No ha estat l’edició més participada, de fet no sé si s’emporta el rècord de la menys, però això ara no m’importa gens, ja que hi ha 13 participants que han majoritàriament seguit fins al final que mereixen la meva més gran felicitació.

Amb algunes de les respostes que anaven arribant cada setmana m’he fet un tip de riure, perquè mostraven l’entusiasme o el desànim de manera distesa i divertida.

Al principi la immensa majoria van agafar el bon camí i vaig pensar que l’edició seria disputadíssima. De fet, una mica de raó tenia perquè en el segon lloc hi ha un empat a 4 amb la mateixa puntuació, 30 punts i el que apuntava com a clar guanyador l’ha errat de manera sorprenent, quan tot el portava al triomf perquè durant tres de les 5 setmanes havia estat el primer en contestar i això li donava un avantatge de 2 punts per setmana, sobre la resta. En aquesta darrera es podia permetre el luxe de contestar més tard, encara que cap participant coneixia aquesta dada.

Bé, reconec que sempre ho faig una mica embolicadot, però aquesta és la gràcia i com que sempre hi acaba havent un guanyador o guanyadora, sempre penso que acaba sent fàcil i això només és per alguns.

La seqüència de proves i resultats és la següent:

Deia el primer dia:

Com arribar? Doncs per començar esbrinant a quina òpera pertany aquest fragment musical:

El fragment sencer i preciós és aquest:

Aquesta és l’ària de Melida de l’òpera Bánk bán del compositor hongarès Ferenc Erkel, cantada per la soprano Klára Kolonits (això no sóc tan dolent i no ho demanava, ni tan sols us la feia sentir) en una representació de la primera versió de l’òpera, més tard Erkel la va refer, feta el mes de novembre de 2010 a l’Òpera Estatal Hongaresa.

A la foto, fàcilment reconeixible en la recerca a Google, apareix una altra Melida, la Melinda Ann French, més tard coneguda com a Melida Gates per ser l’esposa des de 1994 de Bill Gates.

A la segona setmana el repte era :

L’òpera de la setmana passada està lligada per qüestions de calendari a una famosa soprano, tot i que amb anys de diferència l’una de l’altra.

Qui era aquesta soprano que mai va cantar al Liceu?

i la foto que ens havia d’ajudar era aquesta.

Aquesta fotografia ja es veu que està malignament retallada perquè a l’original justament la soprano que no va cantar mai al Liceu, per tant, podíem arribar a ella buscant la fotografia original i després intentant lligar-ho amb l’òpera, ja que ens deia que estava lligada a ella per qüestions de calendari. Deixant-nos endur per aquesta pista, l’òpera d’Erkel es va estrenar el 9 de març de 1861. Si provàveu de buscar que va passar el 9 de març al llarg de la història a la sempre miraculosa viquipèdia 9 de març veureu que tal dia de l’any 2006 moria la soprano nord-americana Anna Moffo, soprano que mai va cantar al Liceu. I és precisament ella qui apareix en la

divertida fotografia, acompanyada del seu, aleshores marit, Mario Lanfranchi, cèlebre director de teatre, televisió i cinema italià, a qui devem la transposició cinematogràfica i televisiva de les òperes:

• 1956 – Madama Butterfly – Anna Moffo, Renato Cioni, Miti Truccato Pace, Afro Poli
• 1956 – La fanciulla del West – Gigliola Frazzoni, Ken Neate, Mario Petri
• 1956 – La sonnambula – Anna Moffo, Danilo Vega, Plinio Clabassi
• 1958 – Turandot – Lucille Udovich, Franco Corelli, Renata Mattioli, Plinio Clabassi
• 1959 – Lucia di Lammermoor – Anna Moffo, Nicola Filacuridi, Dino Dondi, Ferruccio Mazzoli
• 1960 – Tosca – Magda Olivero, Alvinio Misciano, Giulio Fioravanti
• 1962 – La serva padrona – Anna Moffo, Paolo Montarsolo
• 1968 – La traviata – Anna Moffo, Franco Bonisolli, Gino Bechi (film)
• 1971 – Lucia di Lammermoor – Anna Moffo, Lajos Kozma, Giulio Fioravanti, Paolo Washington (film)

Com veureu la majoria amb la senyora Moffo, és clar.

La tercera setmana, tornava a aparèixer una fotografia amb una senyora i l’enigma era el següent: M’heu de dir que uneix aquesta senyora de la fotografia amb la cantant de la setmana passada.

Si la setmana anterior havíeu encertat Anna Moffo, ho teniu més fàcil, és clar, i si el buscador fotogràfic de Google ens ajudava, doncs amb cinc minuts estava enllestit. Jo i la meva natural malesa malsana vàrem creure convenient “retocar” la fotografia original

de la senyora en qüestió, per fer la recerca més difícil. La fotografia original és aquesta:

Doncs bé, aquesta fotografia pertany a la mezzosoprano milanesa (1 de març de 1932) Bianca Maria Casoni. Aquesta si que va cantar al Liceu, en dues temporades la 1969/70 que va cantar la Roaina de Il Barbiere di Siviglia al costat de Milnes, Bonisolli, Dara i Hercht; i una altra vegada deu anys més tard a la temporada 1979/1980, per tant, en una temporada més galdosa, on va cantar la Dorabella de Cosí fan tutte, al costat de la pitjor Fiordiligi imaginable (Norma Giusti), Edith Martelli (Despina), Raimundo Mettre (Ferrando), Enrico Fissore (Guglielmo) i el gran, aquest si, Sesto Bruscantini com a Don Alfonso.

Si teníem a Casoni i a Moffo calia veure que les unia, doncs ambdues com Alfredo Kraus, la Cossotto, la Tebaldi també, la Scotto, Suliotis, Ana Maria Iriarte o Bernabé Martí, varen rebre classes de cant de Mercedes Llopart, la soprano catalana nascuda a Barcelona l’any 1895. Va fer una carrera internacional molt important i quan es va retirar l’any 1945 va obrir una acadèmia de cant a Milà on va tenir en un moment o altre de la seva existència, entre molts d’altres, els il·lustres alumnes esmentats.

La quarta setmana us deia: Un cop trobada la persona que uneix a la senyora de la prova 2 amb la de la prova 3 (Mercedes Llopart), m’heu de dir el nom d’una òpera estrenada en el tercer Liceu, en la que aquest personatge va tenir-hi alguna cosa a veure.

Repassant la gran carrera de la soprano Mercedes Llopart veurem que ella va ser la primera Dolly, és a dir va estrenar Sly, ovvero La leggenda del dormiente risvegliato, l’òpera d’Ermanno Wolf-Ferrari i Giovacchino Forzano, basada en La feréstega domada de Shakespeare, estrenada el 29 de desembre de 1927 al Teatro alla Scala de Milà amb Aureliano Pertile de protagonista.

I què hi pinta l’ínclit Ramon Gener en aquesta guerra? Doncs ell abans de fer fortuna amb texans, cantava com a baríton, i va participar en l’estrena liceísta de l’any 2000 interpretant un soldat.

I ja ho teníem quasi tot, recordeu que el primer dia us vaig dir que calia dir en la cinquena setmana el títol d’un llibre, i per “ajudar”, la cinquena setmana vaig embolicar la troca amb una partitura i el següent anunciat:

Hem d’anar a parar a una novel·la publicada el mateix any que va néixer el compositor que va escriure la partitura de l’encapçalament i que pertany a una altra òpera, d’un escriptor que va inspirar al compositor d’una de les òperes que ja hauríem de tenir.

Ara no té mèrit perquè la partitura, com podeu comprovar, diu Le Bourgeois Gentilhomme i a la dreta afegeix Jean-Baptiste Lully, compositor d’origen italià Giovanni Battista Lulli, Jean Baptiste Lully (Florència, 28 de novembre de 1632 – París, 22 de març de 1687).

Ara ve l’embolic

i que pertany a una altra òpera, d’un escriptor que va inspirar al compositor d’una de les òperes que ja hauríem de tenir.

Què pertany a una altra òpera que va inspirar el compositor d’una de les òperes que ja hauríem de tenir? Les òperes que ja hauríem de tenir són Bánk Bán d’Erkel i Sly de Wolf Ferrari. Si anem a buscar l’opus operístic d’ambdós compositors i tenint en compte que busquem una novel·la publicada l’any 1632, ens trobarem que Wolf-Ferrari va estrenar l’any 1939 La Dama boba, basada en l’obra teatral de Lope de Vega. Òndia només calia mirar si l’escriptor madrileny va publicar alguna cosa l’any que va néixer Lully, oi? Doncs mire-m’ho….

Siiiiii, Lope de Vega va publicar La Dorotea, acció en prosa, l’any 1632.

Cal dir que la pintura de la dona que apareixia no en l’apunt sinó en la imatge general de l’apunt, era una fotografia que volia fer ballar més el cap per arribar a La Dorotea, però que vaig desestimar. Lamento si algú es va trencar una mica més el cap amb aquesta senyora, que en cap cas es demanava res d’ella i si de la partitura que encapçalava l’apunt.

Un recorregut estrany del Bánk bán d’Erkel fins a La Dorotea de Lope de Vega, però a In Fernem Land tot és possible.

I qui dels 13 participants ha estat el que ha dit el llibre i alhora ha aconseguit més punts dels tretze partipants: Ernest Ferreres, Pepa Marín, Xavier Costan, Antonio Sans, Jordi Pera, Jordi Font, Nurpamina, Marc, Jesus Giralt, Giacomo, Rafel Aragonés, Jesús Gascón i Remei Nogueroles?

Quan tot semblava a la quarta setmana que estava dat i beneït perquè Antonio Sans Pico havia encertat les proves de les quatre setmanes i en tres havia estat el primer a contestar, i per tant, tenia 6 punts addicionals, va i a la cinquena setmana s’embolica de mala manera i no puntua i es queda amb 30 punts. I que passa aleshores? Doncs que Ernest Ferreres que les havia encertat totes i va contestar el primer la primera setmana, també encerta la cinquena i aconsegueix els 34 punts que el situen en primer lloc i el fan guanyador de l’edició 2022 del concurs IFL del mes d’agost.

Cal dir que compartint el segon lloc en punts (30) amb Antonio Sans, hi ha: Remei Nogueroles, Pepa Marín i Jesús Gascon, però ells estan per sobre per què els tres van encertat les cinc setmanes, quelcom que l’Antonio no.

En el tercer lloc hi ha un altre empat múltiple de 13 punts, entre Jordi Pera, Jesús Giralt, Giacomo i Jordi Font.

Rafael Aragones, Nurpamina, Marc i Xavier Constan, que com ha fet en els darrers anys després de demostrar-nos en un concurs d’anys enrere que en sap molt, ha quedat volgudament el darrer.

Felicito l’Ernest perquè ha estat molt constant i després de cada a les portes en l’edició del 2021, aquest any s’endurà el premi consistent en un exemplar del deliciós llibre “Sobre la vida, l’art i les obres de Johann Sebastian Bach” de Johann Nikolaus Forkel del que ja en vaig parlar a IFL.

Però també felicito a tots els altres concursants fidels que ho han intentat alguns amb molt d’encert. L’enhorabona!

Esperem que el 2023 hi hagi una nova edició.