Hi ha òperes, en aparença senzilles, que són molt i molt complicades. Potser tenim molts referents al cap o és que potser les veus, principalment les veus, no eren les més apropiades, però el cas és que la primera representació de la tanda de 15 programades, del tàndem Cavalleria Rusticana-Pagliacci que va tenir lloc ahir al Gran Teatre del Liceu, no la recordaré especialment i si la recordo serà per fets aliens a la pròpia representació.
Daniele Callegari no és precisament un director al que li tingui gran estima. No m’ha deixat mai del tot satisfet i és d’aquells directors que no treballa gaire el so de l’orquestra, va per feina i no és capaç, al menys en a mi, de transmetrem emocions. Les seves versions semblen lectures a corre-cuita, no sé si és el cas, però dona més aviat la sensació que tira pel dret, sense intentar extraure de la partitura quelcom diferent al que hem sentit tantes vegades. En aquest sentit podria qualificar-lo de rutinari, ja que no aporta, ni res nou, ni cap detall especialment remarcable de qualitat, ja sigui amb una perfecte control de balanç entre fossat i escenari, o més simple encara, quadratura. Ja no pretenc parlar de so bonic, equilibrat, càlid, intens, passional, no això ja no, però al menys un punt de distinció, ni que fons en els famosos interludis d’ambdues obres. No ha estat així.
Els temps, sobretot a la Cavalleria, m’han semblat arbitraris, ara ràpids, ara ralentitzats, sense una explicació lògica i potser per això he trobat que no hi havia gaire compenetració entre el que succeïa a dalt de l’escenari i l’orquestra. A Pagliacci, la cosa m’ha semblat més treballada, però tampoc és que hagi estat una versió memorable, ni molt menys.
Orquestra més aviat vulgar de so, i intervencions solistes millorables, jo diria que pitjor a Pagliacci, ja que l’obra és molt més compromesa. Pel que fa al cor i com ja és habitual, millor els senyors que les senyores i millor a Pagliacci que a Cavalleria.
El cor, no entenc el reforç de la Polifònica de Puigreig, i amb directors com Callegari amants del espetec sonor, encara més, acostuma a cantar sempre en mezzo forte i forte, com volent impressionar amb la capacitat decibèlica o la potencia abassegadora i jo penso que un cor capaç de cantar en piano o pianíssim, impressiona molt més i demostra un estat de forma més òptima. Cantar en forte i no sonar estridentés també molt difícil, però ja sabeu que fa bastant temps que a les sopranos se’ls denota una certa crispació i si han de controlar la intensitat, encara més. El reforç no ha millorat la impressió global que el Cor del Liceu necessita de certs retocs.
El Cor Infantil dels Amics de la Unió de Granollers ha quedat tan integrat en el conjunt, que potser la seva feina no l’he pogut valorar com segurament es mereixen.
Pel que fa als cantants, ja sobre el paper i després dels diferents canvis, no s’intuïen grans alegries, però unes certes esperances si que havia posat i alhora de la veritat, molt poques s’han confirmat.
Ildiko Komlosi, la mezzosoprano hongaresa fa una carrera important, sobretot a Itàlia (crec que recordar que vaig llegir que s’havia casat amb un italià i hi resideix), però ha cantat a tots els gran teatres del primer nivell. La veu es projecta molt bé del centre en amunt i perd intensitat i interès en la zona més característica de les mezzosopranos. Tampoc va gaire sobrada de fiato i no és especialment intensa en emotivitat. Canta bé, però no acaba de traspassar aquell punt ferotge i salvatge de les grans Santuzzas ferides i venjatives.
A l’Himne Pasqual que ha iniciat magníficament, ha quedat desbordada pel cor i a “Voi lo sapete o mamma” li ha mancat traspassar la barrera de la correcció per atrapar-nos, com tampoc ha estat capaç de seduir-me en els duos amb Turiddu i Alfio. Si dic que el repartiment de l’estrena necessitava una Santuzza per ensorrar el teatre, m’entendreu, oi? Si a Cavalleria la Santuzza no t’esborrona, vol dir que la cosa hagués pogut anar molt millor.
Marcello Giordani que amb aquestes funcions del Liceu, fa front per primera vegada a Turiddu i Canio, té una veu lírica, ample, de fàcil i espectacular agut, un bon fraseig i una certa monotonia en la línia de cant, aixeca expectació amb la projecció de les notes agudes, no pas amb la intensitat del cant dramàtic, i ja us vaig dir que en aquestes dues òperes que inicien el verisme, aquesta intensitat emocional donant sentit dramàtic a les frases, és primordial. Com era d’esperar el Turiddu li va molt bé a nivell vocal, malgrat que ell és molt aturat en escena i costa creure’l com un fatxenda. A la siciliana que inicia l’obra ha estat bé, en l’essencial duo amb Santuzza li ha mancat un punt de violència vocal, en el brindis ha quedat poc espectacular. On m’ha agradat més ha estat a l’ària d’acomiadament a la mare, diguem que és no ell està més còmode i on pot extraure els seus millors recursos.
Giordani és un tenor que ha esdevingut de primeríssim nivell perquè és l’únic tenor que ha estat capaç de fer rols que els primers tenors de l’actualitat eviten i sinó mireu aquí. És valent i té volum suficient per cantar als teatres més grans, però escoltant-lo s’enyoren els cantants més limitats, però infinitament més expressius. No em feria res que vingués cada any, a veure si ens entenem, però les seves qualitats artístiques són més limitades que els seus recursos vocals. Tot no es pot tenir, malauradament.
Marco di Felice no és Alfio, i ja està, per què perdre més el temps?. Poca presència vocal i una nul·litat en el registre més baritonal, com ja es habitual en els temps actuals. On són els barítons?
M’ha agradat molt Ginger Costa-Jackson, una Lola de bona presència escènica, com requereix el rol, i millor veu de mezzo, destinada de ben segur a rols més importants.No fa gaire vaig parlar d’ella en la seva prestació com a primera secretària de Nixon in China al MET.
Absolutament impresentable Josephine Barstow. Mamma Lucia hauria de ser una contralt, d’acord no ni han, però al menys una mezzo, però mai una soprano (tan) acabada. En èpoques d’estalvi, no s’acaba d’entendre, a no sé que hagi vingut de franc, i tot i així tindria els meus dubtes, ja que el que ha de imperar per a fer ni que sigui un rol petit, és la qualitat i aquesta senyora, que ens havia agradat molt a la Gloriana i al Kiss me Kate que va gravar l’enyorat McGlinn, ja no en pot oferir gaire.
Recordava la producció de Liliana Cavani pel vídeo que us vaig deixar l’altre dia i m’havia agradat molt. Ara i malgrat que estèticament té moments bellíssims, penso que no s’aguanta. És una producció molt tradicional, amb tots els tòpics del teatre d’òpera de meitat del segle XX. Si pretén ser, com s’ens ven, una mirada neorealista al verisme, la pretensió és absolutament fallida. Mai el neorealisme cauria en un moviment del cor tan previsible i antiquat com el que ens proposa la Cavani. Entrades i sortides d’escena en massa, el cor sempre mirant palplantats al director d’orquestra i quiets. Un matí de Pasqua la plaça del poble no pot quedar deserta i de cop i volta omplir-se, ni la processó surt per la porta, fa dos metres i se’n en torna pel mateix lloc que ha sortit i tampoc durant l’intermezzo s’hauria de fer fosc, per tornar a resplendir un sol de justícia quan el cor d’homes tots junts canten “a casa, a casa” i surten totes les senyores a rebre’ls. Molt malament Cavani, molt. hagués pogut ser una solució que s’hagués fet de nit i el brindis i l’escena final hagués passat de nit, ens haguéssim perdut el bonic efecte de les ombres de Turiddu i Lucia a la pared , però haguéssim guanyat en neorealisme, verisme i credibilitat.
Tant la part musical com l’escènica s’han mogut en el convencionalisme tradicional, però ni l’una ni l’altre han alçat el vol, i aleshores Cavalleria Rusticana esdevé una sarsuela tràgica en un acte
Això, per dolenta que sigui la versió, mai pot succeir amb Pagliacci, ja que l’obra té tot un altre caire, ja sigui musical, com dramàtic. Els personatges són més verídics i les situacions més punyents. De la mateixa manera el tractament melòdic i orquestral, amb passatges clarament de tendència wagneriana, pren una rellevància molt notòria, i quan es veuen una darrera de l’altre es fa molt més evident.
Giordani, amb l’esforç relatiu del Turiddu i amb un rol que el sobrepassa per inadequació vocal, intensitat interpretativa i varietat expressiva, no ha fet un bon Canio. Canta molt bé, ja ho he dit i el fraseig de “Vesti la giubba” ha estat molt sentit, però Canio és molt més, i li ha mancat tot per fer un “No, pagliaccio non so”. Vocalment ha passat per alguna dificultat que semblava anunciar un accident, però ha estat lleu i ho ha salvat amb molta dignitat professional. Jo penso que fera bé en oblidar-se de Canio.
Molt deficient el pròleg de Andrzej Dobber. Com he trobat a faltar al inicialment anunciat Carlos Álvarez.! Problemes tècnics d’emissió, zones estrangulades i curt de legato, tot un desencís inicial que malauradament no s’ha perdut durant tota l’obra.
Adoro Ángeles Blancas, ella m’ha fet viure moments esplèndids, inoblidables, com a Liu, a La voix humaine i a la Russalka, sobretot. Creia que a Nedda ens aclapararia, però no ha estat així. Ni la veu corria, ni el seu so m’ha semblat el mateix que abans. Potser tenia un dia especialment poc adient, aquestes coses poden passar, però ni amb l’ària, ni sobretot en el duo amb Silvio, m’ha comunicat res i això en ella és quelcom impensable. Com que hem coincidit diverses persones fent la mateixa valoració, no crec que hagi estat una percepció equivocada.
Gabriel Bermúdez no em sembla adient, avui per avui, per cantar Silvio i menys al Liceu. Curt d’alè i projecció, veu poc baritonal i sobretot fred.
M’ha agradat més David Alegret fent l’Arlecchino, amb una serenata elegant que tan sols li ha mancat acabar-la amb més decisió. Segur que millorarà.
La producció de Pagliacci, també de Cavani i disponible en el recent apunt dedicat a aquesta òpera, està més treballada que la Cavalleria i el cor ha d’actuar de manera creïble, és clar que com ja he dit, la mateixa òpera propicia aquesta treball més intens, ja que les situacions i els personatges no són tan esquematitzats.
He trobat a faltar que el pròleg es cantés amb el teló baixat i el baríton situat davant la bateria de llums, però vist el mediocre resultat del baríton d’avui, millor així.
La resta, com ja he dit, ben tradicional, malgrat que passi als anys 50 del segle passat. Agradarà a tots aquells que no volen sorpreses, ni noves dramatúrgies i com m’ha dit algú que hi té bastant a veure en l’elecció, entre el Parsifal de Guth i Freischütz de Konwitschny, una tanda de tradicionalisme precisament en aquest tàndem tan tradicional, no li escau gens malament.
El que són les coses, jo m’hagués estimat més un altre cosa, sense anar més lluny la de la Scala, sobretot per Cavalleria, comentada a In Fernem Land, en ocasió de la retransmissió pel cinema. Sent tradicional, era molt interessant i diferent.
Em queda el segon repartiment i penso que passaré del tercer, impossible que els esquers que hi han posat, em facin picar l’ham.
L’èxit, d’un públic molt més entregat que no pas jo, ha estat notable en acabar cadascuna de les dues òperes i no hi han hagut protestes per a ningú, estrany però millor així.
En acabar la funció, he estat invitat al senzill i emotiu acte que s’ha celebrat al Foyer, per commemorar els 50 anys del debut de Jaume Aragall al Liceu (14 de gener de 1961), cantant el Beppe de Pagliacci. L’acte, presidit pel Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i el Conseller de Cultura, així com per la Direcció General i Artística del Liceu, ha servit per inaugurar una exposició fotogràfica de la vida i carrera del gran tenor barceloní, motiu que l’Associació Liceistes de 4at i 5è pis ha aprofitat per fer-li entrega d’una placa commemorativa d’agraïment a tantes nits de glòria.
El tenor Aragall emocionat, ha agraït el reconeixement i l’estima que el Liceu li ha demostrat organitzant aquest acte en un moment de crisi com aquest, després de les paraules del Sr. Marco i abans que el President Mas ens fes un petitíssim “miting”.
Al sortir i amb dues copes de cava, tan sols dues i mentre estava aturat en un semàfor en vermell, un despistat conductor no se’n ha adonat del que tenia que fer i m’ha donat…un ensurt que m’ha obligat a omplir un formulari de l’assegurança, que és la cosa menys motivant que es pot arribar a fer un divendres per la nit.
La meva taxa d’alcoholèmia estava al llindar de lo permissible (per dues copetes de cava!!!) i així hem iniciat un cap de setmana que promet més emocions musicals de les que vaig rebre del verisme neorealista que es cou aquests dies a can Liceu, la cita diumenge també al Liceu per retrobar-nos amb Rolando Villazón.
IN FERNEM LAND 
Vaya…Ojalá mejoren, seguro que sí y que los vea yo en dos semanas(¿qué mejor para contrastar la Semana Santa que estos breves e intensos operones?). A Carlos Álvarez escuché el “Prólogo” en un recital malagueño allá por el 2000 ,más o menos,imponente e impresionante. ¡Saludos cálidos(20 grados ahora mismo), a tod@s l@s “infernemlandaires”!
M'agradaM'agrada
fiuuuu!!!!….Totalment d´acord.
Al Pregeneral, amb els segon cast, sols una cosa em va fer mostrar interés, l´arlecchino.
Coincideix amb l´escena. Tal vegada ens acostumem a les monumentals que en posar-nos un tradicional, ens perdem 😉
De totes formes, és veritat. Ara molta gent, ara ningú…en certs moments, personalment, em faltava vida, tot molt automàtic.
Sobre lo demés……totalment d´acord. Hi han que saben treballar i hi han que no.
Compte amb l´alcohol!!!!!!
Villazon, no saps mai que et pot treure de la borsa!
M'agradaM'agrada
Esperem que els cantants que ens tocaran el proper divendres, millorin les prestacions. Tinc força confiança amb Jose Cura, Luciana D’Intino o Inva Mula, però ja veurem. De moment ens veiem diumenge!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el que dius.
Digne però sense arribar a tocar les emocions.
Un apunt final: potser és que la Cavalleria arrossega un altre públic, però la quantitat de sorolls i estosecs va ser de jutjat de guàrdia com no havia sentit mai.
Visca la primavera!
M'agradaM'agrada
Ya presumía que con Callegari y como bien dice Joaquim maestro “rutinario”, podrían haber problemas.
Ya en la dirección de sus últimas AIDA estuvo decepcionante y con problemas con alguno de los cantantes.
Espero que las funciones mejoren ( sigo insistiendo que trato de evitar los estrenos, por estos presumibles desajustes orquestales que por cierto, casi nunca suceden con las direcciones de Boder) y me imagino que la gran triunfadora de esta dupla CAV/PAG. , será como recientemente en alla Scala, la mezzo D’Intino, una de las mejores Santuzza que existen en la actualidad
M'agradaM'agrada
Doncs dimecres jo vaig anar amb els meus alumnes de batxillerat a veure l’assaig general. Cantaven Cura, D’Into i Mula. Jo no sé si van cantar a mig gas perquè era un assaig (el teatre estava pleníssim) o que realment cantaran així de malament. Especialment Cura va cantar sense cap mena d’emoció (fins i tot els nanos ho van notar). Em va agradar força Inva Mula. La posada en escena, avorridíssima (especialment a la Cavalleria). És una pena no poder-se emocionar amb òperes com aquestes…
Salutacions!
M'agradaM'agrada
És curiós, veient “Cavaleria rusticana” (per primera vegada a la vida) jo també vaig pensar en una sarsuela. I què bé que funciona teatralment “Pagliacci”!
Vaig observar que en el recital de Villazón també s’interpretarà l’Intermezzo de Cavaleria. Serà per amortitzar els assajos.
M'agradaM'agrada
La mayoría de las zarzuelas grandes (de Chapí, Barbieri, etc…) son mejores musicalmene que “Cavalleria Rusticana”. Si “Jugar con fuego” o “La bruja”, por ejemplo, fueran italianas ya estarían constantemente en el repertorio de todos los teatros de ópera de todo el mundo. Ambas contienen menos parte hablada que “Der Freischutz”, “Die Zauberflöte” o “Fidelio” y no es que yo pretenda compararlas con estas obras maestras de la Opera, sino por el hecho de tener números cantados alternando con partes recitadas.
“Cavalleria rusticana” es una ópera muy visceral y como tal se ha de interpretar. Si los cantantes no poseen ese empuje dramático es inútil programarla, su música suena banal. Por otra parte si la dirección musical no sigue tampoco esa línea ya no hay nada que hacer; no todo consiste en elevar el volumen orquestal sino en saber matizar todos los momentos como Muti , por poner un gran ejemplo, sabe hacerlo. El intermedio fue una ocasión pérdida.
El coro cantó demasiado en forte y los solistas estuvieron algunos mal y otros regular. A mí gustarme sólo me gustó la Lola de Ginger Costa-Jackson.
“Pagliacci” que es una obra más densa y mejor estructurada tampoco acabó de convencerme en esta función. De los cantantes solo me gustó el Beppe de David Alegret y eso es muy poco.
Marcello Giordani es un tenor de agudos, a la antigua usanza italiana, pero nada más. Es un actor menos que discreto y un intérprete poco comunicativo, con total carencia de graves, tan necesarios en estas dos óperas, pero sobretodo en “Pagliacci”. Pero como a la ópera se va -por lo visto- a escuchar sólo agudos, de ahí el éxito inexplicable de público de la función de ayer. Ya nos conformamos con muy poco, cada vez con menos y hacemos éxitos de todo.
Ha sido una función más y fácilmente olvidable. Veremos las que nos quedan…
M'agradaM'agrada
Compte quan agafis el cotxe! que t’estimem molt Joaquim i no volem que et passi res!
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar a l’assaig del dia 30 amb el segon repartiment, del qual només comentaré que em va agradar molt l’Inva Mula. Em meravella com et pots fixar en tantes coses a la vegada. Jo tinc molt poca capacitat de concentració i si estic pendent dels cantants ja no puc fer-ho de l’orquesta. Com pots veure, en qüestió d’òpera sóc bastant limitada. Tanmateix a vegades penso que en gaudeixo més jo que vosaltres que sou tan exigents.
Pel que fa a les escenografies (no em refereixo a la direcció artística) jo les prefereixo mil vegades a la majoria d’aquestes modernes am les quals ens casatiguen. En aquest tema no m’agraden les sorpreses. Que dediquin tots els seus esforços a les òperes contemporànies. A les altres que les deixin en pau!!!.
M'agradaM'agrada
Ahir hagués preferit la gosadía d’un Bieito al conformisme de la Cavani, perquè en aquestes obres, molt millor que la passió sobri, que no que falti. Els emotius intermezzos van passar sense sentir el que s’ha de sentir i en general l’orquestra va sonar ramplona sota una direcció que de gestos molts i d’eficacia poca.
Pel que fa als cantants pot haver-hi diversitat d’opinions amb en Giordani, la Blancas, la Komlosi i la Costa-Jackson, ho accepto. Potser jo no sóc tant critic com moltes opinions que s’han escrit i en tot cas espero tenir més sort amb el repartiment que em toca. Però el que m’agradaria saber és d’on han tret aquest Alfio i aquest Tonio. No es creible aquest Alfio! I d’altre banda, és que la direcció artística del Liceu creu que Pagliacci es només “Vesti la giubba”? És que no sap que Tonio fa tambè de “Prologo”? És no sap que el monòleg del “Prologo” es fonamental per entendre el que passarà i que el que explica i canta el “Prologo” es l’esencia mateixa del verisme? I què desangelada l’escenografia per a aquest monòleg! Si no és sap que fer se li dona un bon focus i santespasques! I quedarà sempre bé! Per a mi no hi ha bon “Pagliacci” si no hi ha bon “Prologo”, com no hi ha bona “Tosca” si no hi ha bon Scarpia, como no hi ha bon “Otello” si no hi ha bon Iago.
M'agradaM'agrada
si a l’assaig li treus la D’Intino es per denunciar, però era un assaig i no diré res de Cura o la decepció de Mula, una veu, una més, feta malbé abans d’hora
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Sobretot tinguèu compte i no prenguèu mal!
Encara no he aclarit quin repartiment em toca el dia 14. Lamento la decepció rebuda.
Quant a David Alegret, esti contenta del seu èxit. Un dia el vaig escoltar a la ràdio i va dir que treballava a l’òpera de Vienna fent de “cover”, especialment del tenor Flòrez. Ai´xò em va fer pensar que debia ser un bon intèrpret. A través d’un parell de yutubs vaig constatar un cant que mereix atenció.
Preparats pel recital Villazón. Falten poques hores!
M'agradaM'agrada
Joaquim, m’ha agradat la teva crònica perquè sense tenir arguments tant sòlids com els teus vaig anar cap a casa amb la sensació que no m’enterava de res… molts aplaudiments interrompent l’obra sense entendre ben bé perquè… En aquell moment vaig atribuir-ho a una setmana de feina molt dura que m’havien insensibilitzat per complert. Jo que no en sé tant d’òpera com vosaltres, que domineu més el terreny, em moc molt per sensacions, per intuició o per la percepció de les emocions del moment i res del que vaig veure ni escoltar em va emocionar. Després de llegir la teva valoració entenc perfectament què vaig sentir i que no només era “cosa meva” i del meu estat emocional del moment.
Com sempre mil gràcies per les teves paraules!!!
M'agradaM'agrada
Leonora hay cosa imposibles de mejorar, otras quizás si, y lo deseo ya que desear salir del teatro flotando por las sensaciones vividas, aunque sean tan trágicas y sanguinarias como las de este programa doble universal, es lo que más deseamos. Espero que así sea. Ya nos lo comentarás.
Bernardo, ja que cal que els responsables del teatre invitin a directors que sàpiguen treballar, sobretot si no és la primera vegada que venen i demostren irregularitats d’aquesta mena. Fa uns anys deien per la TV, la feina mal feta no té futur.
El mateix podríem dir dels cantants, però aquests, ben dirigits, fins i tot poden arribar a semblar correctes. Ja directors que amb un treball acurat, han arribat a fer miracles.
Ai Josep, la confiança!, esperarem.
Compte és cert, la quantitat d’estossecs molestos, emesos sense cap contemplació, ni respecte, van ser constants. A mi em donen ganes de fotre un renec sorollós, però el seny que no tenen ells, em mata.
Alex i no creus que el problema sigui precisament que la D’Intino sigui una de les millors Santuzza dels nostres dies?. És una cantant bona, però no ni ha prou amb això.Cal repassar uns quants anys enrere i fàcilment te’n adonaràs que teníem moltes D’intino i unes quantes de incommensurables.
ORDET com diu Damià, un assaig tot i que dona una pauta de com aniran les coses, no és del tot valorable, tot i que si coincideix amb el primer dia i eren altres cantants….
Colbran, jo com l’Allau i t’ho vaig comentar, em va semblar que aquesta representació de Cavalleria, em semblava una sarsuela. Entenc el que dius, però serà per l’ambientació tan provinciana i rural, pel vestuari, per la processó, pel moviment del cor, tot tant a l’antiga i perquè no, per la pròpia música tan directe i melòdica, amb un cor com “a casa, a casa amichi” o una ària com la d’ALfio, em venen al cap La Rosa del Azafran, El Cantar del Arriero o los Gavilanes, per posar tres exemples a l’atzar, lluny de les obres mestres que tu anomenes, molt més properes al millor de l’òpera italiana.
nati SI VA SER L’ALTRE!, jo estava aturat respectant un vermell escandalós!!!!. Gràcies maca.
Anna tot bé rodat, i també et diré, que la primera funció la vaig veure en una butaca sense visió i amb TV, que et permet veure detalls que a vegades costa veure en la globalitat i en perds d’altres. El so arriba magníficament i les veus, si tenen la projecció adequada igualment. Llàstima que la crisi ha restringit aquesta opció a les nits d’estrena i la resta de dies, la càmera quedi fixe, aleshores més val apagar la TV i concentrar-se amb el que s’escolta, malgrat que a vegades sigui deficient.
Josep Olivé, com bé dius, si manca l’essència tot trontolla, i per a mi, en aquestes representacions i manca la visceralitat que aquestes dues obres mestres porten associades des de la seva estrena. Això a mitges tintes no s’aguanta per enlloc. O t’emociones fins el moll de l’os o no hi ha res a fer i em temo que malgrat cantants puntuals, cap galvanitzant per aixecar una representació, això no es produirà.
Damià no em van dir això de Mula altres persones que hi van assistir, però com ja he dit, haurem d’esperar.
Olympia potser el problema és que vaig anar massa en compte i no em vaig saltar el semàfor en vermell?. Jo ja procuro però si l’altre va despistat, com va reconèixer a la mateixa Urbana, poca capacitat de reacció em deixa.
Tinc els dits creuats i anhelo que Villazón torni a fer renéixer aquell entusiasme que tan sols ell és capaç de generar amb el seu cant generós, expanssiu i sobretot emocionant.
eVa, és que vosaltres hi enteneu igual que jo, ja que les emocions no s’aprenen, es viuen.
Moltes gràcies amics.
M'agradaM'agrada
Disfrutar de y con la función, las dos obras son terribles y viscerales, es cierto…¡Ojalá que sí! Y si no, pues así lo diré también…¡Saludos infernems!
M'agradaM'agrada
Bàsicament d’acord amb la crònca del Joquim, però amb sues discrepàncies:
La primera és respecte les postes en escena, que certament són tradicionals, però crec que funcionen prou bé. Em va agradar especialment la de Plagiacci, amb uns moviments de quantitat de gent a a escena que funcionaven bé. Es crea l’ambient sòrdid que cal en algunes escenes, gràcies a la roulette destartalada, i l’atmosfera de desempar necessària en la part central. El darrer acte, amb la representació, també trobo que està molt ben buscat i l’actuació del “públic” a escena dóna bé la idea de incredulitat del que succeix a la “metaescena”.
Per altra banda també sóc un enamorat de l’Àngels Blancas, per això potser vaig disfrutar la seva interpretació més del que assenyala en Joaquim. Potser no va estar al nivell d’altres cops, però és el millor de totes dues òperes, per descomtat. Llàstima que la recompensa en aplaudiments al final no ho reflexés, es va aplaudir a tothom igual -massa a la majoria-. O potser és que a mi l’Àngeles em va agradar més a que la resta de l’audiència, però crec que es va mereixer uns aplaudiments diferencials respecta la resta de repartiment
M'agradaM'agrada
Fes el favor de vigilar quàn vagis pel carrer.Aquest mòn està plè de sonats
M'agradaM'agrada
Kàtia vols dir que no en fas un gra massa? 😉 😉 😉
M'agradaM'agrada
Conscient que aquest post és anacrònic i que no serà llegit, vull fer un parell d’observacions:
Ahir vaig poder anar a la funció (un cunyat encara em fa “la ola” per deixar-li el meu seient al Barça) i, de tot el comentat per vosaltres, em sento força trist i acomplexat. La funció em agradar. Simple, d’acord, però per 25 € no cal més.
El director trobo que va llegir correctament el llibre. Deu ser que no me la sé de memòria, però el ritme narratiu éra l’adhient.
Dels cantants no en parlo ja que éra la 3a alineació i van cumplir.
En quant a la vessant visual, una curiositat: la “Cavalleria” transcórra a l’espai de la població i la direcció escènica fa moure tot hom com si d’un interior es tractés, mentre que amb “Pagliacci” éra talment a l’inrevès.
Millor aconseguida en tot la segona.
M'agradaM'agrada
Pianista, les representacions estan plenament vigents, o sigui que d’anacronisme cap ni un.
Tampoc estic tan segur que aquesta 3ª alineació sibui de nivell molt inferior a les altres dues. Jo vaig hac¡ver d’escollir entre aquesta funció que comentes i el Cor de la Capella de Sant Petersburg que comento (entusiasmat) avui. Vaig fer bé de fer cas a Elvira.
Jo encara haig de veure el segon cast (D’Intino-Cura-Mula) i ja comentarem si de cas, les barrabassades que es puguin cometre o l’encert, pel que fa a aquesta “tercera via”, si ningú amb diu el contrari, em sembla que me la saltaré.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Bon dia!
Vaig estar dijous a la nit, tocava primer repartiment, del que ja has parlat, tot i que el Silvio de Pagliacci el va cantar Jean-Luc Ballestra. Les sensacions que em vaig endur –tenint en compte que els meus coneixements musicals son minsos però a partir de tot el que has explicat i m’heu aportat entre tots– son aquestes:
Em va agradar molt més la Cavalleria que Pagliacci a nivell musical, la primera és més encisadora, l’acció i la música t’arrosseguen inexorablement i t’encongeixen el cor sense donar-te un respir ni tan sols en l’Intermezzo (que vaig trobar un dels més bells fragments que he sentit fins ara). Pagliacci però la trobo genial en la seva brutalitat, els personatges estan més ben definits, son més complerts i el drama és present des de la primera nota. Les vaig gaudir totes dues.
A Cavalleria l’escenografia era molt bonica, però vaig tenir la mala sort d’estar al lateral esquerra, en una butaca sense vídeo i massa a prop de l’escenari, i com gairebé tota l’acció es desenvolupava a aquesta banda… doncs em vaig perdre molt – no ho haurien de tenir en compte això, els escenògrafs???-. La Komlosi em va agradar, una veu amb força però una interpretació lluny de ser memorable. Estic d’acord amb tu que la Santuzza t’ha d’esborronar, ha d’omplir ella sola l’escenari amb la seva presència i la seva veu, sent el personatge que arrossega cap a la desgràcia tots els altres. La Mamma Lucia espantosa, quina mena de veu és aquesta? La Costa-Jackson no la vaig poder apreciar, tant breu el seu paper! Alfio i Turiddu potser son els que més em van agradar de timbre, però em sonaven massa forçats, pot ser? Possiblement no els vaig saber apreciar massa. En conjunt les veus no em van deixar la sensació de presenciar un magnífic repartiment, ni a nivell vocal ni interpretatiu.
Els decorats eren bonics, però el conjunt de l’escenografia em va semblar pobre, estic d’acord també amb el que comentàveu sobre els sobtats moviments dels personatges i del cor: ara entro, ara surto, ara tots, ara dues ànimes en pena… vaig pensar que amb una trama i una música tant intenses, i amb la quantitat d’integrants del cor, li podien haver tret molt més suc a l’escenari.
A Pagliacci les veus i els personatges em van agradar molt més, curiosament se’m va fer molt més curta que l’altra. Jo també esperava expectant veure el Pròleg davant el teló del Liceu!! Les veus aquí sí que em van agradar, i la interpretació teatral també: els personatges trobo que en aquesta òpera estan més ben construïts que a Cavalleria, s’aprecia millor la profunditat de les seves ànimes, els drames que acompanyen a cadascun d’ells en el seu errar miserable pel món enfilats a una caravana que els porta al seu destí inexorable.
I en aquest cas la direcció escènica em va semblar molt, molt bona i més respectuosa amb l’esperit verista de l’òpera que a l’altra. Més coherent en el conjunt.
El duo Nedda/Silvio és amb diferència el que més em va agradar: l’Ángeles va saber transmetre el drama i l’ànsia de felicitat de la Nedda, aquest amor desesperat que ella persegueix per alliberar-se com un ocellet de la gàbia de pallassos on viu atrapada. Giordani fent de Canio crec que va estar bé, és cert que la seva interpretació de “Pagliaccio..” és més intimista que no pas la que ens mostraves de Del Mònaco, i certament m’agrada més aquest tractament, però entenc que no en faci una interpretació memorable, vaig trobar que li falta força suficient per transmetre el seu drama.
De l’orquestra no puc dir massa perquè no tinc prou coneixements, em va sonar bé, normal.
Tot i això, m’agrada tant l’òpera que vaig gaudir intensament de la nit. Ara toca buscar un bon enregistrament per comprar i anar aprofundint en el seu coneixement.
A veure què tal avui el MET! Esperem que la retransmissió no sigui tant accidentada com a la Lucia!
M'agradaM'agrada
Ahir (diumenge, 10) vaig assistir a la representació de Cavalleria rusticana i Pagliacci, torn F.
Estic pràcticament totalment d’acord amb aquest post de Joaquim, inclòs amb lo del pròleg a teló tancat, perquè un segon teló?
Una petita diferència: a mi en va semblar bastant bé el Alfio de Marco di Felice. El tenor Marcello Giordani va anar de més a menys, bastant bé a Cavalleria fins a molt pobre el segon acte de Paggliacci.
Lo de la mamma Lucia molt, molt penós. El problema es que avui en dia, al Liceu ho aplaudeixen tot per igual.
Avui hi torno, torn A, amb l’altre primer repartiment..
Felicitats, novament, per aquest magnífic blog.
M'agradaM'agrada
Després de llegir-vos, estic totalment convençut que la percepció que poguem tenir d’una obra d’art, en qualsevol de les seves formes, no només depèn de la seva qualitat artística, sinó, i sobretot, de la sensibilitat del que l’escolta o l’observa, i del moment anímic en que es troba… Jo devia tenir un dia especialment sensible el dimecres dia 6, però amb el tercer repartiment, amb la mateixa escenografia i direcció musical, i els mateixos cors que heu vist tots, vaig sortir satisfet. No parlaria d’una nit memorable, però si que vaig tenir moments d’emoció, si que em van colpir els cors (ho sento però jo sóc dels que vol potència i força, quan convé, és clar!) i si que em va agradar l’escenografia de totes dues òperes. Em sorprèn que siguin tant criticades, perquè quan algú trenca amb la tradició també és criticat.
Bé, segurament em falten arguments “objectius” per defensar la meva percepció, però em sembla que no calen. N’hi ha prou amb que us digui que la majoria de cantants em van semblar que complien més que correctament el seu paper i que van aconseguir fer-me arribar tota la emoció que traspuen ambdues obres. Després de llegir-te, Joaquim, i a la majoria dels que, com jo, et segueixen, penso que sí, que tenia un dia sensible, potser no haver pogut anar al camp del Barça em va afectar l’ànim i em va fer més vulnerable. Quina sort, oi?
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el que vostè indica. Vàrem estar el mateix dia i la meva percepció és la mateixa.
Ah!, una darrera cosa: vaig agraïr sobremanera el què, a una òpera “verista” hi hagués una escenificació “verista”. Ni que sigui per variar.
M'agradaM'agrada
Gràcies Antoni, potser hauria d’anar a veure aquest tercer repartiment, ara bé, els meus retrets escènics són més pel moviment escènic de la Cavalleria, que no pas per l’escenografia. Bellugar el cor de la manera que ho fa Liliana Cavani, no és verista, això t’ho asseguro. A Pagliacci, tot és molt més versemblant.
M'agradaM'agrada
Sí, d’acord, les entrades i sortides dels cors en la Cavalleria són forçats, tal com tu dius. Segur que es podia resoldre millor, tot i la quantitat de gent que s’ha de moure. Jo crec que, com ja va passar a Falsttaf, l’escenari queda excessivament empetitit, i si en aquell cas no afectava el moviments dels personatges, que eren pocs, en aquest els limita i els obliga a estar gairebé amuntegats, o com a mínim és la impressió que fa, que no hi caben.
I pel que fa a les interpretacions insisteixo en que em costa fer una valoració objectiva, que vagi més enllà del “m’ha agradat” . A base de llegir crítiques i opinions, les teves també, és clar, i d’escoltar molta música, suposo que algun dia seré capaç de fer-ho. De moment, compartim la immensa sort de gaudir del plaer que la música ens proporciona.
Moltes gràcies, Joaquim.
M'agradaM'agrada
No puedo opinar porque no estuve ( estaré el jueves), ¿ pero alguien puede confirmar si realmente el pasado viernes hubo abucheos más que audibles para Gagnidze tras un mal prólogo de PAGLIACCI y para Cura que mostró su vertiente de mínima profesionalidad ?
M'agradaM'agrada
Sí Álex, el viernes hubo un intento de abucheo para Gagnidze al acabar el prólogo y claro abucheos para él, para Cura (mezclados con entusiastas aplausos) y para Callegari (también en competencia con claros bravos) al terminar Pagliacci. Hay que decir que en todos los casos los bravos ganaron por goleada y que no creo que los afectados ni siquiera llegaran a enterarse. Así pues, todos se fueron muy contentos…
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » un pròleg, dues òperes i tres actes
Aunque he escrito mis impresiones chez moi, por sumar opiniones y repartos en la casa madre: Turno A con doble Cura que no me gustó y D’Intino y la orquesta muy bien. Horrible, solo una, y el resto entre aprobado y notable alto. Si Cura hubiese cantado bien, seguro que habría salido muy contento (yo)
M'agradaM'agrada
Vaig anar ahir dilluns al Liceu i la decepció va ser molt gran. Estic d’acord amb el que llegeixo a aquest blog: és molt important l’estat d’ànim, el dia que tens, moltes coses … però la veritat que per a mi va ser decebedor.
Escenografia … allò que hi havia a Pagliacci era escenografia? Aquella taula i aquell sillonet ballant per l’escenari eren ridículs; l’expectació provocada per l’arribada del circ es veu compensada per l’entrada d’un vehicle lamentable; allò era un circ?
No em va agradar gens José Cura a qui en molts moments no el vaig sentir; ni Inva Mula que després va millorar però la seva escena amb Tonio va ser de crits desenfrenats. Va estar molt correcta la Luciana d’Intimo. No em varen agradar ni l’Alfio, ni l’Arlequi, ni el Pepe, ni el Sílvio … vaja … el que dic, una decepció; al menys per a mi, i respectant a la gent que va cridar fins i tot alguns bravos … barrejats amb crits de salutació a algun cantant del cor … la que faltava!
En fi, després d’uns Parsifal extraordinaris, ens ha tocat aquesta raresa; confiem en que la temporada torni al nivell que requereix el Liceu.
M'agradaM'agrada
Sobre el reparto de “Cavalleria”con Komlosi,Giordani,De Felice el sábado 17 (prácticamente vacío el Liceu, poderoso el fútbol es): me encantó ver una plaza de pueblo aunque desde mi localidad poco más observaba y es lo que comentaré. Ese día estaban todos en vena: la Komlosi conmovió (quizá el “Ineggiamo” podía haberlo matizado más)pero se peleó bravamente con Giordani y este con ella (la zona media queda algo desguarnecida) y su “Voi lo sapete o Mamma”, entristecía; de alto voltaje su duo con Di Felice y el crescendo continuó con el “Canto al vino”(estupendo el rechazo de Di Felice, cómo lo marcó), el “Addio alla mamma” al grito final. Me encantó (menos Barstow, en fin).
Cambié de sitio para “Pagliacci”. Siempre lo digo, esta me parece perfecta pero me sobrecoge más “Cavalleria”. Bueno, pues los creí, me fueron verosímiles. A Giordani le cuesta más Canio, pero lo dio todo y su voz en la zona aguda es tonante; desde”Recitar” al” Ridi Pagliaccio!”recreó de tal manera la tortuosa existencia de Canio que me emocioné y su “No, Pagliaccio non son”ya antológico, impresionante; buena actriz la Blancas y me entristeció (en Málaga fue una Manon perfecta por su voz hace mucho ya)comprobar su estado vocal; Vitelli cantó el “Prólogo”, fraseando con gusto aunque algo falto de volumen y bello el personaje de Alegret. Mejor(porque la vi)la puesta de “Pagliacci”, un pueblo al que llegan los cómicos a distraerlos. Lo que no me gustó tanto (aplicable al día siguiente) fueron los tempi marcados por Callegari; aunque, al menos, la orquesta sonó correcta.
¡Saludos!
M'agradaM'agrada