Eugene Onegin, Acte 1r. Producció de Christof Loy. Gran Teatre del Liceu 2023. Fotografia gentilesa del Departament de premsa

Aquesta sí que és una òpera per inaugurar temporada, a banda de ser una obra bellíssima i popular, feia vint-i-cinc anys que no es presentava a una temporada del Liceu i 36 que no es veia a l’escenari de la Rambla, perquè l’edició de l’any 1998 va ser al Teatre Victòria per motius prou coneguts.

Per aquest retorn a una de les obres mestra de Txaikovski s’ha apostat bé amb dos repartiments sòlids, si bé no genials, i els dos puntals de la direcció a càrrec del titular de la casa, en el vessant musical, el mestre Josep Pons com ha de ser en tota inauguració de temporada, i per la direcció escènica del, en aquesta ocasió, genial Christof Loy.

Avui parlaré del segon repartiment, si bé ja he vist també el primer, però en un assaig pre -general i, per tant, esperaré al dijous 5 després de veure la funció del torn B.
Tornaré a dir i no em cansaré de fer-ho, que el treball del mestre Pons durant tots aquests anys dona els fruits esperats i l’orquestra del Liceu comença a ser una orquestra amb cara i ulls, que ben segur ens donarà moltes nits de glòria. Ja ho sé que això molesta a molts, molts músics inclosos, que m’han volgut convèncer que el mestre Pons no té cap mèrit sobre aquests resultats i bla, bla, bla, bla. Els resultats són prou evidents i altres no han consolidat, venien, dirigien i marxaven, ell ha picat pedra, li ha tocat ballar amb la més lletja i fins i tot dirigir el que no li anava, assumint riscos i crítiques justes i no tant, però acabant fent una formació que comença a tenir personalitat que si continua comptant amb col·laboradors de relleu i sobretot un successor del mestre Pons, de nivell, esdevindrà la joia de la corona.

En aquest Onegin el so càlid i vellutat d’una corda amb forta presència, gràcies també a la distribució en el fossat, com unes fustes especialment brillants i de so seductor, com un metall precís i segur, han dotat a la representació d’una consistència orquestral indispensable en aquesta òpera, on l’orquestra no és un acompanyament a les veus, sinó que té protagonisme determinant i permanent, no només en els brillantíssims passatges ballables del vals i la polonesa.

Pel que fa al mestre Pons, si bé no és aquest repertori romàntic on ha destacat més en la seva carrera, dirigeix a banda de la seva habitual transparència i lleugeresa de temps, en aquesta ocasió ho fa amb un sentit més dramàtic i dotant a la sonoritat de tonalitats més fosques i amb uns silencis d’eficaç teatralitat.
Malgrat els grans moments de la seva direcció, que hi són, també he trobat a faltar en altres, més intensitat emocional en les grans frases melòdiques de la darrera escena, el gran duo de Tatiana i Onegin i una mica més d’autoritat i control en les escenes corals del primer acte, amb una certa descoordinació entre escena i fossat.

Ara que parlo del cor, penso que les actuacions d’urgència necessàries per pujar el nivell, triguen massa a fer-se. Soc conscient que no és fàcil i haver deixat el cor de la mà de Déu, any rere any, ha agreujat més la situació. Les veus femenines grinyolen més que la temporada passada i les masculines, tot i conservar encara una homogeneïtat, comencen a defallir. En general tots plegats, elles i ells abusen del crit en els forts i el so no acaba de ser ni homogeni, ni càlid, ni bonic. No anem bé.
El segon equip vocal és correcte, digne i denota qualitats, però no és ni excel·lent, ni emocionant.

El jove baríton ucraïnès, Iurii Samoilov, no té prou consistència a la veu per resistir el dens i tens rol protagonista. Acaba al límit i just és al final de l’obra on ha de commoure en una creixent evolució d’emotiva que ha de passar de l’odiosa fredor inicial a la desesperada passió del tercer acte. Ell ho intenta, però li manca cos, resistència, i tècnica vocal, per fer creïble un rol difícil no apte per a jovenalla, malgrat que el personatge original acani l’obra amb vint-i-sis anys.

La Tatiana de la soprano russa Kristina Mkhitaryan, que ja havia cantat Violetta al Liceu, és la millor d’aquest segon cast. La veu de lírica pura, és homogènia i prou consistent en tot el registre, si bé potser li manca una mica més de presència en la zona greu dels moments més intensos. A la famosa ària de la carta l’he trobat a faltar emotivitat, que ha acabat traient a mans plenes en una magnífica intervenció en el duo final, amb varietat expressiva, matisos i intensitats d’eficàcia musical i teatral.

Josep Bros, pel que no apostava gaire, fa un digníssim Lenski, molt matisat i farcit de detalls de classe i elegant fraseig, amb una utilització adequadíssima de les mitges veus i els sons flotants que han caracteritzat tant la seva carrera belcantista, ara bé quan ha tret més intensitat i volum en el magnífic concertant del segon acte, aleshores la veu ha perdut aquella subtilesa i el so ha tornat a donar aquells preocupant indicis d’oscil·lació que varen caracteritzar les seves darreres actuacions al Liceu i que em feien tenir, de manera errònia, tan poca confiança amb aquesta, finalment, magnífica interpretació.

De l’Olga de la mezzosoprano Cristina Faus, només us puc dir, que m’ha passat totalment desapercebuda. Ho lamento, però és així.

El jove baix polonès Adam Palka, té volum suficient i registre, ara bé, li manca aquella senyorívola presència dels grans Gremin, i això només ho acostuma a donar, si tens tot lo altre, l’edat. Per a cantar el rol de Zaretsky, segons exigències de la producció o de l’economia del teatre de matar dos pardals d’un tret, va sobrat.

Eficient i professional com sempre, Mireia Pintó com a Larina i molt poc adient i incomprensiblement contractada, Janina Baechle com a Filipievna, en un estat vocal perfectament descriptible.

Fabulós el tenor basc Mikeldi Atxalandabaso amb un Monsieur Triquet d’antologia, per projecció, intensió i recursos. Fa que un moment especialment carregós, si més no per a mi, esdevingui, portentós.

Josep Ramon Olivé és un decebedor capità. Alguna cosa li està passant a la veu d’aquest jove i emergent cantant, que feia albirar una carrera magnífica. Ara m’ha semblat que no és ni baix, ni baríton, amb un timbre clar molt poc definit. Sorprenent.

Finalment, us parlaré una mica de la magnífica producció de Christof Loy, coproduïda amb la Den Norske Opera (Oslo) os es va estrenar i el Teatro Real (Madrid) on es representarà aviat.

Magnífica, en primer lloc, perquè no traeix en absolut ni el relat, ni l’essència dels personatges. Magnífica per què s’allunya del cartó pedra decoratiu per endinsar-nos amb detall en cadascun dels personatges, magníficament treballats, alhora que farcint el relat, de personatges addicionals, com són en realitat el cos de ball, que tenen una funció primordial en explicar el rerefons del que succeeix als personatges.
Magnífica també per la senzillesa d’una escenografia que ajuda a la projecció de les veus, quelcom essencial i fa que els veritables protagonistes siguin els cantants.
Quan un director d’escena aconsegueix colpir i posar al públic o si més no a part d’ell, amb el cor en un puny, com és el cas de l’escena del duel, cal no prendre-s’ho de broma.
Certament, cal oblidar una posada en escena naturalista, sobretot a partir de la segona part, ja que l’acció es situa a un nivell mental que fa que a l’escena del duel, hi siguin presents totes les dones que d’alguna manera o altra han forçat aquella terrible situació entre els dos amics, i també cal tenir present que el trànsit entre el duel i l’escena final, 3 anys després de la mort de Lenski passi sense solució de continuïtat. És obvi que Lenski no ressuscita malgrat que el veiem aixecar-se i abraçar-se al seu amic. No estem en el món real, som a un nivell de pensament, de remordiment etern d’Onegin que el farà infeliç de per vida i que el condemnarà a la solitud.
I totes aquelles minyones i servei en actituds libidinoses tan aviat se’ls presenta l’ocasió?. Doncs si, és un entorn provincià i rural, lluny de les ciutats, amb personatges primaris malgrat la noblesa del llinatge i amb passions no tan soterrades com ens podríem trobar a Moscou o Sant Petersburg.
Especialment inquietants el tractament que Loy fa de Larina i Filipievna, mentre que aquesta volguda duplicitat de Zaretsky i el Príncep Gremin, no l’he acabat d’entendre.
Loy fa moure l’acció entre la realitat i el pensament, ja sigui de Tatiana a la primera part, com d’Onegin a la segona, molt més despullada, minimalista i cerebral, però el joc dramàtic i escènic que aconsegueix és dels més brillants i eficaços que he vist darrerament en un escenari operístic, tan farcit habitualment de provocacions buides. Potser en aquest no hi ha res nou, però el que hi ha sense ser el de sempre, és fidelíssim, tant a Pushkin com a Piotr Ílitx Txaikovski i Konstantin Xilovski.

Esperaré a parlar d’aspectes escènics diferents entre els personatges en el primer i el segon cast, sobretot del rol protagonista.