IN FERNEM LAND

ONP 2018/2019: TRISTAN UND ISOLDE (SCHAGER-SERAFIN-GUBANOVA-GOERNE-PAPE;SELLARS-JORDAN)


Andreas Schager i Martina Serafin Tristan und Isolde ONP 2018 Producció de Peter Sellars © Vincent Pontet / Opéra national de Paris

No descobriré res de nou si dic que l’Òpera de París és un dels cims de les cases operístiques del món, no només el gloriós passat ho avala, ja que en l’actualitat és sota el meu punt de vista el centre operístic més atractiu i envejable, juntament amb Londres i en certs aspectes Nova York, del panorama mundial, ja sigui per l’ambiciosa temporada que abraça i alterna estils ben amplis i títols cabdals, ja sigui per la quantitat de noms rellevants que la conformen, ja sigui per una activitat envejable que fa que en tres dies consecutius es pugui gaudir de Tristan und Isolde, Les Huguenots (inauguració oficial de la temporada operística 2018/2019) i La Traviata, o ja sigui per la cabdal aportació d’una orquestra i un cor de qualitat extraordinària i no oblidem que els cossos estables són el fonament indispensable per fer que un teatre d’òpera sigui veritablement rellevant.

Jo en els propers dies us parlaré dels dos primers títols esmentats perquè a aquestes alçades una Traviata si no és per a una cantant extraordinària m’interessa poc, i crec que el repartiment que proposa la ONP en aquesta ocasió, tot i comptar amb noms de relleu actual,  no mereix la meva atenció.

En canvi tant Tristan und Isolde, amb un repartiment quasi plusquamperfet com Les Huguenots, títol cabdal de la historia de l’òpera, no només a França, poc representat i amb gran interès per a mi perquè mai l’havia vis escenificat, mereixen aquesta visita parisenca que he tingut la immensa sort de poder fer, aprofitant la generositat d’una bona amistat i coincidint amb la sortosa disponibilitat de dies de vacances pendents de gaudir.

Avui per tant us parlaré de l’òpera wagneriana, que es va representar ahir dijous 27 de setembre.

A Philippe Jordan els parisencs l’adoren i no m’estranya perquè ell alguna cosa deu tenir a veure en disposar en el fossat d’una orquestra que fa molt de goig, amb una sonoritat plena i amb una quantitat de matisos i una transparència admirables. Aviat marxarà per assumir la difícil (quasi impossible diria jo i tants directors il·lustres que s’han estavellat en el mateix intent) direcció de la Staatsoper de Viena. Tant de bo les coses canviïn i ell triomfi, però serà complicat que allà rebi les mostres d’estima ben justes i justificades que rep dels parisencs per la feina feta, pel nivell assolit i la repercussió internacional d’aquesta tasca i la projecció que dóna a la institució. El seu Tristan no és el de Barenboim ni el de Thielemann, segurament els dos cims de l’actualitat, però tot i trobar a faltar una mica més de calidesa i passió, la  seva direcció i la resposta de l’orquestra m’han semblat molt bones.

El director suís em va agradar més en els moments més reflexius que en els expansius, sent durant el segon acte i en la impactant inici del tercer, on em va semblar particularment encertat i colpidor. La sonoritat contundent d’una orquestra formidable és veritat que no ajudava gaire a les veus especuladores, però aquest no era un problema de la direcció i si en canvi una carència de Martina Serafin que incapaç de donar la veritable dimensió al personatge degut al seu desgast vocal, va optar per l’exasperant especulació, deixant que l’orquestra se la menges en els moments de més compromís.

Excepcional resposta de orquestral, amb les sensibles fustes, amb especial atenció al lament del corn anglès en el preludi del tercer acte, absolutament colpidor, ajudat per una ubicació de luxe en la galeria lateral esquerra del tercer pis que dotava d’una presencia espectral i misteriosa del tot encertada. També l’exuberant secció de corda i els  brillants metalls va estar a un nivell de somni.

El cor d’homes sota la direcció de l’enyorat José Luis Basso no té cap dificultat en una part poc rellevant i massa interna, situats també en les galeries laterals a l’alçada del tercer pis i amb un so que des de la sala semblava que arribés a través de megafonia. En la intervenció final del primer acte els van situar al fons de la platea, trencant, com també  l’aparició d’alguns solistes, la temuda quarta paret, una solució escènica que en a mi en principi, no m’agrada mai.

Tristan und Isolde ONP 2018 Producció de Peter Sellars © Vincent Pontet / Opéra national de Paris

Paris ha reunit un equip vocal que voreja el somni, i que en el seu conjunt ha obtingut un nivell vocal més que notable, amb especial menció a les vocalitats masculines que van superar amb escreix a les dues representants femenines. La companyia és esplèndida, farcida de noms rellevants que són l’objectiu dels directors artístics i programadors de les millors cases d’òpera, potser per això sap més greu que en rol d’Isolde no s’hagués comptat amb alguna de les veus més reconegudes en aquest rol i s’acabés optant per Serafin. Era una aposta que potser en el moment de signar el contracte tenia sentit, ara cap.

El tenor austríac Andreas Schager és un Tristan excel·lent, que arriba pletòric al final  sense haver fet cap reserva escandalosa durant els dos primers actes per superar l’extrema dificultat del tercer, com alguns col·legues han de fer per superar aquest esgotador rol. Ell es troba en un estat vocal pletòric i en fa agraïda ostentació, tant en els moments d’extrem i desesperat deliri, com en els d’expansió passional i amorosa d’un segon acte que si bé és veritat que jo voldria més romàntic i amb una mica més de matís poètic en el fraseig, resolt amb una suficiència absolutament convincent. M’ha agradat molt, el que més.

René Pape va fer un Marke de notòria dignitat. Si bé els anys es noten en certs moments de l’emissió i la solidesa vocal, la veterania li atorga la justa noblesa i personalitat al rol, fent esdevenir els dos monòlegs moments veritablement colpidors de la representació. La seva implicació va ser satisfactòria (no sempre és així en el baix alemany) i la seva contribució va ser cabdal per l’èxit global d ela representació . Cert que no és el Marke “de nous rêves” i per tant no desbancarà a noms que han deixat empremta, però la seva contribució noble i senyorívola encara que no faci esgarrifar, dignifica el rol i ajuda a mantenir el nivell en un notable alt.

Matthias Goerne va ser el fidel Kurnewal. El baríton alemany va mostrar una veu plena de baix-baríton, jo crec sorprenent i malauradament amb una emissió forçada i poc natural, que sense arribar al seu decebedor Sarastro salzburguès, em va sorprendre perquè fins ara no era costum en ell falsejar l’emissió d’aquesta manera. Tot i així em va agradar perquè ell és una cantant que fa viure allò que interpreta i va donar la justa rellevància a un rol que a vegades queda massa anònim. Tot i la seva limitació en el volum, no va tenir cap problema per projectar i fer-se sentir amb total solvència per la immensitat de la sala parisenca.

Neal Cooper va ser l’ingrat Melot, amb veu i presència notòria, mentre que Nicky Spence va ser un notable mariner i Tomasz Kumiega un esplèndid timoner.

Les Abigaille, les Lady i les Turandot que Martina Serafin ha cantat en els darrers anys han fet malbé una veu i una presència vocal notable. Fa uns anys es podia albirar una Isolde lírica de gran calat, però els seus capricis i la manca de cura del seu agent han tingut molt a veure en que abans de complir els 50, la veu soni gastada, opaca i estrident en la zona aguda i de poca rellevància en la greu. No tan sols això, com ja he dit que especula, dosifica en excés i intenta dissimular les actuals carències, en molts moments s’amaga de manera indigne darrera la sonoritat orquestral, fent que quedi tapada, però les seves argúcies no poden enredar a cap coneixedor de la partitura, que veu com omet notes quan li convé i emet sons ingrats on fins fa poc hi havia una sumptuosa i càlida vocalitat d’una soprano líric-spinto, ara malaguanyada.

Tampoc Ekaterina Gubanova va estar gaire lluïda, tot i que molt millor que la soprano austríaca, en el primer acte, però en la cabdal aportació en el duo d’amor amb els advertiments premonitoris, va lluir ja que van estar dits de manera delicada i elegant, embolcallant un dels moments més gloriosos de la història operística i deixant un bon record per a una intervenció de la que esperava més.

Andreas Schager i Martina Serafin Tristan und Isolde ONP 2018 Producció de Peter Sellars © Vincent Pontet / Opéra national de Paris

La producció de Peter Sellars fa 13 anys que es va estrenar i va causar un intens debat. És notòria per el gran treball dels vídeos dissenyats per Bill Viola, un dels motius de les desavInences, però és innegable que aconsegueixen crear moments d’una poesia visual de innegable bellesa, però no deixa de ser una solució molt poc teatral que desvincula l’acció de l’escenari pràcticament anònima en front les imatges potents que es projecten quasi de manera permanent en el fons de l’escenari. Hi va haver moments que el meus ulls estaven fatigats de tanta exposició lumínica i de tanta concentració en les hipnòtiques imatges oblidant el que hauria de passar en escena. No sempre la connexió entre les projeccions i l’acció dramàtica es corresponien a les meves expectatives.

Que en alguna ocasió l’escena desbordi l’escenari per traslladar-se a la sala no m’agrada, perquè trenca la recerca poètica d’aquesta pretesa poesia visual i per altra part discrimina als espectadors que no tenen una visió del que passa a la sala.

Certament Tristan und Isolde és una obra estàtica amb mol poca acció, com ho podria ser el seu reflex evident  en l’òpera francesa, Pelleas et Mélisande, però en aquest cas Sellars va saber unir de manera molt més convincent la seva poesia visual amb el relat, integrant-lo de manera més fluïda i natural. En aquesta producció els bellíssims vídeos, distreuen.

Va ser una nit globalment de qualitat, que és el que hom espera d’un teatre de primera, si bé varem tenir una soprano inadequada que va fer que el nivell global fos un notable, quan d’haver comptat amb alguna de les sopranos wagnerianes actuals s’hagués pogut assolir l’excel·lent.

Demà Les Huguenots, un altre repte d’antuvi inabastable.

11 comments

  1. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de septiembre 2018 | Beckmesser

  2. Fernando S.T.

    Vi esta producción cuando se estrenó hace más de 10 años y me impactó aunque no comparto el entusiasmo de muchos que la ensalzaron sobremanera. Me hubiera encantado repetir la experiencia a pesar de Serafín.
    Qué les hubiera costado contratar a Theorin, Stemme o Brimberg.
    Envidia Joaquim, de la sana pero envidia.
    Gracias por la crónica y disfruta de París

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de octubre 2018 | Beckmesser

  4. colbran

    Peter Sellars acostumbra a sacarme de las casillas, pero en esta ocasión me ha agradado su propuesta escénica: un banco “de piedra”, una luz ténue y una proyección videográfica muy bien filmada y editada, podría decir una alternativa a los climáticos dioramas de Wieland Wagner. Creo que esta es una buena solución para varias óperas del genio alemán. Capítulo aceptado. La orquesta de la Opera Bastille fabulosa y a su director Philippe Jordan se le permiten exhuberancias de volumen que dejan inaudibles las voces no voluminosas, especialmente en el primer acto; en el segundo y tercero ya redujo intensidades. Las voces: as femeninas deficientes, mejor Ekaterina Gubanova -que en algunos momentos me pareció más Isolda que Brangäne- y lamentablemente insuficiente la otrora preciosa y voluminosa voz de Martina Serafin que ha perdido esmalte, belleza y volumen,una verdadera pena, si bien su “Mild und leise” me pareció delicado y suave pero no intenso y para cantarlo se aproximó bastante al foso de la orquesta… Su “narración” fue lamentable; su carencia de zona grave alarmante y en el resto de la obra fue “haciendo” y por momentos se la oía un poco…El reparto masculino estuvo bien servido, en especial por parte del trompeteante Andreas Schager, con una clarísima y potente voz creando un Tristan seguro, quizás faltándole algo más de expresión. Matthias Goerne se preocupó de ampliar su volumen con una contundencia que no le es habitual y quizás esto le mermó también expresividad. Y René Pape hizo de René Pape, inmenso para sus fans -más inexplicables bravos y aplausos que para el gran Tristan-.y no tanto para otros, entre los que yo me incluyo; me gustó mucho más hace años en Berlin con Theorin, dirigidos por Barenboim.

    Para mi gusto mover los intérpretes entre el público me parece una aberración “de feria” y en esta producción sucede. Colocar a coros y algún solista en palcos me parece más aceptable, pero no es ninguna novedad, ya lo hacía Georg Solti en los años 60s del siglo pasado durante su permanencia en el Covent Garden y concretamente puedo dar fe que en “Die Frau ohne Schatten” (1967/68) así sucedía, otorgando una sensación de estereofonía “4 Fases” que entonces me causó una sorpresa muy agradable.

    Inadmisible que se permita la entrada de público comenzada la función y máxime durante el exquisito preludio de “Tristan und Isole”, pues eso sucede lamentablemente en la Opera Bastille.

    M'agrada

  5. JordiP

    Caram Joaquim! Quina enveja sana que em fas! Ja m’agradaria poder-me escapar a París amb una certa regularitat, i més si hi ha funcions que com aquesta valen la pena!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: