Era molt escèptic davant l’estimulant proposta del Festival de Música del Mil·lenari de Montserrat, d’interpretar a la basílica del Monestir el tercer acte del Parsifal de Richard Wagner, complint d’aquesta manera els somnis més humits de la catalanor wagneriana, que han forjat una preciosa llegenda al voltant la qual el Montsalvat wagnerià no altre que la nostrada muntanya, sí, la de la mel i mató de les pageses de la plaça, la de la deliciosa i dolcíssima coca, refugi de la resistència antifranquista, el paratge dels excursionistes i escaladors, destí de turistes massificats i també, és clar, el centre d’espiritualitat motivat per la Moreneta i la comunitat benedictina que l’acompanya, amb una escolania que quan canta el Virolai emociona als més agnòstics, per només mencionar algunes de les coses que s’aixopluguen en aquest indret de bellesa natural inigualable i centre de fe, història i cultura universal.
Jo no hi crec massa en aquests orígens montserratins de la fortalesa monacal dels guardians del Sant Grial, tot i les paraules de l’Abat al respecte i les explicacions del mestre Pons, entre moltes de les veus que s’encaparren a legitimar la llegenda. Per a mi l’interès requeia en l’obra, si bé també he de reconèixer que totes les propostes de música no escrita estrictament per a llocs de culte religiós, proposades en esglésies, catedrals o temples de gran significança, sigui arquitectònica, com de culte, em semblen musicalment, errades imperdonables, ja que l’acústica sempre juga en contra de l’obra que es pretén interpretar. Tinc massa experiències nefastes a l’esquena per no tenir dubtes al respecte. Parsifal es va escriure pensant en un lloc fet ad hoc, Bayreuth, i després de vèncer el termini dels drets de representació exclusiva de la seu del festival, es va començar a representar en els teatres d’òpera d’arreu del món, començant pel Liceu, que la mitjanit de Cap d’Any de 1913 va ser el primer teatre a representar el festival sacre, fora del Turó Verd. L’acústica del Festspielhaus de Bayreuth va estar dissenyada pel mateix Wagner per representar aquesta obra i traslladar aquella sonoritat flotant o que cau del cel, a les reverberacions naturals de les grans naus dels temples, sempre serà un atemptat contra la línia de flotació de l’empresa.
Aquests dos raonaments són, per tant, el fonament del meu escepticisme, però també existien raonaments per la meva assistència: el meu wagnerisme profund, no militant però sí profund i el meu sentimentalisme. Què hi voleu fer! Les meves profundes contradiccions existencials, que ara que ja m’he fet gran no em fa cap mena de vergonya reconèixer, van ser suficient estímul per a no donar l’esquena a l’esdeveniment, pensant que si la qüestió musical no acabava de funcionar, almenys l’alineació dels astres faria que la màgia del lloc, la fe (agnòstica en el meu cas) i és clar, Wagner, acabarien perdonant les deficiències de l’acústica i m’acabaria empassant els arguments dels defensors de la llegenda. Un miracle? El lloc si més no, era propici.
Encarregar la direcció musical al mestre Josep Pons, ex escolà de la casa, era jugar a cavall guanyador. Ja havia demostrat fa dues temporades al Liceu, que podia oficiar el festival sacre amb resultats notables, és clar que l’orquestra no era la del teatre que ell ha transformat de dalt a baix, sinó la sempre estimulant Jove Orquestra Nacional de Catalunya, que potser per a una obra de les dimensions fins i tot extra musicals com aquesta, era massa jove. Pel que fa al cor, de rellevància cabdal en la segona escena del tercer acte, es va reunir al Cor del Mil·lenari (antics escolans en gran part), l’Escolania i membres de la Schola Cantorum. Els que em coneixeu ja sabeu de les meves reticències a sumar cors per fer un gran cor, però en aquest cas hi havia consistència sentimental per intentar-ho.
Pel que fa als solistes vocals es va anar a buscar noms de prestigi wagnerià més que contrastat: Albert Dohmen com a Gurnemanz, Nikolai Schukoff com a Parsifal i el baríton espanyol José Antonio López com a Amfortas. Per fer els gemecs de Kundry, va ser un luxe comptar amb l’esposa de Schukoff, Isabelle Cals,
L’ambient a la basílica era intens i es respirava excepcionalitat, a banda de gran part dels defensors de les essències wagnerianes, hi havia un públic molt divers, diria que ecumènic com correspon al lloc on s’anava a produir l’ofici.
L’orquestra situada a l’altar, els cantants, lògicament poc visibles, cantaven al davant i l’aparició del cor de cavallers es va produir per l’accés central de l’altar, com si es tractés de la congregació de monjos benedictins abans de la missa conventual. Pel que fa a l’escolania, ho explicaré després.
Es va interpretar el preludi del primer acte i sense solució de continuïtat, tot el tercer.
El mestre Pons va tenir cura, com és habitual, en la transparència i claredat del treball orquestral, però era una mica lluitar contra corrent, perquè l’acústica del temple tendeix a barrejar el so i enfosquir-lo, si bé va fer jugar a favor seu l’afecte de la reverberació com a embolcall “místic” d’una sonoritat que moltes vegades quedava en suspensió, creant un efecte no del tot contraproduent, però, tanmateix, resultava inútil voler ressaltar a alguns solistes de l’orquestra, ja que el so de l’instrument no lluïa com hagués estat desitjable. Un treball complex resolt de manera molt més brillant del que esperava per part d’una orquestra que mai defrauda malgrat que mai sigui la mateixa formació a causa de la natural rotació dels seus membres. Hi va haver errades, petites i poc doloroses, més atribuïbles al fet de jugar en un camp poc propici a les subtileses que a la poca preparació dels músics.
La direcció sense arribar a ser morosa, va ser de temps amplis per evitar que el so fos l’enèmic insalvable i en els moments de més intensitat, com va ser l’entrada dels cavallers, no es va poder evitar una certa confusió, controlada amb ma ferma.
Un treball minuciós amb moments de veritable encanteri i trasbals, inherents a la partitura i aquest cop també amb l’ajuda d’un entorn escenogràfic imponent.
Pel que fa al cor l’Escolania va estar excelsa en la seva intervenció final. Els escolans van fer possible el moment màgic, tant per estar situats al darrere de la basílica i enfilats en el cor, cosa que va propiciar l’efecte desitjat per Wagner com potser mai l’ha escoltat ningú fins ara, però també per la sonoritat exquisida, l’afinació perfecta i una demostració de fiato prodigiosa en la intervenció final del “Erlössung dem Erlöser!” Un moment catàrtic impossible d’esborrar de la memòria per anys que em quedin de vida.
El Cor de veus masculines, es va auto atropellar en el moment de màxima exaltació, creant una confusió sonora que va desvirtuar el gran moment dramàtic abans del darrer monòleg d’Amfortas. A les veus els hi va mancar més calidesa i rotunditat sonora, ja que en algun moment van semblar poc cobertes, sobretot els tenors, però no us negaré també, que tenia l’emoció a flor de pell.
Pel que fa als solistes, no els podré valorar com si haguessin cantat, on corresponia, dalt d’un escenari, però tots tres van estar molt millor del que esperava. Dohmen està en un moment vocal que ha passat la seva màxima esplendor, però el seu Gurnemanz va ser notable, per projecció i per autoritat, amb algun agut dubtós, això no obstant, ferm i sòlid amb un registre central encara bellíssim.
Schukoff ja va demostrar al Liceu que el seu Parsifal és magnífic. Ara a Montserrat amb condicions a la seva contra, va revalidar la impressió amb una interpretació generosa, no exempta de detalls de distinció amb un timbre viril i heroic, mai queda blanquinós i el fraseig malgrat les dificultats acústiques, va ser molt polit.
Pel que fa a l’Amfortas de José Antonio López va ser generós en volum i potser una mica escàs de lacerant patiment, però en qualsevol cas, valuós en el context poc afavoridor per a les veus.
Wagner va escriure un testament musical sublim i les darreres frases del cor celestial i la coda orquestral que conclou el drama sacre són d’una profunditat i bellesa aclaparadora. Ahir a Montserrat es va produir un miracle que no van poder malmetre ni aquells que van treure el maleït mòbil per fotografiar o fins i tot gravar, com va fer entre altres, la noia que tenia al davant, aquest moment final de recolliment i comunió, fent-se el silenci fins que el mestre no va baixar del tot els braços (ja hi va haver qui va fer com un intent d’apropar abans d’hora un palmell amb l’altre).
Després el deliri, un deliri gradual, de satisfacció total, d’aquells que ja havien fet l’esdeveniment històric abans de ser-ho i dels escèptics com jo, que vàrem caure del cavall tan bon punt van sonar els primers compassos del preludi del primer acte i durant més d’una hora vàrem participar amb goig a consagrar el nostre wagnerisme indestructible.
Una nit per recordar, una nit de “jo també hi era”, una nit per agrair a tots els que la varen fer possible: artistes, programadors i la Fundació Salvat que ha pagat la missa, la vetllada finalment, històrica.
Bravo!
IN FERNEM LAND 
Cuando me enteré, pensé en una serie de personas y me dije que no faltarías. Celebro ese disfrute que, visto lo visto, es algo que se queda en el corazón y en el alma para siempre.
Una ocasión única. Me alegro mucho y gracias por compartirla.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Noi que bé! La basílica sembla plena a vessar. Jo també hi hauria volgut ser! No en sabia res i he aprofitat el pont per anar a veure volar borinots al Real. Marc incomparable que si no vero, ben trobat segur.i Pons/Dohmen/Schukhoff/López de disc. Felicitats!
M'agradaM'agrada
Ja és ben estrany que estan sempre a la que salta no en sabessis res. El Real i/o Madrid en tenen fascinat, serà l’Ayuso? 🙂
🙂
M'agradaM'agrada
Aquí lo tienes por si no lo has visto
https://www.youtube.com/live/6gxfn03uat0?si=RA-1YqYnJQD5HOJ0
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim!! L’escoltarem. Tampoc en sabíem res, ni recordo que s’anunciés per Catalunya Música
M'agradaM'agrada
🤔🤔🤔🤔
M'agradaM'agrada
¡Muchas gracias!🤗
M'agradaM'agrada
Creo que hemos asistido a un evento único y sublime, si hubo algo no perfectamente ajustado es perdonable por los inconvenientes sonoros que ofrece el religioso lugar que a mi no me resultaron tan destacados, sorprendido por donde estaba escuchando el tercer acto, el más religioso, de mi ópera preferida de Wagner. Pons estuvo muy implicado en la ocasión y consiguió un sonido muy destacable, teniendo en cuenta la reverberación del lugar. Me gustó mucho el tempo, siempre matenido. Sorpresa con el estado vocal actual de Schukoff, voz hermosa, clara y contundente. Dohmen me sonó poco bajo, pero estuvo digno y López no desentonó en absoluto, siempre que le escucho quedo satisfecho. El “Dienen, dienen” de Frau Schikoff una curiosidad. La intervención del coro infantil en el maravilloso final fue de lo más emotivo y perfecto que he escuchado en mi vida.
Una delicia y una satisfacción profunda de poder haber estado en Montserrat, dentro de la Iglesia, viendo y escuchando el tercer acto de una ópera situada en el “In fernem Land” de Montsalvat, supuestamente la montaña catalana de Montserrat, llena de magia y misterio.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies, Fede per deixar la teva opinió, que saps que és molt valorada pels assidus a la casa.
Va ser un esdeveniment preciós i me n’alegro molt que decidissis fer l’esforç d’anar perquè per a tu no és fàcil fer segons quines aventures. Tot va ser bonic, però aquell final va ser un premi també al teu esforç per ser-hi. Inoblidable moment!
M'agradaM'agrada
Joaquim , El meu nom és Javier Peris i tinc la responsabilitat de presidir el Consell de Administració del Grup Farmacèutic Salvat i també de la seva obra social, la Fundació Salvat. Sense coneixens, em permeto dirigir-me a vostè, esperant ho tingui a bé, per a fer una puntualització al seu escrit i dir-li que “pagar la missa” és el de menys (hi han empreses i fundacions amb molta més capacitat econòmica que la de Salvat). Hem creat un projecte -nascut fa anys d’una idea incipient al cap-, presentar-la a l’Abadia de Montserrat i aconseguir la seva confiança; reunir, un a un, a tots els actors ‘conditio sine qua non’ per fer sonar (al menys dignament) els leitmotiv de Parsifal a Montserrat, el Montsalvat de la llegenda a les obres del nostre admirat Richard Wagner on fa referència a la custodia del Sant Graal, i aconseguir reunir 2000 persones , musicolecs o pelegrins, a la Basilica del Mil.lenari Monestir, per plegats escoltar ‘aquest’ Parsifal, únic i irrepetible. Els 10 segons del mestre Pons amb la batuta immòbil a mà alçada, i tothom amb profund respecte i emoció, amb un silenci més que solemne, quasi místic, van dir d’aquesta nit del 1er de maig del Any del Mil.lenari, molt més que tot el que poguem escriure.
El “pagar” la festa és el menys important i recordar-lo quasi un insult, quan aquest projecte ha estat gestat al voltant de quatre llargs anys. El nostre currículum vitae de Obra Social, va molt més enllà de pagar les despeses. Trobarà força exemples en els mitjans de difusió.Amb el més profund respecte per les seves opinions, li agraeixo de tot cor la seva presència a Montsalvat per gaudir, al menys de alguns moments, del nostre Parsifal.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Sr. Peris.
Lamento que el meu comentari l’hagi ofès, òbviament no era la meva intenció i així crec que també ho ha entès algun altre càrrec important de la Fundació que s’ha posat en contacte privat amb mi.
En qualsevol cas vull fer, si m’ho permet, una explicació del que significa pagar la missa per a mi.
En un país on la cultura omple la boca dels polítics, només en certs aspectes o vessants, quan s’apropen les eleccions, els projectes “embogits” i espero que no es torni a ofendre per utilitzar aquest adjectiu, necessiten d’algú que els pagui, perquè l’administració no ho farà mai si no rep a canvi rèdits polítics i és obvi que aquest Parsifal no els donarà, ja que ni tan sols he vist cap curt espai als telenotícies d’avui parlant de l’esdeveniment.
És imprescindible, doncs, que al darrere hi hagi algú que a fons perdut i sense que la despesa es consideri tal, pagui tot el que significa portar-lo a terme.
En aquest cas era complicat, arriscat i també molt costós, per tant, pagar aquesta missa és, i per això en faig esment al final de l’apunt, imprescindible i de justícia mencionar-ho, al costat dels que van donar la cara oficiant-la.
No tinc res més a dir, crec que no hauria de demanar-li disculpes, però si així vostè se sent més alleujat, els hi demano públicament i reitero la meva gratitud perquè una vegada més la iniciativa privada, tot i l’escassa ajuda que pugui rebre per la llei de mecenatge existent a casa nostre, ha fet possible una altra i meravellosa bogeria. La nostra història n’està plena de bogeries que han admirat al món, amb mecenes il·luminats i privats.
Cordialment.
M'agradaM'agrada
Seré sincer: quina enveja! Jo també hauria volgut poder dir “jo hi era”; però em vaig assabentar de l’esdeveniment uns minuts (no sé si hores) massa tard. El Montserrat local, com el Monsalvat wagnerià, es va quedar unnahbar meinen Schritten. Al proper mil·lenari! Mentrestant, em queden alguns consols.
Al nivell wagnerià: almenys hi vàreu poder ser tu i en Fede / Colbran. Malgrat la gran enveja, de debò m’alegro molt que als dos us hagi agradat tant. Sense dubte ho mereixíeu més que ningú, en qualitat de veterans wagnerians catalans.
Al nivell sentimental: els que ens vam veure bloquejat el pas al Monsalvat si més no vam poder assistir al concert del 99è aniversari de Montserrat Torrent, que es va tenir al mateix moment a Sant Felip Neri. Sí que imaginava que l’homenatjada hi assistiria, però no que tocaria ella mateixa. A quatre mans amb Giovanni Solinas, d’acord; nogensmenys, diria que aquesta també ha sigut una pàgina bonica i commovent de la història musical barcelonina. Quedem a la espera del seu 100è aniversari!
Al nivell operístic: els que vam tenir la sort d’anar a la Sonnambula aquest divendres 2 també vam ser uns privilegiats del “jo hi era.” He anant a cada funció, i les dels dies 22 i 25 no em van decebre: tot el contrari. Però ahir la nostra reina Nadine Sierra estava en un estat de gràcia particular, encara superior al que té generalment aquest any. Les dues primeres funcions havia pensat: “No és pas Maria Callas, però és excel·lent.” Aquesta tercera, ja no vaig pensar en Maria Callas. Mocador, reclinatori, i com a mínim vint minuts d’aplaudiments del teatre sencer. Esperem que repeteixi així el proper dijous per a tu i per a la ràdio.
M'agradaM'agrada
Comentaré La Sonnambula el divendres perquè l’abonament m’ha “condemnat”, o no, a la darrera funció.
Pel que fa al geni i la longevitat de Montserrat Torrent, res a dir, tothom espera l’arribada del centenari per fer la gran celebració que mereix.
Del Parsifal montserratí ja està tot dit. T’hauria agradat, segur!
M'agradaM'agrada
Muchísimas gracias por tu comentario, Joaquim. La claridad, perspicacia y ecuanimidad de tu texto me sirve de consuelo por no haber estado presente en el concierto. Bien que lo siento, sin duda, una excelente oportunidad para disfrutar esa música que tanto amamos.
M'agradaM'agrada
Gracias Mantua. Las dudas y los prejuicios antes del concierto escamparon tan pronto Wagner se impuso. Una maravilla.
Gracias por comentar
M'agradaM'agrada
Enhorabuena Joaquim por este magnífico artículo. ¡Cuánto me hubiera gustado haber podido ser uno de esos dos mil espectadores que disfrutaron en directo de ese tercer acto de Parsifal en la abadía de Montserrat!.
M'agradaM'agrada
Tenia un componente a favor, extra musical, evidente, pero musicalmente la cosa acabó siendo de nivel, a pesar de la acústica, de la juventud de la orquesta y del coro, Escolanía a parte.
Un momento mágico, sin duda.
M'agradaM'agrada