Volia contestar un per un tots els comentaris que heu anat deixant en el penúltim apunt, tal i com va ser costum a la casa fins que es va iniciar l’inici de la davallada, però no m’he vist en cor de gestionar tantes emocions i m’estimo més rubricar-ho tot amb aquest darrer apunt, on em permetré esplaiar-me una mica més, però on sobretot podré agrair aquesta allau d’estima que certament fa molt més difícil gestionar l’emotivitat que suposava arribar al final de trajecte i que amb la vostra estima en forma de comentaris al blog, a les xarxes o amb correus privats, han bloquejat durant dos dies la meva precària estabilitat emocional.

El blog el tanco perquè ja no m’il·lusionava, és molt fàcil d’explicar i molt difícil d’assumir, calia prendre la decisió ara, abans que hagués deixat d’interessar el que  deia i com ho deia i això no hagués trigat a arribar. Cal retirar-se a temps i penso que ara era el millor moment.

Mai he estat veritablement conscient de moltes de les coses que em dieu, jo crec que d’haver-ho estat hagués plegat molt abans, massa responsabilitat.

M’heu fet emocionar de veritat quan tants i tants heu dit que jo us he ajudat a interessar-vos per la música i l’òpera, però us diré un secret, jo també he aprés durant aquests anys a escoltar i veure l’òpera de manera diferent, jo també he evolucionat amb vosaltres i també us he d’agrair que m’exigíssiu de manera conscient o inconscient a aprendre a escoltar, sentir i gaudir, ja fos a Monteverdi com Zimmermann.

El testimoni de In Fernem Land l’agafarà algú i el que jo he fet i aconseguit ho millorarà un altre, n’estic segur, ara, ja cal que es calci perquè el camí no és fàcil però si apassionant.

No n’hi havia prou em dir el que pensava, també em calia saber escoltar i saber com dir les coses, tot i que a vegades he tingut ganes de perdre les formes, però m’he hagut de mossegar la llengua i ara no me’n penedeixo d’aquesta autorepressió. He fet infinitat  d’amics i encara que també penso que he fet pocs enemics, puc dir que em saludo amb tothom.

Em continua sorprenent que el blog escrit en català hagi atrapat a persones que no coneixien la llengua i en algun cas ni de la seva real i quotidiana existència fins que s’han topat amb IFL. I el català mai ha estat un obstacle. Em fascina que el blog hagi estat capaç d’unir i cohesionar cultures a través de la llengua i no al contrari, com diuen els prolífics intransigents que succeeix a casa nostra.

I el més important de tot i per no allargar-me gaire més, m’emociona mirar enrere i veure entre la llarguíssima llista de comentaris, els noms de persones que han esdevingut gràcies a IFL veritables amics, també de persones que feia molt de temps que no comentaven o d’ altres que ho han fet per primer cop i és clar, els que no han deixat mai d’escriure des del seu inici.

No sé com vehicularé amb tots voslatres en un futur incert tota la meva empatia creada al voltant d’IFL , no crec que ho deixi perdre i no crec que deixi d’escriure, potser no serà de música, tot i que la música mai deixarà de ser un motor vital per a mi, però com em suggeria algú, qui sap, potser reflexionaré de les coses que m’interessen a partir de les caminades que molts sabeu que faig durant els caps de setmana.

Aquest ha estat un projecte veritablement important en la meva vida, no en tenia ni idea quan el vaig iniciar però sense voler m’he anat deixant molta vida i moltes hores, potser per això ha estat un projecte d’èxit, perquè quan les coses es fan amb il·lusió, ganes i sinceritat és més difícil fer-ho malament que bé.

Gràcies per tantes coses maques que m’heu dit, gràcies per tantes estones magnífiques que m’heu deixat compartir amb vosaltres, gràcies per ser tan exigents, gràcies per corregir-me tantes i tantes vegades, gràcies per ser l’ànima d’IFL i no deixar-me mai sol, tot i que més d’una vegada m’ho he pensat i sobretot gràcies per ajudar a fer possible allò tan identitari del blog i que l’ha encapçalat de “La vida un pretext per anar l’òpera”.

A reveure