirección escénica y luminotecnica muy notables y la de actores sólo mejorable por lo que respecta al tenor, un poco envarado. La orquesta sonó transparente y puramente rossiniana, bajo la espléndida dirección musical de Assunto Nese, ya a partir de la deliciosa obertura que por cierto sirvió a Rossini como patrón de sus oberturas posteriores, por las cuales es tan celebrado. Todo personaje tiene escenas de lucimiento, alguno con dos arias, como es el caso de la estupenda soprano Serena Saenz que supo reducir y ampliar la voz, de acuerdo con las exigencias de la partitura. Brillantísimo el barítono Roberto Maietta, el único de los cinco personjes al que se le exige humorismo y Jorge Abarza demostró con creces su dominio de la coloratura rossiniana. El tenor César Cortés posee una voz hermosa y buena línea de canto, pero mejorará su dominio de las agilidades. El rol más reducido -el del malvado Ormondo- lo cantó muy acertadamente el bajo Guillem Batllori. Mención aparte merece la aportación al clave de Viviana Salisi en los 7 recitativos.
Disfruté tanto que me he permitido extenderme un poco más de lo que debiera, pero es que esta ópera semiseria -pièce à sauvetage”, como la califica Fernando Fraga en su libro “Rossini”, Ed. 1998- que yo tenía infravalorada me ha gustado muchísimo y he disfrutado tanto que me atreví a felicitar al tenor Raúl Giménez -tan involucrado con los “Amics de l’ Ôpera de Sarrià” y que en su momento interpretó esta obra al lado de Annick Massis, cuya grabación comercial en CD aún está disponible.
No os perdáis las funciones de esta compañía, saldréis siempre satisfechos y veréis entusiasmo, voces prometedoras y obras infrecuentes. Con esta producción “L’inganno felice” han conseguido su mayor logro hasta el momento.
M'agradaM'agrada
Hi vaig anar ahir! He de dir que era la primera vegada que anava a l’òpera de Sarrià i no tenia el llistó gaire alt… Me’n vaig endur una grata sorpresa ja que ha estat una de les vegades que he sortit més satisfet d’un teatre aquesta temporada!!!
Bravo per aquesta iniciativa!!!
L’obra, una meravella!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: L’inganno felice | Roberto Maietta