La mezzosoprano Joyce DiDonato va protagonitzar el dia 4 de març de 2019 al The Appel Room at Jazz at Lincoln Center (New York) una mena de “totum revolutum” que combinava la música barroca, el jazz i el tango acompanyada per un combo que sempre en clau jazzística feia un mestissatge potser indigest perquè no acaba de ser autèntic en cap dels estils, però que sedueix perquè la cantant nord-americana té aquesta privilegiada capacitat de crear al costat de les seves interpretacions un fascinació vocal i interpretativa, fins i tot quan com en aquest cas la fórmula sigui pel meu gust excessivament sofisticada i forçada, perquè combinar Ellingtom amb Cacini o Paisiello, Piaf o Vivaldi, pot acabar resultant indigest, per excessivament sofisticat.
En qualsevol cas abstenir-se tots aquells que no us agradi el jazz perquè DiDonato sense renunciar a la impostació lírica, aquest potser és el màxim retret que li faig, el que realment fa és una jam session amb picades d’ullet per aquí i per allà.
Excel·lentment acompanyada per un quartet de jazz clàssic (piano, trompeta, baix i bateria) més un bandoneó per a moments determinats, DiDonato entre xerradeta i xerradeta va esfilagarsant la seva eclèctica proposta que en una hora i mitja farà les delícies dels seus fans irreductibles, sobretot dels que els hi agradi a més a més el jazz i també de tots aquells que sense cap mena de complex gaudeixin de la música en majúscules. Els retrets sempre som a temps de llençar-los a l’aire perquè l’experiment no sempre és reeixit
Podeu recuperar el recital a:
Com a curiositat està bé, però la prefereixo sense experiments.
M'agradaM'agrada