IN FERNEM LAND

LICEU 2018/2019: I PURITANI (2)


El millor de la tarda, escoltar el casta diva que Montserrat Caballé va cantar l’any 1970 i la resposta d’un públic emocionat dempeus. Foto gentilesa del compte de Twitter del GTL

Encara no he vist el primer repartiment, em toca diumenge vinent, però tenia ganes de Liceu, I Puritani és una òpera que m’agrada i el segon repartiment m’oferia certa confiança, tres motius prou contundents per inaugurar la meva temporada 2018/2019.

Després de passar per l’emotiu acte de deixar testimoniatge del condol per la mort de Montserrat Caballé en el llibres posats a l’entrada, vaig entrar a la sala amb la necessitat de gaudir d’una tarda de belcanto. Cristina Scheppelmann va sortir davant del teló, va dir unes emotives paraules de record i ens va anunciar que durant el minut que habitualment es fa de silenci per homenatjar a la persona desapareguda, escoltaríem a la Caballé cantant en una gravació en directe efectuada en el propi Liceu l’any 1970. Es va escollir bé, millor impossible, “Casta Diva”. No cal que us digui que aquest minut de no silenci va ser el millor i el més emotiu d’una tarda discretíssima.

El primer que demano al Liceu és un pacte, perquè comencem malament una temporada que em temo que es farà massa llarga. El pacte consisteix en, o bé els segons repartiments es posen a una tarifa diferent o deixaré d’assistir a les representacions que tenim un nivell clarament més baix, s’apliqui la mateixa tarifa que aquelles que tenen un repartiment de primeres figures. A hores d’ara ningú s’hauria d’ofendre si dic que Camarena, Yende i Kwiecien  no es poden comparar a Albelo, Moreno i Kymach. Doncs bé, ahir diumenge i diumenge vinent ambdós repartiments són de tarifa 4, és a dir, entrades de 270,00€ la zona 1 a 13,00€ la zona 8. 270,00€ són molts diners i no és el que es paga a Paris per una zona similar o a la Royal Opera House  (un teatre reconegut com a car), ni molt menys a Berlín o Munich, teatres tots ells molt per sobre de la categoria del nostre estimat Liceu. No es fan bé les coses i no és gens normal que un diumenge per la tarda i amb I Puritani, una òpera per a gurmets operístics, el teatre no s’ompli. Com s’ha d’omplir amb un repartiment de segona a preus de Festival de Salzburg? Què es pensen que som enzes?

Tenim un (de fet en són molts més) problema que cal resoldre aviat si no volem prendre mal. Està molt i molt bé que anunciïn els assaigs generals a 15 € per els menor de 35 anys, però serà difícil recuperar a aquells que s’hagin sentit atrapats per l’òpera si després han de pagar molt per tan poc. Si els acostumen a seure en llocs de privilegi però després no poden pagar els preus que es demanen difícilment fidelitzarem al públic, però sobretot el que no es pot fer, es vendre un producte de marca blanca a preu de marca de luxe i això és el que fa el Liceu i cal denunciar-ho.

No és només un problema de cast, és que estic segur que amb el primer repartiment em passarà quelcom similar, perquè mentre al capdavant de l’orquestra hi hagi el mestre Christopher Franklin, què ha ensorrat I Puritani en mig de l’avorriment i el desconcert, fent sonar l’orquestra i el cor del Liceu a uns nivells de pobresa alarmants, és molt complicat cobrar aquests preus.

El Liceu no té una orquestra i un cor de categoria. per cobrar aquests preus t’has de seure a la butaca amb la tranquil·litat de saber que els fonaments estan garantits, sigui per una obra tan poc compromesa orquestralment com I Puritani, o sigui per una Elektra, una Italiana in Algeri o un Moses und Aaron. L’orquestra i el cor són fonamentals per una casa de prestigi operístic que pretén assolir un nivell internacional. La direcció del Liceu s’omple la boca anunciant projectes, millores i noves incorporacions, però el cas és que entre un director incapaç de quadrar escena i fossat, homogeneïtzant els sons, fent-los mínimament bonics o si més no de qualitat, i unes masses estables abandonades a la dissort, el resultat a banda de ser insatisfactori, és destrempant. La sonoritat del cor es deteriora temprada rere temporada. No hi ha noves incorporacions, ni relleus generacionals. Les veus sonen gastades i han perdut una unitat, es comencen a sentir veus aïllades, tant en les cordes femenines que fa anys que demanen reforços, com en les masculines, fins ara pal de paller. Els han abandonat a la dissort i per molt que Conxita Garcia esmerci hores i hores de feina, si no li donen nous recursos, miracles no podrà fer. Hi ha un desgast natural i és temerari no fer res per evitar-ho. Ahir, tant el cor com l’orquestra no van estar a l’alçada, ni d’una inauguració, ni d’un teatre que vol arribar a ser alguna cosa, per què ho vol, oi?

Amb un director que desconcerta més que concerta, tot recau en els cantants, i si en el belcanto això sempre és així, estaria bé que el mestre Franklin els deixés cantar amb certa facilitat, sense ofegar amb volum innecessari en una obra de poca transcendència orquestral i nul·la concertació dramàtica. Tant Moreno al final de la seva gran escena del segon acte, com Albelo en el terrorífic inici del tercer amb la seva bellíssima intervenció van patir de valent, més del que hauria de ser habitual en una obra extenuant, per culpa d’una direcció sense vida. Em va semblar lamentable. Va se r molt aplaudit i fins i tot bravejat.

Celso Albelo va fer totes les notes, fins i tot en el “Credeasimisera” va anar més enllà de l’establert amb una nota de pit estratosfèrica, que no sé si va ser el Fa escrit per Bellini, però en tots cas d’aquella manera crec que no calia, perquè a banda del circ, no va quedar ni bonica, ni adequada estilísticament, ja que tots sabem que això a l’època de l’estrena es cantava en pianíssim, però atacada de cop i d’aquella manera tan potent, sense xarxa i amb un resultat més estentori que no pas brillant, era innecessari i va deixar descol·locat al públic. En qualsevol cas Albelo és un cantant que amb els mitjans que té, hauria d’abandonar l’obsessió per semblar-se a Kraus i ser ell mateix, perquè imitar a algú, encara que ho facis bé, i no és el cas, mai és un bon recurs. Cal seu un mateix. Albelo té detalls de gust però no hi ha una continuïtat i ho vol fer bonic sense més i amb un director com el que tenia a disposició, (em) va avorrir molt.

María José Moreno ha trigat molt a incorporar Elvira al seu repertori. Ella sap de la dificultat extenuant del rol i mesura molt bé les forces per fer front als reptes que té en cadascun dels tres actes, amb seguretat. Va començar de manera discreta en el primer acte i no va ser fins en el concertant del final on va lluir una mica. Tot en ella és molt pulcre, però li manca aquell punt per traspassar la correcció i situar-se en l’excepció. La seva gran escena del segon acte va ser correcta, mancada d’emotivitat i per tant distant. No hi ha lloc per la pell de gallina. Va arribar curta de fiato i forces al tercer acte, però en el duo amb Albelo, malgrat quedar una mica tapada per l’orquestra i el tenor va treure  recursos de la despensa per coronar amb dignitat el “Vieni fra queste braccia”.

Absolutament insuficient Andrei Kymach cantant el Sir Riccardo Forth i decebedor el Lord Giorgio de Nicola Ulivieri, un baix sense greus, com és habitual en els darrers temps. El marxós “Suoni la tromba” va ser d’una vulgaritat insultant i no va provocar en el públic cap resposta entusiasta.

En rols més petits discreció per el Lord Gualtiero de Gianfranco Montresor, el Sir Bruno Roberton de Emmanuel Faraldo i l’Enrichetta de Lidia Vinyes-Curtis.

De la producció no en puc parlar ja que no vaig fer cap esforç en entrar-hi, em vaig limitar a mirar de tant en tant la pantalleta que ofereixen les localitats laterals sense visió i el que vaig veure em va fer badallar molt i el que és pitjor, és una coproducció, el que voldria dir que en cas de tornar a programar Puritani en eles propers anys, tornaríem a patir-la. Esperaré a diumenge vinent per comentar-la

Inici més que decebedor, trist i preocupant. Caballé com el Cid va guanyar la batalla no sent-t’hi només amb un minut d’emotiu record n’hi va haver prou per sentir una vegada més el calfred per l’espinada.    

42 comments

  1. Ferran

    Bé, crec que, com jo, molts abonats del 2on repartiment vàrem marxar amb la pujada de preus. Jo no entenc aquest Liceu ni passar d’una entrada “arregladeta” de visió a 50 eur a 80-90 d’una temporada a una altra. Jo em vaig sentir insultat. Menys promocions, butaques secretes i tonteries diverses i preus més sensats. Moltes gràcies, Joaquim, per denunciar-ho. És el que cal.

    M'agrada

  2. Leonor

    Bien, gracias Joaquim porque coincido. Solo una cuestión: Moreno cantó “Puritani” en el Teatro Cervantes de Málaga allá en 1999. He de consultarlo: fueron Sempere, ella y Carlos Álvarez (y Noe Colin) los protagonistas.
    ¡Saludos, infernems!

    M'agrada

  3. colbran

    Vaya soberano aburrimiento! Qué dirección musical más horrenda! Qué escena más estúpida! Qué coro! Qué orquesta! Pero qué pasa en el Liceu? En cuanto al enclenque reparto, una discreta María José Moreno que no se creía el personaje ni se implicaba demasiado en la partitura, pendiente, por lo visto y oído, de interpolar aquí y allá algún sobreagudo no escrito y a menudo tapada por la desastrosa dirección orquestal. Celso Albelo podría ser un gran tenor, tiene la voz agradable y un agudo sano que es lo que enardece al público, pero su canbto va de dulce a brusco y no acaba de convencerme y lo siento de veras porque cuando le ví por primera vez en Pésaro en el “Stabat Mater” de Rossini aposté muy fuerte por él.

    Esta función sería para echarla al baúl del olvido si no fuera porque el prólogo emocionante -con las palabraas de la Sra. Scheppelmann y la voz inigualable de Montserrat Caballé- inundó de emoción el Liceu y volver a escuchar un fragmento de la primera “Norma” cantada por la inolvidable soprano, en este momento tan triste, me produjo lágrimas de felicidad y , nostalgia.

    Confío que Javier Camarena me anime en una ópera que no me atrae demasiado porque aún conteniendo algunas melodías inolvidables su orquestación es pobrísima y me aburre. Por cierto el duo de barítono y bajo del segundo acto “Suoni la tromba intrepido” fue convertido en marcha militar francesa en 1845 por Pierre Lèon Bouisset, con el título de “La Galette” y se interpreta anualmente en la desfilada militar de los estudiantes oficiales de la Ècole Militaire de Saint Cyr:

    M'agrada

  4. JordiP

    Jo, per qüestions de calendari familiar vaig fer un canvi i com que volia veure el primer repartiment, em va tocar anar-hi el dia de l’estrena oficial. Excuso dir-vos el que vaig haver de pagar. I no m’hagués importat si hagués sortit satisfet del Liceu, però no, va ser un desastre incommensurable. Vaig sortir-ne decebut, decebut. La producció és un desastre que no convida als cantants a poder-se implicar, pel nul treball amb ells. Es van guanyar una esbroncada quan van sortir a saludar (els de la producció). I la resta ni fred ni calor. Em va semblar que Camarena tenia algun lleuger problema a la veu, i el director va anar amb molt compte de no tapar-lo, en algun moment, fins i tot semblava no haver-hi orquestra.

    Em sembla que més valdrà anar a l’òpera menys sovint i escapar-se un parell de cops per temporada a Paris, que com ve diu en Joaquim, només cal mirar els preus i veure que no tenen res a veure. No compensa el cost del bitllet d’AVE però una part si….

    M'agrada

    • alex

      Efectivamente, Camarena cantó pese a estar con problemas en su garganta ( según me comentaron ayer en el tanatorio de Les Corts mientras estaba dando mis condolencias a la familia Caballé )
      Me comentaron que lo mejor vocalmente de la función del viernes, fue Yende ( Kwicien había cancelado ) . ¿ Fue así ?

      M'agrada

      • Joan

        Sí, va ser efectivament així. Tant així que tornaré el 19 per escoltar Kwicien i veure si Camarena ha superat ja els seus problemes vocals o bé si un cop salvada l’estrena el substitueix Celso Albelo.Tinc moltes, moltes ganes de tornar a escoltar l’Elvira de Pretty Yende. L’esbroncada a la producció va ser unànim.
        El tema del ball de tarifes és escandalós de <>
        I m’alegra molt llegir que l’homenatge a la gran Montserrat Caballé va ser emotiu. Ara tocaria un recital- homenatge a l’alçada de la cantant.

        M'agrada

  5. Salvamolins

    Avui hi anirém vaig canviar l’abonament C per poder escoltar a Camarena. Completament d’acord amb el Joaquim. Doncs és de jutjat de guàrdia que ‘l torn C, segon repartiment, sigui al mateix preu que’l d’avui, primer repartiment. D’ençà del gran pensador sr. Guasch anem molt malament.

    M'agrada

  6. Rai

    El fet que jo estigués ahir al Liceu va suposar un “epic fail” dels que fan història, ja que la meva intenció era escoltar a Camarena, perquè a mi em toca el dia 16 i ja em tocava veure el 2n cast. A mi la parella protagonista em va semblar prou correcta i, en especial, Celso Albelo, que no l’havia escoltat mai al teatre i penso que podria venir ell en lloc de molts altres tenors que ens han portat a cantar aquest repertori i no sembla que tinguin les ganes d’agradar que va mostrar ell. Crec que és un tenor de luxe per un 2on repartiment. Els altres cantants em van avorrir. Les intervencions corals, com bé diu en Joaquim, no van ser massa afortunades i hi van haver desajusts importants amb l’orquestra.
    Pel que fa a l’orquestra no puc jutjar gaire ja que fins al moment només he pogut escoltar en directe la del Liceu, l’OBC i la ONE. No és cap secret que l’orquestra del Liceu no està entre les millors del món, però si s’escolten grabacions fetes en aquest mateix teatre de fa 30 anys, jo crec que la millora és notable, i això es va poder escoltar en el moment més emotiu de la tarda, l’homenatge a la Caballé, on en el fragment de Casta Diva que vam escoltar s’apreciaven algunes pífies de l’orquestra. Potser el nivell era més baix però la implicació més alta? Venien millors directors? No ho puc dir perquè no hi vaig poder assistir, però que en les grabacions s’aprecia una orquestra amb moltes més pífies i desajusts que ara és segur. Tampoc amb això vull justificar el nivell orquestral d’ara, i és evident que alguna cosa passa en aquest país perquè bons músics n’hi ha, i molts. Una altra cosa que conec de primera mà és que els músics s’avorreixen (i crec que amb raó) tocant aquest tipus d’obres. Potser una bona iniciativa seria donar una producció d’aquestes cada temporada a una orquestra com la JONC i comptar així amb una orquestra motivada? Déu ho sap.
    La producció és lletja amb ganes. Hi ha molts moments ridículs i com que potser amb la frase d’Elvira “han estat tres segles” (quan Arturo li diu que han estat tres mesos sense veure’s) no ni n’hi ha prou per justificar aquesta absurditat, han projectat un text abans que comenci a sonar l’orquestra perquè es pugui entendre. Patètic! Al que hagi ideat aquesta producció es mereix que li caigui al cap un bon cistell de verdures amb formes grotesques.
    Pel que fa als preus estic totalment d’acord amb el que dius. Aquesta temporada hem preparat un viatge operístic a Berlín amb uns amics i entre les entrades (visibilitat total), bitllets d’avió i 3 nits d’hotel ens hem deixat 131€ per persona, que és el que pot costar una entrada al Liceu al 3er pis bastant centrada per veure l’espectacle d’ahir. Haurem de plantejar-nos viatjar més i anar al Liceu només a allò que és de reclinatori (i la de temps que fa que no et llegeixo aquesta expressió per una nit al Liceu).
    No em cansaré de dir que seria bo tirar-ho tot a terra i fer un teatre ben fet, amb bona acústica i BONA VISIBILITAT des de totes les localitats. I si no ho fan, com a mínim tenir la deferència de proporcionar unes pantalletes amb una bona resolució i una mínima realització, i no la càmera central del Juràssic que hi ha ara. Al Jamboree fan streamings en directe amb un parell de càmeres i crec que al Liceu no li suposaria una gran inversió posar-ne un parell o tres perquè gent que ha pagat diners per una entrada pugui veure alguna cosa… Jo he arribat a pagar al voltant 70€ per veure mig escenari.
    El que és segur és que la primera temporada 100% Scheppelmann no comença bé.

    Liked by 1 person

      • colbran

        Ves preparado para los montajes escénicos alemanes. En la Komischer Oper puede que veas “cualquier cosa” en las puestas en escena de “Candide” o “My fair lady” y en los otros teatros líricos también, Eso sí, escucharás orquestas estupendas y coros disciplinados. Sobretodo llega con tiempo sobrado a los teatros porque en caso contrario no te dejarán entrar hasta el entreacto y si llevas paraguas, algún paquete o cualquier otra cosa déjalos en guardarropía porque no te la dejarán entrar. Tengo experiencia; me perdí 30′ de “Pelleas et Melissande” porque no me dejaron entrar el abrigo y en el trámite de dejarlo cerraron las puertas.

        M'agrada

  7. Toni

    Srs. Els preus son carissims perqué l’Òpera es carissima, i si a més el Sr. ex-ABERTIS i el ” PATRONOS ” s’emportan els calarons de Catalunya, amb angrunas( Ministerio-155 i tota la colla ) provinents de Madrid, la taquilla tira del carro en forma de preus abusius, i qui vulguï que hi vagi i qui no, jà sap, a viatjar pel Mon.

    M'agrada

  8. Fer

    A la funció d’ahir per sort vàrem veure el primer repartiment, el muntatge el vaig trobar un despropòsit , el cas era fusionar dos èpoques diferents sense resultats satisfactoris

    M'agrada

  9. dandini

    Ahir 1º repartiment
    Grandíssim triomfador Javier Camarena.S’ha repensat i reestudiat el rol fins el mes mínim detall si comparem amb les funcions del Met i Madrid. Prevaleixen els aguts esclatants i apareixen els reguladors en la linia Kraus o Sabbatini.
    Excel·lent Pretty Yende com Elvira.Tal com el rol demana la veu té un timbre jove que rapidament identifiquem amb el personatge.De volum no va sobrada. La coloratura és espectacular pero els sobreaguts no escrits no tenen la rotunditat de Joan Sutherland.Pero afortunadament el món no s’acaba i ens permet gaudir del rol abastament.
    Marius Kwiecien va cantar amb foça precaució doncs no estava del tot recuperat.
    Marco Mimica llueix una bona veu pero poc interes en l’estil.
    Direcció de Christopher Franklin correcta amb certes imprecisions i tendència a la monotonia.
    La producció exhibeix una transposició que va i ve que pot resultar irritant o curiosa pero degut a l’escenografia afavoreix l’audició deles veus .Es a dir al contrari del nefast Rigoletto de Monique Wagemakers.
    Exit atronador per Camarena
    Una mica menys per Yende.
    Exit amable per la resta
    Pels que us agrada I Puritani i voleu sortir de lo mes trillat us aconsello aquesta versió extraordinària del duo del 3º acte

    M'agrada

    • colbran

      “I puritani” fue escrita expresamente para que la estrenara Giulia Grisi que debutó como Emma en “Ermione”, rol escrito para contralto. Elvira, pues, tiene que ser interpretado por una soprano dramática de agilidad, próxima a la mezzo, como Grisi (estrenó antes el rol de Adalgisa y llegó a interpretar la Fidès de “Le prophète”, escrita para mezzo-contralto, sin gran éxito por cierto) porque no se desdice el dramatismo con la juventud. Mignon, en la ópera del mismo nombre, tiene 16 años y lo ha de interpretar una mezzo-contralto; según el criterio juveníl tendría que ser una soprano ligera. Pretty Yende estoy seguro de que canta bien, pero no es la voz adecuada para ese rol ya que para contrarrestrar la falta de graves ha de inventarse sobreagudos, con lo que el rol pasa de ser dramático a ser no sé qué. Denia Mazzola Gavazzeni cuando la cantó en el Liceu al lado de Rockwell Blake (diciembre de 1990) utilizó la tesitura dramática original y Renèe Fleming, lo mismo que Leyla Gencer se acercan más a la tesitura original aunque -como hiciera Callas- intercalen notas no escritas para dar más brillo a su interpretación. La versión discográfica de Sutherland-Pavarotti recurre a la versión “tradicional” post-Adelina Patti (la inventora de los sobreagudos a final de pieza) y es espléndida, a pesar de la risible nota de Pavarotti al atacar el “Fa” sobreagudo. La única versión comercial grabada que se atiene a la partitura original es la dirigida por Riccardo Muti (1980) con Caballé y Kraus, si bien éste se negó a emitir el dichoso “Fa” porque dijo que era una nota feísima.

      M'agrada

      • Alex

        Hace unos pocos años en Paris , concertada por Michele Mariotti, vi y escuché a Maria Agresta cantar aparentemente la partitura original ( digo al parecer ) porque la soprano italiana es una lírica pura y tampoco es una voz con graves consistentes. Eso sí, no cantó las notas sobreagudas que sí han hecho o hacen lírico ligeras como Gruberova en el Liceo en los primeros dos mil, Damrau hace un año en el Real – estuvo bastante gritona y con problemas de fiato como casi siempre en estos últimos años – y como harà la Yende estos días
        Aparte de la Denia Mazzola, no recuerdo si también Ricciarelli llegó a cantar o grabar la Elvira de la versión original

        M'agrada

  10. anna

    Totalment d’acord amb el que dius dels preus d’algunes localitats. Pel que fa al muntatge, em costa de creure com és puguin fer coses tan lletges. I a més a més cobren quan haurien de pagar per castigar-nos d’aquesta manera.

    M'agrada

  11. dandini

    Sempre he sentit una irreprimible fascinació tant per ” la polonesa “com per “Cinta di fiori”.Crec que són dues aries maravelloses.
    De la primera va fer un autèntica creació Joan Sutherland pero us convido a escoltar a la meva estimadíssima Cristina Deutekom. Ella converteix l’ària en un autèntic divertimento que reflexa a la perfecció l’alegria de la protagonista. Si li treièu la darrera nota sentirèu com pot sonar de bé la versió original.
    En segon lloc tenim a Nicolai Ghiaurov que a part de saber fer de dimoni també tenia un domini absolut del cant legato.
    De tots els comentaris que apareixen en el you tube n’hi ha un que l’ha calificat de ” osceno “que m’ha fet molta gràcia.
    Cantar tant bé pot arribar a ser obscè

    M'agrada

  12. nozzefigaro

    No puc parlar encara en propietat de la producció de I Puritani, doncs tinc entrada per demà dia 11 on, pel que comenteu, sort que em toca 1r repartiment.
    Però si que no puc evitar de fer el comentari amb el tema de les entrades (vergonyant… algú explica per aquí que anar a Berlín d’escapada surt molt més a compte econòmicament que baixar al Liceu, amb això ja està tot dit) i sobretot també necessito expressar el meu enuig amb la iniciativa Under35.
    Com a proposta no la criticaré perquè així d’entrada pot ser una bona idea (tema gintònics i DJ’s el deixo apart…), però tal i com algú ja ha comentat s’estan fent trampes al solitari!
    Si de tots els que van omplir la sala en aquesta funció aconsegueixen atraure al Liceu una segona vegada a algú com li explicaran que s’han de gastar pel cap baix uns 60€ per a veure l’escenari mínimament bé? (pel que llegeixo a l’Under35 no es van oferir entrades sense visibilitat…)
    Com els explicaran que no existeixen descomptes per a comprar entrades soltes als menors de 35? (així com el Palau o l’Auditori si que tenen…)
    Com els explicaran que si es volen fer un gintònic a l’entreacte al Foyer s’hauran d’hipotecar un ronyó?
    Si la resposta és: si tranquils, oferim entrades a 15€! Oh és clar! a dalt de tot amb tres columnes al davant i un lavabo per veí!
    Així volen fidelitzar a algú i atraure nous públics?
    Perdoneu que faci un comentari tant llarg però cada vegada que es fan promocions com aquestes em sento no diré estafada però si una “pringada”. Sóc menor de 35 abonada i fidelitzada i com m’ho he fet? Doncs estalviant moltíssim per a poder anar agafant cada any una funció més en el meu abonament flexible (un fix essent de fora de Bcn i treballant per a viure és complicat).
    Algú em pot dir que si que existeix un abonament pensat per a gent jove, si és clar, amb 3 funcions probablement entre setmana i amb segons repartiments… anem bé per agafar gust per l’òpera, i al final amb abonament flexible acabo pagant una gran “calerada” i veient com, no sempre però si alguna vegada, alguns liceístes “de sempre” que et miren de reüll pensant a veure a qui he robat l’entrada per acabar seient al seu costat…
    Iniciatives com aquestes per a la joventut són necessàries (amb millores) i perquè no dir-ho, queden molt bé al TN Vespre però si alguns aspectes de la gestió del Teatre no milloren no crec que arribin a donar gaires fruits (a no ser és clar que tinguis una cartera molt plena…).
    Si, l’òpera és una afició cara i encarcarada per molt que en Ramon Gener faci molts programes en texans, als que ens agrada suposo que ja ho tenim assumit, però se li ha de fer una sacsejada perquè com també s’ha dit, Barcelona s’està quedant endarrere i veig que som uns quants que sempre que podem ens escapem fora de les nostres fronteres per a gaudir de la nostra passió amb més qualitat.
    Gràcies als que m’heu llegit el comentari fins al final, teniu molta paciència, disculpeu la meva indignació i espero no haver ofès a ningú perquè no era gens la meva intenció.
    Salut i Òpera mentre es pugui!

    M'agrada

    • EE

      * la majoria de teatres de fora estan força subvencionats, és una qüestió de política cultural de país
      * al Liceu les entradas barates són fins als 29 anys, tampoc està malament
      * l’under35 no es tracta d’una funció sinó d’un assaig, no ho oblidem

      Es pot discutir si tanta facilitat ajuda però les cues de l’òpera de Viena per a entrades de peu dret del dia a 5€ em sembla més encertat i a més fa comunitat.

      M'agrada

  13. Alex

    Solamente pude escuchar el último acto anoche por Catalunya Música y Camarena me pareció extraordinario ( sentido del Belcantismo , fraseo detallista, canto con legato de alta escuela, dominio de los reguladores, timbre brillante y agudos segurísimos y sin necesidad de apretarlos). Bravoooo
    De Yende, a pesar de un agudo al final del dúo abierto y algo chillado, domina el estilo, facilidad en la coloratura y ornamentaciones algunas no escritas, musicalidad aunque el timbre de su voz pueda resultar algo metálico

    Franklin mientras se dedica simplemente a batutear y acompañar, aceptable pero su final del concertante último, confundió Bellini como si fuese el final de Nabucco ( demasiado acelerado y forte )

    Esperemos disfrutar in situ, próx.viernes dia19

    M'agrada

  14. Arnau

    Misteris i questions de la nit del 10 amb el segon repartiment:
    1. Per què el cor, que tant m’ha agradat en altres òperes, competia per veure quina corda cridava més?
    2. Per què la orquestra sonava com una fanfàrria?
    3. Per què Albelo, tan capaç de cantar amb una musicalitat i dolçor impecable, actuava com un despertador. En mig d’una frase que li estava quedant preciosa feia un agut amb un crit sobtat.
    4. Per què el baríton cantava com si estigués llegint la llista de la compra?
    5. Per què el baix no tenia ni un sol greu?
    6. I per mi, encara més greu… per què la producció era tan fosca, lletja i buida? I per què es destrossaven el final de l’obra? No havia vist mai l’obra i vaig sortir d’allà amb la idea que Arturo acabava morint… fins que vaig començar a mirar vídeos per Internet i veia que en cap moria. Inclús el propi full de sala enganyava amb l’argument per fer-lo d’acord amb les exigències de la producció. VERGONYÓS!
    Tot i que Albelo va tenir els seus moments, el vaig veure prou digne, a l’igual que la Maria José Moreno. La resta… oblidable.

    M'agrada

  15. parsifalx

    Estoy de acuerdo con Dandini…Demasiado ligera la soprano, necesito mas dramatismo, eso si espectacular en su linea, para mi el gran Triunfador de la noche fue Camarena, muy por encima de ella ademas, esa depuracion de estilo es dificil igualar, en cuanto a que alguien dice por ahi que la produccion ayudaba a los cantantes estoy totalmene en contra. no entiendo estas producciones que dejan la caja del escenario tan abierta y en ocasiones hace que la voz parezca metalica. del resto de la produccion no me preocupe lo mas minimo desde mi gallinero….vamos que ni me entere que al final se habia cargado a Arturo…En cuanto a la direccion, creo que jamas habia oido un Bellini tan y tan mal dirigido, como sin ganas y ademas con prisa ¿para salir antes?

    M'agrada

    • colbran

      Te ruego me permitas una aclaración, Me parece que te confundes de comentarista, Parsifalx. Dandini dice que Pretty Yende tiene la voz juveníl que pide el rol de Elvira, a lo que yo discrepo explicando mi razonamiento, basandome en que este personaje fue expresamente escrito para Giulia Grisi, soprano dramática de agilidad próxima a la mezzo-soprano y cuando lo interpretan las voces ligeras el rol pierde dramatismo. No obstante Pretty Yende es una buena cantante pero no la indicada para Elvira. Un saludo.

      M'agrada

      • colbran

        Muy buena y curiosa grabación por cierto, pero el reparto original era soprano dramática de agilidad (Giulia Grisi), tenor (Giovanni Battista Rubini), barítono (Antonio Tamburini) y primer bajo (Luigi Lablache). La versión para mezzo/contralto la arregló Bellini para que la cantara María Malibran con dos tenores. Katia Ricciarelli no era ni mezzo ni contralto sino una soprano lírico spinto (ya no está en carrera), con graves suficientes para no defraudar en el rol. Lo que es inadmisible es que ese rol dramático de Elvira lo cante una soprano ligera o lírico-ligera, inventándose mil y una notas sobreagudos -al no disponer de zona grave- que en esa época (y hasta 1864 aproximadamente) no se emitían y muchas notas agudas se cantaban en pianíssimo..

        M'agrada

      • bocachete

        La Ricciarelli va fent ara una carrera d’actriu que no està gens malament. No sé si era en 8TV, no fa gaire, feien una d’aquelles sèries de policies més “familiars”, amb el Terence Hill de cap forestal o una cosa per l’estil en una regió alpina d’Itàlia, Un passo del cielo. La Ricciarelli hi fa de germana del cap de policia, bastant tafanera i xerraire, ja entrada en anys, i treu molt bé el personatge, amb prou naturalitat. I fa uns anys va guanyar un premi d’interpretació per una pel·lícula (un Nastro d’argento, que no és poca cosa). Ha tingut una sortida ben digna i, sembla, brillant.

        M'agrada

      • colbran

        Cuando decía que no estaba Ricciarelli en carrera era respecto a la lírica. De todas formas no sabía que se dedicaba al cine y TV como actríz. Graccias, Jesús, por la información. Por cierto, la gran diva de Broadway Audra MacDonald que creo cantó “Mahagonny” en el Real, también está dando sus pasos de actríz en la segunda temporada de la serie “The good fight” y con toda seguridad aparecerá en la tercera temporada, ya filmada, que se emitirá en 2019.

        M'agrada

      • bocachete

        La primera temporada de The good fight em va agradar molt; a veure quan ens posem amb la segona. La del Terence Hill és més normaleta, eh?, d’aquelles de sobretaula a la tarda que tot acaba bé. Encara que se situa al nord, al Trentino, parlen tots un italià estàndard que permet de seguir-la bé en la llengua original. Després ha fet més coses. Potser, en haver estat casada amb el Pippo Baudo, es va introduir en el mitjà i ja ha seguit treballant-hi.

        M'agrada

  16. Olave

    Pues tengo ganas de defender a Albelo aunque no a la soprano que le acompañó. Él recrea la frase, entra en ella y la matiza muchísimo con un juego de claroscuros que recordaban mucho a A. Kraus, pero para mi eso no es malo porque el modelo es/fue extraordinario (no imita a Bonisolli o a Del Monaco, por ejemplo); sin embargo, mientras Kraus tenía una voz seca y algo/bastante nasal, Albelo la tiene cálida. Los agudos los tiene sin ninguna duda y el ascenso a ellos en alguna ocasión podría ser menos abrupto pero la mayoría de las veces, sin reproche.
    Kraus falleció hace 19 años. ¿Fue profesor suyo? Si lo fue, Albelo sería jovencísimo y si no fue así y ha estudiado y aprendido a decir cantando o a cantar diciendo el texto con ese manejo de la voz tan suave pues mejor que mejor. En ese sentido pienso también en Flórez. Ambos cuidan y se recrean mucho en el sentido de la frase que están cantando, y en este aspecto me atrevería a decir que más que Camarena. Los dos tenores me han gustado muchísimo aunque el mejicano lo ha superado, según mi apreciación, en esas terribles notas del final, inhumanas donde las haya, fa5, imposibles de emitirlas con voz natural. Ellos las cantaron con voz de pecho pero no eran 2,5 tonos por encima del do de pecho sino rebajadas (lógicamente), y ahí Camarena lo hizo mejor, con mucha más suavidad.
    En cuanto a las sopranos, lo siento por Mª José Moreno, pero gana claramente Yende. La primera tiene un volumen escaso y tiende a cantar continuamente con sonido recogido; hace muchos diminuendos después de atacar el inicio de la frase con más fuerza y no siempre fue audible. Pero canta bien, con musicalidad y las notas altas las tiene pero luce poco. Como había poco público en el entreacto bajé del 5º piso al anfiteatro, a muy pocos metros del escenario y comprobé lo que ya percibía en el 5º, que su voz es pequeña, poco voluminosa. Ahora que escuchas el audio que ha colgado Dandini con Cristina Deutekom compruebas la gran diferencia que hay entre ellas.
    No obstante, me han gustado los dos repartos, los tenores sobre todo, Yende, y el barítono y bajo del reparto con Camarena.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: