La gata perduda. Fotografia d’©A Bofill gentilessa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

La prèvia.

No va ser Josep Caminal i Joan Matabosch, ni Rosa Cullell i Joan Mataboch, ni tampoc Joan Antoni Marco i Joan Matabosch ni Roger Guasch, que en va començar a parlar i Cristina Scheppelmann qui han acabat portant sobre l’escenari del teatre del Liceu una producció musical on els protagonistes siguin la gent del Raval, gent que està normalment als antípodes del teatre perquè aquest els havia donat sempre l’esquena. Han estat, doncs, i sobretot, Valentí Oviedo i Victor García de Gomar, qui han donat cabuda a l’estrena de l’òpera “La Gata Perduda” amb text de Victoria Szpunberg i música d’Arnau Tordera, i això ja quedarà per la història. Quina continuïtat tindrà això en l’esdevenidor? Doncs sembla que hi ha un projecte anomenat Opera Prima que pretén estrenar cada tres anys una òpera amb col·laboració amb diferents comunitats de tot el territori català que donarà a conèixer el gènere a un nou públic tot promovent la diversitat cultural i la cohesió social. Això que sona esplèndid serà molt difícil que es repeteixi com ha estat aquesta vegada, d’una manera tan autèntica i propera amb la gent del Raval, barri que aixopluga al Liceu, però que difícilment interacciona amb ell. Per aquest motiu poques vegades tornarà a produir-se aquesta gloriosa catarsi entre dos mons tan allunyats malgrat que,estan un dins de l’altra. Després de 175 anys d’història del teatre, els protagonistes absoluts han estat totes aquestes persones que passen pel davant del teatre mentre entrem i surtin i que tantes vegades mirem de reüll mentre intentem ignorar-los accelerant el pas. Molts d’ells aquests dos dies han ocupat “les nostres butaques”, que també son seves, la immensa majoria bocabadats mirant enlaire i immortalitzant el moment a les xarxes o com deia una noia al meu costat, amb una sensació increïble de vertigen quan mirava la platea. Aquesta emoció col·lectiva d’apoderar-se d’un lloc habitualment tancat per a ells, era la primera gran emoció, segurament també va succeir el dia 5 tot i que hi havia les patums de l’estrena que ahir estaven amoïnades per altres afers.

Aquesta sensació d’entusiasme compartit romandrà com una catarsi emocional imponent, el resultat de molts mesos d’esforços i il·lusions acabats com poques vegades he vist jo al Liceu i us diré que amb un nus a la gola impossible d’oblidar.

El Liceu era ple de gom a gom, tot venut, d’un públic que s’evidenciava molt diferent de l’habitual i amb ganes boges de gaudir, aplaudir i participar en la festa. Era com, i vull que ho entengueu amb el sentit més positiu del terme, una gran festa de fi de curs on t’han vingut a veure tota la família i amics de l’escala. Un ambient molt espacial, mai viscut per a mi al Liceu després de més de 47 anys d’assistència pràcticament interrompuda a les seves temporades. Gent humil, de classe treballadora, molts immigrants i d’ètnies ben diverses, molta gent jove i molta canalla, Gent del Raval, sou molt bona gent, que diria l’ingenu foraster de Quim Masferrer. Persones amb conflictes diversos i precarietats múltiples, que conformen un barri molt vital i sempre marginat per la resta de la ciutat que el mira amb recel i por. Doncs bé tota aquesta immensa massa de dignitat feta barri omplien l’escenari del teatre (400 persones he llegit no sé on) i també majoritàriament les localitats des de primera fila del teatre fins als laterals extrems del cinquè pis, per veure’s representats en una obra ben curiosa i que amb el pretext dramàtic de la desaparició del gat de Botero que hi ha a la Rambla del Raval, vol aixecar un cant de protesta i dignitat, molt benintencionat d’optimisme, no exempt d’un cert “happyflowerisme” ingenu envoltat dels tòpics més tronats, però que intel·ligentment emprats esdevenen, com ha estat, no un èxit, una apoteosi indiscutible. L’emoció ja estava guanyada, calia doncs assistir al teatre deixant-se endur per la proposta sabent que el calfred per l’espinada fos possible que es produís per motius fins i tot aliens a la música o al llibret. Hi ha hagut un moment d’aquests quan ha aparegut de sota l’escenari tota la massa coral integrada per aquestes 11 formacions del barri, que són els veritables protagonistes de l’òpera i tot el teatre ha explotat amb aplaudiments i mostres d’entusiasta alegria, coneixedors en gran part de l’esforç que els va dur fins allà, mentre l’orquestra que no parava de tocar va quedar engolida. Un moment molt potent que resumeix moltes coses que vaig viure mentre veia l’obra i m’adonava del que significava per a tots ells, la immensa majoria amateurs integrats en la poderosa xarxa associativa del barri, ser sobre l’escenari mític del primer equipament cultural del seu país, interpretant-se amb orgull reivindicatiu. Primer calfred de la nit

Titllar o catalogar “La Gata Perduda” d’òpera em podria portar molta estona de reflexió i estic segur que la conclusió acabaria sent dubtosa. És obvi que no es tracta d’una òpera lírica, tot i que hi ha molts moments lírics per a 4 dels protagonistes, mentre que la resta es mouen entre el gènere del teatre musical anglosaxó amb derivades nostrades, el cabaret, el jazz, el rock, el hip-hop i és clar, la rumba catalana nascuda entre el Raval i Gràcia. Diferents estils de cant totalment allunyats del gènere que el Liceu vol apropar a aquest nou públic. Hi ha en la Gata, prou elements per fer creure a alguns, que les òperes que es representen al Liceu, són com aquesta nova creació? No, però és bo que per apropar a un nou públic al teatre, el primer títol d’aquest projecte Opera Prima hagi estat aquest.

Va ser una bona aposta oferir al projecte a Szpunberg i Tordera, perquè ella ha sabut escriure un llibret teatral per a ser cantat i amb una certa acció dramàtica que et manté atent entre reivindicacions i fantasies fins al desenllaç final, caient poques vegades, però caient, en els tòpics del barri i a ell per fer possible l’enllaç d’estils dispars en una partitura espectacularment orquestrada i amb moments d’una inspiració notable, ja sigui melòdica, com rítmica, no tenint cap complexa en mostrar les fonts d’inspiració, bàsicament, però no només, de Leonard Bernstein amb el seu proverbial eclecticisme musical i creatiu, com amb el nostrat Albert Guinovart del que diria que Tordera és un claríssim deixeble. També utilitza en el segon acte a Rossini i el seu, o no, duet dels gats, o a Bizet en l’havanera de Carmen o fins i tot la marxa fúnebre del Capvespre wagnerià a la mort del Siegfried local, el benintencionat secretari del magnat, picadetes d’ullet per a operòfils que no sovintejaven a la sala, que es podria estalviar, però que denoten també una fatxenderia creativa necessària en un món tan encotillat com l’operístic. Hi ha hagut entesa, no exempta de problemes i tensions, segons expliquen els creadors en el programa de mà, per aquesta òpera si imprès en paper, i això es nota. No grinyolen música i text, Tordera ha escrit sobre un llibret que es deixava musicar i el resultat de molts moments em va semblar veritablement inspirat.

Si calia fer entrar a un barri a un teatre d’òpera, Tordera va fer bé en no emprant llenguatges musicals experimentals, críptics o que necessiten un gran esforç de concentració i utilitza per a una banda, la seva capacitat creativa i la seva innegable inspiració melòdica per desenvolupar temes amb voluntat d’esdevenir himnes, com petites i magnífiques cèl·lules que requeririen una segona o tercera escoltada per fruir-ho amb intensitat. Algú li semblarà que és música fàcil o fins i tot algú es pot atrevir a pensar, o encara pitjor, dir, que no té qualitat per ser interpretada al Liceu, com si tot el que escoltem en aquella santa casa fos com el Falstaff, la Semiramide, el Tristan , el Boris o Les Troyens (per cert, aquesta mai escoltada encara). Tordera sap per a qui escriu i ho sap escriure, no ho posa sempre fàcil, però és llest i entremaliat, juga bé les seves potencialitats i a vegades allargassa en excés les seves virtuts. Però caram quin músic pel teatre. Espero que en continuï fent encara que no siguin tan ambicioses, perquè el talent hi és i no anem sobrats de compositors que sàpiguen escriure per a l’escena.

On rau el problema d’aquesta Gata? Perquè problemes n’hi ha i algun veritablement imperdonable. Doncs, en primer lloc, en utilitzar, suposo que per unificar tots els llenguatges vocals emprats, l’amplificació dels cantants, i això per a mi és un pecat mortal i un dels motius pels quals no considero “La Gata” una òpera. La utilització de l’amplificació a més, no va estar ben feta i si la pretensió era que ens arribés bé el text, quasi sempre vaig haver d’usar la lectura del sobre titulat perquè jo entenia poc o res, als cantants amb veu lírica.

Un altre aspecte a millorar va ser la poca projecció sonora del cor, sovint tapat per l’amplificació i l’orquestració, rica, esplèndida i brillant, El cor format per les esmentades 11 entitats del barri, era òbviament amateur i tot i que Tordera els exigeix més habilitat dinàmica que extensió, com succeeix tantes vegades, la suma de molts no significa que la massa de so fos prou contundent i tenint en compte que el cor és el principal protagonista amb moments molt inspirats, vaig trobar a faltar aspectes que milloressin la seva projecció, segurament amb un millor tractament teatral sobre l’escenari, ja que s’havien de moure molt i potser això feia que perdessin la projecció i el cos necessari. Va ser, per altra banda, admirable el treball que varen fer tots, i el que va fer Cristina Colomer per coordinar-los i unificar tantes escoles, procedències i formacions en una única massa coral. Elles i ells van ser els grans triomfadors d’una nit on varen triomfar tots.

Admirable l’Orquestra Simfònica del Conservatori del Liceu i la vibrant direcció d’Alfons Reverté que va emprar entusiasme, tensió dramàtica, teatralitat i lirisme a mans plenes en una obra de difícil i constant concertació entre molts intèrprets i estils, on havia d’integrar el rock del taller de músics, als rumbers i sobretot en això, malgrat que d’ell no fos la responsabilitat, no se’n va sortir amb l’equilibri sonor entre fossat i escenari perquè el disseny de so va ser nefast.

Pel que fa als intèrprets, a banda del cor que és el principal protagonista, no em va agradar gaire Pau Armengol, el baríton sabadellenc va ser un dels pitjors damnificats per la precarietat sonora de l’amplificació. Així i tot Tordera sotmet al personatge del magnat a una àmplia tessitura que en diversos moments el va desbordar. Crec que calia una veu més dramàtica i sobretot amb més cos vocal per imposar-se com el dolent de la història (recurs fàcil perquè el Raval té altres enemics dolents de veritat que el text no es deu haver atrevit a denunciar). Si el magnat podria ser en certa mesura la Turandot de la història, el Ping, Pang, Pong puccinià, allà ministres, aquí  són consellers externs, i van ser Rocío Martínez (soprano) com a l’arquitecta, Marta Infante (mezzo soprano) com a Curadora i Albert Casals (tenor) com a detectiu.

La soprano Rocío Martínez va està esplèndida i a estones espectacular en la seva exigent partitura. Semblava que Tordera tingués a la Cunegonde al cap quan va escriure la partitura d’aquest rol. Si bé l’obra no té números tan tancats com la partitura de Bernstein i, per tant, no té el seu “Glitter and be gay“, la presentació del personatge al primer acte és de traca i m’agradaria molt escoltar-ho sense cap mena d’amplificació. La en altres ocasions esplèndida mezzosoprano Marta Infante era la Curadora i no va saber o l’amplificació no la va ajudar gaire, projectar la veu de manera homogènia. Ella ha demostrat moltes vegades la seva categoria i aquí no em va acabar de satisfer. Com en el cas d’Armegol, penso que sense l’amplificació el judici seria un altre. El tenor Albert Casals va ser el detectiu d’animals perduts. La tessitura vorejava la inclemència i va saber sortint-se molt bé.

Els altres tres rols, el secretari, el camell del Raval i la gata, necessiten l’amplificació perquè no tenen formació lírica i canten en l’estil del més pur estil del teatre musical. En aquest sentit, triomfa Dianne Ico com a gata, per intensitat en una magnífica intervenció a la darrera part de l’obra, si bé el rol de secretari és el més important, quasi sempre defensat amb un domini escènic i vocal sense màcula, per Joan Sáez, tot i que alguna vegada va quedar escanyat a la part més aguda del rol. Veient l’obra vaig creure que aquest seria el rol que li hagués agradat interpretar a Arnau Tordera i va pensar clarament en les seves capacitats vocals i canores a l’hora de plasmar-lo en la partitura, que no són les de Sáez.. Pel que fa al camell del Raval, interpretat magníficament per Óscar Peñarroya, Tordera i Szpunberg li regalen unes intervencions agraïdíssimes que ajuden a fer que el personatge acabi sent, tot i les seves breus intervencions,  un dels triomfadors de la nit. És aquell simpàtic trepa que s’endu el públic a la butxaca.

Les altres intervencions molt menors pertanyen a membres dels cors que intervenen en les complicades escenes concertants, tan ben teixides per la partitura de Tordera que coneix perfectament el que és escriure pel teatre.

Hauria de parlar de la producció escènica dirigida per Ricard Soler Mallol, però no seria just, la meva ubicació al darrer extrem del cinquè pis ( com podreu veure en els vídeos que incorporo al final de la reacció del públic) feia impossible fer una justa valoració. El que vaig veure em va semblar un muntatge molt efectiu, amb les ja habituals projeccions de vídeo inevitables en qualsevol producció, amb un vestuari de Montse Amenòs molt multicultural com correspon al Raval, mentre que pels personatges principals va dissenyar unes fantasioses indumentàries amb molt de brilli brilli de més dubtós resultat. L’escenografia simple d’Adrià Pinar es limita a unes bastides i plataformes que limiten l’escenari, però que en cap cas em va semblar que situessin l’acció en la complexitat urbanística del Raval, però les fotografies de la producció són més eloqüents i treuen legitimitat a la meva parcial visió. .

La coreografia no gaire entremaliada i molt efectiva d’Anna Macu, dirigida per Tuixén Benet, va donar sobretot relleu a la intervenció final de la gata feta dona.

L’experiència va ser memorable, el projecte esperançador i qui sap si flor d’un dia; l’obra, benintencionada, original i naïf; la partitura valuosa, inspirada i agraïda; la interpretació entusiasta, contagiosa i mai prou aplaudida. Un goig total i una gran nit d’emocions musicals, socials i humanes.

La fitxa artística de tota la producció impressiona i saludant al final, provocava un nus a la gola, meravellós:

Direcció d’escena: Ricard Soler Mallol
Dramatúrgia: Victoria Szpunberg
Escenografia i atrezzo: Adrià Pinar
Vestuari: Montse Amenós
Direcció de coreografia: Tuixén Benet
Coreografia: Anna Macau
Il·luminació: Cube.bz (María de la Cámara i Gabriel Paré)
Videocreació: Miquel Àngel Raió
Assistent a la direcció d’escena: Inés García
Assistent a l’escenografia: Francesc Serra
Assistent al vestuari: Marc Udina
Assistent a la videocreació: Arantxa Meler
Assistents musicals pianistes: Daniel Tarrida, Miquel Villalba i Maryna Naydon
Producció Gran Teatre del Liceu
Repartiment
MAGNAT: Pau Armengol
SECRETARI: Joan Sáez
ARQUITECTA: Rocío Martínez
CURADORA: Marta Infante
DETECTIU: Albert Casals
EL CAMELL DEL RAVAL: Óscar Peñarroya
LA GATA: Dianne Ico
Coordinació de cors: Cristina Colomer
COR DEL RAVAL: Agrupació coral i recreativa Les Flors de Maig, Cor de dones de Xamfrà, Cor Drassanes, Cor Turull, Coro Kudyapi, Dona Gòspel, KorraVal Evolution, Grup Mon Raval, Musicals’ Choir, Societat Coral Girasol i TrencaCors
COR HEAVY PUNK: Josep Domínguez, Leandro Crespo i músics del Taller de Músics
COR HIP-HOP: Musicals’ Choir i Coro Kudyapi
COR RUMBA: Associació Carabutsí
COR DE BEVEDORS DEL MARSELLA: El Cor Canta
INVISIBLES: Cor dels Invisibles
BALLARINS: Jordi Calpe, Mario García, Raúl Lorenzo, Andrea Madrid, Sònia Prado, Maria Quero, Ariadna Saltó, Anna Serra i Anna Tejero
MÚSICS DE CARRER: Taller de Músics
BATUCADA: L’Escola de Músics i JPC
Orquestra del Conservatori del Liceu
Director: Alfons Reverté

Nio serà una aquesta una proposta que faci feliç al liceista habitual, però és essencial per continuar creient que el Liceu és un teatre públic, quelcom que cada vegada costa més creure entre tant fotocall i programació sense cap mena de risc.

Que “La gata perduda” tingui continuïtat i que la gravin si us plau, la partitura i el llibret mereixen més atenció.