IN FERNEM LAND

LA JAULA DE LAS LOCAS AL TIVOLI, MALAURADAMENT, NO ÉS AIXÒ COMPANYS NO ÉS AIXÒ


Dissabte nit, en gran part per evitar la tortura que suposa sotmetre’s durant sis hores a dos correfocs seguits (l’infantil i el adult) vàrem assistir, en Colbran i jo,  a la sessió de nit de La Jaula de las locas (La Cage aux Folles), el musical de Jerry Herman que fa uns dies s’ha estrenat a Barcelona, una Barcelona que malauradament en aquesta ocasió fa de Boston respecte a New York, és a dir, s’estrena aquí en una breu temporada per després d’algunes representacions en “altres ciutats provincianes”, fer estada a la Gran Via madrilenya, se suposa que durant molts mesos. De fet és una producció molt a la madrilenya, d’una manera de fer i sobretot dir o cridar el text que agradarà allà i tot i que també ha agradat aquí a jutjar per la resposta d’un públic que quasi abarrotava el teatre i que de manera enfervorida, al final mentre sona i una un altre vegada aquest himne vital que és “The best of times”, mostrava tota eufòricament tota la varietat de plomatge possible per acompanyar l’entusiasme generalitzat.

Podríem definir-ho per tant com un èxit absolut, sense pal·liatius. Però no, seria massa simple i no seria jo si després de sortir enfilant Casp per agafar Pau Claris tot cantussejant aquest optimista “the best of times” us digues que és una meravella perquè no ho és.

La versió castellana és de Roser Batalla i Roger Peña, potser els millors traductors possibles. Però perquè serà que en a mi el text dels musicals anglesos traduït al castellà sobretot, però també al català, em grinyoli tant?

El gran mèrit de l’èxit final no tinc cap dubte que és Herman, després de Herman i finalment de Herman, la resta és tot i el carisma evident i les ganes d’agradar de Llàcer i Labanda, un exercici molt poc ambiciós de fer un teatre molt faciló, amb gags previsibles en un text que necessita a hores d’ara, 35 anys després de la seva estrena a Broadway d’un tractament una mica diferent, perquè la societat ja no és la mateixa i les gràcies que produïen els equívocs i estereotipis gais, sortosament han canviat molt. Triar la solució fàcil de “No desearas al vecino del quinto” per desplegar tot la “mariconeria” més tronada, em sembla molt desafortunat, tot i que en un parell o tres de moments pugui arrancar una rialla fàcil, la meva també, del públic, esperava una evolució més intel·ligent, que jo crec que és possible, d’un llibret senzill amb tocs reivindicatius (no parlo de l’obra original de Jean Poiret), degut a Harvey Forbers Fierstein, que en el segle XXI necessita refer-se.

El teatre musical avui ja no és el que Jerry Herman volia, i el gènere en crisi des de fa massa temps busca com reinventar-se a si mateix a la recerca d’un públic cada vegada més jove, que òbviament els problemes domèstics de Albin “Zaza” i Georges, els tenen superats i jo diria que els seus pares i avis també. Tot i així hi ha un parell de moments que l’instint teatral de Herman i la seva inspiració melòdica, fan que l’espectacle prengui una volada emocional molt notòria i són el final del primer acte, de fet si el final del primer acte no acaba en punta en un musical i m’atreviria a dir que tot el teatre, l’operpistiuc també, no és res. Herman i el llibretista Harvey Fierstein, s’inspiren i creen “I am what I am” (aquí Soy lo que soy) i a la meitat del segon acte “The Best of Times” que està destinat a aixecar la moral dels espectadors durant una bona estona perquè com tants i tants himnes escrits per Herman ( a Hello, Dolly!, Mame, Mack & Mabel, Milk and Honey, The Grand Tour,…) arrossega una contagiosa “joie de vivre” només a l’abast dels més grans. Això és pur Broadway i funciona sempre, fins i tot amb companyies modestes i intèrprets discrets. A Herman només per aquests moments reservats i garantits en tots els seus musicals, fins i tot els de menys èxit de taquilla, ja li haurien de reservar un lloc a l’Olimp dels més grans.

El popular, carismàtic, simpàtic, televisiu i massa sovint histèric, Àngel Llàcer ho sap tot això, i ho explota fins l’últim recurs, com a director i com a actor dirigit per ell mateix, un dels grans perills del teatre del que molt pocs han sortit indemnes i molts menys triomfants.

A Llàcer algú que l’estimi li hauria de dir prou en algun moment que allargassa la parodia, en aquella manera de fer teatre tan casolana, tan Capriana (de Capri) o Moratiana (de Moran) d’agradar-se tant fent la gràcia que s’acaba trencant l’encís del gag, i això succeeix perquè no hi ha un director que li digui PROU (escena de l’apranentatge de mascuklinitat, per exemple)

No tinc res a dir en com adequa Llàcer el personatge de Albin (Zaza) a la tradició “Molinera” barcelonina. És molt reconeguda, popular i funciona, qualsevol director amb quatre dits de front no li posaria cap mena d’inconvenient, ara bé caldria frenar-lo en algunes escenes i exigir-li més en altres, perquè es queda amb el més fàcil i sap que amb això la immensa majoria del públic ja en té prou. Ell que es mostrava tan exigent com a director de l’acadèmia del triomfitos televisius, no se’n mostra tant ni per a ell com actor, ni per a ell i la resta com a director. Curiós no?.

Vocalment dissabte se’l notava cansat, ho dona tot i dues funcions en un dia són excessives. La veu ja no és aquell torrent de força i projecció que em va captivar fa 18 anys al Teatre Grec interpretant Henrik Egerman en aquell inoblidable “A little night music” dirigit per Gas, on cantava “Later” de manera arrasadora. Dissabte li va costar arriba a les notes més altes, mantenir-les i projectar-les, tot i així el seu “Soy lo que soy” esborrona perquè ho posa tot al límit, aprofita el moment al màxim i el teatre s’ensorra, com ha de ser. Com actor pot fer-ho millor, però ell s’agrada i agrada als que volen veure Àngel Llàcer, no Zaza.

Ivan Labanda és George i també desplega carisma i sapiència teatral i musical a dojo. Sap actuar i podria fer-ho millor, però el director és queda en la superfície i no acaba d’exigir un treball una mica detallat i precís, amb el broc gros n’hi ha prou. Canta de  meravella i coneix bé l’estil. És el gran valor del teatre musical català. Quasi excel·lent.

Ricky Mata interpreta el majordom Jacob de manera absolutament excessiva, és el cas més flagrant de direcció poc rigorosa. Certament és un personatge molt fàcil d’excedir-se però no hi ha progressió ni sorpresa, i tot i que en la segona part té un moment veritable encertat que provoca un aplaudiment entusiasta, jo crec que si la seva interpretació hagués estat més treballada per part del director, l’afecte encara hagués estat més sorprenent, però es desboca a la primera sortida i sempre no es pot voler provocar la rialla sincera del públic, ni sempre es pot aconseguir un esclat en cada mutis que fa. Llàcer s’equivoca en la direcció i ho deixa tot massa evident, fàcil i perillosament grotesc en cada escena que intervé. El públic encantat, és clar

Roc Bernadí és el fill de Georges, canta bé però més valdria que no ballés, mentre Anna Legares es limita a exhibir veu lírica en un rol estereotipat en excés. La resta els podríem situar a tots, en allò tan il·lustratiu del “teatro de tresillo”. Compleixen com és diu en argot teatral

I queda el “chorus line”, les “Cagelles” que han de fer lluir els números de cabaret i que no impressionen, ni saben aixecar la cama a l’hora, ni és impossible distingir si són homes o dones, aquí tot és molt evident. Aquest és un altre aspecte de la direcció i el càsting molt mal resolt i no crec que sigui impossible trobar 11 “pajaritas” d’alçada similar (no cal que siguin las rockettes del Radio City novaiorquès, però una mica homogènies i espectaculars, que cantin (hi va haver algun moment de confusió) i es moguin bé. Elles haurien de ser un plat important i queden anodines, secundàries i poc relelvants.

Bona orquestra de 16 músics en directe dirigida per Andreu Gallén, una escenografia ben senzilla però efectista d’Enric Planas, un vestuari de Míriam Compte a major glòria de la diva, un disseny de llums excel·lent ( com és habitual) d’Albert Faura i un disseny de so clar, mai excessiu, que permet entendre-ho quasi bé tot, degut a Roc Mateu, completen l’apartat tècnic d’una producció que triomfarà mentre Llàcer i Labanda es mantinguin en cartell, després Herman dirà.

5 comments

  1. colbran

    Yo me lo pasé bien. Conocía la obra de teatro francesa original (1973), de Jean Poiret, inspirada en “The staircase” de Charles Dyer( llevada al cine por Stanley Donen con Rex Harrison y Richard Burton), las tres versiones cinematográficas francesas, la norteamericana y este gran musical, el penúltimo auténtico “Broadway musical”, pues le corresponde a “The producers” ser el útimo musical de la vieja escuela , ya que lo estrenado con posterioridad, de nacionalidad USA, ni tiene éxito ni gracia ni auténtica categoría musical, salvo posibles excepciones.

    Sólo por escuchar en vivo “The best of times is now” -uno de los mejores números musicales escritos por el gran Jerry Herman-, auténtico himno a la alegría de vivir el día a día, vale la pena acercarse al Tívoli. El único “handicap” es que el castellano está negado para las adaptaciones de las letras de las canciones, pierde musicalidad por exceso de vocales fuertes y carencia de “S”. “The best of times is now!” (tres S) se convierte en “La vida empieza hoy!” (ni una S), con lo que la letra se da de palos con la música.

    Jerry Herman, no obstante, sale triunfante con su pimpante música que provoca la “lagrimita” no sólo en la maravillosa “The best of times is now”, sino en la delicada canción “Song of the sand” (“Canción de la playa”). Su implicación en la obra de teatro, reivindicativa de su condición sexual, es perfecta y la obra es lo que es, respeta los caracteres del original francés, que quizás están algo más esterotipados -alguno mucho más en esta versión-. Jerry Herman siempre ha puesto música -en sus musicales fundamentales- a textos derivados de obras teatrales o narrativas de calidad: “The matchmaker”, de Thornton Wilder, fue “Hello, Dolly!”, “Auntie Mame”, de Patrick Dennis, fue “Mame”, “La folle de Chaillot”, de Jean Giraudoux. fue “Dear world”, “Jacobowsky and the colonel”, de S.N. Berman, fue “The grand tour”, o a dos biografías: “Ben Franklyn in Paris” (sobre cierta estancia de Benjamin Franklyn en la capital francesa y en la que colaboró con sólo dos canciones) and “Mack and Mabel”, sobre los conflictos amorosos del director Mack Sennett y la “estrella” Mabel Normand -ambos del cine mudo-, siendo este último título posiblemente el que contiene la mejor paritura del irrepetible Jerry Herman.

    La ampplificación en esta función es correcta, no molesta, la escenografía y el vestuario se basan en el “revival” de 2010 en Broadway, yo prefiero el “look” original de 1983. Para mí lo mejor en esta función es la aportación de Ivan Labanda que parece haber nacido para el musical y Angel Llácer que en los cantables tiene que luchar con una tonalidad originalmente baritonal y al subírsela de tono, por no dominar los graves, fuerza en exceso su voz en la zona aguda. No obstante ambos son grandes artistas y saben ganarse al público. Los secundarios regular y la coreografía y bailarines sumamente mejorables. Cómo es posible ese desnivel de alturas?.

    Una velada agradable para los que amamos el musical de antes, el que te levantaba de la butaca al escuchar esos himnos dedicados a Israel, a Dolly Levine, a Mame Dennis, a la loca Aurelie, a Polonia, al cine mudo y al “soft shoe” y a la alegría de estar con vida en el día de hoy.

    Liked by 1 person

  2. Fer

    Ja fa temps que els musicals deixen de ser musicals en el sentit de qualsevol pot ballar i cantar, quan Ángel Llacer va estrenar al Nacional Molt soroll per no res, el ballarins no sabien ballar i els cantants no sabien cantar destrossar les cançons del Cole Porter això es el que feien i això també passa amb el musical Pericles que ha estrenat Dagoll Dagom al Tivoli, veus que desafinen i canten malament i no saben ballar

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: