IN FERNEM LAND

TEATRE TIVOLI: CANTANDO BAJO LA LLUVIA


La temaritat de portar sobre l’escena teatral “Singin’in The Rain” la que segurament és la millor pel·lícula del gènere, va ser duta a terme l’any 1983 per Tommy Steele que la va dirigir i interpretar en el London Palladium i que jo vaig tenir la sort de veure l’agost de l’any següent en el meu primer, de molts, viatges amb en Fede a Londres. El record d’aquella producció clàssica i fidel fins el darrer detall a la famosa pel·lícula de Gene Kelly i Stanley Donen (1952) és absolutament inoblidable i en particular dos moments de gran impacte “The Marvellous For Words” que ens portava a la suposada filmació d’un musical al més pur estil Zegfield i per suposat el famós i esperat “Singin’in The Rain” que ballava i cantava Tommy Steele sota un veritable diluvi que queia a l’escenari del mític Pallaudium londinenc, de manera encisadora, sorprenent i espectacular, i que tot just acabava xop de dalt a baix tornava a aparèixer al cap de dos minuts en la següent escena absolutament sec i canviat de roba en un espectacular cop d’efecte teatral tan sorprenent com admirable.

Aquella producció londinenca no era la pel·lícula, obvi, però era una aproximació brillant amb el segell indiscutible de la qualitat dels espectacles made in West End, que sense tenir el perfeccionament i rigor de Broadway tenen o tenien, un encant especial que els feia o encara els fa admirables.

Ahir al Tivoli vaig assistir a la tercera de les funcions (es va estrenar dimecres) prèvies a l’estrena oficial que crec que es produirà el dia 30 de setembre, de la producció espanyola dirigida per Àngel Llacer i Manu Guix a la part musical i que després de l’èxit assolit amb “La Jaula de las Locas” s’han atrevit amb aquesta nova i més ambiciosa aventura, però tractant-se de prèvies podria ser que abans del 30 canvies alguna cosa i retallessin alguna escena, tot i que a jutjar per la resposta del públic durant i sobretot al final de la representació, encara que  convindria, dubto que ho facin perquè ha estat un rotund exitàs.

Com que la meva opinió no variarà, per sort dels productors i la companyia, aquest èxit sonat assolit ahir, us diré que no m’ha agradat quasi res, si bé també us diré que a Broadway Melody, la penúltima de les peces musicals del segon acte, abans de l’apoteosi final, que és la gran escena del ball a la pel·lícula (intervenció memorable de Cyd Charisse) l’espectacle agafa una certa qualitat i rigor que no he trobat en la immensa majoria de números cantants i per suposat en cap d eles escenes parlades, ja que hi ha una coreografia de conjunt brillant. La resta tot i els mitjans i esforços emprats m’ha semblat de baix nivell i caldria canviar moltes coses per tal de que el resultat final fos sota la meva opinió un bon musical.

Comencem per l’orquestra (17 músics en directe és un luxe que cal agrair) perquè és el primer que intervé en una obertura de resultats (ahir) nefasts, en primer lloc i aix`+o no és culpa dels músics, per el públic que no escolta i continua xerrant malgrat que el volum exagerat faci pràcticament impossible entendre el que et puguin dir a cau d’orella i per tant se sent confós entre el xivarri orquestral un murmuri del públic mal educat que no saben que l’obertura ja és per gaudir de la partitura alhora que els músics i el seu director es mereixen un respecte., però el cas és que el so que arribava era lleig, desequilibrat i sense la guspira engrescadora que tota obertura de musical clàssic ha de tenir. Segurament l’enginyer de so no equilibra bé els instruments perquè la corda va quedar pràcticament inaudible, ofegada per la resta que semblava lluitar per veure qui sobresortia més. Això rai, té fàcil solució amb una mica més de rodatge i sobretot retocant la consola.

Llàcer segueix amb força fidelitat la pel·lícula tot i que a diferència de Steele l’any 1984, totes les escenes de rodatge de les pel·lícules mudes les veien en unes filmacions, mentre que en el luxós muntatge londinenc era una successió vertiginosa d’escenes sobre l’escenari, amb dinamisme recordo que admirable. Qüestió de  pressupost òbviament, però també de talent teatral i anys i panys d’una tradició que aquí no tenim malgrat la bona voluntat i les ganes de fer-ho bé que hi són, tot i els resultats…

M’hagués agradat molt que tant la Jaula com aquest Cantando haguessin estat La Gàbia i Cantant, és a dir, en català, però això malgrat que l’ànima del projecte sigui d’aquí, també ho és la mentalitat i pensen amb els euros i de fet les representacions de Barcelona no deixen de ser la pista d’enlairament d’un espectacle que farà temporada més llarga a La Gran Via madrilenya que al carrer Casp. trist però és així.

El text castellà és fidel però la manera de dir-lo o més ben dir cridar-lo, em treu de polleguera. Tots semblen enduts per aquella mena d’atac de nervis perpetu que caracteritza al director, i des del primer a últim criden i gesticulen en excés, sense necessitat perquè estan amplificats i la gesticulació excessiva fa que l’actuació perdi qualsevol naturalitat o d’indici d’espontaneïtat. És una manera de fer teatre a l’antiga, que no vol dir clàssic i que en a mi no m’agrada, em distància fins a fer.me sentir incòmode malgrat que veia que el públic s’ho passava d’allò més bé i reien cor que vols escenes que en a mi em deixaven entre indiferent i bocabadat per la banalitat. He trigat molt a entrar tot i les ganes que en tenia, però no m’ho han posat gens fàcil, està clar que no és un espectacle per a mi.

Llàcer, que ja ho feia a la Jaula, emfatitza molts moments buscant la rialla fàcil i sostinguda d’escenes que podrien durar menys i serien igualment efectives i divertides, però són recursos i cops d’ullet a l’espectador d’un teatre ja passat (Paco Morán i Joan Pera per entendre’ns) que té gran fervor de la immensa majoria del públic però que per a mi em resulta feixuc per l’ús i abús, sobretot amb els personatges de Lina Lamont (aplaudidíssima Mireia Portas) i Cosmo Brown (Ricky Mata) per a mi el millor de tots.

El director i mestre dels triunfitos, sap com portar la funció i acaba la primera part amb el famós número de la pluja, si bé per les mancances evidents d’Ivan Labanda per omplir ballant ell sol tot el número, fa que ‘envolti d’un cos de ball masculí que l’emulen tots pujats a tants fanals com ballarins hi ha i traient la mítica màgia del gran moment cinematogràfic i que tan bé va saber portar sobre a l’escenari Tommy Steele,  i també en el final del segon acte tant amb l’esplèndida escena del cos de ball on Labanda queda en un discretíssim segon pla, com en l’apoteosi final amb tota la companyia ballant una altra vegada sota la pluja en un moment veritablement d’alçada teatral que tant de bo hagués tingut tota la representació.

Pel que fa a les interpretacions ja he dit que per a mi l’èxit se l’endú de carrer Ricky Mata, que tot i tenir molt difícil el model a seguir (genial Donald O’Connor) sap imposar-se en les seves escenes i robar protagonisme en altres on no és o no hauria de ser el centre  d’atenció.

Ivan Labanda que en tantes altres ocasions m’ha semblat excel·lent, com a Don Lockwood no està gens còmode, segurament perquè les escenes de ball el sobrepassen i després com a cantant hi ha moments que queda ofegat i en prou feines se’l sent. Sobreactua en excés i no té en cap moment la naturalitat que requereix per ser el noi de l’obra. Potser se’l farà seu, però de moment no m’ho ha semblat i per la resposta (generosa) del públic en comparació amb la resta, crec que no he estat l’únic en apreciar-ho.

Deliciosa Diana Roig com a Kathy Selden, sobretot cantant i en les poques intervencions de ball que té, potser fins i tot parlant és la que menys èmfasi fa en la seves intervencions, però el rol malgrat ser la noia és poca cosa i en aquesta versió se la menja el personatge de Lina Lamont, sobreactuat de manera exageradíssima i aplaudidíssima per Mireia Portas que veritablement fa un personatge,. però massa allunyat de l’original de Jean Hagen, tot i que ja us dic que l’èxit absolut de la nit ha estat per a ella.

HI ha una intervenció al primer acte (Beautiful Girl) suposo que cantada per Clara Altarriba o Sylvia Parejo, lamento no ser precís però el programa no assigna a les cançons els personatges o actors i actrius que ho canten (pecat mortal), en qualsevol cas qui hagi estat ho ha fet de manera magnífica.

La resta de la companyia és discreta, mentre que el cos de ball està molt millor ballant que fent de cor.

Escenografia efectiva d’Enric Planas, disseny de vestuari. vistós de Miriam Compte i elegant disseny de llums (marca se la casa) d’Albert Faura. Ja he dit que el disseny de so a càrrec de Roc Mateu és molt millorable sobretot en l’equilibri orquestral. pel que fa a la coreografia de Miryam Benedited és eficaç sense grans moments, tret del ball del segon acte ja esmentat on sembla que s’hagin posat tots els esforços.

No us puc dir res més. Els amants del gènere hi aniran i els que van una única vegada al teatre en tot l’any segur que serà l’obra que escolliran, possiblement per Nadal.

No trigaré a tornar a veure per enèsima vegada la pel·lícula, santament no ho vaig fer abans d’anar al Tivoli.

16 comments

  1. Ernest Ferreres

    Una crítica magnífica, tinc la sensació d’haver assistit a la funció.
    Per a mi la qüestió és que l’Àngel Llàcer li dona a tot el que dirigeix el seu segell personal i intransferible, segell que provoca adhesió o rebuig. A mi em provoca certa indiferència. Quan una obra molt coneguda porta l’empremta del seu director i sembla que intetessa més la versió del director que l’obra en si mateixa, jo em poso en situació preventiva. A l’òpera em passa el mateix.

    M'agrada

    • No és tant això, què també, si no que el director en aquest cas hagi estat tan poc exigent i hagi buscat la solució fàcil, al cap i a la fi, vulgar, en moltes escenes, però sobretot el que manca és el talent d’un actor/ballarí o ballarí/actor que sigui capaç, sense imitar a Kelly de fer-nos oblidar d ela pel·lícula, és possible.
      Bé de fet i ben mirat a la versió li falten moltes coses per tal d’agradar-me, però per a qui va destinada, la meva opinió no serveix i possiblement sigui fins i tot incomprensible.

      M'agrada

  2. Anna

    Jo també la vaig veure a Londres i em va agradar però no tant com a tu.

    De fet hi varem anar perquè no vam trobar entrades ni pel Fastasma ni pels Miserables. El teatre no estava plé.
    No crec que hi vagi entre altres coses perquè, quasi sempre, el so està molt alt i no m’agrada gens.

    M'agrada

    • No sé si ara m’agradaria tant com aleshores, però em va impactar molt. Ahir vaig escoltar el disc d’aquella versió del 1983 i em va semblar esplèndid i cal tenir en compte que era el meu primer musical a Londres. La qualitat era a anys llum del que ara es pot veure al Tivoli, això t’ho garanteixo.

      M'agrada

  3. colbran

    En 1989 “Singin’ in the rain” fue incluída en la lista de las primeras 25 películas que tenían que ser preservadas para la posterioridad por United States Library of Congress (AFI) por todos sus valores. El American Film Institute en el período comprendido entre 1998 y 2008 calificó por categorías las mejores películas americanas de todos los tiempos. “Singin’ in the rain” fue considerada en 2007 el mejor musical y la canción que da título al film consiguió el tercer lugar en la versión del director y protagonista Gene Kelly por AFI el 22 de junio de 2004. En todos los rankings mundiales “Singin’ in the rain” está incluía entre las 20 mejores películas filmadas y su más favorable calificación mundial la consiguió por la revista “Empire” en 2008 con el quinto lugar. Para mí es la mejor película que he visto en toda mi vida y la he revisado unas 40 veces.

    Esta maravilla fílmica fue creada por Gene Kelly en 1952, ya que Stanley Donen tuvo una colaboración reducida a discusiones sobre coreografía y a vigilar los encuadres cuando su idolatrado amigo y maestro Kelly estaba delante las cámaras. Según Debbie Reynolds Donen no dirigió en todo el rodaje a ningún actor o figurante, ni siquiera les dirigía la palabra y al finalizar el rodaje llegó a decir que habían hecho una m. (shit). Muerto Gene Kelly se atribuyó mucha más autoría que la que realmente tuvo.Todo esto consta en el fabuloso libro “Singin’ in the rain-The Making of an American Masterpiece”, obra de Earl J.Hess y Pratibha A. Dabholkar, publicado por la University Pres of Kansas en 2009.

    Este largo preámbulo es para señalar que teatralizar una maravilla fílmica es un enorme riesgo y aceptar el reto una temeridad. No obstante desde hace bastantes años se han llevado a cabo puestas en escena de joyas cinematográficas con relativo éxito (de “All about Eve” se hizo “Applause”, de “Woman of the year” se produjo el musical del mismo título,…), pero generalmente se consiguen rotundos fracasos como “From here to eternity”, “The bridges of Madison County” o “Giant”. Sin embargo en 1983 Tommy Steele montó, dirigió e interpretó una dignísima version que como ya ha comentado Joaquim vimos en 1984 en Londres. No conservaba todas las canciones del film original, pero las interpolaciones eran de categoría y el número “Too marvellous for words” te dejaba con la boca abierta por lo espectacular y bien montado y el carismático solo a cargo de Tommy Steele con “Singin’ in the rain” era de ponerse de rodillas. La ocurrencia de Steele fue trasladada a Broadway en 1985 con menos éxito, con más canciones de la película, pero sin Tommy Steele y Londres la ha repuesto en 1989 en 2000 y la última vez en 2012, de la cual existe grabación.

    La versión que hemos visto en el Tívoli conserva la mayoría de las canciones de la película (con tres interpolaciones: “You stepped out of a dream”, de Brown, entre ellas) que era un homenaje a los films musicales con canciones de Nacio Herb Brown -con dos añadidas de Roger Edens- y una visión en clave de comedia y nostalgia sobre el cine mudo, pero nunca cómica ni astracanada. Pues bien esta versión convierte el glorioso guión de Adolph Green y Betty Comden en una astracanada vulgar en todo lo que atañe al personaje de Lina Lamont que en la pantalla era una voz ridícula (aquí en el teatro también), pero personalmente elegante y sensual, gracias a la genial actuación de Jean Hagen a quien le “robaron” textualmente el Oscar secundario. La lina Lamont del Tívoli es el colmo de la vulgaridad y desde luego la actriz que lo interpreta no tiene la culpa. El número “lésbico” que han añadido en el segundo acto -y que no aparece en la película- es bochornoso por lo mal dirigido y la canción es horrorosa. Mi consejo es que lo supriman para el estreno porque desmerece toda la obra y le rompe el ritmo.

    Por lo demás escuchamos casi todo el texto de la película, sin variar palabras, escuchamos las canciones originales y vemos los discretos bailes con mejor o peor fortuna. Extraordinaria con mayúsculas la interpretación vocal de esa maravilla de la película “Stage mother” (1933) que es “Beautiful girl”, cantada con una impresionante voz femenina (en realidad es para voz masculina) cuyo nombre lamento no saber, pero desde aquí mi entusiasta felicitación. Es lo mejor del espectáculo. Ivan Labanda y Ricky Mata se esfuerzan por vencer el reto que es emular a los gloriosos Gene Kelly y Donald O’Connor, pero sus recursos vocales y agilidades no están a su altura y eso se patentiza principalmente en “Fit as a fiddle”, “Make’ em laugh”, “Moses supposes” y “Singin’ in the rain”; no obstante su labor entra dentro de lo aceptable porque hay verdadero interés en hacerlo bien, pero…La inclusión de bailarines en la canción “Singin’ in the rain” con la que concluye el acto primero no añade nada al número y le resta magia. Los bailarines pueden dar mucho más de sí, pero estas coreografías no les exigen más. La bailarina solista del ballet del segundo acto no es Cyd Charisse pero es magnífica y con los pocos movimientos que le asignan demuestra su gran calidad. El momento en que sitúa sus dos piernas en vertical corta la respiración. Qué pena que no se la promocione más en la obra! Diana Roig como Kathy Selden cumple como cantante, pero se le exige poco como bailarina, especialmente en “All I do is dream of you”, donde los pasos de charleston no están bien marcados, pero no creo que la culpa sea de ella. La orquestal fatal, fatal. Qué destrozo de obertura! Supongo que a lo largo de las previas irá mejorando porque es un verdadero lujo no haber tenido que hacer uso del odioso y repugnante “play-back”.

    Este título merece mucho más, pero si el público lo aplaude y ríe las vulgaridades de Lina Lamont…qué le vamos a hacer! Yo diría que esta versión (sumamente inferior a “La jaula de las locas”) no está conseguida. Pero debo admitir que los primeros acordes de la canción “Singin’ in the rain” me hicieron llorar de verdadera nostalgia, pues me retrotraían a mi visita al cine Selecto de Gracia donde con 14 años pude entrar a ver la película por primera vez ya que en el estreno en 1953 no me permitieron la entrada porque era para mayores de 16 años…(?)

    Un musical para aquellos que no han visto la película o no la recuerdan. Si la película no la habéis visto aconsejo que la veáis porque es una auténtica obra maestra en todos sus fotogramas, gracias a la inspiración de su increíble director, el gran bailarín Gene Kelly que con su más bien áfona voz consiguió llevar la canción titular al tercer puesto de las mejores canciones que se han escuchado en el cine musical americano, precedida por “Over the rainbow” (nº 1.versión Judy Garland) y “As time goes by” (nº 2-versión Dooley Wilson).

    Un observación personal. El castellano es un hermoso idioma negado para los musicales traducidos porque está plagado de las vocales “a” y “o” y carece de “s”, con muchas “c” y “z” que en inglés, francés, alemán, italiano (la “z”),… se pronuncian como “s” y producen sonidos líquidos que los hace más melodiosos. Para zarzuela que demanda un canto más contundente el castellano es ideal.

    M'agrada

  4. Fer

    Ja fa temps que els musicals que es presenten a Barcelona no estan a l’ alçada, però val més això que res, en molt soroll per no res cantavan i ballaven malament i aquí veig el mateix, ai aquests paraigües cadascun pel seu cantó !!!

    M'agrada

    • A banda que quan la vaig veure li mancava rodatge, aquí no tenim encara el talent per fer aquesta mena d’espectacles musicals, estem a anys llum de Londres i Nova York, altra cosa són els musicals que generem des d’aquí, però quan es tracta de l’estil purament anglosaxó, ens manca el rigor i l’espurna.

      M'agrada

  5. bocachete

    Comparteixo l’entusiasme per la pel·lícula, que mereix estar entre els cims dels cinema universal de tota mena. Fins i tot la veu de Kelly és insubstituïble: no m’imagino la pel·lícula amb un altre actor ni els números que canta amb una altra veu. És com el Fred Astaire: si es parla de grans actors cantants, ningú no hi pensa, però ningú no pot cantar millor segons quines peces que ell va interpretar. En fi… Per això, en veure anunciat que es faria aquest musical, vaig tenir… por. No em veia comprant l’entrada (careta, com és lògic que passi en aquest tipus d’obra, tan costós de muntar) perquè el resultat, previsiblement, és tan difícil que sigui tan bo com l’original, però d’altra banda, l’atractiu és tan gran… Una opinió fonamentada com aquesta sempre ajuda.

    M'agrada

    • Home! La veu de Kelly jo crec que si és substituïble, però que és un film rodó i una obra mestra no crec que ho dubti ningú.
      Si t’oblides absolutament de la pel·lícula i baixes les expectatives, potser t’agradi, tot i que el preu hauria de garantir un nivell que jo no vaig tribar en cap cas.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: