Dissabte nit, en gran part per evitar la tortura que suposa sotmetre’s durant sis hores a dos correfocs seguits (l’infantil i el adult) vàrem assistir, en Colbran i jo,  a la sessió de nit de La Jaula de las locas (La Cage aux Folles), el musical de Jerry Herman que fa uns dies s’ha estrenat a Barcelona, una Barcelona que malauradament en aquesta ocasió fa de Boston respecte a New York, és a dir, s’estrena aquí en una breu temporada per després d’algunes representacions en “altres ciutats provincianes”, fer estada a la Gran Via madrilenya, se suposa que durant molts mesos. De fet és una producció molt a la madrilenya, d’una manera de fer i sobretot dir o cridar el text que agradarà allà i tot i que també ha agradat aquí a jutjar per la resposta d’un públic que quasi abarrotava el teatre i que de manera enfervorida, al final mentre sona i una un altre vegada aquest himne vital que és “The best of times”, mostrava tota eufòricament tota la varietat de plomatge possible per acompanyar l’entusiasme generalitzat.

Podríem definir-ho per tant com un èxit absolut, sense pal·liatius. Però no, seria massa simple i no seria jo si després de sortir enfilant Casp per agafar Pau Claris tot cantussejant aquest optimista “the best of times” us digues que és una meravella perquè no ho és.

La versió castellana és de Roser Batalla i Roger Peña, potser els millors traductors possibles. Però perquè serà que en a mi el text dels musicals anglesos traduït al castellà sobretot, però també al català, em grinyoli tant?

El gran mèrit de l’èxit final no tinc cap dubte que és Herman, després de Herman i finalment de Herman, la resta és tot i el carisma evident i les ganes d’agradar de Llàcer i Labanda, un exercici molt poc ambiciós de fer un teatre molt faciló, amb gags previsibles en un text que necessita a hores d’ara, 35 anys després de la seva estrena a Broadway d’un tractament una mica diferent, perquè la societat ja no és la mateixa i les gràcies que produïen els equívocs i estereotipis gais, sortosament han canviat molt. Triar la solució fàcil de “No desearas al vecino del quinto” per desplegar tot la “mariconeria” més tronada, em sembla molt desafortunat, tot i que en un parell o tres de moments pugui arrancar una rialla fàcil, la meva també, del públic, esperava una evolució més intel·ligent, que jo crec que és possible, d’un llibret senzill amb tocs reivindicatius (no parlo de l’obra original de Jean Poiret), degut a Harvey Forbers Fierstein, que en el segle XXI necessita refer-se.

El teatre musical avui ja no és el que Jerry Herman volia, i el gènere en crisi des de fa massa temps busca com reinventar-se a si mateix a la recerca d’un públic cada vegada més jove, que òbviament els problemes domèstics de Albin “Zaza” i Georges, els tenen superats i jo diria que els seus pares i avis també. Tot i així hi ha un parell de moments que l’instint teatral de Herman i la seva inspiració melòdica, fan que l’espectacle prengui una volada emocional molt notòria i són el final del primer acte, de fet si el final del primer acte no acaba en punta en un musical i m’atreviria a dir que tot el teatre, l’operpistiuc també, no és res. Herman i el llibretista Harvey Fierstein, s’inspiren i creen “I am what I am” (aquí Soy lo que soy) i a la meitat del segon acte “The Best of Times” que està destinat a aixecar la moral dels espectadors durant una bona estona perquè com tants i tants himnes escrits per Herman ( a Hello, Dolly!, Mame, Mack & Mabel, Milk and Honey, The Grand Tour,…) arrossega una contagiosa “joie de vivre” només a l’abast dels més grans. Això és pur Broadway i funciona sempre, fins i tot amb companyies modestes i intèrprets discrets. A Herman només per aquests moments reservats i garantits en tots els seus musicals, fins i tot els de menys èxit de taquilla, ja li haurien de reservar un lloc a l’Olimp dels més grans.

El popular, carismàtic, simpàtic, televisiu i massa sovint histèric, Àngel Llàcer ho sap tot això, i ho explota fins l’últim recurs, com a director i com a actor dirigit per ell mateix, un dels grans perills del teatre del que molt pocs han sortit indemnes i molts menys triomfants.

A Llàcer algú que l’estimi li hauria de dir prou en algun moment que allargassa la parodia, en aquella manera de fer teatre tan casolana, tan Capriana (de Capri) o Moratiana (de Moran) d’agradar-se tant fent la gràcia que s’acaba trencant l’encís del gag, i això succeeix perquè no hi ha un director que li digui PROU (escena de l’apranentatge de mascuklinitat, per exemple)

No tinc res a dir en com adequa Llàcer el personatge de Albin (Zaza) a la tradició “Molinera” barcelonina. És molt reconeguda, popular i funciona, qualsevol director amb quatre dits de front no li posaria cap mena d’inconvenient, ara bé caldria frenar-lo en algunes escenes i exigir-li més en altres, perquè es queda amb el més fàcil i sap que amb això la immensa majoria del públic ja en té prou. Ell que es mostrava tan exigent com a director de l’acadèmia del triomfitos televisius, no se’n mostra tant ni per a ell com actor, ni per a ell i la resta com a director. Curiós no?.

Vocalment dissabte se’l notava cansat, ho dona tot i dues funcions en un dia són excessives. La veu ja no és aquell torrent de força i projecció que em va captivar fa 18 anys al Teatre Grec interpretant Henrik Egerman en aquell inoblidable “A little night music” dirigit per Gas, on cantava “Later” de manera arrasadora. Dissabte li va costar arriba a les notes més altes, mantenir-les i projectar-les, tot i així el seu “Soy lo que soy” esborrona perquè ho posa tot al límit, aprofita el moment al màxim i el teatre s’ensorra, com ha de ser. Com actor pot fer-ho millor, però ell s’agrada i agrada als que volen veure Àngel Llàcer, no Zaza.

Ivan Labanda és George i també desplega carisma i sapiència teatral i musical a dojo. Sap actuar i podria fer-ho millor, però el director és queda en la superfície i no acaba d’exigir un treball una mica detallat i precís, amb el broc gros n’hi ha prou. Canta de  meravella i coneix bé l’estil. És el gran valor del teatre musical català. Quasi excel·lent.

Ricky Mata interpreta el majordom Jacob de manera absolutament excessiva, és el cas més flagrant de direcció poc rigorosa. Certament és un personatge molt fàcil d’excedir-se però no hi ha progressió ni sorpresa, i tot i que en la segona part té un moment veritable encertat que provoca un aplaudiment entusiasta, jo crec que si la seva interpretació hagués estat més treballada per part del director, l’afecte encara hagués estat més sorprenent, però es desboca a la primera sortida i sempre no es pot voler provocar la rialla sincera del públic, ni sempre es pot aconseguir un esclat en cada mutis que fa. Llàcer s’equivoca en la direcció i ho deixa tot massa evident, fàcil i perillosament grotesc en cada escena que intervé. El públic encantat, és clar

Roc Bernadí és el fill de Georges, canta bé però més valdria que no ballés, mentre Anna Legares es limita a exhibir veu lírica en un rol estereotipat en excés. La resta els podríem situar a tots, en allò tan il·lustratiu del “teatro de tresillo”. Compleixen com és diu en argot teatral

I queda el “chorus line”, les “Cagelles” que han de fer lluir els números de cabaret i que no impressionen, ni saben aixecar la cama a l’hora, ni és impossible distingir si són homes o dones, aquí tot és molt evident. Aquest és un altre aspecte de la direcció i el càsting molt mal resolt i no crec que sigui impossible trobar 11 “pajaritas” d’alçada similar (no cal que siguin las rockettes del Radio City novaiorquès, però una mica homogènies i espectaculars, que cantin (hi va haver algun moment de confusió) i es moguin bé. Elles haurien de ser un plat important i queden anodines, secundàries i poc relelvants.

Bona orquestra de 16 músics en directe dirigida per Andreu Gallén, una escenografia ben senzilla però efectista d’Enric Planas, un vestuari de Míriam Compte a major glòria de la diva, un disseny de llums excel·lent ( com és habitual) d’Albert Faura i un disseny de so clar, mai excessiu, que permet entendre-ho quasi bé tot, degut a Roc Mateu, completen l’apartat tècnic d’una producció que triomfarà mentre Llàcer i Labanda es mantinguin en cartell, després Herman dirà.