Lohengrin, acte 3r. Producció de Katharina Wagner. Foto de ©David Ruano, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu

Una nit vorejant l’excel·lència musical, amb un equip de cantants farcit de grans noms, quasi tots en estat de gràcia. Això és el més important d’aquesta primera representació de les sis previstes de Lohengrin al Gran Teatre del Liceu. La resta i ja en parlaré al final, és una altra vegada, un desencís anunciat.

El mestre Josep Pons ha signat la millor direcció musical d’una òpera wagneriana i això que sempre s’ha mostrat inspirat amb aquest compositor, però serà perquè l’orquestra que ha capgirat de dalt a baix ara es troba en un moment de plenitud esplèndid i el segueix fil per randa i també perquè ell s’ha familiaritzat totalment amb el compositor, que amb la direcció d’aquesta òpera tan complexa per la seva estructura, amb grans, inspirats i entremaliats concertants, alternant moments d’un lirisme nocturn i oníric, quasi d’immaterialitat i altres d’un dramatisme, contundència i tenebrosa foscor, sempre al voltant d’una orquestració enlluernadora, que ell com és habitual, ha netejat de possibles impureses, oferint unes sonoritats nítides, sense que l’orquestra no perdés mai el color o la densitat romàntica, acompanyant les grans frases melòdiques amb calidesa, equilibri i controlant en tot moment el fossat i l’escenari, malgrat que la direcció escènica no ho ha fet senzill, quan fa desaparèixer el cor de plano o el deixa en la total obscuritat. Una gran direcció que ha obtingut una resposta brillant i acurada de l’orquestra que ha rebut una calorosa resposta de part del públic, sobretot abans de l’inici del tercer acte i és clar, al final de la representació. Un goig i una satisfacció.

El Cor del Gran Teatre del Liceu, notablement ampliat ha fet la millor actuació dels darrers anys. El repte era difícil perquè encara està en un període de reestructuració, però la tasca del mestre Assante ha estat veritablement brillant, amb un acurat treball a la recerca de l’equilibri entre les cordes i el control en l’emissió i els matisos. Excel·lent preparació que el mestre Pons ha aprofitat per fer-lo lluir en plenitud. Bravo.

L’equip vocal, diguem que cuinat també per Katharina Wagner, no debades són els noms habituals del festival de Bayreuth que ella dirigeix, està encapçalat per Klaus Florian Vogt, que ja ens va cantar el Lohengrin quan el Festival de Bayreuth ens va visitar per segona vegada, el mes de setembre del 2012, la darrera ocasió que aquest títol va pujar sobre l’escenari del Liceu, per bé que aleshores va ser en versió de concert. Cal reconèixer que tots els que pronosticàvem quan va començar a ser conegut als inicis dels 2000, que aquella veu de timbre eunucoide, d’escolanet avantatjat, no podria resistir l’exigència del repertori wagnerià, vàrem errar de valent, perquè no tan sols ha fet front als tenors lírics wagnerians, sinó que també interpreta tots els rols de heldentenor sense que aparentment la veu se n’hagi ressentit en excés. Una altra cosa sigui la veu i el timbre apropiats, però que ha resistit vint anys, fent front ara també a Tanhaüser, Tristan, Siegfried i Sigmund al costat del seus reconeguts Lohengrin, Parsifal o Walther, és una evidència incontestable.

Lohengrin, un personatge que no és ni carn ni peix, amb aquelles sonoritats asexuades, sempre m’ha semblat el rol ideal per a ell i ho continua sent, a  banda del volum vocal, que jo crec que ha augmentat amb els anys. Canta bé, amb matisos i intenció. La veu no té múscul, ni harmònics, sovint és blanca i quan fa molta estona que canta comença a evidenciar petites escletxes que ell sàviament sap controlar, perquè domina el rol i té la tècnica idònia per mesurar les exigències i paranys del rol. Arriba a l’extenuant final, pletòric amb un comiat del cigne farcit de “nuances” com diuen els francesos, d’innegable poder seductor. No puc dir altra cosa, a mi em neguiteja molt la seva veu, però negar-li la vàlua de la seva interpretació és falsejar la veritat. Mai serà el meu ideal de Lohengrin, però cal reconèixer i aplaudir una prestació tan curosa i sensible.

Elisabeth Teige és la nova descoberta wagneriana del festival, des del 2022 que va enlluernar amb Senta, s’ha consolidat en el turó verd i la Katherina l’ha “imposat” per aquest Lohengrin a Barcelona. A priori no és la veu ideal per a Elsa, més associada a sopranos purament líriques i de veu més angelical, més d’acord amb la personalitat del personatge. Ella sense ser encara una soprano dramàtica, sí que té un color més fosc i un centre molt més consistent per a fer una possible una Ortrud en lloc de la innocent germana de Gottfried, però estem davant d’una cantant amb talent i qualitat, que sap modular el seu cant i encara que el seu somni no sigui el paradigma de les sonoritats flotants i etèries d’una Victòria, una Steber, una Grümmer o una Lorengar, sap portar el personatge a les seves peculiaritats, sent en el segon i en el tercer acte on ella s’imposa amb un cant seductor i una veu molt corpòria i càlida. Gran debut al Liceu que esperem que signifiqui un proper retorn amb rols més densos.

La gran prestació de la nit és l’Ortrud de la soprano Miina-Liisa Värelä, que ja havia cantat Ariadne auf Naxos al Liceu, però que amb aquesta contundent actuació es consolida com una soprano dramàtica de grans mitjans i punyent personalitat escènica. Una veu important i una cantant intel·ligent, binomi perfecte per esdevenir una deessa de la casa si ens visita sovint. Imponent en els duos consecutius amb Telramund, d’una amenaçant contundència i amb Elsa, deguda i persuasivament manipuladora, amb l’afegitó espectacular de la invocació als déus pagans, d’impacte i calfred a l’espinada. La intervenció final en el tercer acte és per aixecar-se de la butaca i aplaudir fins a l’extenuació. Una grandiosa personalitat. Brava!

El baríton islandès Ólafur Sigurdarson, és un Alberich ideal, però no pot ser encara que el canti, un Telramund convincent. Telramund és un noble i la seva veu ha de tenir autoritat, la malignitat del rol és una altra cosa i s’ha d’evidenciar, segons el meu entendre, d’una altra manera, no fent sonoritats grotesques com fa ell i sí en la intenció del fraseig i l’autoritat de l’emissió. Està a anys llum del temible Hermann Uhde, de Friedrich Schörr, de l’aristocràticament maligne Fischer-Diskau o el sorprenent Ernest Blanc, també del més recent Falk Struckmann per citar els que més estimo i els que em semblen dignes i referencials en aquest rol. Sigurdarson millora en el segon i tercer acte, però les seves intervencions del primer són grotescament exasperants.

Gran decepció el rei Heinrich del gran Günter Groisböck, que només puc entendre si està passant un moment dolent de salut o de cansament. La veu és bonica, com sempre, càlida i més de baix baríton que no pas d’un baix rotund, però el problema rau en els extrems de la seva tessitura, amb uns aguts tibats i sofrents, i uns greus febles i poc sonors. Espero que sigui un problema puntual.

El cas de l’en altre temps excel·lent baríton Roman Trexel, és diferent. Ja està en un estat vocal de decadència absoluta i jo que l’havia vist anys enrere en un magnífic Wolfram von Eschenbach a Berlín i el recordava i esperava com un luxós Herald, m’he emportat un veritable desencís. Algun baríton més proper ens ho hauria servit de manera molt més luxosa.

En els rols secundaris de cavallers i joves nobles, han estat magníficament conjuntats: Jorge Rodríguez-Norton, Gerardo López, Guillem Batllori, Toni Marsol i Carmen Jiménez, Mariel Fontes, Elisabeth Gillming i Mariel Aguilar.

Amb uns petits retocs seria un Lohengrin de disc.

Que ningú pensi que amb la següent declaració d’intencions, pretenc iniciar un discurs polític, no és aquesta la intenció, però soc republicà, profundament republicà i no crec amb els privilegis obtinguts per la genètica, per herències sanguines o fruit de passions de l’entrecuix. El talent i la vàlua s’han de demostrar amb la feina, el coneixement i les accions i si es neix amb un llinatge gloriós, només és un factor accidental i potser generador d’avantatges, res més.

Lohengrin no és ni de Katharina Wagner, ni de Josep Pons, Lohengrin és un drama musical romàntic en tres actes amb llibret i música de Richard Wagner, estrenada el 28 d’agost de 1850 al Teatre Großherzoglichen de Weimar. Una obra encara de la fase primerenca del compositor, amb els temes obstinats de tota la seva trajectòria creativa: la corrupció del poder, l’espiritualitat, la redempció, òbviament l’amor, la traïció… i que malgrat la seva estructura tradicional, ja determina amb força una innovació orquestral portentosa i un tractament dels temes melòdics, els famosos leitmotiv, cabdals anys més tard per configurar l’imponent Ring.

Tot això em veig amb la necessitat d’explicar-ho una vegada més perquè sembla que la bellíssima obra sigui de la besneta de l’autor de llibre i partitura, arran de la nova producció escènica que es presenta al Liceu i que signa ella, fet que motiva que els titulars de la majoria d’articles i segurament crítiques que es publicaran aquests dies, ens parlin del “Lohengrin de Katharina Wagner”. En tot cas jo soc del parer d’establir un ordre jeràrquic d’importància en l’autoria d’una nova producció i per a mi en aquest ordre mai pot figurar l’autor o autora de la producció escènica per sobre del director o directora musical, per què? Doncs per què aquest Lohengrin podria ser perfectament interpretat en versió de concert, mentre que la producció que se’ns presenta, sense director musical no funciona (i amb ell tampoc).

L’òpera és un tot, musical i escènic que per això és teatre, i per aquest mateix motiu insistiré per dir i ningú es podrà posar les mans al cap, davant d’aquesta afirmació, que aquest Lohengrin i tots els Lohengrins que s’han representat fins ara i els que es representaran en un futur són de Richard Wagner.

De com Katharina Wagner ha arribat a on arribat, només es pot entendre pel cognom que porta l’herència i els privilegis atorgats pel cognom, tal com us deia més amunt. Tots sabem que la imposició familiar de dirigir el festival de Bayreuth per un membre del clan ha estat i continua sent, una llosa pel mateix festival i que les lluites internes entre la família per assolir el càrrec són dignes del millor guió per a una sèrie televisiva de moltes temporades de qualsevol de les plataformes que hi ha al mercat. Katharina com el seu pare, no han estat dotats del talent d’altres membres de la nissaga, però mentre el pare no era genial, però era si més no pulcre i pràctic en les seves propostes escèniques, sempre a l’ombra de la genialitat del seu germà Wieland, la filla, fins ara només ha demostrat que tot i tenir alguna idea que ben desenvolupada per una personalitat talentosa podria ser excel·lent, és una directora teatral mediocre, poc dotada i a la recerca de la polèmica i a ser possible, de l’escàndol, amb la intenció d’allò tan suat de “Que es parli de mi encara que sigui malament”.

De tota l’obra escènica que conec de Katharina, res m’ha semblat bo. Ella va proposar fa anys, abans de dirigir Bayreuth, un Lohengrin a l’òpera Estatal d’Hongria (Budapest 2004) radicalment diferent del que proposa ara, però tan confusa i erràtica com l’actual. Creia si més no que ho podria millorar, però malgrat els anys d’aprenentatge luxós i el pressupost a l’abast, no han servit de gaire. Després vaig poder assistir en directa a l’estrena de la producció del Die Meistersinger von Nürnberg a Bayreuth (festival del 2007) i finalment, abans d’aquesta proposta liceista, vaig poder veure en retransmissió televisada de la seva producció pel Tristan und Isolde del festival de Bayreuth (2015). Res m’ha agradat i fins i tot, més d’alguna de les coses que ens ha proposat, m’han irritat o per la provocació sense cap explicació lògica dels canvis o per la mala realització, el mal ofici teatral per plasmar sobre l’escenari les presumptes genialitats.

En aquesta ocasió, i no seré pas jo qui faci l’espòiler perquè tothom ja ho ha explicat abans d’hora, la senyora Wagner decideix en una escena potent i impactant durant el preludi orquestral del primer acte, fer-nos espectadors de l’assassinat de Gottfried l’hereu del ducat de Brabant a mans de Lohengrin. Això capgira totalment l’obra del besavi i ja ni text ni música tindran cap sentit si no optem per l’interessant joc d’acceptar que tot allò que ens vol dir l’autor és una mentida i que la veritat no rau en el que diu el text i la música (que també parla i descriu meravellosament bé, l’argument original), sinó en un nou concepte i visió de la història. Tampoc és totalment cert que els bons siguin ara els dolents i la inversa, que els rols malèfics d’Ortrud i Telramund s’hagin convertit en Hänsel und Gretel, no, més aviat tots em semblen dolents, però això ja forma part de la interpretació que cadascú percep del que se’ns proposa i idees bones i aprofitables, n’hi ha,

Immediatament després del preludi comença pròpiament l’acció escènica tradicional amb l’inici del primer acte i el que aconsegueix Katharina Wagner és mantenir-nos durat més tres hores a l’espera de saber com resoldrà aquesta giragonsa argumental tan definitiva, d’una manera dramàtica, coherent, sostenible i comprensible, sense que se’ns hagi d’explicar prèviament amb conferències i escrits abans d’entrar al teatre, com acostuma a passar en aquests complicats jocs de transgressió, dels directors i directores que no són capaços d’explicar-ho amb claredat i coherència sobre l’escenari.

Ella no tan sols no aconsegueix plasmar sobre l’escenari la idea inicial i altres que van sorgint, sinó que ho fa malament, amb mètodes teatrals que jo creia superats, per culpa d’uns moviments dels cantants i sobretot del cor, que anys enrere ja mereixien les protestes del públic liceista més inquiet quan dirigien Giuseppe de Tomassi o Antonello Madau-Díaz, per no parlar directament de “l’obra inoblidable” de l’ínclit Dídac Monjo. Per assolir aquest estatus de caspa teatral, només hi manquen les banderes onejants. Katharina Wagner no sap moure el cor de manera natural, tot és mecànic, incomprensiblement simètric encara que es pugui argumentar que en molts casos el cor està tractat com una massa de soldats (homes i dones inexistents, ja que totes les ha vestit d’home volgudament, és clar) i, per tant, subjectes a la uniformitat. No s’acaba aquí el meu neguit davant la manca de dramatúrgia amb fonaments per dotar d’alguna versemblança a “la proposta innovadora”, car la directora és o ho sembla, incapaç de saber què fer amb el cor en el segon i tercer acte, fent-lo desaparèixer per deixar l’escena buida o fosca i fins i tot fent-lo cantar fora d’escena. Que Ortrud surti de l’apartament per invocar als déus pagans no té cap sentit a no ser per exigència de la cantant per no ser encotillada en un moment tan generós, no pas per coherència narrativa, tampoc és brillant la passejada d’Elsa vestida de núvia envoltada del cor, ja que sembla més la boja de Lammermoor després de matar l’Artur que la poruga Elsa davant les temoroses envestides de l’empoderada Ortrud. Ridícul exasperant provoca tota l’escena a la cambra nupcial. Tampoc la confessió de Lohengrin a la fatídica pregunta d’Elsa que s’efectua davant dels brabançons, quedant palplantat en mig de l’escenari a les fosques i el fum que pretén atorgar-li misteri omplint el paviment abans de matar l’emprenyador cigne després d’ofegar a Ortrud que ressuscitarà gràcies a la presència d’Elsa que la coronarà, resulta genial, ans al contrari és un despropòsit rere un altre. Segurament la Wagner pretenia coses que per a mi no aconsegueix per manca de recursos, no pas econòmics. Al final a correcuita, fa sortir vol resoldre-ho tot amb l’aparició d’Elsa i Ortrud ja vestides de gris per posicionar-les en el “bàndol bo”, per fer-nos veure que s’han confabulat en contra del protagonista que jeu a terra a l’espera de presentar el retorn del Duc de Branbant, que serà arrossegat per Ortrud que el troba en el bassal i el deixa al costat d’Elsa i Lohengrin. La idea inicial, molt interessant, està mal explicada i pitjor resolta.

La producció té moments visuals i estètics interessants, amb la nocturnitat del bosc omnipresent, que inquieta, també gràcies a un cigne negre que acompanya sempre a Lohengrin, accionat a distància, únic testimoni, juntament amb els espectadors, de l’assassinat de Gottfried, que és una obsessió per a Lohengrin i que malgrat voler desfer-se’n a cops de peu (moment hilarant) o ofegar-lo en el llit nupcial, haurà de carregar permanentment amb el neguit del crim fins a matar-lo abans del famós comiat. La riba del riu Escalda ha esdevingut un bassal suggerent al bany de Telramund i Ortrud, a banda del de Lohengrin i el pobre Gottfried, a la recerca de la veritat.

Menció especial pels interiors. Tres cambres penjades, d’una blancor hospitalària que fereix la còrnia no només per la intensitat lumínica en mig de les tenebres del bosc nocturn, sinó també pel mobiliari i la poca consistència dels envans, segurament de pladur, que faciliten l’audició del que passa a la cambra del costat, facilitant que en els duos, els cantats malgrat no cohabitar en el mateix recinte, puguin interactuar, provocant més pena que irritació i molta hilaritat, la veritat.

El vestuari de Thomas Kaiser, anacrònic i bàsic, gris pels partidaris dels Telramund, grana per l’oficialitat del rei, blanc amb brilli brilli per la suposada puresa de Lohemgrin i Elsa en el casori i texans i manina de camisa per l’aparició del cavaller del Sant Grial. Escenografia de Marc Löhrer, interessant en el primer acte i desconcertant quan apareixen les estances del castell, més pròpies d’un motel amb mobiliari d’Ikea que no pas del que hauria de suggir l’ombrívol i inquietant entorn boscós. Disseny de llums de Peter Younes, a estones massa pla i en altres massa fosc, que no ajuden en cap cas a embolcallar una dramatúrgia tan decididament erràtica. Només faltava per acabar-ho d’adobar, aquell fum boirós que utilitzaven els directors mediocres per dotar a les escenes de misteri, doncs bé, la Wagner també l’usa per a desesperació de la progressia rupturista. que haurà d’amagar-se sota les pedres després d’aquesta producció absolutament fallida.

Una gran decepció que no està a l’altura del que ofereix l’esplendorosa direcció del mestre Pons al capdavant d’una orquestra i un cor a un grandíssim nivell i d’un equip vocal que en conjunt, és de gran categoria.

L’esbroncada unànime del públic ha tapat, si és que n’hi ha hagut, els tímids aplaudiments d’aquells que encara creuen que portar el cognom Wagner és senyal de talent i respecte.

Repetiré i no només per veure l’Ortrud de la gran Theorin i aprofitar l’avinentesa per parlar-vos de tot aquest afer rocambolesc, repetiré perquè estem davant d’un moment musicalment àlgid de la temporada i aneu a saber quan tornarà Wagner, en Richard vull dir, a l’escenari del Liceu, la Wagner no crec que hagi quedat gaire contenta i trigarà a tornar.