IN FERNEM LAND

A L’ENTORN DE LA SCALA DI SETA


Els propers 2 i 3 de febrer els Amics de l’Òpera de Sarrià inauguren la 5ª temporada d’òpera de cambra amb una producció de la farsa de Gioachino Rossini, La Scala di Seta, que es va estrenar al Teatro San Moisè de Venècia el 9 de maig de 1812.

Estrenada immediatament després de Ciro in Babilonia (Ferrara 14 de març de 1812) i abans de La pietra del paragone (Scala  26 de setembre de 1812), aquesta farsa còmica en un acte amb llibret de Giuseppe Foppa basat en el llibret de l’òpera còmica “Lechelle de soie” de François-Antoine-Eugène Planard, musicat per Pierre Gaveaux l’any 1808, és conseqüència de l’enorme èxit aconseguit per una altra farsa estrenada al mateix teatre quatre mesos abans “L’inganno felice”.

Com fàcilment es constata l’activitat del compositor era extenuant. L’empresari Antonio Cera volia repetir l’èxit assolit i va encarregar-li a Rossini tres farses més destinades a la temporada de primavera del Teatro San Moisè. Les tres farses van acabar sent: La scala di seta, L’occasione fa il ladro (24 de novembre de1812 i Il signor Bruschino, aquesta estrenada ja el 1813 (27 de gener).

Rossini malgrat la frenètica activitat d’aquest 1812, per a La Scala di Seta va escriure ell mateix tots els recitatius, quelcom que ja no succeirà en les altres estrenades al teatre venecià. L’argument és del tot convencional seguint la tradició de les farses venecianes. Musicalment l’obra és riquíssima, començant per l’esplèndida obertura

Una mostra de l’enginy rossinià, per la lleugeresa virtuosística de l’extraordinària frescor en l’orquestració i l’elegància melòdica, de la jovialitat, vitalitat i dinamisme dramàtic de gran impacte.

La farsa no va assolir l’èxit de “L’inganno felice”, segurament no posseeix un cúmul d’àries i moments notables, si bé l’ària de Dorvil “Vedrò qual sommo incanto”, sobretot l’ària  de Giulia “Ma se mai…Il mio ben sospito e chiamo”, el quartetto “Si che unito a cara sposa” entre Giulia, Dorvil, Blansac i Germano, o el Finale “Dorme ognuno in queste soglie” esdevenen els punts àlgids d’una partitura estructurada per la simfonia i 8 números (una introducció, el duetto entre Giulia i Gennaro, el recitatiu i ària de Dorvil, el quartet, l’ària de Lucilla, l’escena i ària de Giulia, l’ària de Gennaro i el final).

La farsa necessita de set personatges, sis cantants i un criat que no canta:

Dormont, el tutor destinat a un tenor i estrenat per Gaetano del Monte
Giulia, la seva pupil·la , cantat per una soprano i estrenat per Maria Cantarelli
Lucia, cosina de Giulia, cantat per a una soprano i estrenat per Carolina Nagher
Dorvil, cantat per un tenor i estrenat per Raffaele Monelli
Blansac, cantat per un baix i estrenat per Nicola Tacci
Germano, criat de Dormont i cantat per un baix, estrenat per Nicola De Grecis

ARGUMENT (extret de la Viquipedia)

Giulia no sap com alliberar-se de Germano i de la seva cosina Lucilla, que han vingut per anunciar-li que el seu tutor hi vol parlar. Finalment aconsegueix allunyar-se’n i fa sortir Dorvil del seu amagatall, amb qui s’ha casat en secret. El jove es presenta inquiet i recelós, ja que s’ha assabentat que aquest mateix dia arribarà Blansac, elegit per Dormont com a futur espòs de Giulia. Aquesta tranquil·litza Dorvil i després de donar-li cita per la mitjanit aconsegueix allunyar-se abans que el tutor entri a l’habitació. Dormont arriba queixant-se per haver esperat en va que baixés la seva pupil·la. En aquest moment anuncien l’arribada d’aquest, i Dormont baixa a rebre’l. Giulia sap que la seva cosina Lucilla està secretament enamorada de Blansac i demana a Germano que tracti d’observar si aquesta tracta de conquistar al seu promès.

Blansac entra solemnement acompanyat per Dormont, però el cavaller ve ni més ni menys que amb el seu amic Dorvil, l’espòs de Giulia. Ignorant la situació i, en trobar-lo prop del lloc, ha decidit portar el seu antic amic perquè serveixi de testimoni en el casament. Dorvil, per descomptat, ha acceptat per poder entrar així a la casa i auxiliar a Giulia en els imminents embolics que preveu. En principi Dorvil intenta dissuadir Blansac d’aquest casament dient-li que no és un matrimoni per amor i que tota la ciutat comenta que es tracta d’una imposició de Dormont. Però Blansac, presumptuosament, li respon que encara que així fos, ell sabrà enamorar a Giulia i el desafia a ser testimoni de la seva victòria. Dorvil accepta i s’amaga per observar el que succeirà. Per la seva banda, Germano s’oculta en un altre lloc d’acord amb el compromís obstinat davant Giulia. Dorvil, en escoltar les protestes amoroses del seu amic a la seva pròpia esposa, és dominat per la gelosia i provoca una gran confusió en la qual tots es retreuen mútuament sense comprendre res, encara Germano és el centre de totes les acusacions.

En quedar només Blansac, es presenta Lucilla enlluernant-lo amb la seva bellesa. El cavaller, enamoradís com sempre, queda perplex perquè ha vingut a la recerca d’una bella dona, i ara està indecís entre les dues. Però l’embolic es complicarà encara més quan Germano escolti, sense ser vist, les frases que Giulia es repeteix a si mateixa pensant en la cita d’aquesta nit amb el seu marit i el seu desig d’aclarir l’equívoc. Germano creu que qui ha d’acudir a l’habitació de Giulia serà Blansac. Pensant en què ha passat durant la jornada, s’adorm sobre una butaca. Així és sorprès per Blansac qui escolta les paraules que Germano repeteix en els somnis. El cavaller s’assabenta llavors que Giulia l’espera aquesta nit a la seva habitació. Per descomptat Blansac acudirà a la inesperada trobada. Germano, poc després, explica a Lucilla que Giulia es veurà aquesta mateixa nit amb Blansac. Però Lucilla haurà de guardar silenci, ha de procedir com ell i no dir res a ningú, doncs de tot això podria sorgir un gran embolic.

En efecte, això succeirà, ja que Lucilla decideix immediatament ocultar-se allà per descobrir a Blansac amb la seva cosina. Finalment arriba Giulia. La jove creu que ja tots dormen a la casa i llança per la finestra l’escala de seda perquè pugi el seu espòs. Però molt aviat Dorvil i Giulia han d’interrompre el seu diàleg davant l’arribada de Blansac que acudeix a la cita. Quina cita? Blansac respon des de fora que ve a la cita que Giulia, amb Germano com a mitjancer, li ha donat per a aquesta nit. La situació es torna encara més complicada, ja que Dormont ha descobert l’escala de seda que penja de la balconada de Giulia. També enmig de la confusió apareix Lucilla i de seguida Germano, qui s’havia ocultat per assaborir millor els efectes de la intriga. Dormont exigeix ​​que Blansac es casi immediatament amb Giulia per reparar la culpa que li sembla evident, però Dorvil surt del seu amagatall i revela tota la veritat, aclarint després que el matrimoni es va realitzar amb el consentiment d’una tia de Giulia, el testimoni de la qual la jove prova amb una carta. Dormont no triga a concedir el seu perdó, consentint així mateix, en les noces de Lucilla i Blansac per concloure tots amb una celebració del potencial de l’amor.

A Sarrià la veurem com ja ens tenen ben acostumats amb una orquestra (L’orquestra Barcelona Concertante sota la direcció d’Asunto Nese) i escenificada (Direcció d’Anna Ponces, amb escenografia d’alumnes de l’escola Elisava sota la supervisió de Carles Berga) i  per tant amb tots els ets i uts.

Giulia serà Irene Mas, Germano serà Roberto Maietta, Dorvil serà el tenor Jorge Franco, Blansac el baríton Carlos Pachón, Lucia la soprano Núria Vinyals i Dormont serà Elias Juan Orgay.

El projecte de Sarrià ja s’ha consolidat de manera ferma i ens dona l’oportunitat immillorable de veure òperes que difícilment veurem i alhora ens ofereix la possibilitat d’escoltar a joves promeses, per tant el projecte es reeixit es miri com es miri, només cal donar-li tot el suport que es mereix i per això ho teniu ben fàcil

La Scala di Seta – Gioachino Rossini
· Dissabte 2 de Febrer a les 20:00h · Teatre de Sarrià, Barcelona
· Diumenge 3 de Febrer a les 18:00h · Teatre de Sarrià, Barcelona
· Divendres 8 de Febrer a les 20:00h · Teatre Prado, Sitges
· Diumenge 10 de Febrer a les 18:00h · Teatre Conservatori, Manresa

Per mes informació:

https://www.amicsoperasarria.com/la-5a-temporada/

https://www.facebook.com/aosarria/

I per si voleu anar fent boca amb l’obra, us deixo amb la versió del ROF del 2009, sota la direcció de Claudio Scimone i Damiano Michieletto, amb: Olga Peretyatko (Giulia),  Paolo Bordogna (Germano) José Manuel Zapata (Dorvil), Carlo Lepore (Blansac), Anna Malavasi (Lucilla) i Daniele Zanfardino (Dormont)

 

3 comments

  1. colbran

    La ópera es una delicia. La obertura posee una frescura increible y es “transparente” como toda la música de Rossini. La versión que vimos en Pésaro y que Joaquim ha puesto a disposición de los visitantes de este blog es excelente y la “modernización” de la escena no molesta en absoluto, si bien hoy en día nadie sube a.ver de “extrangis” a su pareja utilizando una “scala di seta”. Peretyatko está espléndida y Zapata aún disponía de una magnífica voz de tenor El reparto estuvo muy bien escogido.

    M'agrada

  2. bocachete

    L’obertura es pot sentir de tant en tant en concerts i, realment, és d’aquelles que semblen d’un músic molt més experimentat. Farà trenta o trenta i tants anys, diria que van fer-la en alguna funció de teatre petit, amb estudiants de conservatori (un era estudiant del Liceu, dels que feien cua al carrer de Sant Pau) o alguna cosa per l’estil i va estar molt bé. Però no sé si era La scala o La pietra del paragone o La cambiale di matrimonio, que no ho tinc present. Potser van fer les tres en moments diferents i se’m barregen en la memòria. En tot cas, sí: són obretes d’allò més distret i amb un punt d’ingenuïtat que les fa properes. Això sí: avui, directament, pujarien directament amb l’ascensor, entrant per la porta i saludant el tutor abans de dir-li que no molesti gaire. Hi vindrem!

    M'agrada

  3. bocachete

    Una funció més que bona, ahir: val la pena anar-hi, ja sigui aquí o a Sitges o Manresa. Això sí, si trobeu entrada, que anit estava ple del tot. Cantants que canten i actuen bé i una orquestra més que digna en una partitura que no és gens fàcil. L’escenografia és senzilla, però efectiva. L’escala de seda està subtituïda per un altre mitjà d’ascensió, segurament més creïble. Molt bé, de bo de bo. Si en dubteu, endavant!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: