IN FERNEM LAND

TEATRE DE SARRIÀ 2019: LA SCALA DI SETA


Els Amics de l’Òpera de Sarrià han inaugurat la cinquena temporada de l’Òpera de Cambra de Barcelona amb la farsa de Gioachino Rossini, La Scala di Seta.

Segurament estem davant de la producció globalment més reeixida de les he vist fins ara a Sarrià. Aquest projecte que va començar amb molta empenta s’ha anat consolidant i agafa consistència i personalitat, arrelant no tan sols al barri que l’acull, si no en l’àmbit operístic de la ciutat, quelcom imprescindible per garantir el futur d’una iniciativa formidable i imprescindible que omple un buit que hauria de cobrir el Liceu si disposés de la sala alternativa tan reivindicada i que ni tan sols en el Foyer, anys enrere tan actiu, ha pogut tenir cabuda.

El Teatre de Sarrià va apostar per aquest somni quimèric i al voltant del suport dels Amics de l’Òpera de Sarrià s’ha fet possible. Arribar fins aquesta cinquena temporada que no podia iniciar millor amb una versió magnífica de la farsa rossiniana i amb un èxit de públic que ha omplert la sala els dos dies i que esperem que es repeteixi en les properes representacions al Teatre El Prado de Sitges el proper divendres 8 de febrer i al Teatre Conservatori de Manresa el proper diumenge 10 de de febrer, en aquesta lloable i entusiasmant d’exportació sarrianenca a altres punts de la geografia catalana tan necessitats d’òpera.

Davant de l’Orquestra Barcelona Concertante integrada per 20 musics (segurament  una formació molt similar a la de l’estrena) va dirigir amb precisió i molt atent als cantants el mestre Assunto Nese. Tenint en compte que l’orquestra només es reuneix per fer les produccions de Sarrià cal dir que el resultat és molt meritori, amb prestacions solistes de relleu, molt en estil i guspirejant. Amb més assaigs els resultats podrien ser molt meritoris. Bravo!

També bravo a Viviana Salisi en la sempre poc agraïda però imprescindible tasca en els recitatius, del baix continuo.

L’equip vocal, sobretot el masculí, va obtenir un merescudíssim èxit.

La soprano Irene Mas, que ja havia cantat a Sarrià la producció de Il Signor Bruschino  interpretava el rol de Giulia amb desimboltura i estil, però en aquesta ocasió amb una tendència a emfatitzar en la zona més aguda algunes notes que potser no calia, ja que en els sobreaguts és quan la veu perdia seva entitat i precisió. Va fer molt bé les coloratures i les variacions, només em va semblar més insegura en l’atac a les notes més extremes i en la zona més baixa del registre en els concertants. Segurament la partitura demana un lírica coloratura, no pas una lleugera coloratura i això fa que en els passatges més centrals i greus, la veu de Mas quedés més apagada i poc audible.

Germano va ser el baríton Roberto Maietta que havia entusiasmat tant a Il Signor Bruschino en la temporada 2017 com la passada amb el sensacional Tarabotto de  l’Inganno Felice. Una altra vegada assoleix l’èxit de la representació per estil, veu i per una capacitat innata en apoderar-se de l’escena i concentrar l’atenció al seu voltant. En totes les intervencions va estar magnífic però va ser en la seva escena “Amore dolcemente” on va obtenir un clamorós i merescut triomf. Bravo!

El Dorvil del tenor Jorge Franco també va ser una agradable sorpresa per l’estil, la qualitat i elegància del fraseig i l’habilitat tècnica en els passatges ornamentats, només algun sobreagut va quedar una mica deslluït. Va ser justament aplaudit a “Vedrò qual sommo incanto”.

Carles Pachón es va fer càrrec del rol de Blansac. Vocal i escènicament va estar esplèndid tot i que el rol demana una mica més de registre greu, ja que l’hauria d’assumir un basso cantante que ell no és, però el va saber dotar de la gràcia i fatxenderia que requereix el rol. Originalment no té cap ària i s’acostuma a incorporar-ne una d’alguna altra òpera. A Pesaro en la darrera edició Carlo Lepore cantava “Alle voci dell’amore”, una ària preciosa escrita a la mateixa època que la farsa però que es desconeix a quina òpera pertanyia. A Sarrià van triar “Le femmine d’Italia” de l’Italiana in Algeri, que Pachón va cantar amb brillantor, lluint una veu de baríton fresca i molt prometedora. Estem davant d’una de les futures figures de l’òpera a casa nostra.

El rol de Lucilla va anar a càrrec de la mezzosoprano Núria Vinyals que va resoldre amb eficàcia les seves intervencions, no gaire compromeses, ja que Rossini no li va donar cap ària. La veu càlida flueix bé en la seva zona central, mentre que en la banda aguda perd qualitat i bellesa. Tot i així el rol no permet esplaiar-se gaire.

El rol menor del tutor Dormont va anar a càrrec del tenor Elias Juan Ongay.

La proposta escènica, deguda a Anna Ponces, compta amb una senzilla escenografia a càrrec dels alumnes del 3er grau en disseny d’espai de l’escola Elisava i d’un vestuari contemporani dissenyat per Núria Cardoner. Ponces contemporaneïtza l’acció com ho feia Michieletto a Pesaro, però es va difícil entendre les situacions descrites en aquest vodevil blanquinós, amb noies per casar, tutors, galants i criats, que pugen a l’apartament per una escala que no es precisa ment de seda i que es transforma en una poc poètica bastida.

Tampoc crec que marcar la gestualitat de Germano i Blansac tan exagerada, s’escaigui gaire amb un comportament contemporani i potser amb perruques i levites hagués quedat més creïble. Tot i així tan Maietta com Pachón ho exageren i s’ho passen en gran, altre cosa és que no quedi una mica caricaturesc, fins i tot en un entorn de farsa vodevilesca.

A Barcelona de moment no, però a Sitges i a Manresa encara es podrà gaudir d’aquesta refrescant i divertida proposta, musicalment molt cuidada i vocalment brillant, tots els que us ho heu perdut teniu l’oportunitat de repescar-la, no us en penedireu.

7 comments

  1. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de febrero 2019 | Beckmesser

  2. colbran

    Yo creo que ha sido la función más conseguida hasta el presente de Amics de l’Opera de Sarrià, al menos a mí es la que más me ha gustado y nadie debiera perdèrsela.

    M'agrada

  3. jordifosal

    Hi vaig anar ahir també. No et vaig veure, jo era al primer pis, quina llàstima m’hagués agradat saludar-te.
    M’ho vaig passar molt millor que en la Italiana del Liceu

    M'agrada

  4. Montserrat

    Jo també hi vaig anar ahir. Vaig gaudir d’allò més. Moltes felicitats als Amics de l’Òpera de Sarrià. Els animo a seguir endavant perquè ens fan falta propostes com aquestes que ens permeten veure obres que altrament no veuríem i prquè donen l’oportunitat a veus joves. Als qui no l’hagin vista els recomano que vagin a Sitges o a Manresa i no se la perdin.

    M'agrada

  5. Víctor

    Vaig anar dissabte i, tot i que va haver-hi algun desajustament a l’orquestra, el conjunt va resultar excel·lent. Abans de començar la funció, en Roger Alier va fer una petita explicació en relació amb les característiques de les òperes de Rossini i amb aquesta en particular. Em va fer gràcia que parlés de l’últim cop que s’havia representat a Barcelona, al Liceu, l’any 1977, perquè jo també hi vaig ser. Únicament recordo, i encara de forma una mica emboirada, que el tenor era l’Ernesto Palacio. De la resta del repartiment, no en guardo cap record, com tampoc de la música, més enllà de l’obertura..
    Espero amb ànsia les properes funcions, perquè crec que les fruirem.

    M'agrada

  6. bocachete

    Sí, realment, una excel·lent representació. Jo hi vaig anar dissabte i va ser una funció molt rodona. En les veus, potser ja és “normal”, en aquest tipus de representacions, que puguin ser bones i se sentin bé: sobretot els homes deien, cantaven i actuaven bé i amb estil i en un teatre com el de Sarrià, les veus arriben arreu molt bé. És un teatre excel·lent perquè un cantant jove es foguegi i vagi prenent experiència. Igual que aquest repertori. El que em va sorprendre més és el grau de compenetració en l’orquestra, tenint en compte que no és estable i que haurien assajat un nombre limitat de cops i prou. A més, dissabte era el primer dia. Encara i així, va sonar bé. Els crescendi, la velocitat i el ritme que ha de prendre el conjunt en molts passatges són difícils i es, potser, on es nota més que no és una orquestra de nivell més alt, però traient-ne alguns moments concrets, l’orquestra va tenir un nivell digníssim i de qualitat, tant en els solistes com, i és el més meritori, en el conjunt. En fi, que torno a recomanar-la, que encara hi ha ocasió. I, ara mateix, a comprar entrades per a les que faran després, Cendrillon (aquesta, entenc que amb piano i sense orquestra, com és l’obra original) i Il matrimonio segreto, que tampoc no es veu a Barcelona des de fa una pila d’anys i que, si té el nivell de La scala, valdrà la pena de revisar.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: