IN FERNEM LAND

JOSÉ LUIS BASSO DIRECTOR DEL COR AL TEATRO REAL


El Teatro Real està llençat i decidit a ser una de les grans cases d’òpera a tenir en compte i amb aquesta lloable obsessió ha fitxat al gran José Luis Basso com a director del Cor al Teatro Real, i fitxeu-vos bé com ho escric perquè no he dit pas com a director del cor del Teatro Real, car tothom sap que el Teatro Real no té Cor, de la mateixa manera que l’òpera nacional Holandesa no té orquestra. Són decisions importants que condicionen i alhora situen a cada teatre, a cada casa, a un nivell respecte a la resta de cases operístiques.

És obvi que la decisió de no tenir una orquestra estable, un cor o un cos de dansa propi, és fonamentalment econòmica. Es lloga quan es necessita el que es necessita i la resta de dies no és un cos fix.

No és el mateix tenir un cor de quasi 100 persones com tenia el mestre Basso a París, que tenir-ne un de 45 i demanar reforços quan has de fer Parsifal, Boris, Aida o Les Troyens (en el cas hipotètic de fer-se, és clar).

Econòmicament, si tota la despesa és variable, el negoci és rodó, només pago serveis quan tinc cor i pels membres que necessito, mentre que quan programo obres sense cor o amb un petit cor que intervé ocasionalment, el cost és 0 o molt inferior a mantenir una estructura salarial fixa amb la seva corresponen seguretat social i l’afegitó d’uns drets laborals que condicionen molt la flexibilitat i disponibilitat de la plantilla. Hi ha teatres que externalitzen el problema i el Real n’és un. Lamentable!

El Liceu ha mantingut sempre el cor i l’orquestra, però no la companyia de dansa tan reivindicada per una immensa minoria, en canvi, el Teatro Real va optar per desfer-se d’un cor estable i contractar al cor Intermezzo per quan el necessita. Suposo que quan facin Il Barbieri di Siviglia pagaran una tarifa de 20 cantants i si per fer Aïda en demanen 100, en tindran 100 o els que calgui. No cal dir que si programen A Streetcaar Named Desire, el cost del cor serà 0, mentre que si el Liceu la programa, en els costos fixos a tenir en compte pel cost de la producció caldrà posar la part percentual dels salaris i seguretat del cor que no intervé degudament prorratejada. Això artísticament si es gestiona i negocia bé, pot tenir resultats òptims, de fet quan escoltes el Cor Intermezzo mai quedes decebut, els seus membres són molt professionals i entusiastes i sort n’hem tingut d’ell moltes vegades al Liceu, tot i que el mèrit se l’hagi endut el cor de la casa quan no estava en el seu millor moment, perquè moltes vegades i darrerament mai, ni tan sols s’anunciava la seva “ajuda” en el programa.

Ara bé, cal rascar una mica més i no quedar-se amb l’eufòria del titular del fitxatge del mestre Basso o per potenciar el bon nivell de la formació privada, mencionar els “històrics 15 bisos” del “Va pensiero” en el Nabucco que va acabar la darrera temporada del teatre madrileny ,com algunes revistes i rotatius han publicat des d’ahir a les xarxes, per evidenciar les inflades excel·lències del cor i el fabulós (cert) rebombori que ha ocasionat el fitxatge del mestre italo-argentí.

En primer lloc, perquè els bisos del Real ja són habituals en cada títol i aleshores tot el fet pretensiosament excepcional queda desvirtuat a quotidià. Tothom sap que formen part de la bona campanya de màrqueting del teatre que segurament en aquest cas del Nabucco, va ser pactada amb el Sr. Plazaola, propietari de la institució, a canvi d’una prima addicional per bisar totes les funcions. Això no està contrastat en absolut, però pretén ser una broma emmetzinada que podria ser perfectament real.

Però, en segon lloc, i aquest sí que em sembla una opinió que cal analitzar més a fons, perquè el contracte del mestre Basso em fa sorgir moltes preguntes que segurament ningú em respondrà i que penso que hi ha aspectes importants que caldria conèixer.

Un cor és una formació permanentment activa i en constant evolució perquè les veus necessiten un temps d’aprenentatge en comú, una llarga consolidació i al final un període de lògica decadència que necessita ser esglaonadament amortida per noves incorporacions. Tota aquesta constant evolució no s’hauria de notar mai i el treball del director consisteix el que el màxim nivell mai decaigui, mentre s’assoleix una personalitat, un color i una expressivitat fora de sèrie. Això el mestre Basso ho aconsegueix sempre, mai diré fàcilment perquè sé la feinada que suposa arribar a les cotes d’excel·lència que assoleixen totes les formacions que han estat a càrrec seu, i no cal recordar les glorioses temporades liceistes i els que hem tingut la sort d’assistir a algunes de les representacions de La Bastille, ens costarà oblidar la prestació del cor de l’ONP a Lohengrin, Don Carlos, Les Huguenots, Les Troyens…, per no parlar dels streamings de Boris o el famós Moses und Aaron entre molts d’altres exemples de màxima excel·lència. Però el mestre Basso amb el cor Intermezzo que coneix molt bé, es trobarà, de fet ho sap amb escreix, amb una formació en permanent rotació i molta conflictivitat laboral, sempre escrupolosament silenciada sota amenaces, però coneguda per tots els professionals i aficionats madrilenys i d’arreu, els més encuriosits en tot allò que envolta el Teatro Real una mica més enllà del mèrit degudament escampat als quatre vents.

Membres de l’Intermezzo que han deixat la formació parlen de la realitat d’un cor sota molta pressió i amb unes precàries condicions laborals. Alguns m’ho han fet saber directament fa temps i també arran de la meva intervenció ahir a les xarxes arran del magnífic fitxatge. Alguns hio han portat a magistratura. Per tant, el treball del mestre Basso, tot i la conflictivitat que sempre comporta dirigir una massa coral estable i els condicionaments de tota mena amb el que ha de lluitar, haurà d’afegir un nou escenari laboral, d’una conflictivitat potser mai trobada fins ara ni a l’Argentina, ni a Nàpols la primera vegada, ni a Florència, Barcelona, París, ni ara en aquest darrer i breu retorn al San Carlo; amb una massa excessivament fluctuant i no per motius de programació, sinó per motius estrictament de consolidació d’una feina que exigeix una permanència i estabilitat sòlida per fer que el cor prengui una personalitat i un so identificatiu, com aconseguia el mestre Gandolfi i del que Basso és l’immillorable deixeble i hereu. Com assolir aquell miracle o el que va fer al Liceu i París, amb un cor amb tanta rotació, tan alta i tanta reivindicació salarial i de drets laborals?

L’Intermezzo treballa amb entusiasme, segons m’han informat, però amb membres cada vegada més joves que accepten sous més baixos i condicions sota mínims. També és cert que comptar amb un director de la qualitat i prestigi del nou mestre esperona al més desanimat, però això serà momentani. A ningú li agrada la sobreexplotació i els sous sota mínims. És l’eterna precarietat laboral que envaeix en tots els àmbits laborals actuals, tanmateix en un cor operístic d’un teatre amb la majoria de participació de diners públics, això no sembla acceptable.

No n’hi ha prou que cantin bé i es mengin l’escenari cada vegada que surten a escena, si aquest entusiasme dura dues o tres temporades com a màxim i els seus membres acaben buscant-se altres formes de vida més dignes i estables. El mestre Basso farà una gran feina cobrant un sou públic, feina destinada a una formació privada que tenen la barra d’anomenar Coro Titular del Teatro Real. S’entén això? És bo això, és admissible? Ho interpreto malament o hi ha alguna cosa que se m’escapa?

Sempre he cregut i, per tant, defensat, que una casa d’òpera que vol ser important ha de tenir els cossos estables fixes, perquè ells són la base principal del prestigi. La casa ja vetllarà perquè seguretat no acabi en rutina. Tots els treballadors són rellevants, també òbviament el cos tècnic i l’administratiu, però entendria més que aquests fossin serveis externs contractats segons volum de feina, que no pas el cor, l’orquestra i també el cos de dansa (aquest no el tenen la majoria de teatres, però el principal teatre d’un Estat, l’hauria de tenir, i no ho dic només pel Real). El prestigi d’aquesta casa no el donaran els divos i dives, no, tampoc la quantitat de bisos que puguin emmagatzemar per temporada, no, el donarà la programació, els projectes i les produccions pròpies que sorgeixen d’aquest centre de creació i que acabin sent referència, per tant projecte artístic, la gestió, si, i per la qualitat, i aquesta qualitat recau en primer lloc en el cor i l’orquestra que han d’estar dirigits per grans professionals i artistes, persones que estimin la casa, la resta, solistes inclosos, és clar, els acompanyaran i l’excel·lència mai serà completa si aquests fonaments no són l’ànima.

Està clar que amb l’Intermezzo dirigit per Basso en les representacions del Real, per què Basso només és el seu director pel Real i no quan el contractin altres teatres, agents o promotors musicals, assolirà un resultat més que òptim i millorarà el bon nivell obtingut pel mestre Maspero, però això satisfà a tothom? Aquest és el model a seguir per una institució pública? Això farà situar al Real més amunt? Doncs jo crec que no i em sap greu perquè m’aprecio molt al mestre, com també m’aprecio molt a Joan Matabosch tot i que ell ja volia implantar aquest model en el Liceu i sortosament no es va materialitzar; i, per tant, m’agradaria l’èxit per a tots ells, però així no, perquè el cor d’un teatre públic no pot estar supeditat a unes contractacions precàries sota un règim privat i amb uns interessos lucratius privats. El Real, el Liceu o qualsevol teatre no ha de perdre diners, però tampoc s’hauria de permetre que qui el representa, en qualsevol dels estaments, pateixi unes condicions laborals i contractuals precàries i poc dignes.

Sort mestre Basso i l’enhorabona a l’Intermezzo perquè el seu fitxatge ben segur aproparà la formació a l’excel·lència desitjada per un teatre que descuida aspectes que no surten a la llum tot i que és de molts, conegut. Potser només fa falta dir-ho més fort i si cal denunciar-ho.

2 comments

    • El del San Carlo és estabilíssim, però el projecte del San Carlo, malgrat els fitxatges que han fet per donar-li relleu, no serà mai el del primer teatre de Itàlia. Allà és la Scala i després a distància tots els altres. Roma tantes vegades ho ha intentat ha fracassat. El pes de Milà en molts aspectes és determinant. Nàpols haurà estat un pas entremig, mentre sortia per cames d’un projecte economicament en fallida com és la ONP i trobava la definitiva sortida que ha acabat sent el Real que fa molt temps que el busca.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: