IN FERNEM LAND

LATVIAN RADIO CHOIR: LA PASSIÓ SEGONS SANT JOAN DE ARVO PÄRT


 


Ahir va tenir lloc el segon i últim concert del Latvian Radio Choir en ocasió de la celebració del 80è aniversari de Arvo Pärt que té lloc aquest cap de setmana a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona.

Després del extasiant concert del divendres el llistó de l’expectació es va situar tan enlaire que les entrades es van esgotar, és clar que poder escoltar la Passió segons Sant Joan del compositor estonià era el gran reclam d’aquest tres dies destinats a la seva obra.

L’obra sobrepassa els 70 minuts de durada i necessita un acompanyament instrumental d’un quartet (violí, violoncel, oboè i fagot) i orgue. Alhora que sis solistes vocals, un baríton per a Jesús ,un tenor per a Pilat, i el quartet solista tradicional (soprano, contralt, tenor i baix) per posar veu a l’Evangelista com a contribució original a una estructura que s’emmiralla en les passions de Bach o fins i tot per criteris d’austeritat estètica despullada de qualsevol supèrflua emotivitat, a les passions pre bachianas. 

La passió de Pärt s’inspira en la música medieval per crear el seu estil anomenat tintinnabuli, i en els ajusts monofònics. El compositor abans d’escriure la primera nota va fer un esquema sobre el text, les tonalitats, els valors rítmics, els personatges i el valor que cadascun d’ells representa en una nota i el seu exacte valor. Els valors rítmics són establerts pel text. Cada personatge té un valor de nota bàsic, i això s’allarga depenent de la puntuació i la seva posició dins la frase. Tot molt fascinant, però per a mi excessivament cerebral i repetitiu, tan estàtic i auster que acaba sent una provocació estètica que a partir d’una buscada senzillesa primigènia que vol donar tota la importància al text, però tot plegat pot acabar esdevenint presumptuós.

Si la música ha de ser el vehicle per fer arribar el text en tota la seva profunditat i senzillesa, el perill d’una repetició exhaustiva d’una mateixa formula pot desconnectar-nos fàcilment del text.

Per sort els intèrprets eren el Latvian Radio Choir i el Liepaja Symphony Orchestra Quartet tots sota la direcció de Sigvards Kjava i gràcies a la seva excel·lència, aquest complex entramat  arcaic, auster i minimalista ens va mantenir  amb la tensió i atenció necessària fins el final, però en el meu cas us confesso que al llindar del tedi.

La passió és més dels solistes que no pas del cor, tenint en compte que els solistes eren membres del cor algú em podrà dir que el Latvian va continuà sent el absolut protagonista, però em refereixo al escàs protagonisme coral de l’obra, ja que només intervé com a poble i en un petit coral inicial i en el bellissim i breu (no fos cas que ens agradés més del previst) coral final. Potser per això  el concert es va iniciar amb tres obres corals breus del mateix Pärt (“Solfeggio”), de Bernat Vivancos (meravellosa “Lasciatemi morire”) i Peteris Vasks (l’estrena nacional de “The fruit of silence” basada en la meditació de Teresa de Calcuta) obres totes elles bellíssimes i amb acompanyament instrumental que no vull dir que molestés, ja que l’acompanyament era tan discret i minimalista, com pulcre i idoni, però després de l’èxtasi viscut amb el concert a capella del dia anterior, en teníem necessitat de més.

Tot i així la capacitat que tenen les veus del Latvian, ja sigui com a integrants del cor, ja sigui com a solistes de la Passió (Rohards Millers com a Jesús, Janis Kursevs com a Pilat i el quartet evangelista de Agate Burkina, Liga Paegle, Karlis Rutentals i Gundars Dzilums) per construir els climes sonors més adequats, la intimitat despullada dels personatges i la descripció de les situacions dramàtiques o psicològiques, és admirable.

Amb aquest segon concert de caire ben diferent i resultats idèntics en quant a l’altíssima qualitat musical i interpretativa que el celebrat divendres, el món musical i particularment el coral ha viscut dues nits inoblidables, dues nits que haurien de fer pensar als nostres responsables culturals i polítics de com cal fer les coses per tal de que un país que l’any 2010 tenia una població de 2.217.969 habitants pot tenir un cor d’aquesta qualitat i nosaltres (i parlo només de Catalunya i la seva tan esbombada tradició coral) amb una població que triplica la letona, només som capaços de promocionar l’ínfim nivell del Oh Happy Day i no tenir ni tan sols un Cor Nacional professional que tingui com a principal objectiu l’excel·lència i esdevenir una eina d’estat segurament molt més factible i efectiva que altres.

Demà començaré una immersió wagneriana en ocasió de la imminent programació de Siegfried al Liceu.

Bon diumenge

6 comments

  1. Juli Carbó i Montardit

    Aquest tipu de música sacra a mi no em va però crec que són dos temes ben diferents i no tenen res a veure un amb el cas Palau ni amb altres institucions, al menys aquesta és la meva opinió.
    Malgrat que al Palau s’interpreten tot tipus de música no trobo fora de lloc que es representin orquestres com aquestes.
    Els problemas jurídics o judicials no tene perquè interferir en la música en sí, una altra cosa són el problemes que hi poden haver amb els grups que hi participen.

    M'agrada

    • Penso que no has acabat d’entendre la ironia.
      En qualsevol cas Juli, el concert t’asseguro que sobrepassava la música sacra, sobretot el del primer dia, que va ser una experiència sensorial més que mística, tot i que la música tenia unes connotacions espirituals fonamentals.

      M'agrada

  2. Joan

    A mi la passió em va semblar monòtona per molt “policorde”que s’ interpreti I per més que el programa de mà I el posterior apunt teu me l.expliquin la trobo un tant avorrida. L’orfeó català veig que ni regalat. Perquè havent anat als dos concerts, assistir també al 3r d’avui et costava 5€ més, a banda d’optar al sorteig d.un cartell signat pel compositor (ahir si hi va ser no el vaig veure) Fent guardiola I havent d’escollir vaig optar per no perdre’m almenys aquest 2n.
    si bé pel que vaig escoltar ahir I el que et vaig llegir a l.apunt em sap greu no haver escoltat el diàleg Pärt-Vivancos. Amb una altra política de preus…

    M'agrada

    • A mi també m’ho va semblar d’avorrida i si no hagués estat per la fabulosa qualitat del Latvian estic segur que no m’hagués agradat gens.
      El concert de diumenge ja no el tenia present abans, però després d’haver assistit als dos primers encara més, i és que el que tinc clar és que Pärt m’interessa poc.
      Ara bé allà on hi hagi una obra de Vivancos, intentaré ser-hi.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: