IN FERNEM LAND

LICEU: TAMERLANO


Algú podia pensar a finals de maig del 2008 que el Siegmund de Die Walküre fos el darrer rol que Plácido Domingo cantés al Liceu, però coneixent al tenor madrileny, jo ahir després d’haver-li vist el Bajazet de l’òpera Tamerlano i malgrat saber l’edat més que respectable que ja té i tot i aquella agenollada amb picada de la palma de la ma al terra del escenari del Liceu que ens va fer al final davant l’allau d’eufòria desbocada, que hom podia interpretar com un acomiadament, no m’atreveixo a dir que aquest Tamerlano sigui la darrera òpera que interpreti.

Jo no he vist mai un cantant amb aquest carisma, aquesta força, aquesta resistència, aquestes ganes d’agradar, de comunicar i d’emportar-se d’una revolada tots els mals auguris, totes les reticències i tots els prejudicis, per acabar fent un èxit personal inqüestionable i emocionant, més fruit d’aquest carisma abassegador que d’un veritable èxit musical o vocal de la seva prestació, però en això Domingo ja fa molts anys que ens té acostumats i rendits.

Pocs rols ja composats pot incorporar al seu vastíssim catàleg, segurament n’estrenarà més d’un fet adhoc i ell encara trobarà alguna raresa que li permeti cantar amb aquesta prodigiós registre central que encara enamora. Quina veu!, quin volum, i quina calidesa en el fraseig i quanta saviesa escènica i musical, però Handel no s’adapta gens bé a les seves característiques i aixi us ho haig de dir.

Quan escoltàvem aquells recitatius tan ben dits, tan directes i tan clars, haguéssim pogut dir perfectament que era un recitatiu verdià o fins i tot verista. Tampoc la impostació vocal em va semblar la més idònia per el cant barroc i tampoc l’èmfasi en les frases que l’allunya d’un estil perfectament definit i estudiat i que acabava grinyolant amb la resta de companys de l’excel·lent cast, aquests si, perfectament quadrats en l’àmbit musical que els corresponia. Tampoc us parlaré de les coloratures aproximatives i grollerament executades o dels aguts en forte i sobtats per rematar les frases musicals més heroiques, car això entrava dins lo previsible i ell pot amb tot això i encara una mica més i obté un gran i merescut èxit. Per qui és i com és, en definitiva, quelcom que va més enllà de la poca o nul·la adequació a un repertori que per a mi, li és absolutament aliè.

Domingo triomfa perquè és un fuori clase, un cantant excepcional i un artista irrepetible i és impossible extraure’s de tot això per limitar-nos a dir el que diríem de qualsevol altre cantant i quan tinguem o tinguin la suficient perspectiva històrica del personatge, tot serà molt més clar.

Veient i escoltant a Domingo en directa cantant el comiat a la filla del tercer acte, te’n oblides de les barrabassades que hem escoltat en les àries més enèrgiques i lluïdes. Un triomf més  i van….

De fet ja em perdonarà el fabulós Bejun Mehta, veritable triomfador de la nit per merits exclusivament musicals i vocals. Èxit grandiós pel que ens va fer gaudir amb el seu virtuosisme, la seva tècnica i la seva gran sensibilitat musical i interpretativa. Amb ell em corresponia començar l’apunt, car interpretava el rol protagonista que dóna nom a l’òpera, però un cop més el fenomen s’imposa. Estic segur que Mehta i vosaltres ja m’ho heu perdonat.

Mehta no té una veu bonica, no acarona, ni té un timbre especialment seductor en la zona aguda, on la veu perd entitat en quedar molts cops desprotegida d’harmònics per esdevenir quasi blanca, però ell ho supleix amb un domini vertiginós, bartolià podríem dir, de la veu i la tècnica per fer coses de pur esclat de pirotècnia vocale, quelcom tan idoni i apropiat en aquest repertori on les àries da capo estaven exclusivament destinades a aquesta finalitat, és per tant en les vertiginoses coloratures, en els trinats o en els salts d’octava o ell és llueix, ja que les àries del personatge de Tamerlano no són precisament les més maques, però ell les fa les més recordades. Des de l’ària d’entrada s’ha posat al públic a la butxaca i en sortir a rebre els aplaudiments al final de la representació, el Liceu s’ha desbocat i s’ha rendit justament als seus peus, esdevenint un ferm candidat al millor cantant de la temporada. Espectacular!

El cas de Max Emanuel Cencic que cantava preciós rol d’Andronico, és per decisió del propi Handel qui atorga als personatges d’aquesta òpera un caràcter vocal ben definit per a cadascun d’ells, el contrari de Mehta, ja que el seu cant és molt més legato i les seves àries no són tan tècnicament endimoniades. Va demostrar tenir molta classe i ser molt elegant en el fraseig (no tant en el vestir) i especialment sensible. El color i el timbre són més arrodonits que els de Mehta, però a mi no em va acabar de convèncer del tot, ja que peca de masses artificis i sofisticació sonora i això fa que el seu cant sigui menys directa , espontani i fins i tot arriscat. Tot i així, justifica amb escreix la fama de la que venia precedit.

Sarah Fox (Asteria) va començar una mica freda i estrident en les notes sobreagudes. En el seu cant li mancava delicadesa, però de mica en mica va anar agafant confiança, fins arribar al punt àlgid de la seva actuació al final del segon acte, amb l’esplèndida ària “Cor di padre e cor d’amante” cantada magníficament i obtenint el reconeixement unànime del teatre.

M’ho temia, però tot i així em va decebre bastant Anne Sofie von Otter en el seu debut liceista. Veu petita, projecció escassa, mancada d’alè musical i interpretatiu, amb canvis de color constants en els registres i una manca de personalitat artística de relleu, que hom pensa que els cantants que han fet una grandiosa carrera, com ella, no ha de perdre mai. Certament té molt gust cantant, però tan sols amb això  i tenint en compte el gran talent que hi havia a sobre del escenari del Liceu, no ni va haver prou. La menys aplaudida

Molt bé Vito Priante en la seva curta intervenció, però que ha aprofitat en l’única ària que Handel li dona, per demostrar que ell també podia tenir els seus cinc minuts de glòria.

Molt i molt bé l’orquestra reduïda i amb reforços de instruments barrocs, del Gran Teatre del Liceu i si em deixeu ser una mica dolent, diria que no podia ser d’altre manera si tan sols amb uns quants representants de les cordes i les fustes (les dues seccions més en forma) era més fàcil, però no, és més que això.

El director anglès William Lacey va cuidar la sonoritat, però també els acompanyaments, sense deixar que la llarga durada (més d’una hora cadascun dels tres actes, acabés per ensorrar-nos en el tedi, malgrat l’excel·lència de l’equip vocal, ja que una òpera barroca en versió de concert, amb ària darrera d’ària, pot acabar sent avorridíssima. L’orquestra el va seguir i oli en un llum.

Em vaig fixar, perquè el tenia al davant, que l’amic Bernardo no va parar en tota la nit de tocar, deu estar ben rebentat, però cal felicitar-lo a ell i a tots els seus companys, ja que l’orquestra va estar a l’alçada del esdeveniment i tret d’alguna petita i momentània caiguda de tensió de les cordes i la intervenció un tant estrident de la trompeta acompanyant a l’ària inicial del segon acte de Tamerlano, la resta la qualificaria de brillant.

Una gran nit liceista, d’aquelles que te fa sortir molt més content del que has entrat i això ja és molt.

De ben segur dissabte es repetirà l’exitàs. Queden entrades, tot i que les més barates s’han exhaurit, però si teniu intenció de intentar-ho més val que no us refieu de la web, ja que moltes que no tenen bona visió s’ha de comprar directament a taquilles, i us apropeu al teatre. Si no podeu anar, sempre teniu la possibilitat d’escoltar la retransmissió que farà Catalunya Música en directa.

No oblidaré mai en la primera sortida dels cantants abans de començar l’obertura, per tal de que el públic els aplaudíssim i així evitar els aplaudiment dedicats a un artista en concret, el vestit que ens lluia Max Emanuel Cencic, que estic segur que Sarah Fox va envejar quan amb evidents signes que apuntaven la tragèdia, el seu escot palabra d’honor”, va estar a punt d’agafar el protagonisme. Von Otter, que segurament creia que amb la seva faldilla rosa xiclet cridaria l’atenció, va quedar a l’ombra amb el modelet Cencic. Sóc incapaç de descriure’l, amb tanta brillantor, però oblidar-lo, mai.

Demà, sinó falla res, anirem a Glyndebourne.

39 comments

  1. Rosa

    Gràcies Joaquim.
    Molt bé la crítica.
    Ja estic preparada i assabentada per dissabte, que és el dia que vaig a sentir “Tamerlano”.
    Perdona una pregunta. Demà vas a Glyndebourne directament per internet o a través d’un cinema de Barcelona? Faig la pregunta per estar assebentada del què puc fer jo.
    Gràcies per la crítica i per la informació.
    Bona nit
    Rosa

    M'agrada

  2. Moltes gràcies per la magnífica crònica del “Tamerlano”… jo hi vaig dissabte i tot i que l´obra ja la vaig escoltar a Madrid quan el Plácido la va debutar al 2008, estic segura que dissabte serà una nit especial.
    Tinc moltes ganes ja de que arribi el dia i veure el Plácido en directe sempre és motiu d´alegria i satisfacció.

    Una abraçada,

    brunilda

    M'agrada

  3. alex

    Muy notable crónica, Joaquim, con la que coincido casi plenamente, salvo en lo de Sarah Fox que me pareció con unos agudos algo metálicos, a ratos chillados y con problemas de afinación en el 2º acto.
    Domingo, efectivamente fuera de estilo, demostró que es un verdadero milagro vocal ( su centro sigue siendo brillantísimo) y un artista con una inteligencia musical como no existe hoy en día.
    De hecho, no me gusta la ópera barroca y aguanté solo los dos primeros actos

    M'agrada

    • Leonora

      Álex, solo te faltaba uno…¡Y lo habrías concluido! 🙂 En fin, que me alegro que en general haya gustado. Allí estaré el sábado, es una obra que me gusta mucho y la verdad es que posee intérpretes de calidad(lástima lo de Von Otter)y ese gran artista que es Plácido Domingo.¡Saludos, infernems!

      M'agrada

  4. Que ràpid, Joaquim! Comparteixo gairebé totes les teves afirmacions, excepte potser en el cas de Mehta i Cencic; la veu del primer em sembla bonica, potser molt aguda pel meu gust, i el segon em va sorprendre bastant. Ara, el vestit que portava, a part d’espectacular, cantava una mica (com la faldilla rosa xiclet de la Von Otter). Plácido em va agradar, tot i que em semblava una mica “pesat” per l’agilitat que demana Händel, i esperava molt més de Von Otter. Ara, que el resum, per mi, va ser d’una gran nit… més.

    M'agrada

  5. Estuve ayer en el teatro como despedida de la temporada. Acudí con cuatro amigos. Dos de los cuales se fueron en el segundo descanso. Los otros tres estuvimos hasta el final. En mi caso porque me sentía despejado y para poder hablar y opinar con conocimiento de causa. La obra cuanta con dos contratenores como principales papeles. Dos gallinas ponedoras sobre el escenario. El que interpreta el papel que da nombre a la obra es un cantante que parece el cantante de las mil voces, tal es la falta de homogeneidad de su voz. En su favor se puede decir que pone en la faena corazón y entrega de modo que a veces remata el número con un zapatazo sobre el escenario. La cosa queda graciosa. El otro contratenor tal vez algo mejor. A ninguno de los dos se le entiende una palabra. De las protagonistas femeninas a una no se la oye. No debiera cantar en un Gran Teatro. La otra, que interpreta, es un decir, el papel de Asteria ayer lucía un escote de los que hace sufrir e hizo muy bien en lucirlo pues en algo se ha de entretener el personal. Llegué a pensar que el maestro le sacaría tarjeta roja y la expulsaría del terreno de juego pues cometió notables y repetidas faltas en el área pequeña. Sirva el símil deportivo para hablar de desafinaciones alguna de las cuales eran bastante agresivas para un oído medianamente sensible. El único cantante que tal cosa parecía fue Domingo. En la segunda aria del primer acto estuvo muy bien. Supongo que si un desconocido hubiese cantado, tal como lo hizo Domingo, la primera aria del mencionado primer acto, no hubiese sido aplaudido. Pero lo mediático tiene su importancia. Ayer el teatro estaba lleno de fieles que aplaudieron entusiasmados casi todas los números de la obra. Más que una ópera parecía un concierto. ¡Claro era en versión de concierto y tocaba aplaudir! Ahora he caído en la cuenta. Servidor es un infiel descreído. Siento no comulgar con la gran mayoría de fieles.
    Me imagino la cara de asombro que habría puesto el autor de esta obra si alguien le hubiese asegurado que con el devenir de los años más de mil personas en un local cerrado seguirían devotos y sumisos como en un templo la representación de este título. No eran estos los hábitos del respetable es su tiempo.

    Mañana me voy a pasar el verano fuera y empiezo vacaciones líricas. Hasta octubre.

    Un abrazo.

    M'agrada

  6. Kucharón

    Yo asistí a la función de ayer y salí también bastante satisfecho, de lo mejor que hemos visto esta temporada. Efectivamente Mehta se llevó el gato al agua y el Liceu se rindió a sus pies. La verdad es que Domingo, que me encanta, no me convenció nada cantando barroco y von Otter me supo a poco, para una vez que viene al Liceu lo hace con un papel tan cortito…Bravo por la orquesta y por Lacey
    Saludos

    M'agrada

  7. Carlos R.

    No puedo hablar de la función de ayer en el Liceo, pero en el Real sucedió algo similar, pese a las reticencias iniciales que tenía, el gran artista se impuso.
    Si otro cantante se atreviera a cantar Handel como lo hace Domingo sería centro de las iras de la mayoría del público, es más, la mayoría del público que asiste a estas representaciones de Tamerlano, no iría a ver una opera de Handel, van por Domingo y quien opine lo contrario es que está ciego.
    Los fieles e incondicionales de la opera barroca irían, pero no son mayoría.
    Lamento lo de von Otter, yo la adoro, aunque el Liceo es demasiado grande para ella.

    M'agrada

  8. dandini

    Una funció memorable on es podia disfrutar de valent d’una música engrescadora en els da capo i terriblament seductora en els largo.Aixó sí s’havia de canviar el chip abans d’entrar al teatre i no esperar res que s’ assembles a “E avanti a lui tremava tutta Roma”.Bejun Metha va aconseguir un èxit apoteòsic,merescut i insòlit en un teatre poc sensible en aquesta corda.Al seu costat Plácido Domingo em va semblar molt més adequat estilisticament que no pas al Real.Esta clar que ens trovem davant d’un cantant històric,lluitador incansable i que mai perd el respecte pel públic.El seu entusiasme contagiós es la clau d’una carrera exemplar que ja en els recitatius es capaç d’emocionar-nos.Crec que el teatre s’hauria de afanyar per fer-li fer el Simon Boccanegra concert o escenificat tant és.

    M'agrada

    • alex

      Opino como tú; sino el SIMONE, el CYRANO DE BERGERAC que creo lo cantará en el Real la próxima temporada y que ya cantó en Les Arts ( con Radvanosky) hace 3/4 años.
      Este pedazo de artista es incombustible!

      M'agrada

  9. KÀTIA

    Fantàstic,ho vaig disfrutar tant i tant que encara dura.D’acord amb el teu comentari Joaquim.Quàn varen sortir tots abans de començar ,la meva amiga va fer un snif-snif en veure Domingo.Es ben cert que aquest home çes un fora de sèrie,l’instrument que té a la gola es el més gran que jo he vist.Com deia el meu fill els ha deixat a tots enrera i si segueix així també passarà per devant dels que començen ara.
    Una gran nit,sí senyor!!!

    M'agrada

  10. Ostras!, ja podia jo buscar-te per les plantes superiors i resulta que estàs al davant??..així passa, que quan busques algú no el trobes.

    Rebentat nooo…de fet toque bastant poc en comparació amb altres barroc, depen dels mestres. Això si, deshidratat…algú deuria de mirar de canviar-nos el tratje d´estiu o bé, baixar la intensitat dels focos, que com a resultat de la seua alta potència va esclatar un.

    Sentir els cantants tan a prop, a menys d´un metre, o millor dit, al “cogote”, els escoltes d´altra forma. Impresionant el Bejun Metha, ja no sols com a cantant si no com a expressió d´interpretació, únic i, per mi, tot i que Cencic té un altre encant, es va vore sobrepassat per Bejun. Sarah Fox, independent d´altres virtuds…em va semblar que no va donar tot el seu potencial, molt continguda i va mostrar un timbre de veu i un aguts, per mi un no molt entés en cantants, xulíssims. Domingo, si, coincideix que, tal vegada no és el seu repertori i que si hi ha algo que dir, es podria parlar de la seua interpretació. En el barroc com en altres estils, ens hem acostumat a escoltar unes coses durant molts anys. Hi han diferents mètodes d´interpretació escrits per mestres i, tots ells difereixen en moltes coses, llavors es podria dir que hi han mil formes d´interpretar un mateix estil (llevat a partir del S.XX que el compositor l´escriu tot a la partitura)., per això, vull acceptar l´interpretació de Domingo com a una més de les moltes. Us promet que tindre a Plácido Domingo al darrere, es com un Dolby a lo bestia, i això que era Händel. Sents tot perfectament, fins i tot com surt el só del més a dins….genial. Dificilment trobarem algú com ell en el futur. Fins i tot, la meua nena es movia dins la mare quan cantaba Domingo… 🙂

    William Lacey, per nosaltres,pense que ha sigut un director que passarà pel teatre sense fer soroll i això és molt. No s´ha dedicat a fabricar idees noves, ni fer-ho molt innovador ni trencador. Ha seguit unes pautes bones, habituals i ha deixat tot el protagonisme als cantants i el resultat ha sigut molt molt bó però, es que amb aquestos cantants….buff!. L´orquestra, moltes gràcies, Joaquim!. Si, llevat de les cosestes que tothom pateix, ha estat molt bé, també perquè, el director ens ha deixat fer, que també és molt molt bó.

    La veritat i pel que he parlat del públic, no s´ha fet llarg i no veia a ningú que patira per mantindre els ulls oberts, això diu molt….a l´orquestra, una mica si s´ens fa llarg.

    Ala, avui altra vegada Dukas!!

    M'agrada

    • Tosca

      “Dolby a lo bestia”… M’encanta!!!

      Sí, difícilment trobarem ningú com ell, estic d’acord.

      No es va fer llarg i, a més i per una cop a la vida… hi havia absència de sorolls a la sala!! La gent no tenia tos, ni mocs, ni esternuts, ni menjava caramels… ostres tu! Tot un èxit!

      M'agrada

    • Bernardo,
      ahir va sonar tan bé que la Maria i tots nosaltres vam vibrar molt amb l’orquestra. En especial, un fagot que en un moment cantava les mateixes notes que Plácido, i que per mi, el superava. Felicitats.

      M'agrada

      • Aaalaaaa!!!…Gràcies!. No, no el superaré mai, de totes formes.
        Vam patir de valent, 4h son 4h. El concert d´ahir va ser una mica més fred que el del dimecres, tot en general va ser una mica més…no sé, lent ( no de tempo). Seria la calor d´aquestos dies.

        Por li tinc als 50 graus de l´escenari de Peralada d´aquest dissabte!!!

        M'agrada

  11. Tosca

    A aquestes alçades no faria falta comentar que, si vaig anar ahir al teatre va ser perquè cantava el Plácido. Handel no m’atrau, o al menys no fins ahir però…. Un cop més, Domingo me l’apropa i me’l fa gaudir.
    El poder de Plàcido és enorme, tant gran com la seva vàlua artística, la seva entrega, la seva sinceritat, musicalitat i entusiasme.
    Ahir, acompanyat d’un cast de primera divisió em van fen gaudir d’allò més.
    Gran nit, si senyor, gran nit! Tant que no puc posar-hi cap “però” perquè, quan és gaudeix d’aquesta manera, no hi ha cap “però” que valgui.

    M'agrada

  12. Reconec que al tercer acte ja em sonava quasi tot igual. Plácido Domingo està fora d’estil cantant Händel i la seva veuassa -gruixuda i pesant-no s’adiu a les flotatns agilitats que Händel exigeix. Estic totalment d’acord amb tu Joaquim quant a Mehta i Cencic. Sarah Fox va estar desigual i von Otter, malgrat la faldilla rosa xiclet, ni té presència escènica ni, el què és més important, la veu que, a través dels discos, es faria esperar. Molt bé el tenor de l’ària única i també l’orquestra que sempre em va sonar bé.
    Salutacions!

    M'agrada

  13. SANTI

    Domingo canta Haendel, Vogt el Hüon, Flórez l’Arturo o el Duc de Mantua, Keenlyside Macbeth, Dessay Violeta i així la llista podria ser interminable,
    A Tosca voldria preguntar-li si havia escoltat Handel abans i no li agradava i ahir quan cantava Domingo si, jo m’atreviria a dir que Haendel encara no estå demostrat que li agradi,

    M'agrada

    • Tosca

      No és que m’agradés quan cantava Domingo, em va agradar “fins i tot” quan no ho feia i aquesta és la novetat per mi i la gran sorpresa.
      Demostrat que m’agradi, dius? Ahir sí. És tot el que puc dir-te.

      M'agrada

  14. Xavier

    No s´hi val !!! Sempre aneu per davant de quan em toca a mi i us esteu dos o tres dies fent-me dentetes… Ara m´he enfadat: no torno a respirar fins dissabte…
    🙂

    M'agrada

    • isabel

      Estic amb tu Xavier. Aquesta gent correr tant que no hi ha qui els atrapi…
      Jo ni tan sols tinc entrades pel Tamerlano ni disponibilitat per anar-hi, ostres…

      M'agrada

  15. Josep Olivé

    Tot el que he llegit, lo més i lo menys bo l’unic que ha fet es augmentar el meu interès i il-lusió per a la funció del sissabte. Tornar a veure i escoltar Plácido Domingo al Liceu ja és de per si una molt bona noticia, per raons fins i tot extramusicals. I puc dir una cosa? Ben segur el sentiré fora d’estil, però estic convençut que l’acceptaré molt més que en la seva interpretació del Simon (i ja no menciono la de Rigoletto…).

    Interés i il-lusió en sentir en aquest rol de Tamerlano a Bejun Mehta (crec que és parent del director Zubin Mehta, oi?…ara no recordo… nebot potser?) i pel que fa a Anne Sofie von Otter ja sabia que té una veu petita però no que estava tant malament. Bé, el dissabte ja diré la meva.

    I cert interés tambè en constatar algun aspecte “extramusical” esmentat en el post i que més val “veure’l” que “discutir-lo”. No sé si m’explico.

    En fi, magnífic i esplèndit aperitiu, dels que veritablement fan obrir la gana! Gràcies!

    M'agrada

  16. Inesperadament, gràcies a les males arts de Kalamar, m’he trobat inesperadament al bell mig de la segona ració de “Tamerlano”. Coincideixo força amb tu, Joaquim, encara que sóc més pietós amb la Von Otter, potser perquè és una de les poques (i dels pocs) cantants d’òpera que han enregistrat un disc decent de “crossover”(amb Elvis Costello). Té una veu petita, sí, però molt agradable, cosa que no es podria dir de la senyora Fox. En Domingo està, musicalment, fora de lloc; però qui es voldria perdre l’escena del seu enverinament? Cencic ho fa bé, però no és excitant, potser comfia massa en el seu vestuari, “El rei i jo” en versió queer, encara que teòricament faci de grec [per cert, quina animalada el libretto d’aquesta òpera!]. En quant a Mehta, surt a escena disposat a menjar-se el món, i a fe que ho fa! He estat un més dels que hem acabat com a rendits admiradors del seu art.

    M'agrada

    • Comparteixo la teva opinió, i afegir que la Otter a mi em va seduir molt malgrat aquella faldilla. L’orquestra (i la trompeta) van triomfar amb el cast, potser, millor de la temporada. Plácido haurà agafat aquest paper per demostrar-se que encara pot amb tot?

      M'agrada

  17. Rosa

    Joaquim aquest vespre he anat a sentir “Tamerlano”. M’ha agradat.
    Fa un any que tenia l’entrada, naturalment, per Plácido Domingo, de qui soc fan des de la joventut. És una bèstia musical, i encara que he trobat que l’ària de la mort l’ha cantat més verista que barroca i que he pensat que el tenor que va estrenar l’òpera no deuria cantar-la així, m’ha agradat.
    És la primera vegada que m’he entusiasmat amb el cant d’un contratenor, Mehta ho ha fet molt bé.
    No t’escric per dir-te coses que tu saps molt millor que jo, t’escric per una cosa més frívola que tu vas esmentar en la teva crítica i que ha fet atiar la meva deformació professional: algunes de les indumentàries dels cantants. La faldilla de l’Anne Sofie von Otter, de “color rosa xiclé”, com tu deies, inspirada en la moda dels anys 60, semblava més d’un vestit d’estiueig a la platja que per cantar en un concert. El vestit de “Dama del paraigua” amb escot baix i faldilla de recollits de tapisseria, de Sara Fox, que no la deixava caminar, ni ajupir-se a recollir el ramet de flors que li han llançat, era un poema. El conjunt de “Príncep de les mil i una nits” de Max Emanuel Cencic era el que més m’ha robat el cor, m’ha sabut greu no està endavant per no poder apreciar bé el treball del brodat de pedreries i lluentons; cal dir, però, que és el que anava més d’acord amb els personatges de l’òpera. Si no fos pels tres senyors que anaven de negre, en comptes d’una òpera en versió de concert, semblava una festa de disfresses amb evocacions d’èpoques passades.
    Moltes vegades no ens agraden i no estem d’acord de la manera com vesteixen els cantants per participar en una determinada posada en escena. Però quan els deixen vestir-se ells solets poden arribar a ser, potser una mica massa vistosos i distreuren’s l’atenció del seu cant.
    Realment, ha estat moltinteressant estudiar els vestits. Gràcies per l’avís, Joaquim. Bona nit

    M'agrada

  18. JaumeM

    Parodiant el “mestre” Puyal he de dir :T’estimo Joaquim!!!!
    Ahir hi vaig anar i ara llegint la teva crònica ho he tornat a gaudir.
    I en Colbran, ¿que hi te que dir?

    M'agrada

  19. Xavier

    Bufffff…… !!!!! (que portava tres dies sense respirar i ja no em quedava aire…)

    Estic estudiant seriosament deixar d´anar al teatre i limitar-me a llegir les cròniques d´In Fernem Land. Descriuen tant fidelment el que passa a Can Liceu que, si no fos pel gaudi de viure en directe nits tan esplèndides com la d´ahir, tot vindria a ser una mateixa cosa. Corroboració absoluta de l´apunt de Joaquim, inclosos èxit abassegador de Domingo, apoteosi Mehta, decepció Von Otter i impossible modelet Cencic. L´únic de la nit d´ahir que puc afegir a tot el que ja es va dir són dues notes per l´esperança:

    La primera.- Tranquils que Domingo tornarà, que és en plena forma i totes li posen: tal com surt a l´escenari a rebre aplaudiments li llencen inesperadament un ram de flors i li cau just a la mà. Prodigiós en qualsevol altre persona de la seva edat.

    La segona.- Ja podeu deixar de patir, amics Infernemlandaires. Si el Senyor Bravo-Bravo no va prendre cap mal enmig de la disbauxa d´ahir, és que els astres -tal com ja fa uns anys van decidir fer amb el tenor madrileny- s´han conjurat per preservar-lo de qualsevol adversitat possible. Bravo per ell. 😀

    M'agrada

  20. Goffriller

    Vaig ser ahir al Liceu, tot el que es pot dir dels cantants ja ho heu fet abastament i molt bé. Jo vull lloar la feina de l’orquestra, trobar el punt mig amb certs criteris historicistes tocant amb instruments actuals, suposa un esforç que és molt gratificant pel resultat del conjunt de l’obra, i molt “desengrasant” per una orquestra simfònica. Avui no podem concebre tocar Haendel, si no és fent aquest treball de proximitat a les versions d’orquestres barroques, els companys del Liceu han fet molt bona feina.
    El fossat a mitja alçada funciona acusticament molt bé.

    M'agrada

  21. Jo també vaig estar ahir a la nit al Liceu i va ser simplement extraordinari. El barroc no m´agrada, i realment vaig anar a la funció per escoltar al Plácido Domingo, que el segueixo desde que era petita. Ningú diria que té 70 anys, ja que la potència vocal de la que va fer gala i la salut vocal de la que gaudeix és realment increïble.
    Em va encantar el tros de la mort de Bajazet ja que amb un fil de veu va arrancar del públic un sorollós aplaudiment.
    Espero que torni aviat.

    Per cert, la resta del cast era també del millor.

    Salutacions,

    brunilda

    M'agrada

  22. Fortheringay

    Hola a tothom. Jo vaig ser-hi dissabte, al 5è pis. M’ha encantat la crítica que ha fet en Joaquim perquè, tot i ser de la primera funció, coincideix plenament amb la del dia 9. A més m’agrada llegir que hi ha gent que pensa com jo sobre en Plácido Domingo: una veuassa, un gran artista, moooolt intel•ligent escollint un paper que li permet lluir-se sense massa riscos (més que M. Caballé triant segons quin rol a aquestes alçades), però no és un cantant adequat pel repertori barroc, ni pel color de la veu, ni per la tècnica. I sort que tinc aquest fòrum, per dir-ho perquè dissabte estava envoltat de “forofos” de Domingo i no es podia dir res! 😉 Coincideixo plenament amb la crítica de la resta de cantants. Em va decebre molt Von Otter; no sabia que tenia una veu tan petita i amb tan poca projecció. Jo també vaig pensar en Bartoli quan escoltava les agilitats de Mehta, jejeje.

    Com li vaig comentar a un amic que m’acompanyava: després de sentir a Domingo, amb 70 anys i després d’haver patit a Cura a Cavalleria i Pagliacci, encara algú s’atreveix a considerar-lo el successor d’en Plàcido? Jo estava a platea quan cantava Cura i vaig passar-ho molt malament –vaja, em vaig emprenyar- perquè no se’l sentia! A Domingo se li sentia i entenia perfectament des del 5è pis, fins i tot en les notes baixes! Encara m’esgarrifo de pensar en l’escena del comiat i mort: va dir un “om-braaaa” baixant al registre greu, que sentia com si el tingués al costat! Al•lucinant. Llàstima que els “forofos” van arrencar a aplaudir de seguida i van trencar tot l’ambient que havia aconseguit l’artista. Tan de bó tinguem més nits com aquesta –cada cop costa més.

    M'agrada

    • Benvingut a In Fernem Land, Fortheringay.
      Ahir vaig estar parlant amb persones que van veure les dues funcions de Tamerlano i eren coincidents a dir que el primer dia havia estat milor, sobretot Domingo.
      No vull afegir res més, està tot dit. Comprenc que qui no hagi vist cap dels dos dies, pugui fer els escarafalls que cregui convenients, és lògic, Domingo no aguanta una escoltada per ràdio, jo ho vaig fer durant els dos primers actes en la transmissió de Catalunya Música i em va semblar “poc” audible. Però al natural, en directe, la cosa per sort, pren un altre dimensió i és en aquesta dimensió on he volgut situar la meva crònica. Hi haurà qui no acceptarà l’excepcionalitat de Domingo en res del que ha fet al llarg de la seva carrera, i aleshores poc hi ha a dir o a discutir.
      Que hores d’ara encara arrossegui al seu voltat aquesta energia i aquest carisma, que galvanitzi i entusiasmi, és digne de tot elogi. Ara, millor que deixi el barroc per a tots aquells que en són especialistes, se li veu massa el llautó.
      Gràcies per comentar i espero tornar-te a llegir, si et ve de gust.

      M'agrada

      • JaumeM

        Caram! a mi per la radio tampoc me va agradar en Placido, però en directe i des del 5 pis, genial, poc barroc (sembla ser, però genial) Aixo de “en l’escena del comiat i mort: va dir un “om-braaaa” baixant al registre greu, que sentia com si el tingués al costat! Al·lucinant. Llàstima que els “forofos” van arrencar a aplaudir de seguida i van trencar tot l’ambient que havia aconseguit l’artista” que diu Fortheringay jo també ho vaig sentir igual.
        ¿Per que es que alguns cantant gravats o per la radio sonen pitjor que en directe? Al inrevés s’entén que sigui aixi amb la tecnologia electrònica. Ara, aquesta es la primera vegada que m’ha passat amb Don Placido.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: