IN FERNEM LAND

EL SIMON BOCCANEGRA DE PLÁCIDO DOMINGO AL MET


Plácido Domingo com a Simon Boccanegra al MET febrer 2010

Avui us porto al blog, el Simon Boccanegra de Plácido Domingo al MET de New York del dia 2 de febrer de 2010.

Després de Berlín i abans que a la Scala i al Real, entre d’altres importants teatres, Plácido Domingo està cantant aquests dies el Simon Boccanegra de Giuseppe Verdi al teatre novaiorquès.

És un repte més del gran cantant, ara ja no m’atreveixo a dir tenor, doncs com tothom sap, aquest rol és un dels bombons més emblemàtics per a un baríton dramàtic, del agraït i exigent repertori verdià.

No entraré a discutir la idoneïtat o no d’aquesta incorporació en la llarguíssima llista de rols que Domingo ha interpretat, alguns com a referent indiscutible i altres, com en aquest cas o sempre que ha volgut interpretar rols aliens a la seva corda natural o d’estils més arcaics com la recent incorporació al terreny del barroc handelià, molt més discutibles.

Plácido Domingo no és un baríton i menys dramàtic, per tant aquest Simon haurà de ser escoltat sense fer les naturals comparacions amb els barítons que com Tibbett, Warren o Cappuccilli, per exemple,  que han estat inoblidables i referencials al interpretant-lo. Aquest caprici de final (?) de carrera com a cantant, és un regal que el món operístic li permet, a ell, que tant ha donat i una perla que ell regala al món. Tenia ganes de fer-ho i ell s’ho pot permetre per ser qui és.

El Simon Boccanegra de Domingo, és un Simon cantat per un tenor amb un centre encara consistent, sense els greus necessaris i amb els aguts fàcils per  a un tenor i que sempre sonen de tenor. Sona al Domingo de sempre, bé el de sempre tampoc, però ja m’enteneu.

El MET, el teatre on Domingo ha cantat més i qui sap si algun dia dirigirà, ha envoltat al tenor madrileny de figures, tot i que no totes en un estat vocal acceptable i sobretot, del seu director musical, el idolatrat James Levine, que s’ha posat al capdavant de l’orquestra, per acompanyar-lo en aquest esdeveniment, en aquesta festa.

SIMON BOCCANEGRA
Giuseppe Verdi
Francesco Maria Piave/Arrigo Boito

Simon Boccanegra: Plácido Domingo
Amelia: Adrianne Pieczonka
Gabriele Adorno: Marcello Giordani
Jacopo Fiesco: James Morris
Paolo Albiani: Stephen Gaertner
Pietro: Richard Bernstein
Maid: Joyce El-Khoury
Captain: Adam Laurence Herskowitz

Conductor: James Levine

Pel que fa a la direcció musical, res a dir. Levine fa sonar l’orquestra com ningú, esdevenint en les seves mans, potser la millor orquestra operística del món, altre cosa és que la seva direcció agradi o no, però que la qualitat que surt del fossar és estratosfèrica, és una obvietat.

Jo m’estimo més la versió més interioritzada i fosca de Claudio Abbado, però Levine dirigeix bé les òperes verdianes i la calidesa i expressivitat orquestral, així com l’acompanyament acurat als cantants, marca de la casa, fa que l’opera flueixi de manera vigorosa , tot i que per a mi, una mica superficial.

Plácido Domingo, denota, al menys en aquesta funció del dia 2 de febrer, alguns signes de fatiga, amb un fiato més aviat curt i algunes inseguretats vocals, ja sigui en el pròleg que l’agafa una mica fred, o en l’escena del Consell. En el bellíssim duo de la primera escena del primer acte amb la filla, és on canta més tranquil, doncs és la part més lírica i la capacitat comunicativa del tenor, juga al seu favor en aquest inspirat fragment, que clou amb un pianíssim fàcil per a ell i extraordinàriament complicat per a un baríton, amb la qual cosa, el risc habitual i emocionant d’aquest final, perd part de la màgia i intensitat.

En la magistral escena del Consell, Domingo fa l’Otello, exhibint la seva proverbial força dramàtica, però en cap moment m’ha semblat el Simon, sempre he vist al gelós moro del concertant del tercer acte de l’òpera Skakesperiana, amb la que aquest Simon, després de la revisió situada immediatament abans, té molts punts de contacte musical. Un cop més, allà on un baríton impressiona com el Fratricidi!, a ell la frase li queda fàcil, sense l’èpica vocal d’un baríton i en el seu E’ vo gridando: pace! E’vo gridando: amor!, li manca convicció poètica. Sembla com si Domingo estigués més preocupat per fer-se sentir, que no pas en sentir. D’acord la part és greu i allà si que ha de baritonejar i la veu no sona tan natural.

També en el lluit tercet del segon acte, amb Amelia i Gabriele, Domingo ha de forçar la veu per tal de diferenciar-se de Gabriele. Se’n surt parcialment, doncs com ja he dit, la zona greu sona més forçada i opaca. En l’emocionant escena final a Domingo li manca altre cop l’encaix a una tessitura que no li presenta especials problemes, però que li resta l’èpica vocal d’aquest gran rol. Una cosa no es pot deslligar de l’altre.

Un gran cantant, un baríton i un interpret excel·lent, aquest és el repte del rol. Domingo és un gran cantant i també un interpret excel·lent, li manca la tessitura baritonal de veritat i aleshores el repte queda coix. Tot el que li sobre per dalt, li manca per baix i allò que li sobre li resta la dificultat que fa més bell i emocionant el rol.

Escoltem a Domingo en el primer fragment que he escollit, el duo del primer acte amb Amelia.

L’excel·lent i una mica distant Adrianne Pieczonka, és una brillant Amelia, amb una veu de lírica ampla, que en algun moment recorda a Mirella Freni, una Amelia ideal, tot i que la italiana no tenia un registre greu com el de la canadenca i tampoc s’havia fer els seus pianíssims, i a aquesta li manca la calidessa interpretativa de la soprano de Modena.

Marcello Giordani és una veuasa que com acostuma a succeir la majoria de vegades i precisament per les qualitats del instrument, descuida les parts més tècniques i interpretatives. L’emissió a vegades resulta estranya i la part interpretativa és molt genèrica, mancada  de varietat expressiva veritablement sentida, però no hi ha cap dubte que és un cantant rellevant, més que d’una gran qualitat, que acostuma a obtenir resultats brillants, tot i que se li recordem nits oblidables. És molt valent, com demostra el seu repertori amplíssim i d’extrema dificultat.

Escoltem ara l’escena del Consell des de el Ferisci! que exclama Amelia

James Morris mai ha estat un baix. Ha demostrat amb escreix que quan es troba més còmode, és cantant els rols de baix baríton. A aquestes alçades de la seva llarga carrera afrontar el Jacobo Fiesco és un risc massa gran. Malgrat la seva noble línia, un instrument gastat i oscil·lant desllueixen totes les seves intervencions.

El Paolo de Stephen Gaertner, m’ha semblat una mica exagerat, volen impressionar amb la seva dolenteria vociferant, més que per la subtilesa interpretativa, però m’ha semblat una veu amb interès.

Bé amics, sé que serà un tema discutible. No sóc gaire partidari d’aquestes concessions, però l’extraordinària carrera de Domingo i el llegat operístic que porta al darrere, no es veurà alterat per aquesta capritxosa genialitat, però com era d’esperar, no crec que ningú situï la seva interpretació com una cosa veritablement per recordar, més enllà de l’anècdota.

Demà dissabte dia 6 de febrer, Catalunya Musica retransmetrà en directe un altre funció d’aquest Simon Boccanegra des de el MET, amb el mateix repartiment.

Ja em direu que us ha semblat tot plegat.

Ui! m’oblidava, GRÀCIES Ester.

14 comments

  1. Isolda

    Jo soc una gran admiradora d’aquest cantant excepcional, admirable, únic en aquesta carrera tan difícil, i mantenir-se a tan alt nivell durant tantes dècades és de “reclinatori”, Dit això, la meva modesta opiniò en aquest Simon, Plácido és Plácido, un tenor, de veu maravellosa, (actualment en decadència ) però tenor, i el rol de baríton no li escau, si més no el Simon. Crec, li arribat l’hora de la “retraite” si no vol els resultats infames d’alguns cantants que no han sabut fer-ho al moment adient.

    M'agrada

  2. Gràcies Joaquim. No he estat mai placidiana però quan l’escolto em pregunto el perquè i entenc les passions que desperta. La teva crònica és sensacional, molt treballada i s’agraeïx ja que per mí resulta pedagògica.
    Bon cap de setmana!

    M'agrada

  3. Joanpau

    Una apreciació Isolda. Em sembla que Domingo, tot estant al final de la carrera, no arribarà a fer mai el ridícul. Encara impressiona aquesta força que la seva superdotada veu dona a cadascuna de les frases.
    Jo també crec que això no és per a ell, però no fa pas el ridícul i és prou intel•ligent com diria el mestre Puyal, escapolir l’escomesa.
    M’he quedat gratament sorprès, francament m’ho esperava pitjor i un cop més Domingo demostra que és un cas únic en la història.
    Quina pena lo del Morris, sembla el Samuel Ramey actual, podrien anar de bracet.
    Ella és esplèndida, ja em va agradar al Don Carlo del Liceu, però aquí més.
    Giordani i no és per tirar cap a casa, hauria d’escoltar a Josep Carreras, el Gabriele ideal.

    M'agrada

  4. Tosca

    Plácido es Plácido, suena a Plácido y quiere sonar a Plácido.

    Tal como dice Joaquin, éste es un regalo que se hace a si mismo y que el mundo de la ópera le permite hacerse porque es quien es.

    Yo todavía espero disfrutar mucho de este genial interprete, al final de su carrera, si, pero lejos, muy lejos de hacer el rídiculo.

    M'agrada

  5. colbran

    Hoy en día que circulan tantos tenores cortos que pasan por barítonos (Hampson, Jenis…, Leo Nucci en sus comienzos), Mattia Battistini, entre los históricos…,Si hubiera escuchado estos framentos cantados por Plácido Domingo, y no lo reconociera, diría otro tenor corto más, únicamente que con una dicción y musicalidad superlativas.

    El concertante me ha gustado mucho. (el dúo no lo puedo escuchar, se me acaba la posibilidad antes de los dos minutos), pero, aunque no hace en absoluto el ridículo, yo le prefiero en su calidad de tenor legítimo. Ya sé que esto está a punto de acabarse (y qué pena me da!), yo creo que aunque hay tenores brillantísimos (Kaufmann, Beczala, Flórez…), por mi edad nunca volveré a sentir una voz de la calidad, la musicalidad y la versatilidad de Plácido Domingo que, además, ha sido y es un ACTORAZO. Para mí Plácido Domingo es el cantante mascuino más grande que he escuchado en toda mi vida, sea en discos, vídeos, dvds o en persona. No recuerdo a ningún otro que haya reunido juntas todas sus cualidades, a pesar, y eso es lógico y humano, de que algunos roles le han “ido” mejor que otros, pero siempre con la musicalidad por bandera y esa dicción y expresividad a prueba de toda comparación.

    Es una lástima que no se atreviera con el Tristan en vivo, pero es tan inteligente que para no ofrecer un tercer acto a la altura de su categoría, prefirió no arriesgarse.

    Yo siento añoranza de las decenas de funciones en las que he tenido la suerte de disfrutarle; quedarán imborrables en mi recuerdo. Han habido, hay y habrán tenores maravillosos, pero como él ninguno. Ojalá los que me sobreviváis tengáis la suerte de conocer un caso como el de Plácido Domingo, pero para mí es irrepetible.

    M'agrada

    • ¿Mala uva Barbe?, no para nada.
      Si he de basarme en los cantantes que he visto en directo, puesto que los discos y deuvedeses tienen sus más y sus menos de veracidad, te diría que yo no he visto mejor Otello, mejor Sanson, mejor Dick Johson, mejor Loris Ipanov, mejor Vasco de Gama (esta es fácil ¿verdad?), que él.
      Aún así podría decirte que efectivamente en todos esos roles ha habido mejores tenores que los han cantado ¿y que?, mi referente es Domingo, un cantante que está en la cima de muchísimos aficionados, precisamente por ser el referente, su referente, de muchas noches inolvidables que van un poco más allá de la perfección técnica y estilística. Hay algo llamado carisma que también vale y que sin él no se explicarían muchísimas de las carreras de cantantes con carencias importantes pero dotados para la excelencia operística. Todo suma y Domingo, al cual le sigo criticando muchísimas cosas, es el referente indiscutible, pienso yo, de muchos roles en la época que los ha cantado. Seguramente desde que la ópera es ópera, no, pero ¿quién le niega la inmensa importancia de su aportación al género? Yo no me atrevería.
      Ha hecho mucho, el que más, no todo bien, es obvio, pero yo no me avergüenzo decir que cuando lo he visto en directo, me ha parecido en muchas ocasiones el referente absoluto de muchos roles, pese a la falta de agudo, a los engolamientos y ese maquillaje casi permanente que hace sobre muchas partituras para adaptarlas a sus posibilidades. El resultado siempre es magnético y eso solamente es un privilegio de los escogidos, de los cantantes referenciales, de los situados en lo más alto, donde cada uno de nosotros ponemos los nuestros y cuando muchos coinciden en poner al mismo, por algo será.
      Finalmente, te hago una pregunta ¿A Levine no le gusta Domingo?. No he entendido eso de “A mi, al contrario que Levine”.
      Un saludo amic.

      M'agrada

  6. dandini

    Doncs m’ha agradat força.És curiós quan dialoga amb el tenor sona molt estrany (segons com sembla un monòleg).La veu de Domingo no és de bariton pero si acosta força(de fet la tesitura de Simon jo diria que és molt semblant a la de Siegmund) i la intenció malgrat el seu fiato(ara curt) és sempre vibrant i molt comunicativa i aixó encara que la veu estigui en decadència si ha estat un dels pilars de la seva carrera no és perd mai.

    M'agrada

  7. Gracias, Joaquim, por la larga y emotiva respuesta. En este tema se requiere ser muy preciso porque me consta que enseguida levanta pasiones y malentendidos: Domingo me parece un enorme artista, más que referencial, casi una leyenda, en cuanto a carrera, dotes, magnetismo, trayectoria, entrega, y todos los etcéteras que quieras.
    Donde no le veo referencial es en ningún rol concreto, casi ninguna una encarnación para la historia: ni Sanson, ni Don José, el casi lo dejo para el Vasco de Gama y el Otello, éste por expresividad.

    Me he expresado de forma confusa respecto a Levine: quería aclarar que, contrariamente a lo que me ocurre con Domingo, el director americano no me gusta.

    Un abrazo, amic

    M'agrada

  8. alex

    Estoy muy de acuerdo con los acertados comentrios de Colbran.
    Tuve el placer de escucharle debutar el role de Simone en Berlín el pasado noviembre y como ya dije, Domingo cantó su Simone ( él mismo reconoce que ni es ni será Domingo ) y con alguna indecisión vocal, estuvo musicalmente intachable.

    Lo acabo de escuchar hace unos minutos en directo y por internet y señores y señoras, Domingo cantando un nuevo Simone atenorado ( lo gicamente), pero ha demostrado una inteligencia musical, una expresividad y un timbre brillante como el de sus mejores tiempos.
    Su escena, hace un rato y en vivo, del Consiglio y de todo este acto, ha sido una lección de mandar, templar y cantar ( repito, no de barítono porque no lo es) y previamente, el duo con Amelia, toda una lección de lirismo y gusto.
    No es barítono, pero Domingo cuando sale a un teatro, se entrega y no hace jamás el ridículo porque su conocimiento artístico y musical es tan grande, que no lo va a retirar nadie si él no quiere voluntariamente.
    Después de escuchar pseudo-barítonos o barítonos desagradables, tirantes, etc..etc..( es fácil citar toda esa menos que mediocridad baritonal actual, pero por respeto no citaré sus nombres aunque pueden adivinarse por todos vosotros), prefiero incluso el Simone de un tenor como Domingo a cualquiera hoy en día de los referenciados como “desagradables”.

    Después de escuchar este Simone con Domingo en Berlín, acabar de disfrutarlo por radio de nuevo hace unos minutos en vivo desde el Met, pienso por poco que pueda, estar el próximo julio en el Real y escuchárselo allí nuevamente ( por cierto, con el atractivo de la “canceladora” Gheorghiu como Amelia y repitiendo Giordani como Adorno, además con un buen Fiesco a priori como el veterano también F.Furlanetto)
    Gracias Joaquim, por los enlaces y por tus comentarios

    M'agrada

    • Álex siento discrepar. Eso de que en el país de los ciegos el tuerto es el Rey, no me va.
      Si no tenemos barítonos, nos aguantamos, pero si aceptamos que los tenores eméritos hagan de barítonos, por un capricho de divo, pronto tendremos jilgueros haciendo de Isolde y otras cosas por el estilo (no quiero dar ideas).

      Si tanto nos rasgamos las vestiduras por una puesta en escena transgresora, mucho más deberíamos hacerlo por cosas como estas, ¿No te parece?. Si no fuera Domingo estoy seguro que no se lo permitirías a nadie.

      No pasa nada, ya lo sé, Domingo es Domingo y se le perdona e incluso se le disfruta, pero la argumentación de que si lo hace Hampson (ya lo nombro yo y te ahorro el compromiso), también lo puede hacer Domingo y mejor, no me vale. El Simon de Domingo no tiene ninguna épica vocal, le resulta moderadamente cómodo por tesitura y le permite sacar a relucir sus dotes dramáticas de todos conocidas, aunque yo continuo pensando que está más cerca del Otello irascible que del Doge torturado por su pasado, humano y magnánimo.

      Lo disfrutamos, vale, como agradecimiento y sin ninguna sensación de estar viendo o escuchando una cosa de vergüenza ajena, pero nada más. No fotem!, ya solo me falta que lo pongamos al lado de los grandes Simon de la historia. Escucha el dúo entre Cappuccilli y Freni, ya sea en el disco comercial o en las representaciones de la Scala y verás que Domingo se queda a años luz de ese Figlia! estremecedor del triestino, aún Domingo yendo sobrado por tesitura o precisamente por ello. Ese momento mágico de la genial partitura en boca de Domingo pasa casi inadvertido.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: