Palau de la Música Catalana, dijous 14 de maig de 2025. Salutación final de la interpretació de Tamerlano de Handel, a càrrec de la Friburger Barockorchester sota la direcció de René Jacobs i uns solistes discrets. Foto IFL

Crec que no m’equivocaria gaire si dic que el Tamerlano de Handel hagués passat més desapercebut pel gran públic operístic si Plácido Domingo en la seva darrera època de tenor i abans d’endinsar-se de ple en la seva faceta baritonal, no hagués estudiat el rol de Bajazet i l’hagués passejat pels grans teatres amb l’habitual èxit, tot i que el seu estil genuïnament barroc fos aproximat. La temporada  2010/2011 del Gran Teatre del Liceu va ser testimoni d’aquella gosadia i l’èxit va ser memorable en les dues úniques representacions en versió de concert. Juntament amb el tenor madrileny van enlluernar Bejun Mehta, Max Emanuel Cencic, Sara Fox, Anne Sofie von Otter (aquesta no va enlluernar gaire) i Vito Priante, Podeu llegir l’apunt AQUÍ.

Aquella va ser la meva única experiència amb aquest òpera, fins ahir que vaig assistir al Palau per escoltar la versió que ens va oferir René Jacobs al davant de Freiburger Barockorchester i un grup de solistes pulcres, però gens rellevants, la veritat.

Crec sincerament que la millor ària d’aquesta òpera no li fa la més petita ombra a qualsevol de les grans àries de Giulio Cesare, Alcina, Ariodante o Rinaldo, per citar les més lluïdes obres mestres del compositor, Tamerlano és una òpera llarga (més de tres hores), farcida de bones intencions, però mai inspirada ni molt menys genial, té moments bonics si els cantants, amb presencia, personalitat i talent, els evidencien, però si els cantats són d’anar fent, com ha estat el cas, l’obra i malgrat la mestrívola expertesa del director belga, no passa de ser una agradable monotonia d’excessiva durada.

Jacobs, que ja no té aquell vigor d’anys enrere, quan agitava l’orquestra amb un tsunami de jovialitat entusiasta, dirigeix amb cura de l’estil, no cal dir-ho i bellesa de so de la sempre magnífica Freiburger i del seus solistes, una versió massa “tranquil·la” d’una òpera que necessita, precisament per no ser excelsa, d’una teatralitat que malgrat la mínima acció escènica vista sobre l’hemicicle del Palau, amb un vestuari desconcertant, crec que no va tenir. Insisteixo que amb veus i intèrprets de categoria superior, segurament el resultat hauria estat tot un altre, però a mi sem va fer feixuga a la segona part, la més curta, però la que potser tenia les dues àries més reeixides de la partitura.

El contratenor francès Paul-Antoine Bénos-Djian que va cantar el rol de Trasimede a La Merope de Terradellas escoltada el passat 20 de febrer al Liceu, ha estat Tamerlano i per a mi ha estat el millor de l’equip vocal. No enlluerna com ho va fer Mehta al Liceu, però la veu és més bonica i més acontraltada, domina molt bé les coloratures i manté sempre un mateix color vocal, cosa que li atorga una coherència dramàtica valuosa. La seva interpretació de “A dispetto d’un volto ingrato” al tercer acte, li ha valgut l’ovació més sincera i entusiasta de tota la nit.

Thomas Walker és un tenor que ja havíem vist al Palau, quan Jacobs va dirigir una memorable versió de Le Nozze di Figaro, on ell va interpretar el Basilio. Ara ha estat el Bajazet (el rol que al Liceu va cantar Domingo). La veu és lletja i l’emissió és engolada, tot plegat fa que un rol com aquest esdevingui, quan no ho ha de ser, desagradable. El seu comiat a la filla, la cavatina “Figlia mia, non pianger, no” no ha emocionat gens, perquè l’intent de cantar piano ha estat simplement cantar amb volum poc audible, fet que segurament va provocar que malgrat que l’orquestra va acompanyar en pianíssim, no projectes prou per escoltar-lo gaire més enllà de la primera fila que és on m’asseia jo. Poca categoria pel rol encomanat.

Katharina Ruckgaber cantava el rol d’Asteria. Correcta, però el rol necessita més presència, més personalitat, més seducció, Una Barbarina esdevinguda primera soprano mai pot resultar satisfactori.

El contratenor Alexander Chance interpretava el rol d’Andromico. Ell, juntament amb Bénois-Djian van ser el millor de l’aspecte vocal de la vetllada. La veu no és tan bonica ni càlida com la del seu col·lega francès, ni tampoc té la mateixa projecció, però canta amb gust i el seu cant denota sensibilitat expressiva, li manca aquell punt que el faci traspassar el llindar de la correcció per enlluernar, que és el que havien i han de fer els cantants en aquest repertori.

La “contralt” Helena Rasker es va fer càrrec del rol d’Irene. La veu té tonalitats acontraltades, és cert, però es queda en això. Les coloratures em van semblar una mica empastifades, però potser és de tot l’equip, la que va donar més intenció i relleu incisiu i dramàtic tant en els recitatius com a les àries. Li va mancar distinció per imposar-se en un rol on ha d’imposar i si hagués tingut la personalitat vocal adequada (tampoc la va tenir l’excelsa von Otter al Liceu, on en prou feines la vàrem intuir) hauria triomfat.

Matthias Einckhler enfront del rol de Leone, amb una única ària, va lluir estil i una veu que sense ser de baix, va mostrar categoria per assolir altres rols.

El públic del barroc segurament va gaudir molt, o més que jo si més no, tot i que els intents d’aplaudir després de les àries va resultar quasi sempre, fallit i és que no n’hi havia per entusiasmar-se, aquesta és la realitat; ara bé, al final de la primera part i sobretot al final de l’òpera hi va haver molts més aplaudiments del que jo crec que mereixia la vetllada, així i tot tampoc eren d’aquells aplaudiments que fan de manera espontània i natural, una vetllada memorable, però el pes i la personalitat de Jacobs van primer per sobre la resta.