No podia començar millor la nova temporada de l’OBC a L’Auditori.
El programa era atractiu, amb una estrena de Bernat Vivancos, compositor resident aquest any de L’Auditori, el concert de celo d’Edward Elgar i una suite de Romeu i Julieta de Serguei Prokófiev, però a banda de l’atractiu programa aquest inici enlluernador i esperançador ha vingut de la ma de la joventut protagonitzada pel violoncel·lista anglès Sheku Kanneh-Mason que amb només 22 anys ha revolucionat al públic més aviat endormiscat dels concerts matinals de l’orquestra, en aquesta ocasió dirigida per una altre jove anglès de 29 anys, Duncan Ward que va debutar amb l’OBC el gener passat.
Si bé l’obra de Vivancos és arriscada, original i a estones estimulant pel joc que estableix amb les sonoritats i textures d’una orquestra “trossejada” en tres diferents tonalitats, oferint un joc de desafinades volgudament pretès en mig de passatges perfectament tonals i fins i tot melòdics, l’experiment m’ha deixat indiferent i és potser que en aquesta recerca experimental del compositor que tants cops he lloat en altres obres, m’he perdut o no he sabut entrar i gaudir-la. Interessant, si, però com tantes altres escoltades per primera vegada en tants i tants concerts, i que aneu a saber quan les podrem tornar a veure programades. Jo me l’he tornat a escoltar a casa (el concert es retransmetria per ràdio i en visió per la web de l’Auditori) i la sensació és la mateixa que quan l’he escoltat la primera vegada. Potser caldrà insistir perquè repeteixo que altres obres del compositor m’han colpit molt favorablement, però no ha estat el cas.
L’impacte artístic que ha suposat la interpretació del concert d’Elgar pel violoncel·lista anglès Sheku Kanneh-Mason és dels que no s’obliden. Un veritable sotrac per la solidesa interpretativa, l’exhibició tècnica i la qualitat i força sonora , tant en els moments més brillants com en els més retrospectius i melangiosos que abunden en aquesta obra. Emotivitat en el fraseig ampli i generós que arribava fins a la darrera fila del segon amfiteatre on just estava jo assegut, amb perfecte nitidesa i qualitat. És un dels escollits, no hi ha dubte que es convertirà en un solista perseguit per les millors orquestres i directors i potser trigarem a tornar a veure’l amb l’OBC. Contrastava molt la seva imatge gens artificiosa, estirada o prepotent, amb aquella maduresa interpretativa i la naturalitat abassegadora que desprenia. Fins i tot davant l’allau d’aplaudiments i bravos, es mostrava feliçment sorprès, sense falses modèsties i amb senyal de contagiosa alegria i gratitud. Tot un descobriment que per culminar l’extraordinària interpretació ha ofert un bis deliciós (gràcies a Bach no ha tocat Bach com es sovinteja a fer en les propines) acompanyant-se ell mateix xiulant mentre com aquell qui no fa la cosa, toca l’arc alhora que fa pizzicatos, en una demostració virtuosística de talent i tècnica demolidora en una melodia jueva molt lírica, arranjada per ell mateix. Imponent
En concert, que seguint les normes Covid s’ha ofert sense cap descans ha finalitzat amb una selecció del ballet Romeu i Julieta de Sergei Prokófiev, el compositor, segons el meu parer que més bella i imponent música ha fet, al menys fins ara, de la tragèdia shakesperiana.
Duncan Ward tendeix en alguns moments, no només en aquesta obra, a excedir-se en els moments més brillants amb un excés de volum. Controla l’orquestra, si, però el resultat sobretot si a l’orquestra encara li falta una mica de rodatge, hagués pogut ser millorable de no haver-se produït en alguns moments desequilibris sonors, tot i així el rendiment de l’orquestra ha estat notable, amb intervencions solistes de relleu i amb dinàmiques ben contrastades.
Aquest jove director que va ser assistent de Simon Rattle a Berlín també està destinat a fer grans coses, i ho ha demostrat amb la seva implicació i abstenint-se de qualsevol correcte rutina per cobrir l’expedient, com hem vist manta vegades en altres directors que passen per aquí a cobrir l’expedient. La seva direcció vigorosa ha ofert bonics moments de lirisme a l’escena del balcó, la capella i el tràgic final, així com espectaculars dinàmiques en les escenes de les lluites, així com el dramatisme teatral i desbordat en la impactant adagio dramàtic que conclou l’escena de la mort de Mercutio, a banda de la conegudíssima escena del ball dels cavallers que inicia la suite.
Un boníssim concert per animar-nos a treure’ns la son d eles orelles i començar a pensar que el malson de la pandèmia queda enrere i que no podem deixar d’anar a escoltar l’Orquestra Nacional de Catalunya. Avui en el segon amfiteatre estàvem amb família (quasi monoparental).
IN FERNEM LAND 
Hauré de posar-me les piles.M”estic perdent meravelles.
Gràcies,Joaquim
M'agradaM'agrada
Hola Kàtia
En aquest cas si que et puc dir que t’has perdut un gran concert.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim!!!
M'agradaM'agrada
No hi ha de què.
M'agradaM'agrada
Gracias por la crítica. Espero oírlo vía radio.
¡Buena semana, infernems!
M'agradaM'agrada
Si no lo oíste y lo quieres, me lo dices. 😉
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar-hi dissabte, amb sensacions ben similars. L’obra de Vivancos em va decebre i avorrir, però tot seguit en Sheku Kanneh-Mason em va entusiasmar, sorpresa inesperada que recordaré com una joia trobada. I la suite de Romeu i Julieta, més que correcta efectivament. Gràcies Joaquim per la teva crònica!
M'agradaM'agrada
De res, també en a tu per comentar i compartir
M'agradaM'agrada
Muchas gracias, Joaquim. Es una suerte contar actualmente con un músico de la enorme envergadura de Vivancos. Me fascina su música.
M'agradaM'agrada
Tiene mucho talento. No es esta la obra que más me ha motivado de las que he escuchado, pero no hay duda que es un gran compositor.
M'agradaM'agrada
Vaig ser-hi el divendres, i vaig disfrutar molt la excel·lent interpretació del concert de Elgar:un autèntic goig! ja era hora, els habituals hem hagut de picar molta pedra aquest darrer any i mig… Em va agradar força el jove director anglès sobretot acompanyant el concert de Elgar. Tant de bo la OBC segueixi així la resta de la temporada!. Molt interessant la peça de Vivancos si bé altres seves m’han agradat més.
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep per comentar.
Per cert, hi va haver presència institucional en el primer concert d ela temporada o l’Auditori no mereix el mateix tracte que el Palau i el Liceu?
M'agradaM'agrada
¡Quina bona noticia!
Cercaré la manera de escoltar ho, per catmusica o l’auditori.
Des de que tocar en el casament d’un membre de la reialesa anglesa el va fer popular sembla que els germans Kanneh-Mason han seguit enlluernant afeccionats joves i no tan joves. ¡He vist que te enregistrat el concert de Elgar amb Sir Simon Rattle!
Gracies per la ressenya.
M'agradaM'agrada
Si no has pogut escoltar-lo, m’ho dius.
Gràcies per comentar Jaume
M'agradaM'agrada
El millor del concert, sens dubte, el concert d’Elgar i la refinada versió de Sheku Kanneh-Mason. A l’Abril i en els concerts de cambra vam tenir l’ocasió de sentir-lo acompanyat de la seva germana Isata amb un programa molt anglès: Britten i Bridge i ja ens va agradar molt com a solista.
El Vivancos, en els moments més íntims i elegíacs millor que amb els tutti orquestrals.
En el Romeu i Julieta hauria agraït una mica de control en el volum orquestral per part del director
M'agradaM'agrada
Si, quan varen venir amb la seva germana ja vaig llegir que eren molt bons però no hi vaig poder assistir, ara em va entusiasmar com ja has llegit.
Gràcies per deixar la teva impressió.
M'agradaM'agrada
Gran concert.
Insoportable la peça de Vivancos. tinc algunes gravacions d’aquest compositor, peces corals i el seu Requiem que m’agraden força però aquesta l’he trobat, i perdoneu, una presa de pèl.
Sort de les dues altres peces del programa que foren, com ha dit la majoria dels que m’han precedit, esplèndidament interpretades. Música bellíssima per una tarda pre-tardoral d’inauguració.
Prokofiev sabia on anava i el que volia. Vivancos, en aquesta peça, segons el meu parer, no sap quin camí seguir.
Aplaudiments de cortesia i potser més tímids que en altres ocasions. Per mi una gran decepció perque, insisteixo, és un compositor que fins ara m’havia interessat.
A vegades em pregunto quan es paga per aquest tipus de peces que s’escolten una vegada i passi-ho bé…
M'agradaM'agrada
Les peces corals de Vivancos són meravelloses i altres coses que he he escoltat també, però amb aquesta no hi va haver manera.
El problema no és quan es paga, jo crec que si fos així obres mestres que van fracassar a la seva estrena haguessin hagut de regalar-se.
M'agradaM'agrada