IN FERNEM LAND

ONP 2018/2019: LES HUGUENOTS (KANG-JAHO-OROPESA-TESTÉ-DESHAYES-SEMPEY-GAY;KRIEGENBURG-MARIOTTI)


Les Huguenots producció de Andreas Kriegenburg ONP Fotografia © Agathe Poupeney

Ahir vaig assistir a la inauguració oficial de la temporada operística 2018/2019 de L’Opéra National de Paris, amb l’estrena d’una nova producció de Les Huguenots de Giacomo Meyerbeer, obra que s’ha representat a l’ópera parisenca 1118 vegades abans d’aquesta i que sense cap mena de dubte representava un esdeveniment musical notori ja que feia 82 anys que no pujav a l’escenari del primer taetre operístic francès, sent potser l’obra cabdal del representant més illustre del que s’ha anomenat  La Grand Opéra.

Les Huguenots és una òpera molt complexa no només per la seva extensió i l’exigència vocal, també hi ha un tractament estilístic que abraça el belcanto rossinià fins a un pre Verdi de maduresa abans que Verdi estrenés el seu Oberto primigeni, però integrada en el més pur estil de cant francès, tan diferent i distingit,  alhora que maltractat per la majoria de cantants i directors que no saben dotar-lo de manera justa i elegant amb les claus precises, imposant de manera errònea un estil italianista que el desvirtua i adultera. Per tant aquesta era l’oportunitat esperada d’oferir sobre l’escenari que més s’ha representat des de la seva estrena el 29 de febrer de 1836, d’una veritable i meritòria recuperació, ja que segurament pocs teatres com l’ONP disposen dels mitjans documentals, econòmics i tècnics per oferir la desitjada i merecuda recuperació.

El repte era gran però possible i els maluaradament els resultas només han estat parcialment assolits i la que hagués pogut ser una nit memorable va ser per a mi una tarda/nit llarga, només salpebrada amb moments de lluminosa esperança.

Meyerbeer a Paris disposava de les millors veus i d’una gran orquestra i cor. A l’estrena hi trobem noms mítics com Adolphe Nourrit, Nicolas-Prosper Dérivis, Cornélie Falcon o Julie Dorus-Gras i ara només calia intentar trobar un equip possible que fes honor a la gradesa d’aquell repartiment, sota les direccions prestigioses, tant en la vessant musical com escènica. Era possible això? Doncs si, malgrat que molts diguin que no hi ha veus, penso amb Osborn, Spyres, en part Flórez, Camarena o l’inicialment previst Hymel per fer front a Raoul de Nangis; amb Elina Garanca, Kate Aldrich o Clémentine Margaine entre d’altres per cantar el rol “Falcon” de Valentine i amb Ildar Abdrazakov, Ante Jerkunica o qui sap si Georg Zeppenfeld per cantar un rotund Marcel. També us podria citar a uns quants cantants que fecin possible un Saint-Bris digne.

Us he citat aquests rols perquè a banda de petites parts més o menys fluctuants, aquests són cabdals i l’ONP va errar absolutament en la tria. En el cas de Raoul d’acord que va ser un canvi d’última hora perque Hymel va fer tots els assaigs i sense donar gaires explicacions va abandonar l’empresa, però els altres no són admisibles i per molt que inicialment la Reine Margaritte estava prevista per a Damrau, aixó no justificaba que a la ONP fos Testé, la seva parella, qui hagués de cantar el rol de Marcel, això a tetares de segona pot passar però a París i amb un rol d’aquesta importància no. De fet ella va marxar i va deixa la torna, quelcom veritablement injust.

Comencem per la direcció orquestral. Dues files més endavavnt tenia assegut a l’il·lustre Marc Minkovski, ell segurament hagués dotat a la direcció de la veritable dimensió i grandesa que l’obra necessita, traient de l’orquestra que la nit anterior havia mostrat una calidesa en les cordes excepcional, totes les possibilitats i que Mariotti, injustament protestat al final ja que hi havia coses molt més protestables que van ser bravejades, no va saber extraure. El director italià no va ser prou curós, d’acord, es va deixar endur per moments de grandesa amb un volum i una grandiloqüència exagerada i en canvi no va ser prou hàbil per alleugerir tots aquells moments de farciment (n’hi ha molts al llarg de les 3 hores 50 minuts) que van esdevenir molt feixucs. La direcció va ser rutinària, però no protestable, en tot cas calia protestar a qui no va contractar a Minkovski o qualsevol altre especialista en l’òpera francesa. Primer pecat imperdonable.

L’orquestra tan bona el dia del Tristan, no va passar de la correcció amb qualitat, aixó si, però sense trasbalsar, malaguanyada.

En canvi el Cor de l’Opéra de Paris, veritable protagonista de la vetllada, va estar immens, pletóric de forma, implicat escènicament, subtil i minuciós i sobretot ajustadíssim en les endimoniades dinàmiques i intensitats que ha de fer front, ja sigui en el delicat cor dels banys de la Reina o en la inconmensurable escena de la benedicció dels punyals, d’una aclaparadora grandesa. No hi ha cap cor operístic d’aquesta categoria en els teatres capdavanters i cal reconèixer la gran tasca feta per José Luis Basso que va deixar el Liceu per assumir el repte de treure la formació de la vulgaritat que es trobava i situar-lo al nivell extraordinari actual. Absolutament memorable i merescut el triomf, ells si que van estar a l’alçada de l’esdeveniment. Bravo!, el millor de la nit.

Ermonela Jaho (Valentine) i Yosep0 Kang (Raoul) Fotografia © Agathe Poupeney

Sense un Raoul, una Valentine i un Marcel Les Huguenots són difícils de digerir. El substitut de Bryan Hymel hagués hagut de ser per l’ocasió un veritable crack i en canvi la ONP només va poder aconseguir un cover de segona, d’estil erràtic,l capacitats tècniques limitades, amb calades i desafinades i una nul·la distinció. Va fer patir tota la nit i en més d’una ocasió va esgarrar notes i vorejar el desastre. La insignificància del cantant es va posar en la més cruel de les evidències en el gran duo de l’acte 4at, que va esdevenir feixuc quan és la perla de la partitura. Lamentable el senyor Yosep Kang

Marcel ha de ser un baix rotund, com ho és el Philippe II del Don Carlo, el Mephistofélès de Gounod o el Cardenla de La Juive i Nicolas Testé mai tindrà la grandesa per fer-hi justicia, ni a la ONP ni a Nancy, però que el primer teatre operístic de França el contracti per aquest rol és un crim de lesa humanitat. No hi ha cap nota greu digne i audible, tot és fum, tampoc el cant té grandesa i autoritat, és d’una incosistència exasperant, un error imperdonable i anem sumant. Que sigui la parella de Damrau no és prou aval.

Paul Gay (Saint-Bris) i Ermonela Jaho (Valentine) Fotografia © Agathe Poupeney

El cas d’Ermonela Jaho és tot un altre. Ella és una coprano lírica considerable per assumir un rols com Suor Angelica. Cio-Cio-San o Antonia, però mai de la vida pot ser una soprano Falcon, una vocalitat molt particular i característica que s’ha de situar entre la mezzo i la soprano dramàtica, quelcom que la soprano albanesa mai serà. El seu registre agut és brillant i molt considerable, però això no és en cap cas suficient per acceptar un encàrrec com aquest. Ella hagués hagut de declinar un oferiment que mai s’hagués hagut de produir. La direcció de l’Opéra va mostrar un erràtic, penós i incomprensible coneixement de la partitura quan va optar per Jaho quan hauria d’haver buscat a una veu intermitja entre la mezzo i la soprano, com la intensa Aldrich, notabilíssima Zelmira a Pesaro o una Fidés sorprenent tot i no ser una contralt a Le Prophete del mateix Meyerbeer a Toulouse. Jaho queda pàl·lida, petita i descaradament insuficient de mitja partitura en avall, on la veu desapereix i perd tota consistència dramàtica. Ella podia ser un Urbain o la Reine Marguerite, mai Valentine o algú pensa que Mirella Freni hagués pogut cantar alguna vegada Eboli? I que consti que la soprano de Modena tenia més cos vocal que ella.

Les grans trionfadores de la nit van ser Lisette Oropesa, extraordinària Marguerite de Valois i l’Urbain de Karine Deshayes.

Lisette Oropesa (Marguerite de Valois) Fotografia © Agathe Poupeney

El rol de la reina és per a una dramàtica d’agilitat si bé de manera errònia l’han anat assumint líriques lleugeres o lleureges coloratures. Oropesa no és una dramàtica coloratura i més aviat s’alinia en els líriques coloratura, però la seva extraordinària qualitat vocal i tècnica va fer que el temps s’aturés i en la immensa sala de La Bastille es produís el silenci de les grans ocasions i ella dominés a plaer de manera encisadora totes les virtuoses coloratures de “Ô beau pays de la Touraine” i la corresponent cabaletta. El domini de la veu, el registre ampli, l’emissió nítida, les notes flotants, les agilitats, trinats i salts van ser prodigiosos i per primera i única vegada durant la representació i de manera espontània el públic va irrompre en acabar l’escena en una calurosa, llarguíssima i alliberadora ovació. Només es pot dir una cosa BRAVISSIMA! Que substituis a Damrau, potser més idònia per l’amplitud que ha anat agafant la veu darrerament, no va ser a la fi cap decebedora decisió. 

Karine Deshayes Fotografia © Agathe Poupeney

Pel que fa al rol del patge de la reina, Urbain,la mezzosoprano Karine Deshayes va fer un èxit personal important. Ella hagués estat una Valentine més valuosa que Jaho i haguessin pogut intercanviar-s eels rols perquè Deshayes té una vocalitat més apropiada i plena. En qualsevol cas ella va aprofitar totes les ocasions que la partitura ofereix per brillar i fer-se amb el protagonisme. Originalment el rol és per a soprano a la manera del Oscar verdià, clarament influenciat per aquest Urbain, tot i que Meyerbeer va adaptar-lo posteriorment per  a contralt (a la manera d’un Orsini o Smenton) per a satisfer a la contralt Marietta Alboni. Deshayes a mig camí entre una soparno i una mezzo, va brillar en tot el seu registre i va demostrar una contagiosa desimboltura escènica que va motivar que al final rebés una ocació merecusíssima. Brava és poc.

I les alegries s’han acabat perquè la resta va oscil·lar entre la correcció d’un Nevers  interpretat per Florian Sempey i molt més celebrat del que realment mereixia, a un calamitós Saint-Bris d’un incomprensiblement vitorejat Paul Gay, absolutament insuficient en la part greu de la tessitura i de poca consistència tècnica.

Les parts més petites i feixugues d’una partitura allargassada fins a l’extenuació, van passar sense pena ni glòria, és clar que el problema es trobava a un altre nivell i aquestes no van empitjorar una impressió general de poca distinció.

La producció de Andreas Kriegenburg és una altra relliscada conceptual de dimensions descomunals. A l’inici ens avisa que està situada en el futur 2063, tot i que això no té cap importància en la posada en escena, ni es reflecteix més enllà d’uns criats que durant el primer acte serveixen begudes com si fosin autòmates i que ja no tornarem a veure mai més, la resta de la producció podria passar perfectament en l’època original, fins i tot tenin en compte el mobiliari made in IKEA del quart acte.

No hi ha un veritable treball històric en les situacions i en la recreació de l’escenografia i vestuari, que segurament hagués donat la dimensió adequada a aquest fresc històric. Hagués pogut esser una solució brillant a una proposta de recuperació de l’obra després de tants anys d’absència, en canvi el director alemany ha optat per deixar el rigor històric que segurament l’obligava a un treball de documentació rigorós, i va optar per una vulgarització de les situacions i uns moviments d’escena que vorejan el rídicul en la confrontació entre catòlics i protestants en el tercer acte. El moviment obsessiu de l’escenografia en el darrer acte és un recurs molt pobre davant la incapacitat de saber moure els personatges de manera dramàticament colpidora.

Un vestuari eclèctic i un disseny de llums pla que no ajuden a dotar a l’escenografia de veritable grandesa, van arrodonir una pobríssima impressió d’un treball poc elaborat i destinat a l’oblit tan aviat surts per la porta de la place de la Bastille.

Si una òpera com aquesta no es representa amb la dignitat que mereix, dotant-la de tots els recursos necessaris per fer brillar els mèrits que té i alhora tapar les febleses que també conté, és millor deixar-la reposar al costat de títols mítics d’un temps que no tornarà.

19 comments

  1. marcozincone

    Gracias por el comentario, Joaquim, aunque suponga una decepción mayúscula: yo también me quedaré con Dame Joan. Tuve la suerte de ver les Huguenots al final de los Ochenta, para la reinauguración del teatro de Novara. En aquella epoca yo no sabía casi nada y apenas podía darme cuenta de lo ambicioso de la empresa. La reina era Katia Ricciarelli, declinante, y lo unico que recuerdo de la velada fue el esplendoroso Urbain de Paoletta Marrocu, casi debutante, a la que luego siempre miré con cierto cariño. A ver si en menos de 82 años Minkovsky se anima…

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de septiembre 2018 | Beckmesser

  3. Alex

    Lastima Joaquim y Colbran que no pudiera coincidir con vosotros en Bastille el pasado viernes, pero tuve que anular viaje y vender mis entradas por un accidente fortuito que me ha costado intervención quirúrgica y escayola pie derecho desde hace unos 20 días
    Al ver la sustitución de Hymel ( mi màximo interés ), ya pensé en no ir porque el tal Kang es una vulgaridad como tenor ( al estilo de ese otro coreano que nos ha venido alguna vez por el Liceo, a cantar Manrico o Alvaro )
    Sabía que Oropesa ( buena Lucia en el Real ) si era una muy solvente Soprano para su rol, mientras que lo de Testé y la inasecuada Jaho como Valentine eran claros fallos de contratación por el teatro ( la Valentine era para que lo cantara Deshayes o Margaine )
    No me extraña vuestra decepción , incluso con Mariotti que es un buen director pero para dirigir belcantismo italiano ( por ej.si seria un muy buen concertador para los inminentes Puritani liceistas, mejor que el tal Franklin previsto )

    M'agrada

  4. bocachete

    Llàstima… És un títol que il·lusiona per rar i perquè, realment, és una obra que hauria d’ésser habitual. I veure’l, gairebé, al teatre on s’estrenà és un alicient. Si no surt rodó… Almenys, el Tristan ha valgut la pena.

    M'agrada

  5. lluís

    Malgrat tot, quina enveja! És una de les operes que m’agradaria poder escoltar en directe. Evidentment al Liceu ara per ara del tot impossible, tot i que fa gairebé cinquanta anys que no es representa i ja tocaria, però veient “com està el pati”…..no deixem de somniar…. qui sap.

    M'agrada

  6. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de octubre 2018 | Beckmesser

  7. En a mi m’agradaria veure-la, no és Meyerbeer el compositor de la meva vida, més aviat mai he estat capaç d’aguantar una obra sencera d’una tirada, però m’agradaria donar-li una oportunitat amb una bona producció i cantants.
    Amb L’Africana no ho va ser i amb aquesta tampoc, però tu insisteixes. M’agradaria haver fet aquesta sortida de cap de setmana que has fet tu i parlar amb més propietat de les òperes de Meyerbeer, ja que només escoltant-les el trobo molt feixuc.
    Amb el Tristan m’has fet molta enveja

    M'agrada

  8. colbran

    Visto el resultado vocal de Paris Bastille –inmenso coro aparte, magistralmente dirigido por José Luis Basso-, estoy seguro que en el Liceu “Les huguenots” estaría mejor representada, aunque añoráramos el coro de París que fue el auténtico protagonista de la velada. Para ello sólo haría falta contratar a la maravillosa Lisette Oropesa (qué gran descubrimiento para mí, qué voz qué técnica y qué carisma interpretativo, sensacional!!!) para la reina Margot aunque no sea la dramática de agilidad requerida, Karine Deshayes -o cualquiera de las mezzos apuntadas por Joaquim- para el comprometido rol de Valentine, cualquier buena soprano lírica o lírico-ligera para Urbain, un buen Raoul (de entre los mencionados por Joaquim) y tres bajos (categoría de bajo cantante, bajo buffo y bajo profundo) para componer el septeto necesario e imprescindible; además un coro adiestrado y una dirección musical que conozca el terreno que pisa con Meyerbeer y -por qué no- un cuerpo de baile para las cuatro intervenciones coreográficas que suman 15′ y fueron suprimidas en esta versión parisina. No es pedir demasiado porque todos estos artistas son asequibles por el Liceu. Esta temporada veremos a Oropesa -al lado del sensacional Franco Fagioli en “Rodelinda”. Que nadie se lo pierda!!!

    El coro en esta versión ha estado insuperable, dudo que se pueda cantar mejor y además en pleno movimiento escénico. Es innegable que la labor de Basso es titánica y el resultado de tanto esfuerzo y la disciplina coral dan como resultado la mejor interpretación de un coro que yo haya contemplado en mi vida, para unos temas musicales de una dificultad supina. Verdaderamente increíble. Yo creía que la cota alcanzada por este coro, bajo la experta y exigente dirección de Basso, había tenido lugar en el “Procesional” de “Don Carlos” de la temporada pasada, pues bien el resultado en estos “hugonotes” es aún superior. Lisette Oropesa es otro de los pocos milagros vocales de nuestros días y hay que seguirla porque dará muchísimo que hablar. Ermonela Jaho hubiera sido una comprimaria hace 40 años. Sólo tiene un agudo brillantísimo y nada más y por escena se mueve muy mal., con escaso empuje en la zona central de su voz y ridículos intentos en el grave. Su único papel en “Les huguenots” podría ser Urbain y no siendo demasiado exigente. En cuanto al tenor -que yo protesté- es un auténtico comprimario de aquellos de “la cena è pronta”, no sirve para nada más y es una vergüenza que pise como figura La Opera Bastille. Karine Deshayes (vaya Valentine desaprovechada!) cantó un Urbain con mucha más categoria que el resto del reparto, Oropesa aparte. En cuanto a los bajos y dirección musical y escénica me atengo a lo señalado por Joaquim. Para cantarla así mejor dejar esta obra en el baúl de los recuerdos.

    Una vez más el público entraba y era acomodado durante la interpretación de la obertura…Inaudito!

    Lamentable que París, ciudad de ballets, haya cercenado 15′ de intervención coreográfica en esta función, ya que los 5 actos, el tema histórico con gran espectáculo y el ballet son los pilares en los que se fundamenta la Grand Opera y esta es una de las más famosas, si no la que más.

    M'agrada

    • bocachete

      Sí que és rar, sí… Que es talli el ballet al Liceu, com va passar en La favourite, pot ser “normal” perquè ja no tenim cos de ballet i contractar-ne un deu tenir un cost gran, etc., però que el tallin a París, on tenen un ballet de campanetes i prou gran perquè puguin fer, si fos el cas, dos espectacles simultanis, és inexplicable. I més amb una òpera com aquesta, on té un paper rellevant i on es volia, justament, recuperar el que havia estat la grand-opéra meyerbeeriana. A veure si algú pren nota de la proposta i del repartiment i ens fan uns Huguenots aviat.

      M'agrada

    • Alex

      Diría que como atenuante del tenor Khang ( por mucha vulgaridad que desplegue ), es que ha podido salvar las funciones como Raoul de Nangis, dada la cancelación en el último momento de Hymel
      Por cierto, ¿ se conocen las razones de esta cancelación que parece muy extraña ?

      M'agrada

      • colbran

        En primer luga, Alex, deseo que te recuperes pronto. En cuanto a Hymel creo que no dió muchas explicaciones, pero al ver el resto del reparto yo tampoco me hubiera quedado. El tenor Khang no es malo es malísimo. La función la salvan el coro, Oropesa y Deshayes, el resto “p’al gato” como suele decir un amigo.

        M'agrada

    • Elisenda

      Si debe ser que la opera se ha popularizado y en nuestro caso alguién esalió uy volvió a entra en medio del primer acto. En en los entractos, la gente comida naranjas, bocadillos traídos de casa, o bebia , en la sala de la opera.
      En la parte exterior los bares daban comida con poco aspecto de calidad. Quedó toda la zona llena de papeles y botellas por todo el edificio. Bueno eso debe ser el futuro. Eso si las toses y estornudos se oyeron igual que aquí

      M'agrada

  9. JordiP

    Llàstima que la segona funció no sortís bé, és clar que si hagués estat així potser t’haguéssis instal·lat definitivament a París.
    Dels comentaris que han fet la resta d’Infernems, em quedo amb la recomanació d’en Fede per a la Rodelinda, no en tinc entrades, però m’ho pensaré….

    M'agrada

    • colbran

      Cometí un error.”Rodelinda” la canta Lisette Oropesa pero con el contratenor Bejun Mehta. El contralto Franco Fagioli canta “Agrippina” con Joyce DiDonato. Dos Haendel con muy buenos repartos que nadie debería perderse.

      M'agrada

  10. Guillermo Soto

    No soy un conocedor de esta opera tan grandiosa solo conocìa el video de Sutherland en Sidney. Por sus comentarios deduzco que disfrutaré a Oropesa, que ya me había gustado como Lucia, y a Deshayes a quien he visto en otros títulos. Gracias Joaquín por la detallada reseña aunque reconozco no haber entendido todo debido al idoma.

    M'agrada

  11. Elisenda

    Jo he anat veure aquesta opera a Paris el dissabte 20 d’octubre i estic molt d’acord amb el tema del Cor i de les descripcions que feu de Deshayes i Oropesa (quina gràcia, quina meravella de veus i actuacions) no penso que Marcel hagi estat tan malament i penso que si Gay fa un paper fred i distant és perquè així li demana el director d’escena. Estic menys d’acord amb la valoració sobre Florian Sempey, suposo que a mesura que es fan representacions alguns cantants milloren. Respecta a Jaho, jo afegiria que la seva forma d’actuar és molt histriònica, exagera el dolor doblegant-se a cada moment d’una forma poc real i no és creible. No m’agrada gens. Quant al Cor ha estat meravellós i per mi, que és primera vegada que vaig a la Bastilla, una magnifica experiència.
    No cal parlar del director d’escena. Sembla que jugui a inventar coses sense lligar-les. És una llàstima.
    Voldria remarcar un altre tema, la subtitulació és deficient. Els subtítols estan en dos idiomes i per tant són molt petits. I a més estan molt alts. Els del costat són molt petits.Trobo que al Liceu estem millor. Els subtítols són grans i si no també tenim els petits de les butaques i no ens hem de deixar les cervicals destrossades.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: