
Sigvards Klava i Bernat Vivancos s’abracen en finalitzar l’estrena dels Resoponsoris de Setmana Santa, amb el Latvian Radio Choir a l’esglèsia del Carme de Peralada, el divenc¡dres 18 d’abril de 2025. Foto ©IFL
La tercera edició del Festival de Pasqua de Peralada incloïa per a la nit del Divendres Sant l’estrena absoluta dels Responsoris de Setmana Santa del compositor Bernat Vivancos, una obra d’encàrrec del Festival d’enguany, com en l’edició anterior l’encàrrec va ser per a un altre compositor català, Joan Magrané, de qui es va estrenar Tenebrae Responsoria. Aposta valenta i necessària de la direcció del festival pels músics de casa.
L’obra de Vivancos consta de nou responsoris , tres per a cadascuna de les tres jornades cabdals de la Setmana Santa:
Pel Dijous Sant, l’Antifona ad mandatum: Ubi caritas
- I Amicus meus
- II Judas Mercator pessimus
- III Una hora
Pel Divendres Sant, Hymnus ad addorationem cruces: Crux fidelis
- IV Tenebrae factae sunt
- V Traddierunt me
- VI Caligaverunt oculi meo
Pel Dissabte Sant, Tractus ad benedictionem Fontis: Attendite Domine
- VII O vos omnes
- VIII Aestimatus sum
- IX Sepulto Domina
Vivancos a partir dels orígens arcaics de la polifonia religiosa a la grandesa de Tomas Luis de Vitoria, recrea la seva peculiar sonoritat profundament mística, d’una dramàtica dolçor i estàtica levitació harmònica, que obliga a l’oient predisposat a submergir-se en la proposta, a una autèntica experiència espiritual, conduïda sense presses i amb uns temps amplis i allargats fins a la interiorització austera. La seva música no està renyida amb la melodia, però aquesta mai és utilitzada com un reclam per facilitar a l’oient el gaudi de l’obra, més aviat és el mitjà que usa per facilitar la comunió espiritual entre el cor i els oients/feligresos que no cal que siguin fervorosos creients per arribar a interioritzar de manera senzilla i efectiva, una profunda espiritualitat sonora, esdevinguda pregària, amb estreta sintonia amb el text dels responsoris.
Harmonies complexes, per a un cor a cappella, sense cap instrument de suport. Les veus nues i això sí, la màgia de la polifonia que durant els 80 minuts de durada, anirà farcint de dissonàncies harmòniques, melodies arcaiques, polifonies complexes i sonoritats flotants de contrastades intensitats gràcies també a les variades disposicions dels membres del cor per afavorir plans sonors diversos ajudats per l’acústica ideal d’una església que afavoreix les llarguíssimes frases que sotmeten als integrants del cor a un control del fiato extraordinari, alhora que d’un domini de les intensitats d’emissió que Vivancos ens proposa a partir de la tradició més identificable a una innovació que sempre va a favor de l’oient, que és reconciliadora malgrat la severitat que molts podrien titllar d’aparent monotonia, sense concessions fàcils, però que compta amb la garantia de la bellesa que aporta la mestrívola coneixença del tractament coral.
Especialment, em van captivar els responsoris centrals, els del Divendres Sant, potser perquè aparquen el misticisme estàtic inicial, per endinsar-se amb sonoritats més dramàtiques i intenses, contrastades i que sacsegen. També resulta especialment colpidor el Sepulto Domine final que no invita precisament a aplaudir pel seu greu efecte sobre l’oient. Calen uns llargs segons per reaccionar a tanta intensitat i a tanta bellesa.
Una obra magnífica.
I és clar, tot seria més complicat de capturar i explicar si l’encarregat de dur a terme la complexitat de la partitura no fos el Latvian Radio Choir, dirigit per Sigvards Klava, un autèntic fenomen coral que el 22 de setembre de 2013 ja va motivar un apunt a IFL després d’un concert absolutament memorable a la Seu Vella de Lleida on aquesta formació va interpretar obres de Vivancos, Bach/Nystedt, Ligeti, Vilums, Hillborg i Vasks.
Dos anys més tard vaig tornar a tenir el privilegi de sentir en directe a aquesta formació a l’església del Pi a Barcelona cantant Pärt (la Passió segons Sant Joan el dia 7 de març de 2017) i el dia anterior obres de també de Vivancos i Pärt.
Ara, en aquesta tercera visita a terres catalanes, la formació letona fidel a aquesta sensacional entesa amb la música de Vivancos, torna a meravellar, no només a mi, és clar, sinó a tots els assistents al concert celebrat a l’església del Carme de la localitat empordanesa.
És un privilegi escriure música sabent que qui ho interpretarà no només ho farà bé, sinó que podràs exigir-li-ho tot, perquè sembla que aquesta formació de 25 membres pot fer tot allò que li demanin. Jo no he sentit mai un cor tan dúctil, amb tanta capacitat d’expressar, amb un control i domini de les intensitats sonores, tan extraordinari com el seu. Totes les cordes són perfectament audibles, les veus no semblen tenir cap mena de límit, sigui quina sigui les notes que se’ls proposi, les més agudes o les més greus, sempre arriben nítides i precises, mai forçades, sempre emeses de manera bellíssima, sense estridències. Una vegada els has escoltat, el risc és per qualsevol altra formació que es vulgui endinsar en les obres de Vivancos perquè la comparació sempre serà inevitable.
Quins baixos!, quin pedal sonor que sustenta de manera contundent tot l’entramat harmònic, però quines sopranos que amb una dolçor celestial arriben a les notes més agudament compromeses amb una senzillesa que les apropa al que és sobrenatural, però és que no puc obviar a tenors i altos, que equilibren amb idèntica i mestrívola precisió, la perfecció, però no només això, també la capacitat per fer bellesa, per desbordar musicalitat i per exhibir la tècnica vocal més depurada. El cor ideal.
A tot l’embolcall sonor cal afegir una certa posada en escena amb un disseny de llums adhoc per l’ocasió i per un senzill canelobre amb nous braços que una vegada acabat cadascun dels responsoris, un membre del cor apagava un ciri, fins que vàrem quedar a les fosques i el silenci i la foscor ho varen envair tot. Trigàrem una estona a reaccionar i aplaudir amb entusiasme creixent després d’una experiència tan intensa.
No cal dir que si tornen a visitar-nos no m’ho perdré i no ho hauríeu de fer tampoc vosaltres i si voltant per aquests mons de Déu us topeu amb un concert on ells en siguin protagonistes, no ho dubteu ni un segon, ho deixeu tot per assistir-hi, perquè l’experiència musical que us oferiran, serà total i extraordinària.
¡Qué maravilla! Me alegro por vosotros.
¡Feliz Pascua, infernems!
Leonor
M'agradaM'agrada
Experiencias únicas difíciles de resumir.
M'agradaLiked by 1 person
Com et vaig dir, a mi al final, quan van tancar els llums, les cames em tremolaven! Un concert per al record. Avisa sempre que tornin, que no me’ls vull perdre. Gràcies per l’apunt. És molt difícil escriure sobre coses com aquesta. Afortunadament jo no vaig voler fer-ne crítica, perquè ja preveia que seria cosa espinosa. Només vaig anar a gaudir. I renoi si vaig gaudir…
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt que t’agradés, penso no podia ser d’altra manera i ja ho pots tenir per segur que tan aviat sàpiga que hi haurà més visites del Latvian Radio Choir, ho escamparé a tort i a dret.
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquesta crònica tan viscuda. El Latvian Radio Choir és sensacional, i la simbiosi que han establert amb l’obra de Bernat Vivancos és tot un regal per a les oïdes i l’esperit.
També és un gran encert del Festival de Peralada programar aquests concerts la nit del Divendres Sant (i apostar per la nova creació de casa nostra). Hi hem assistit les dues primeres edicions i han estat molt especials. L’any passat, amb l’estrena de Joan Magrané, es va crear també una atmosfera indescriptible i també va ser un concert per al record.
M'agradaM'agrada
Certament, l’aposta del Festival de Peralada, tant en l’edició de l’estiu com ara, en aquesta del recomanable festival de Setmana Santa, pels músics de casa, és molt valenta i lloable. Esperem que quan hagin enllestit el nou auditori i l’oferta es pugui ampliar, l’aposta continuï i doni cabuda a òperes representades o obres de més gran format, i no només a l’església o al claustre, com s’ha fet fins ara.
En qualsevol cas les obres encarregades pel festival a compositors catalans: Garcia Demestres, Magrané o Vivancos (segur que me’n deixo algun), ja hagin estat de caràcter religiós o escènic, sempre han estat tot un encert.
M'agradaM'agrada