IN FERNEM LAND

LA CLEMENZA DI TITO A AIX-EN-PROVENCE [2011]


La Clemenza di Tito a Aix-en-Provence 2011. Producció de David McVicar. Foto © Pascal Victor / ArtcomArt

Després de La Traviata, el prestigiós festival d’Aix-en-Provence ens proposa una versió notable de la magnífica òpera mozartiana, La Clemenza di Tito, amb la sempre excel·lent London Symphony Orchestra sota la direcció d’un dels grans mozartians clàssics, Sir Colin Davis, tot un referent musical i la direcció escènica del omnipresent David MacVicar.

Avui (21/07/2011) es retransmetrà per TV, o sigui que podria ser que també acabéssim tenint el  vídeo a can In Fernem Land, però de moment i per no saturar-vos, us porto l’àudio, que té un interessant pòquer de dames i un protagonista expert, tot i que potser no és la veu i l’estil que més m’agradi per fer front a Mozart.

Us deixaré un tast prou engrescador per decidir o no, la conveniència de la baixada dels arxius que com acostuma a ser norma de la casa, estaran a la vostra disposició al final de l’apunt.

Comencem per l’important “Parto , ma tu ben mio” de la sempre satisfactòria Sarah Connolly(Sesto)

Tot seguit us proposo escoltar el magnífic quintet que tanca el primer acte “”Deh, conservate, oh Dei”, amb la intervenció den Connolly (Sesto), Stephany (Annio), Brahim-Djelloul (Servilia), Jeffery (Publio), Giannattasio (Vitellia) i el cor.

M’ha agradat molt Anna Stephany, la mezzo anglesa que interpreta el rol d’Annio. la veu és preciosa i càlida, l’estil molt cuidat i us la deixo escoltar en l’ària que inicia el segon acte “Torna di Tito a lato”

Escoltem ara a Gregory Kunde, que substituïa al més asèptic i refinat John Mark Ainsley, en l’aria del segon acte “Se all’impero, amici Dei”. L’emissió del tenor americà, tendeix a obrir molt les sonoritats i les agilitats resulten una mica brusques. És un artista de categoria, però potser el repertori que està cantant últimament està passant factura en una veu més adient per ser escoltada en directa i en repertori belcantista.

Amel Brahim-Djelloul, Servilia a Aix-en-Provence. Foto © Pascal Victor / ArtcomArt

Ara una perla com “Saltro che lacrime”, la deliciosa ària de Servilia, en la versió de la soprano algerina Amel Brahim-Djelloul

I finalment la imprescindible, espectacular i de tessitura inclement “Non piu di fiori vaghe catene” que canta Vitellia, i que a Aix interpreta la soprano italiana Carmen Giannattasio. Una veu molt interessant, amb alguna carència tècnica en les agilitats i els sobtats canvis de registre, sempre entre la soprano i la mezzo, que potser està mancada de la personalitat abassegadora que el rol requereix.

I sempre ens queda Mozart, el gran Mozart, servit per Colin Davis.

Grand Theatre de l’Archeveche
Aix-en-Provence
19 de juliol de 2011

LA CLEMENZA DI TITO (1791)
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

TITO: Gregory Kunde (tenor)
VITELLIA: Carmen Giannattasio (soprano)
SESTO: Sarah Connolly (contralt)
ANNIO: Anna Stephany (mezzo)
SERVILIA: Amel Brahim-Djelloul (mezzo)
PUBLIO: Darren Jeffery (baix)

Estonian Philharmonic Chamber Choir
London Symphony Orchestra
Director musical: Sir Colin Davis

Gravació de France Musique

La Clemenza di Tito (Mozart) Aix 2011 Acte 1er mp3

La Clemenza di Tito (Mozart) Aix 2011 Acte 2on mp3

L’activitat musical estiuenca està farcida d’esdeveniments i a vegades es fa difícil encertar amb allò que pugui tenir més interès per a tots els infernems, però estic segur que avui amb Mozart, molts de vosaltres estareu una mica més satisfets.

10 comments

  1. Em veig incapaç de fer comentaris davant d’aquestes veus tan migníficas, els que si puc manifestar és la gran realització de la Lomdon Symphony Orchetra dirigida per Sir Collins Davis. Escoltant aquests petits fragments m’ha conmogut el cor.
    La llàstima és que he obert l’ordinador avui i segons la vostra referència ahir la van retransmetre per la TV. Si ho hagués sabut a temps segur que l’hagues vista, però a quin calan de TV la van transmetre?

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Magnífics talls, magnífics tots. Possat a destecar-ne un: l’ària de Servilia del segon acte “Saltro che lacrime” amb (per a mi desconeguda) Amel Brahim-Djelloul. I el Sire, Sir Colin Davis, impartint el seu magisteri mozartià. Que duri, perque el trobarem a faltar.

    M’agradat molt especialment aquest post per una raò: la d’haver constatat que sóc “adicte” a un blog que, com jo, considera que “La clemenza di Tito” no és una òpera menor de Mozart. Efectivament, és magnífica, m’agrada moltíssim, i de menor potser només té (i buscant tres peus al gat) la durada.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Breu (?) apunt sobre la Tosca d’ahir del Real.

    Fantàstica la Sondra Radvanovsky! Em va agradar moltíssim musicalment, una Tosca pel record sens dubte. I dic musicalment perque si que haig de dir que la part teatral és francament millorable. La dicció és poc clara i l’expressió poc convincent. Quan Tosca interpela a Scarpia amb el contundent: “Quanto?….Il prezzo…” s’ha de veure a la Floria Tosaca decidida i rabiosa i amb ganes d’acabar d’una vegada. O sigui, s’ha de veure (encara que sigui una mica) a la Callas, i dic una mica, perque obviament del tot es impossible. I no, no ho vaig veure. Però la insultant facilitat vocal de Sondra, el seu estat de plenitut i seguretats absolutes em van enlluernar.

    Bon Scarpia el de Garnidze y el Cavaradossi de Jorge de León molt bé tambè, però podria ser millor. Si una cosa no li falta a Jorge de León es potencia de veu. Mare de deu quin xorro de veu que té aquest home. El vaig descibrir ja a l’any passat amb un Andrea Chenier a Madrid i un Turiddu a Les Arts. I si, no hi ha orquestra que el pogui tapar, però a vegades sembla talment un cavall desbocat. El resultat es que quan el sento és com si sentis la seva veu directement d’un CD. Vull dir que el resultat de tanta veu que m’arriba el trobo pel artificial i sobretot els aguts m’arriben com “metalics”. No vull restar-li mèrits, perque damunt de l’escenari és un artista jove de cap a peus i estic segur que amb un bon professor Jorge de León arribará molt lluny.

    Impresentables algunes solucions escèniques. Que Nuria Espert és una gran actriu ningú ho pot dubtar. Que és una grandissima dama de teatre tampoc. Però ahir no la vaig entendre. No vaig entendre que Scarpia i els seus esbirros fossin capellans. Per quina raò? Per què? No vaig entendre el suicidi de Tosca. No vaig entendre que aquesta li llançes el vi a un enorme crucifix un cop ha matat a Scarpia. I és que després de la mort de Scarpia, un altre dama de teatre, que com minim estava a l’alçada de la Espert, Sarah Bernhardt, va crear tot un ritus, una espècie de ceremonia que ha perdurat anys i anys: amb sang freda i parsimonia, del tot increibles desprès d’uns moments tant dramàtics, i mentre sona una música apaivagadora de la enorme tensió precedent, Tosca situa dos canelobres a costat i costat d’un Scarpia mort a terra, i un crucifix (el del despatx) al seu pit. I em sembla molt bé que aquesta ceremonia que insisteixo ha perdurat anys i anys, i que per alguna cosa serà, dic jo, es volgui canviar. Però ni a Les Arts ni al Real, les dos últimes Toscas que he vist, el director i la directora d’escena han estat a l’alçada de Sarah. El sol intent de comparació fa riure.

    M'agrada

    • Gràcies Josep.
      Diguem que La Clemenza i Tosca no lliguen ni amb borles, però t’agreixo la crònica.
      És ben curiós que Jorge de Leon, depenen d’uns o dels altres, motiva un ampli espectre d’opinions.
      A veure quan ve al Liceu, de ben segur agradarà, ja que el públic d’aquí acostuma a deixar-se seduir per les veus voluminoses, ara, si no canta bé….

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: