IN FERNEM LAND

MINIMALISME SACRE: PÄRT i VIVANCOS AMB EL LATVIAN RADIO CHOIR


La primera cita amb el Latvian Radio Choir per celebrar el 80è aniversari del compositor Arvo Pärt, que va assistir al concert, va tornar a ser un xoc sensorial que es fa difícil descriure perquè el que aconsegueix aquest cor sobrepassa el fet purament musical.

Ahir en una basílica de Santa Maria del Pi quasi plena de gom a gom, varem assistir a un diàleg entre el mestre i el deixeble, si se’m permet, és a dir entre Arvo Pärt i Bernat Vivancos, i deixeu-me ser heretge, però el deixeble va superar al mestre i amb l’estrena nacional de “O Virgo splendens”, l’obra situada estratègicament al bell mig del programa, (em) va trasbalsar tant,  que el preciosisme estàtic del compositor estonià (em) va semblar superat per la genial creativitat musical i sonora del compositor català.

De Vivancos ja us en vaig parlar quan es va publicar el disc Blanc i després en ocasió del concert del LRC a la Seu Vella de Lleida i ahir una vegada més em va sorprendre  per la capacitat que té de fascinar tant per el tractament melòdic, com per la complexitat del joc harmònic, les intensitats i la creativitat dramàtica del seu món sonor. Les tres  obres de Bernat Vivancos que van conformar el primer programa del Latvian van mostrar la riquesa compositiva i la varietat creativa. Ja coneixia “Le cri des berges”, una obra del 2004 sense text i un impacte de sensacions i intensitats absolutament aclaparadores, un joc de l’eco obsessiu entre les veus que va esclatar després de místic equilibri inicial, però va ser en l’esmentada antífona montserratina “O Virgo Splendens” quan la transcendència va superar l’admiració musical d’una obra descomunal per esdevenir quelcom metafísic i alhora divinament sensorial.

L’obra és d’una dificultat extrema i requereix a les veus del cor unes capacitats vocals i tècniques, que la fan pràcticament inabastable per a qualsevol formació coral. El grau d’exigència per a la soprano solista, amb unes notes de precisió mil·limètrica i de perillós risc, així com el complicat entramat harmònic al que obliga a la formació coral, amb impactants contrasts tímbrics, les diverses dinàmiques i els canvis d’intensitat sonora que recorren tot l’ampli ventall que va del fortissimo als pianíssims més subtils i pràcticament  inaudibles, posen a prova al Latvian Radio Choir, prova que superen amb una mestrívola exhibició de tècnica, però sobretot  d’expressivitat i miraculosa musicalitat.

La darrera de les obres de Vivancos era la més “fidel” al mestre, Aeternam del 2012 és una seqüència del Rèquiem, i aquí el compositor barceloní estableix amb l’estaticisme característic de Pärt, un joc de silencis que fan de la música contemplativa una extasiant font d’espiritualitat, equilibri i serena reflexió, en ell no exempta d’un cert dramatisme controlat.

Tres obres ben diferents i extraordinàries que establien el diàleg proposat amb les quatre de Arvo Pärt: Triodion (1986), Nunc Dimitis (2001), el meravellós Magnificat (1989) i la conclusiva Da pacem Domine (2004-2006). Pärt va crear el seu món creatiu allunyant-se d’esquemes i camins que continuen no duent enlloc malgrat l’obstinada insistència dels seus compositors, potser per això Pärt és el músic viu més interpretat i potser per això la seva obra interessa a públics més enllà dels que assisteixen amb regularitat a les sales de concert. Pärt ha connectat amb amplis sectors del públic i això sempre suposa un  daltabaix, potser per això alguns s’han encaparrat en menysprear o minimitzar la seva obra.

Que els responsables de la programació del Palau de la Música hagin volgut homenatjar al compositor omplint tres dies del cap de setmana amb tres concerts amb obres seves (també es va fer una conferència prèvia) i comptant amb un cor tan exclusiu i excel·lent per els dos primers dies, deixant per el concert de diumenge l’actuació dels  cors de la casa, l’Orfeó i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana diu molt de la seva tasca artística, generositat i valentia, ja que deixar per el darrer dia el concert dels seus cors havent tingut com a teloners al LRC, és temerari.

Ahir va ser el primer dia, i només per aquest concert ja quedaria per la història tant l’excepcionalitat del programa, com per els resultats obtinguts, i és que ara toca parlar del miracle del Latvian Radio Choir.

Comentava amb l’Elio, però també amb altres amics i amigues al finalitzar el concert que no hi ha prou paraules per descriure l’experiència que significa assistir a un concert d’aquest cor letó. El que fan, com ho fan i com ho transmeten supera totes les sensacions musicals que hom pugui imaginar i trab¡nscendeix l’àmbit estrictament musical.

Em va arribar per veus molts coneixedores del tema, que els directius del Palau es resistien molt a fer aquests concerts en un altre lloc que no fos la cèlebre sala de Doménech i Muntaner. Podria semblar lògic ja que el prestigi que suposa comptar amb la presència del LRC en el meravellós currículum de formacions que hi han actuat al llarg de la seva gloriosa existència, és molt notori, ara bé, quan escoltes aquest Cor te n’adones que necessiten la complicitat dels espais i les sonoritats eclesials per  embolcallar les seves excel·lències i servir-les amb la fascinant complicitat d’una acústica reverberant. Al Palau mai s’hagués aconseguit l’atmosfera i la màgia que permet una església .

Mentre que per la majoria de cors les reverberacions i les acústiques que afavoreixen el retorn tardà del so suposen un problema a resoldre o un espai a evitar, per a ells suposa un integrant més que els ajuda a transmetre l’experiment sensorial que suposa el joc de virtuts i excel·lències tècniques d’un cor molt més que excepcional, dirigit per un mestre que aconsegueix miraculosos efectes, sensacions i vivències que jo m’atreveixo a dir que van més enllà de la fascinació i l’admiració musical.

Sigvards Klava, un dels dos directors del Latvian Radio Choir, és capaç de fer desaparèixer el focus emissor frontal del cor, per tal de que la sonoritats apareguin i desapareguin de la nostra percepció amb un tractament hàbil i tendenciós de les lleis de la física, per tractar el so de manera experimental, embolcallant i eteri. Els sons floten, s’esvaeixen o creixen al voltant de l’oïdor. El discurs musical és continuo, no hi ha mai la percepció de trencament com a conseqüència de la necessària respiració. El joc de silencis i sons és prodigiós, mai els silencis han tingut un tractament musical tan intens, necessari i imprescindible com els silencis que canten els membres del LRC.

Per altra part tenen un tractament de l’emissió absolutament mestrívol, ja que els seus pianissims en mig de la nau d’una basílica són perfectament audibles. No és perd cap graó harmònic, cap matis, ni cap nota. No cal dir per altra part, que el fortes més intensos mai resulten, em sap greu fins i tot escriure-ho, cridats, ni tan sols aclaparadors en el sentit “molest” del terme. El so ple i rotund dels passatges fff es sempre bellíssim i  intens, ple, rotund i magnífic, mai molest, mai excessiu.

La capacitat per regular el so sense cap mena de brusquedat  és portentosa, i és clar, la qualitat del so global i de les veus individuals és abassegadora.

Són capaços d’emetre sons propis d’instruments i de fer-nos creure que hi ha algú amagat darrera d’una taula de so equalitzant i incorporant sons aliens a la veu humana, però sobretot són capaços de fer-nos arribar al bell mig del moll de l’os, la bellesa, l’espiritualitat, i la definitiva transcendència de les emocions.

Hi ha en les mestrívoles actuacions del Latvian Radio Choir la materialització d’alló que anomenen èxtasi o que algú menys metafísic i més emocionalment primari podria qualificar d’orgasme, ambdues coses són ben bé possibles. Fins i tot hi ha qui sortia amb el dolor que provoca la síndrome de Stendhal, ahir entre els bocabadats assistents hi havia de tot.

Jo hi tornaré avui, dos dies seguits de levitació són més que un regal, un privilegi miraculós. Esteu avisats

11 comments

    • Me n’alegro haver quedat curt en una experiència com aquesta, així segur que la meva opinió no decebrà a ningú.
      Certament se’m fa difícil expressar totes les coses que aquest cor és capaç de fer-nos sentir.
      A vauere si ens veiem i podem saludar-nos

      M'agrada

  1. Pere J.

    Sempre genials. Crec que entre Vivancos i el cor dels Letons hi ha una simbiosi especial on i guanyem els espectadors, un pensaba que mai mes es podia repetir un concert com el de la Seu Vella de Lleida, pero ahir al Pi es va veure que aquest cor domina les sonoritats espaials amb una elegancia acustica-sensorial indiscutible, avui repetim

    M'agrada

  2. timamót

    Subscric, subscric!. Mai havia sentit un cor cantant com ahir. Als detalls tècnics que has explicat molt bé, vull afegir que en alguns moments havia d’assegurar-me que no sonava cap tub d’orgue mantenint unes reverberacions de notes greus. Com canten! Quina tècnica i quina exigència!. A cada peça alguns cantants canviaven de posició en funció de com havien d’incorporar la seva veu i per tal d’aconseguir els efectes acústics. En el cas del O Virgo Splendens, una soprano es va desplaçar a l’orgue per emetre la veu a uns metres d’alçada respecte de la resta de cor, aconseguint que la seve veu “volés” per la nau de l’església.
    Sens dubte els seus concerts han de ser en edificis religiosos amb grans espais
    (Aquesta és també una mania que tinc de fa temps. Les misses s’han de cantar a les catedrals i esglésies. Però això és un altre tema…)
    Un concert magnífic i inoblidable

    M'agrada

    • Gràcies timamót per afegir tot allò que m’he deixat al tinter del teclat i que serveix per polir la idea exacta amb la que el Latvian radio Choir prepara i executa les seves interpretacions.
      Ahir estàvem molt lluny però també vaig poder apreciar com en diverses ocasions i durant la interpretació, els diferents integrants del cor van mesurant amb un diapasó l’exacta afinació de les seves parts, quelcom que defineix molt bé el grau de perfeccionament que assoleixen, però com vares poder comprovar, per sobre de la tècnica que exhibeixen hi ha un grau de sensibilitat emotiva que fa possible que l’admiració esdevingui catarsi.

      M'agrada

  3. Mercè

    La veu. Les veus. Unes veus concertades a la mil·lèsima però que penetren, no l’oïda, sinó la pell, una a una i totes alhora. No sé pas com dir-ho.
    El més meravellós dels instruments portat a l’excel·lència per aquest cor letó.

    La “Passió segons sant Joan” d’Arvo Pärt gosaria dir que transcendeix la religiositat (i qualsevol creença) perquè va més enllà de la història llunyana de Jesucrist.

    La música de Pärt, i les veus letones, m’han transmès l’essència de l’estultícia, la negror de la traïció, la misèria de la covardia, l’aplom de qui se sap sense culpa i el seu dolor per la tortura fins la mort.
    “Sitio”; el lament més llarg i agònic del condemnat, ha omplert tota l’esglèsia de la sequedat d’una boca a punt de cloure’s per sempre. Ara encara em ressona dins del cervell.

    No sé si mai tindré ocasió de repetir una experiència com la d’avui.

    M'agrada

    • Estic conten que ho gaudissis tant. De fet va ser una experiència intensa i magnífica, però jo no sóc tan entusiasta amb Pärt com tu.Crec que si no el cor hagués estat un altre, no m’hagués agradat tant la seva passió, bé si t’haig de ser franc trauria el tant.
      Crec que Pärt fa un abús d’aquesta pretesa sequedat i si entenc el minimalisme com una eliminació del superflu, no l’entenc com una repetició constant i monòtona de la creació artística.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: