Feia molt de temps que la cartellera barcelonina no presentava una producció genuïna d’un musical clàssic amb la qualitat d’aquest Golfus de Roma que aterra al Teatre Condal des del passat 23 de setembre (prèvies) i que ja s’havia estrenat en el Festival de Mèrida i després a Madrid amb Carlos Latre i que a Barcelona es presenta en la versió catalana.
Entre musicals franquícies i produccions que s’estrenen a Barcelona en castellà perquè el seu veritable destí és la Gran Via madrilenya i, per tant, tenen tota la factura per agradar més allà, que aquí, el panorama del teatre musical català, anys enrere un brollador d’innegables tresors, s’ha anat convertint en una desoladora decepció rere una altra.
Vet-ho aquí que Focus deu haver pensat com reprendre aquella sorprenent vitalitat creativa de qualitat autòctona, ara que els “Dagoms Dagolls” semblen haver abandonat el vaixell (no el de Mar i Cel que retornarà aviat), però si el de liderar aquells musicals que tants menystenien i que ara trobem a faltar molt, i ha pensat que potser la genial Golfus de Roma, el primer musical del grandiós Stephen Sondheim “A Funny Thing Happened on the Whay To The Forum” podia ser, sempre i quan aconsegueixi arrossegar al públic al teatre, aquell revulsiu que ens faci retornar a ser un centre de producció propi i no la ciutat on s’estrenen les prèvies que han d’acabar triomfant a la capital de l’Estat, centre principal de les grans franquícies i no tant de produccions musicals de collita pròpia.
L’ocupació del Teatre Condal ahir, una tarda de diumenge normal, lamentablement no fa presagiar un èxit de taquilla com mereix aquesta producció. Diguem que el teatre, i no només el Liceu, pateix d’aquest efecte post pandèmia que ha fet que el públic deserti dels llocs tancats per buscar a l’aire lliure allò que tant de temps de reclusió casolana ens va privar, però donar-li l’esquena a aquest Golfus de Roma, de lluny el millor musical a Barcelona d’un clàssic anglosaxó, en anys, és un crim.
Començant perquè és en català i la traducció/adaptació de Daniel Anglès i Marc Gómez em sembla brillant i després de tanta Jaula, tanta lluvia, tanta Pretty Woman, Ghost, Fame o Grease, tots ells i altres, acabats amb l’imprescindible “El musical”, escoltar “Tot és molt simple, tot és molt ximple si és còmic és millor” és reconfortant, il·lusionant i sobretot un motiu per sense cap mena d’excusa per treure’ns la son de les orelles i la mandra que ho acaba matant tot.
L’original no el descobriré jo, és una meravella i qui més qui menys ha vist versions a fora, la versió cinematogràfica de Richard Lester o la que va dirigir Marius Gas l’any 1993 i va aterrar al Teatre Joventut d’Hospitalet amb un repartiment sensacional que arreplegava a Javier Gurruchaga, José María Pou, Vicky Peña, Gabino Diego, Mónica López, Jordi Boixaderas, Felix Rotaeta, Ricard Borrás, Teresa Vallicrossa, Pep Molina, Ricardo Moya, Vicente Díez, Vicenta Ndongo, Marcella Frediani, Lluïsa Castell, Rosa Boladeras, Liza Frediani, Mar Regueras, Pi Piquer, Anna Briansó, Victor Guillén, Jaume Mallofré.
Sense cap mena de complex la versió que dirigeix de meravella Daniel Anglès, arreplega una companyia increïble que integra actors, músics, acròbates o ballarins en un anar i venir vertiginós, admirable. Anglès s’inventa una troupe ambulant de còmics i pallassos que van amb les seves caravanes que esdevindran escenografia a la representacions a les places dels pobles i on que representen Golfus de Roma, com podrien representar qualsevol altra distracció esbojarrada per entretenir als vilatans. Una picada d’ullet i un homenatge a les companyies de teatre i circ, sense cap mena de dubte i ho integra amb molta destresa, comicitat i un pel de nostàlgia, en la trama que Burt Shevelove i Larry Gelbart, basant-se en els comptes de Plauto, van idear per tal que Sondheim comencés a fer història com a compositor després de fer-la com a lletrista.
Anglès fa una feina admirable i esgotadora per a tota la companyia que no paren, fins i tot integra als músics en els rols més petits per fer d’aquesta troupe ambulant tota una experiència teatral de gran categoria i talentós enginy teatral. Abans d’iniciar la representació un pallasso ja ens va preparant, creant aquella tensió entre el públic que es deixa seduir a la primera i l’altre que s’ho mira de reüll, incòmode i tens, pregant que l’actor no li comenci a dir coses (aquest sóc jo), però que acaba claudicant davant una proposta que té la gran virtut de ser sincera, simpàtica, divertida i molt, molt, molt professional. Hi ha molts gags, i n’hi ha un especialment brillant a l’inici del segon acte, a la manera d’interludi musical, que és un prodigi naïf, un admirable exercici teatral de creativitat i talent, que fa i ajuda molt a fer admirable aquesta producció. Un gran treball d’un Dani Anglès que es consagra com a gran director.
Però el director compta amb una companyia encapçalada per Jordi Bosch, meravellós Pseudolus que els galvanitza a tots i que fa que des del primer moment no paris de somriure i estimar-lo, té l’enduries a casa. La seva naturalitat i el treball gestual i facial d’autèntic clown, és fantàstic. Un treball de premi a la millor actuació d’una temporada que acaba de començar.
Si Bosch fa un desplegament de mitjans expressius i d’una comicitat contagiosa, al seu costat brillen en un engranatge perfecte, Roger Julià (Senex), Frank Capdet (Hysterium), el pallasso Oriol Boixader com a Erronius, Eloi Gómez com a Eros, Victor Arbelo com a Miles Gloriosus i les dames, Mercè Martínez com a Domina, Meritxell Duró com a Lycus, rol originalment escrit per a un home i Ana Sant Martin (Philia). Uns canten millors que els altres, però el conjunt és magnífic i el vertigen escènic mai fa que la part vocal/musical trontolli.
Els números musicals excel·lentment dirigits per Xavier Mestres al capdavant d’uns músics situats als laterals de l’escenari en el pati de butaques i que no paren d’integrar-se a l’acció en un altre dels grans encerts d’aquesta producció, estan perfectament integrats en el relat i sobretot molt ben controlats per Jordi Ballbé que fa un excel·lent treball amb el so perquè l’amplificació òbviament els ajuda, però no es nota gaire i mai molesta, fent quasi sempre ben entenedor el text de les parts cantades, un dels grans hàndicaps dels actors i cantants, però també dels responsables del so. Tant de bo a La Gata Perduda del Liceu haguessin tingut un enginyer i un equip com aquest.
Montse Amenós ha creat un espai escènic i un vestuari deliciós, que m’ha fet venir al cap algun moment de l’emblemàtica Antaviana i el disseny de llums de Xavier Costas i la caracterització dels personatges de Núria Llunell fa que el producte tingui una qualitat de primer ordre, d’un musical que es pot presentar a qualsevol teatre del món i que arreu té el triomf garantit que mereix el cartell d’esgotades les localitats durant molts i molts mesos.
Venen temps difícils, ho diu tothom i és profecia, per tant, per poc que pugueu no us deixeu perdre perquè SI ÉS CÒMIC ÉS MILLOR.
Música i lletres: Stephen Sondheim
Llibret: Burt Shevelove i Larry Gelbart
Adaptació al català: Daniel Anglès i Marc Gómez
Arranjaments musicals: Sergi Cuenca
Direcció: Daniel Anglès
Codirecció: Roger Julià
Coreografia: Oscar Reyes
Direcció musical: Xavier Mestres
Escenografia i Vestuari: Montse Amenós
Il·luminació: Xavier Costas
So: Jordi Ballbé
Caracterització: Núria Llunell
Elencus:
Jordi Bosch Pseudolus
Roger Julià Senex (Teclats)
Mercè Martínez Domina (Esquellot)
Eloi Gómez Eros (Trompeta)
Frank Capdet Hysterium (Llaüt)
Meritxell Duró M. Lycus (Acordió)
Ana San Martín Philia (Triangle)
Victor Arbelo Miles Gloriosus (Percusió)
OriolO Erronius (Clarinet)
Mireia Morera Proteica (Teclat)
Marc Ribalta Proteic (Caixa xinesa)
Javi Vélez Proteic (Flexatò)
Sonia Navarro Tintinabula (Cròtals)
Oriol Casas Panacea (Percussió)
Maria Perera Geminae(Violí)
Eduard Marcet Geminae (Viola)
Andreu Mauri Vibrata (Clarinet, saxo)
Curro Ávila Gymnasia (Flauta)
Jofre Baiget Trompus (Trompa)
Mireia Pla Cellorium (Violoncel)
Xavi Sánchez Bassus (Contrabaix)
Albert Niñerola Trompetex (Trompeta)
Elena Troyano Truccatora (Pandereta)
Xavier Mestres Maestrum (Director musical, piano)
Ernest Fuster Swingus
Gara Roda Swingex (Direcció resident)
Direcció de producció: Maite Pijuan
Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell
Producció executiva Barcelona: Raquel Doñoro
Producció executiva Madrid: Mireia Farrarons
Gerent de companyia: Javier Arroyo
Ajudant de direcció i coreografia: Gara Roda
Ajudant d’escenografia i vestuari: Carlota Ricart
Ajudant d’il·luminació: Paula Costas
Assessorament màgia: Mag Lari
Assessorament tècnica vocal: Susanna Domènech
Director tècnic: Moi Cuenca
Oficina tècnica: David Ruiz
Regidoria: Quim Capdevila
Sastreria: Marta Pell, Rosario Macias
Maquillatge i perruqueria: Patricia Martínez
Assistent vestuari i perruqueria: Elena Troyano
Operador de so: Jordi Ballbé
Operador de llums: Víctor Cárdenas
Tècnic de maquinària: Samuel Schlechter
Tècnic sense cables: Víctor Bartolomé
Assistent de maquinària: Alba Ferrer
Canoner: David Blanch
IN FERNEM LAND 
Un post d’aquells engrescadors i que fan agafar ganes de tot! I a sobre tobar-te’l en dilluns per amenitzar la setmana!!! Gracies Joaquim!
M'agradaM'agrada
No t’ho perdis.
M'agradaM'agrada
Com es poden descarregar les cançons del musical golfus de roma
M'agradaM'agrada
No entenc la pregunta.
M'agradaM'agrada
“A funny thing happened on the way to the forum” no es el primer musical de Stephen Sondheim sino el sexto aunque es el primero estrenado comercialmente. Los anteriores son “By George” (1946) que estrenó con éxito en la College School, si bien Oscar Hammerstein que lo vió lo consideró un desastre y durante un día estuvieron hablando de cómo construir un musical, de cuyas charlas supo aprovechar Sondheim los consejos al máximo. A este musical siguieron “All that glitters”, “High Tor”, “Bad Tuesday” (“Mary Poppins”) y Climb High”, ninguno de ellos estrenado comercialmente pero si por aficionados y es muy probable que el material de estos cinco musicales previos pasara a los posteriores que conocemos, de una u otra forma.
Los musicales de Sondheim nunca han sido grandes éxitos en cartel en su estreno, “A funny thing…” es el más exitoso, pero todos han permanecido vigentes gracias a las grabaciones y a las constantes reposiciones. En Barcelona hemos vistos bastantes títulos de su “output”, incluso no como músico sino como letrista, como ya ha indicado Joaquim.
La dirección de esta versión me ha parecido trepidante y con unos toques muy logrados. Discrepo únicamente en que el “madame” Licus se haya convertido en una “madame”, pues pierde mucho del efecto escénico, por ejemplo en la canción “Evr’ybody ought to have a maid”, por cierto mal coreografiada. En mi opinión la dirección escénica es muy superior a la dirección de actores. Jordi Bosch está extraordinario y es el gran triunfador, pero yo creo que aún hubiera podido estar más extraordinario. Lamento que todo el contenido erótico visual se haya diluido y se haya sustituido por la auténtica payasada (no dicho en sentido peyorativo sino efectivo). Como lamento que Miles Gloriosus no sea un auténtico barítono, ya que es el único personaje cuya partitura es completamente lírica. Después de la espléndida labor de Jordi Bosch destaco la aportación de la disciplinada Ana San Martín, con buena voz, figura muy atractiva y con una gran flexibilidad corporal y el simpático y “alelado” inocentón Eloi Gómez con su destacada flexibilidad, simpatía y agradable voz. El resto del reparto se ve que ha surgido de un riguroso casting con resultados sumamente positivos.
La iluminación y el sonido muy logrados y la parte musical muy bien dirigida e interpretada por músicos-actores, si bien he notado ciertos cambios en la partitura, quizás motivados por limitaciones vocales (Miles Gloriosus) u otros motivos que desconozco. Hay mucho entusiasmo en todos los intérpretes y esto se transmite al público que sigue todas las indicaciones que le solicitan los actores.
Una versión agradable del musical más divertido de Sondheim, en realidad el único cómicoide todos los que creó el último gran compositor de musicales de Broadway.
M'agradaM'agrada
cómico no comicoide
M'agradaM'agrada
Por cierto en esta versión se ha hecho uso del número “The house of Marcus Licus” original de la obra, si bien no aparecen las seductoras gemelas originales, mientras que en la versión de Mario Gas se sustituía este desfile-ballet por el “Big Spender” de “Sweet Charity” de Cy Coleman. Si se hubiera enterado Sondheim la que se armaba…!
M'agradaM'agrada
Allò del Big Spender si que va ser un bunyol desesperant que va desmerèixer una representació gloriosa o quasi.
M'agradaM'agrada
De la mateixa manera que Wagner no va deixar representar al seu Brioadway particular (Bayreuth) les obres anteriors a Der Fliegende Holländer tot i que alguna va ser molt exitosa, dubto que Sondheim deixés estrenar aquests sis musicals que anomenes. El primer musical estrenat a Broadway amb lletra i música del compositor va ser aquest magnífic, esborrejat i delirant “A funny thing happened on the way to the forum”.
Que al Miles Gloriosus de Victor Arbelo li mancava la veu de Jordi Boixaderas a la versió de Gas és tan evident com que a aquests li mancava el cos de Arbelo, ideal pel rol del general romà. Allò ideal seria les dues coses, cos i veu, en qualsevol cas no em va fer desmerèixer la funció, francament.
Molt més discutible i incomprensible és el canvi de sexe del rol de Lycus. Dubto que no hi hagués un actor per poder-lo fer i donar més joc o el joc oportú al rol.
M'agradaM'agrada
Tot i que em va agradar, sobretot per l’actuació d’en Jordi Bosch (fantàstic), m’agradaria destacar a en Frank Capdet (excel·lent) i la Mercè Martínez (un gran encert de Domina). Ja sé que em direu que sóc massa rígid, però hi ha coses que no m’han satisfet:
Coincideixo amb en Colbran que en Miles Gloriosus ha de ser un baríton, un mascle alfa ruc però amb veu d’alfa pagat de sí mateix. El senyor Arbelo amb la seva veu de tenor, xisclant aguts i la seva pobre o poc audible dicció no em va agradar. El canvi de sexe d’en Licus no el vaig entendre entre d’altres coses perquè perd la seva picardia a “Evr’ybody ought to have a maid” que, per cert, van retallar en el número menys aconseguit. Tot i que no em va desagradar el Sénex d’en Roger Julià, ho trobo un desencert de càsting perquè cal algú amb veu de vell libidinós.Tampoc entenc aquesta dèria de posar “plomes” a Eros i Miles. Així com tampoc entenc com a una colla de “vells verds” que van a un prostíbul se’ls presenten tant nois com noies, desaprofitant unes músiques i balls absolutament descriptius de cada noia (mai seren Broadway ni el West End).
L’Eloi Gómez i l’Ana Sanmartín estan adorables en els seus papers i em va agradar força el clown de l’OriolO. L’escenografia te molta gràcia i el preludi del segon acte tocat pels pallassos em va encantar.
Jo hi vaig anar el primer dia i es va notar la manca de rodatge (fins i tot amb l’oblit de la lletra en una de les cançons); segur que ara deu anar tot molt més rodat i satisfactori. Realment és una llàstima que no s’ompli el teatre perquè el musical s’ho mereix: és divertit, brillant i en català. Em trec el barret amb la traducció tant difícil que els hi posa Sondheim amb els seus monosíl·labs i jocs de paraules: Today I woke too weak to walk, …if I were free then nothing would be free, …left, right, left, right, there’s none enemy left, right?
No desaprofiteu l’ocasió, aneu-hi!
M'agradaM'agrada
Gràcies Jordi per comentar.
No repetiré el que ja he dit a Colbran i que coincideix amb la teva opinió.
La versió de Anglés m’agrada perquè aporta coses i visions diferents als personatges originals sense trair-los. Ara bé lo de Lycus s’hauria d’explicar. En canvi el genero de casa Lycus si que em sembla una troballa divertida i si a més són els músics de l’orquestra, un a giragonsa que encara complica més l’espectacularitat de la proposta.
Hi ha molts encerts, petits encerts amb aquesta entrada que en principi em feia tanta por, dels clowns, potser perquè el món del circ no m’atrau gens, però fins i tot vaig arribar a pensar que sent “Send in the clowns” la cançó més emblemàtica d’un opus farcit de cançons emblemàtiques, era un altre cop d’ull que Anglès es permetia per aixecar aquesta proposta intel·ligent, fresca i arriscada, quelcom que trobem a faltar molt tots els que ens agrada tant el musical, en els teatres barcelonins.
M’estimo més que les coreografies siguin senzilles vorejant el teatre d’aficionats, que siguin presumptuoses com a “Cantando bajo la lluvia” amb resultats que si evidenciaven, que no podem compatir i no ho hauríem ni d’intentar, amb London o New York.
M'agradaM'agrada
¡Wow! Me alegro.
Conozco ese musical en la película de los años 70 que tanto me divirtió y tiempo después la vi.
Es puro goce. Me alegro por ello.
¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
💜🌿🥰
M'agradaM'agrada