Potser de forma casual o potser perquè els astres s’han alineat favorablement per fer-ho possible, abans de l’esclat romàntic que tindrà lloc entre avui i el 30 de març al Gran Teatre del Liceu, amb la interpretació del Diechterliebe de Schumann (avui divendres 14) i l’inici de les representacions del Lohengrin a partir de dilluns 17, el cicle coral de la temporada 2024/2025 del Palau de la Música va oferir ahir dijous un magnífic concert amb el Cor de Cambra del Palau i el prestigiós Balthasar Neumann Chor amb obres de Brahms i Mendelssohn (d’aquí el romanticisme coral), per finalitzar amb dues obres contemporànies de l’escola montserratina, de Bernat Vivancos i Andreu Diport.

Per l’ocasió també s’ha comptat amb el tenor Julian Prégardien i l’organista Juan de la Rubia, tots sota la magnífica direcció de Xavier Puig, titular actual del Cor de Cambra.

El concert ha estat esplèndid, un goig per a tots els que ens agrada la música coral, tant pel nivell assolit, amb dues formacions corals que pràcticament arribaven a la cinquantena de cantaires, com per les obres interpretades. Si bé han trigat una mica a trobar un equilibri i sonoritat única, una vegada assolida en la tercera obra interpretada, han ofert interpretacions sumptuoses d’esplendor, expressivitat, equilibri i bellesa.

Bastant per sota, sota el meu criteri, les intervencions solistes del tenor alemany Julian Prégardien que ha evidenciat notables problemes d’emissió i estretor vocal en la zona aguda, en canvi, l’acompanyament i les intervencions solistes a l’orgue de Juan de la Rubia, han estat, com enes té acostumats, esplèndides.

El concert s’ha iniciat amb el “Geistliches Lied” op 30 de Johannes Brahms i tot seguit ha continuat amb el “Verleih uns Frieden” de Felix Mendelssohn amb la intervenció solista de Prégardien.

En aquestes dues obres el conjunt l’he notat poc segur, no del tot homogeni de so i fins i tot amb alguns lleugeríssims problemes d’afinació respecte a la part instrumental. Mancava aquella sonoritat plena, rodona i contundent del repertori romàntic alemany i que els cors d’allà fan de manera tan extraordinària. Mancava el pedal de les cordes greus i una llibertat d’emissió, sobretot en la corda de les sopranos. Pel que fa a la part solista del tenor en l’obra de Mendelssohn, ha estat molt limitada en l’emissió, tot i que ha lluït molta sensibilitat, però no n’hi ha prou, tots sabem que allò no era una ària operística, però la veu no es pot escanyar d’aquella manera, s’havia d’haver projectat sense tibantors i sense perdre qualitat i bellesa de so.

Després d’un magnífic “Herliebster Jesu” de Brahms a càrrec de Juan de la Rubia, ha semblat que tot es tranquil·litzava i les dues formacions corals ja en semblaven només una i si bé han trigat una mica ha arribat la plenitud, amb el Psalm 2: “Warum toven die Heiden” de Mendelssohn, amb una interpretació que feia molt de goig.

Juan de la Rubia ha interpretat en solitari un bellíssim “O wie selig seid ihr doch, ihr Frommen” de Bhahms i “Mein Jesu, der du mich” de Brahms, però entre l’una i l’altra han arribat dos esplendoroses interpretacions del Psalm 43: “Richte mich, Gott” i del 22 “Mein Gott, warum hast du mich verlassen?” de Mandelssohn, amb un equilibri, qualitat i notorietat sonora admirables. Prègariden sense fer un tomb radical, semblava tenir més escalfada la veu i l’agut, malgrat ser tímid o escardalenc, sonava més lliure.

La part final del concert ha suposat una sacsejada a la còmoda zona de confort que ens proposaven els dos compositors romàntics, sobretot pel que fa a la Salve Montserratina “Cantantibus organis” de Bernat Vivancos, plena de contrasts i intensitats harmòniques tant interessants i colpidores, com a estones desconcertants, si més no per a mi, tractant-se d’una Salve, plena de falsos finals que han fet que el públic o part d’ell, aplaudíssim abans d’hora i de què Xavier Puig mostrés evidències que l’obra s’havia acabat. És una composició magnífica que demostra una vegada més el mestrívol tractament que Vivancos atorga al cor, amb importants i espectaculars exigències d’intensitats i registre, magníficament assolides pel cor, que ara si, estava plenament en forma.

Per acabar i abans d’un “Jubilate” de propina, que ningú ens ha dit qui era l’autor, el concert ha finalitzat amb l’estrena de Cuncti simus concanentes d’Andreu Diport, una magnífica i suggerent proposta del jove compositor Andreu Diport que desplega amb una base rítmica que ens apropa molt al llibre vermell montserratí, una peça d’una fresca modernor i contagiós entusiasme sonor de repercussió immediata en un públic admirat per la qualitat de l’obra i la interpretació.

He sortit renovat del Palau perquè la darrera experiència coral a la casa no m’havia deixat gens satisfet.

Proposta magnífica que ha tingut molt bona acollida per part del nombrós públic que s’ha deixat seduir, més enllà dels inevitables turistes que semblem més interessats a fer fotos del continent que d’escoltar el contingut.

Gràcies, Giacomo per fer-me el regal, em sap greu perquè t’hagués agradat i jo segurament m’ho hauria perdut.