Asmik Grigorian i Piotr Beczala a la Rusalka, segons Christof Loy al Gran Teatre del Liceu. Juny 2025. Foto d’Antoni Bofill gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Tot i ser una òpera de repertori, la Rusalka d’Antonín Dvořák només s’ha representat fins ara al Liceu en 14 ocasions, les darreres a la temporada 2012/2013, és a dir fa dotze anys, i tenint en compte que hi ha altres òperes del repertori eslau que fa molt temps que no es representen a l’escenari de la Rambla, no deixa de ser curiós que torni, ara bé, benvingudes siguin aquestes representacions, ja que es tracta d’una òpera bellíssima que a més a més, tenim la sort de comptar amb la millor parella protagonista dels nostres dies per cantar-la i ambdós, en un estat vocal i interpretatiu immillorable.
Estem potser davant de la millor representació de la temporada, d’una temporada que no aixecava gaires expectatives i que ha resultat ser en general, molt bona i amb alguns punts d’excel·lència envejable i entre aquests no en tingueu cap dubte que aquesta Rusalka, que a manca de l’estrena absoluta de l’òpera de Ros-Marbà, el mediàtic fi de festes del West Side Sitory i el concert amb Goerne i Grigorian (inicialment Davidsen), representa el gran final operístic de la 2024/2025.
Josep Pons signa una altra direcció de grandíssim nivell i jo m’atreviria a dir que la millor prestació orquestral d’ençà que ell va assumir la direcció musical de l’orquestra de la casa. El so, la qualitat, la calidesa, l’equilibri, l’homogeneïtat del conjunt, la qualitat de les intervencions solistes, la brillantor i el matís que va sortir ahir del fossat del Liceu per a mi va superar els resultats obtinguts en l’excel·lent Lohengrin i no tan sols confirma, sinó que certifica amb segell d’or un grandiós treball del mestre, un treball esplendorós, finalment i sorollosament reconegut amb entusiasme per un públic agraït, satisfet i entregat a cada sortida del mestre per iniciar cadascun dels tres actes, amb especial entusiasme abans de començar el tercer acte i sobretot al final de la representació.
El mestre Pons també ens ha demostrat que sap treure calidesa i passió d’una partitura post romàntica de clares influències wagnerianes i segurament perquè la química amb l’equip vocal ha estat total, el resultat musical ofert ahir diumenge al Liceu, esdevé el cim, fins ara, d’aquesta realitat que ens fa albirar un engrescador futur si la direcció del teatre té l’encert de trobar el millor substitut.
Un Bravo sonor per una orquestra a un grandiós nivell.
La producció obliga el cor a cantar les seves intervencions com si fossin internes, quan en realitat haurien d’estar a l’escenari. El cor ha estat molt bé i és absolutament injust que no hagin sortit a saludar ni els cantants, ni tan sols Pablo Asante, el director titular, en acabar la representació. No voldria pensar que el que es va sentir al teatre era gravat.
Asmik Grigorian és Rusalka, no canta Rusalka, és Rusalka ho he dit bé. No crec que hi hagi ningú capaç d’adaptar-se vocalment a un rol, com ho fa ella, sense forçar mai el seu ampli registre líric o líric spinto, amb sons falsejats, entubats o recursos poc musicals per semblar el que no és, com fan altres. Ella és pura musicalitat, el cant és fàcil, lliure, bonic, sentit i exacta. La simbiosi, text i partitura és perfecte i mai resulta freda o distant. La implicació amb els personatges que interpreta és extraordinària i mai es mostra artificial o grandiloqüent, mai és una diva que canta un rol. És pura senzillesa, pura veritat i a més a més, s’adapta a les exigències escèniques de tal manera, que per fer aquesta producció va aprendre a fer puntes de ballet clàssic i a moure els braços amb la lleugeresa i elasticitat de les grans ballarines. Sorprenent! Pot semblar anecdòtic, però no ho és, és la cirereta del pastís de la per a mi, millor cantant de la temporada i això que hem tingut veritables fites, però el que fa i com ho fa Grigorian, és senzillament la perfecció.
Piotr Beczala és prou conegut i estimat al Liceu per a suposar una sorpresa, però el seu príncep, tal com el va cantar ahir diumenge, és el millor que li hem vist a Barcelona, amb dos moments especialment colpidors: el final del primer acte, amb una explosió passional i vocal d’aixecar-se de la butaca, i el duo final del tercer acte, justament pel contrari, per la contenció, per l’emotivitat, per les mitges veus i la delicada mort que trasbalsa totalment, després de fer notes extremes d’una dificultat a l’abast de molt pocs o de cap dels tenors actuals. Beczala que semblava que era aquell tenor a remolc de les grans patums, s’ha imposat, desapareguts o a punt de fer-ho, aquells que es menjaven el món, i ell continua, ara assegut al trono, encara amb una veu sana, plena, bonica i amb un cant intens, comunicatiu, expansiu i generós, també gràcies a l’elegància del seu fraseig. Un luxe ovacionat i bravejat amb entusiasme en una tarda d’aquelles que fan història.
Fins ahir pocs coneixien al baix grec Alexandros Stavrakakis, però tots els que el vegin aquests dies interpretant a Vodnik, el geni de les aigües i pare de Rusalka, ja no l’oblidaran. Per fi un baix de veritat, amb cos vocal, volum, projecció, ampli registre i matisos. Li manquen una mica d’harmònics, cert, però en el repertori eslau i germànic potser no és tan greu com en els grans rols del repertori italià o francès, però som davant d’un jove cantant que segur que farà una gran carrera. També va obtenir una gran prova d’estima del públic liceista. El seu final és d’una tendresa colpidora. Bravo!
La gran Karita Mattila podríem dir que s’acomiada dels escenaris amb aquells rols habituals de les grans dives, com pot ser la comtessa de la Pikovaia Dama, l’Herodies de Salome, la sagristana de Jenufa o rols similars, moltes vegades de mezzosoprano, i que moltes sopranos acabades creuen que poden assolir només amb el carisma de molts anys de carrera. Això és cert només en part i en el cas de la princesa estrangera, el rol és curt, però necessita una mezzosoprano o soprano dramàtica amb més condicions de les que llueix actualment la soprano finlandesa. El carisma dramàtic no ho és tot i malgrat que la prestància escènica és innegable, Mattila queda al límit en les frases finals del segon acte on s’hauria d’imposar vocalment i ella que ho intenta, només queda digne, i prou.
La mezzosoprano Okka von der Damerau s’està convertint en una habitual de la casa. Compleix, però no colpeix. El rol de Jezibaba és ben peculiar i la veu de la cantant alemanya té algunes sonoritats greus interessants, però canvia massa de color i l’homogeneïtat del registre no és un dels seus forts. En el conjunt de la seva prestació no arriba al notable, però si fos molt bona seria malaguanyada pel rol. Qui no es conforma és perquè no vol.
La resta de rols són més petits, no obstant això tots tenen moments de compromís i tots ells han estat servits amb notables cantants, començant per les tres nimfes: la soprano armènia Julietta Aleksanyan , la mezzosoprano anglesa Laura Fleur i la mezzosoprano Alyona Abramova, molt conjuntades i notables en les intervencions solistes, les tres amb veus ben projectades.
El cas del nostre Manel Esteve, baríton que fa grans els rols petits, és admirable. Hi ha cantants que tenen un talent dramàtic especial i ell el té. Quan trepitja l’escenari inevitablement et fixes en ell perquè a banda de ser un cantant sòlid i preparadíssim, té un vessant interpretatiu brillant que és un goig pels directors d’escena i potser un maldecap per algun col·lega aturadet que amb rols de major importància veu com ell acaba emportant-se les mirades del públic. Recordem grandiosos cantants que triomfaven amb rols no sempre protagonistes? Doncs l’immens Graham Clark, l’etern Piero di Palma o l’enyorat Francisco Vas, entre molts, doncs bé, en Manel és d’aquesta estirp de cantants imprescindibles que prestigien a qualsevol teatre.
La mezzosoprano madrilenya Laura Orueta canta el rol de Kutchik, el cuiner. Cantar al costat de l’Esteve li complica l’existència, però resol amb correcció la seva part.
Finalment, el baríton David Oller es fa càrrec de la petita part de Lovec, el caçador, arrodonint amb solvència un cast molt més que sòlid quan no és directament excepcional.
Rusalka està basada tant en el famós compte de la Sireneta de Hans Christian Andersen com en la Undine de Friedrich de la Motte-Fouqué, i per tant com a relats fantasiosos i simbòlics té polièdriques maneres d’interpretar-se o adaptar-se, ja sigui des de la literalitat i fidelitat del llibret original, com és el cas de l’encartonada fins a l’avorriment, de la luxosa producció d’Otto Schenck pel MET de New York, ja sigui per l’onírica i bellíssima producció de Robert Carsen estrenada a La Basrille de Paris i més tard representada al Regio de Torino o ja sigui la fascinant, críptica fins a l’embogiment i extraordinària versió del noruec Stefan Herheim que vàrem veure al Liceu la darrera vegada que es va representar aquesta bellíssima òpera (2013) a Barcelona. Totes elles colpidores i totes elles discutibles.
Ara és l’alemany Christof Loy, prou conegut al Liceu pels treballs en la temporada 2009/10 amb Die Entführung aus dem Serail, Il turco in Italia (2012/13), Arabella (2014/15), Macbeth (2016/17), Don Giovanni (2020/21) i Eugene Onegin (2023/24) qui ens proposa una Rusalka ballarina dins d’un únic marc escenogràfic que obvia l’essencial llac i qualsevol referència aquàtica, tan fonamental en la música i en la brillant orquestració, i ens encotilla, com ja és habitual en les seves propostes, entre quatre parets, ara d’un vestíbul d’un teatre, que només variaran lleugerament amb el canvi de la visió de la porta central i l’aparició i desaparició d’una pedra descomunal, potser l’únic element natural, curiosament mort, d’una òpera sense natura, sent com és, un element imprescindible a la trama.
Com acostuma a ser habitual, res és el que hauria de ser malgrat que l’essència de la soledat, l’aïllament, la incomprensió, l’amor, la mort i fins i tot la wagneriana redempció de la sireneta condemnada per voler ser humana, persisteix, a vegades agafada amb pinces o com és el cas, passant de puntetes.
Veureu els tics característics dels muntatges de Loy: Les quatre parets que aïllen els protagonistes, els criats o convidats a les festes/orgies que sempre sovintegen els seus muntatges amb actituds violentes i que a Eugene Onegin funcionaven molt millor que en aquesta Rusalka, perquè allà hi ha una història molt més interessant. La proposta té algunes boniques i poètiques imatges que s’adeqüen amb calçador, però obvia i evita, tots els elements romàntics, tota l’onírica màgia i tota referència a l’aigua i al bosc i les seves criatures que farceixen el drama i que aquí no hi tenen cabuda. Tots els personatges tret de Rusalka, el pare, el príncep i la princesa estrangera, costa de situar-los en aquest nou relat que se’ns proposa. Que ella sigui una ballarina greument lesionada i que en lloc d’anar a un bon traumatòleg que la curi, s’hagi de posar en mans de la fetillera Jezibaba, és una concessió massa gran des d’un punt de vista modern i pretesament transgressor, per donar coherència a la nova dramatúrgia. Em sembla un muntatge que aviat esgota qualsevol possibilitat de sorpresa i emoció i en el qual els personatges secundaris que en l’obra original servien per destensar les escenes més dramàtiques, en aquest muntatge són absolutament sobrers, dramàticament parlant. Loy no sap què fer amb ells. Herheim patia un atac de bogeria creativa, però Loy acaba avorrint.
Que Grigorian ens sorprengui quan fa les puntes o amb el moviment de braços, aviat deixa de tenir importància, malgrat que el mèrit que suposa que una soprano i actriu tan excepcional, a més a més sigui una creïble ballarina de dansa clàssica és innegable. El muntatge té més pretensions del que ofereix i a Loy se li acaben aviat les idees, i dramàticament a l’obra li costa evolucionar, sobretot en un tercer acte teatralment molt tediós.
No diria en cap cas que mereix la protesta exagerada que va rebre ahir de part d’una gran part del públic, però no és una bona producció de Loy, de qui la temporada vinent veurem el Werther que es va representar aquest any a la Scala. Penso que ahir, amb una silenciosa indiferència hagués quedat més palesa la poca gràcia escènica i el gran triomf musical i vocal d’una tarda difícil d’oblidar, però hi ha qui té per costum protestar les produccions quan de tota la resta, no hi ha motius per fer-ho.
No es la perdeu!
IN FERNEM LAND 
Sí, Loy avorreix. I ja és trist avorrir-se en una de les òperes que més m’estimo i tenint una parella de cantants tan excelsos. No entenc la insistència dels teatres amb ell…
A veure què farà amb la Louise. Ja tremolo…
M'agradaM'agrada
Completament d’acord. Quina disfrutada la d’ahir!
M'agradaM'agrada
Gràcies, Maria Àngels.
M'agradaM'agrada
Doncs tingues per segur que els tancarà entre quatre parets i au, som-hi, ara bé, suposo que en l’ambient teòric on se situa l’acció i els personatges, no hi haurà lloc a criats i criades fornicant, oi?
M'agradaM'agrada
Al final de l’acte tercer, a la festa, abans que arribi la mare per emportar-se-la, segur que hi ha orgia 🤣
M'agradaM'agrada
Tot és possible, però no seran pas criats, tot i que les disbauxes i orgies de la classe obrera donen molt de joc, sinó que ho preguntin al personal a càrrec de la Filipjewna, allà hi havia molt de marro soterrat i a primera vista. 🙂
M'agradaM'agrada
Com de costum, amic Joaquim, estic totalment d’acord amb les teves apreciacions. Quina creació va fer la Grigorian ahir! Quina gran artista! La producció avorrideta i mancada de màgia (l’escena de l’escala del caçador i la cuinera és absolutament ridícula i pesada) però no mereixedora de la protesta fora de to que va tenir lloc. Una abraçada!
M'agradaM'agrada
No és el pitjor que hem vist, i malauradament que veurem, però amb el cast que tenim a disposició, quasi immillorable, hagués estat bé una proposta escènica a l’altura.
M'agradaM'agrada
Llàstima no veure’ns ahir: imaginava que hi aniries el dimecres i ni et vaig cercar al teatre. Hauríem pogut celebrar que aquesta vegada tornem a coincidir.
Aquesta Rusalka és l’èxit més rodó de la temporada, del mestre Pons i de l’orquestra. Esperem que tingui tot el reconeixement que es mereix, encara que el pobre Dvořák sigui menys taquiller del mateix Wagner, no diguem la trinitat Mozart-Verdi-Puccini.
Grigorian, com dius, perfecta. Un amic que parla txec li trobava a faltar més claredat en la dicció, però jo no en sé res. També pot ser que alguns tenen por de la perfecció i sempre han de trobar algun defecte. Jo no en vaig trobar cap. Impressionant.
Em va impactar encara més, evidentment no per millor però sí per inesperat, el meravellós Vodník de Stavrakakis. Cantat així de bé, es converteix en un paper molt protagonista. No me n’oblidaré.
Potser coincidim una mica menys sobre Beczała. D’acord: un luxe, o millor dit un mestre. Justament una interpretació magistral, que mereix estar al costat de la perfecció de Grigorian. Però a mi segueix sense treure’m de la butaca. Gran admiració, però a l’entusiasme malauradament no hi arribo. A veure si m’ajuda tornar a escoltar-lo més vegades.
La resta del repartiment té un nivell d’altura més homogènia de la que hem tingut en els altres títols d’aquesta temporada. Llàstima per Mattila, que no vaig poder sentir quan se’n podia apreciar la grandesa. A l’edat que té aquest rol ja la sobrepassa, per molt greu que ens sàpiga. Però encara aguanta: no ens podrem queixar massa.
No em va molestar com a tu la direcció de Loy. És pretensiosa i alhora previsible, però els primers dos actes funcionen prou bé. Que el món màgic de les fades sigui el del teatre i el món real el dels espectadors és una idea vellíssima, però segueix vigent. Les ondines com a ballarines del llac dels cignes em van agradar.
Que la confluència prohibida i tràgica dels dos mons sigui una petita orgia encaixa bé amb el tema de la Rusalka lunar, freda i distant dels humans fogosos. També té un sentit vuitcentista natural, malgrat que d’un moralisme i classisme antiquats. El guardabosc i el cuiner també són personatges còmics tradicionals al llibret: fer-ne pallassos de vodevil no m’agrada massa, però té sentit.
El problema és que al tercer acte passa factura l’absència de sentit del fantàstic, que ja treia sentit a la Ježibaba. Perquè mor el príncep? Com acaba la pobre Rusalka? Doblar les colades de lava és un intent de sortir-se’n totalment ineficaç i força pigre. Tot i així, no ben bé molest: no em dificulta gaudir ni de la música ni de la interpretació dels cantants com a actors. Apareix un inútil cérvol de peluix que voreja perillosament el cigne negre, però estem molt lluny de les bestieses de la besneta aquella.
M'agradaM'agrada
Beczala no et pot entusiasmar, ho entenc, no seràs pas l’únic, però com a mínim cal reconèixer-li que cantar aquest rol difícil, amb mostres sobrades de salut i desvergonyiment vocal, és en la corda de tenors actual, una troballa. La dificultat de les seves intervencions estan resoltes amb una suficiència sorprenent i la demostració en el duet final i escena de la mort, de varietat expressiva tira per terra a aquells que diuen que sempre canta en forte.
De la direcció de Loy no és que em molestés, és que sembla que no sàpiga fer res més i arriba a un punt que cansa aquesta repetició de tòpics i clixés en un conte i personatges on tot acaba grinyolant. Almenys Herheim distreia.
M'agradaM'agrada
allí estaremos pasado mañana miércoles.
De la gran interpretación de la Grigorian, nada me sorprende porque es una artista plena, en el mejor sentido de los términos.
Lastima que esta temporada esté a punto de acabar pero creo, hemos contado en el Liceo con las dos sopranos más exitosas : Sierra como Violetta y ahora Grigorian como Russalka.
M'agradaM'agrada
Casi te diría que Sierra me ha gustado más como Amina, pero si, ha sido una temporada en su conjunto muy apreciable con momentos excepcionales.
M'agradaM'agrada
La daina aquesta que diu el Giacomo, bastant aconseguida la pobra, deu ser la cérvola que vol caçar el príncep i que acaba essent la Rusalka; al tercer acte, com que ja ha “mort”… Ara bé, sempre està dient que és una blanca i… no, no ho és. A mi, traient-ne alguna imatge bonica, l’escena… no em va desagradar però tampoc em va entusiasmar i, efectivament, com dieu, és un pèl prosaica i sense aquest element màgic que aniria bé en unes quantes escenes.
Musicalment? Grandíssima funció amb dos protagonistes en estat de gràcia. De Grigorian no es poden dir res més que lloances: com a cantant i com a actriu; diu, comunica, fa arribar el sentiment que vol expressar… Heu dit que és perfecta i, potser, en aquest paper, deu ser-hi molt a prop. I Beczala… ahir el vaig trobar pletòric, sobrepassant una orquestra molt densa i potent, amb sentiment, amb passió, que també en deieu… I Stavrakakis, una troballa: quina veu més preciosa, més “de baix com cal”… Que torni! Bé, que tornin tots tres i que s’hi quedin de cantants residents o alguna cosa per l’estil. Si enyoren els pierogi, la mussaka o el que es mengi a Lituània, és igual: ja els faig el que sigui o els demanem a un Glovo internacional, però que s’hi quedin!
Merescudíssima l’ovació a l’orquestra: aquesta temporada està sonant com mai. Realment, Pons deixa una feina ben feta: el canvi entre aquella orquestra que va trobar i aquesta és espectacular. I Mattila… no estava tan malament, tot plegat: fa de madureta atractiva i seductora i podria ser creïble, en aquest sentit. La veu… no és el que era, és clar, però tampoc no la vaig trobar tan malament. I és quan tot funciona i la resta de personatges secundaris, també… no es nota tant, potser, o no ens afecta tant.
En fi… que ningú no se la perdi!
M'agradaM'agrada
Una Rusalka sense màgia és com un peix sense sal o un jardí sense flors i Loy no ha estat ni un bon cuiner ni un bon jardiner.
M'agradaM'agrada
Totalment d?acord amb tot el què has dit.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jaume.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Crítica: 'Rusalka', en el Gran Teatre del Liceu, con Grigorian, Beczala | Beckmesser
Retroenllaç: Crítica: ‘Rusalka’, en el Gran Teatre del Liceu, con Grigorian, Beczala – Radio Clásica
¡Qué maravilla!
El sábado lo escucharé y muy en breve, lo disfrutaré en vivo y en directo, con el placer añadido y a idéntica altura de saludar a tantos como os estimo que ahí vivís. ☺️
Comentaré tras la escucha y el visionado.
Sé que voy a disfrutar. Me alegro.
¡Un saludo, infernems!
Leonor
M'agradaM'agrada
No he escuchado aun la transmisión del sábado, pero en cada representación y sin querer entrar en saber que día se superaron, el triunfo es absoluto.
M'agradaLiked by 1 person
De no ser per la posada en escena hi tornava. Una gran nit d’òpera!
M'agradaM'agrada
T’has empassat gripaus més grans i difícilment trobaràs una part vocal i musical millor per a aquesta obra ara com ara.
M'agradaM'agrada
Jajajajaja i tant! I els que m’empassaré i per triplicat! Però Rusalka és repertori i a més de al Liceu l’he vista a Praga
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim. Vaig assistir a la mateixa representació. Va ser preciosa. Asmik Grigorian va estar esplendorosa. Si hi posés un però seria només en la cançó de la lluna, vaig trobar que l’orquestra la tapava una mica o ella no estava prou calenta en aquell moment, alguns finals escurçats, especialment en el moment de la cadència tan preciosa i característica d’aquella ària, però ja dic, és per posar-hi un però. Perquè el Mestre Pons ho va fer tan bé!!
Tot va estar magnífic. I vaig esperar la teva ressenya amb moltíssimes ganes, i de seguida que va aparèixer em vas confirmar que la meva felicitat no era només meva. Beczala ens va fer plorar a gairebé tothom… Puc assegurar que mirava al meu voltant i veia com el veí, la veïna, el de davant, el de més avall a la platea… ens eixugàvem la llagrimeta amb aquells pianíssims tan bonics que auguraven la mort del príncep…
I a les mitges parts em vaig quedar parlant amb un noi encantador, compositor, valencià, de només 23 anys, que vol crear òperes i de qui vaig aprendre més sobre les moltíssimes influències de Wagner en aquesta obra de Dvorak… Que és abonat i que quan ve al Liceu torna amb autocar de matinada cap a València. Em va transmetre tota la seva il·lusió i alguns dels seus coneixements…
Moltes gràcies, Joaquim, per continuar fent-nos gaudir de qui aprenem constantment… segur que no només em passa a mi. Gràcies, gràcies, gràcies.
M'agradaM'agrada
Hola, Eva.
Gràcies per comentar i per parlar-nos d’aquest jove compositor valencià. Esperarem que comenci a fer realitat els seus somnis i puguem escoltar la seva obra a teatres i sales de concert. El camí és llarg, però no impossible.
Abraçada
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva crònica, Joaquim.
Jo també vaig ser al Liceu diumenge i vaig gaudir moltíssim! Comparteixo les teves apreciacions, fins i tot en la posada en escena. No em va agradar, però tampoc n’hi havia per esbroncar!
Gràcies!!!
M'agradaM'agrada
Hola Olga.
Molt de tenmps sense saber de tu.
Gràcies per tornar-hi
M'agradaM'agrada
Com ja bé avançaves en la crítica, gran nit d’òpera també avui en la funció de dissabte. Musicalment magnífic. Tant, que fa passar desapercebut la poca gràcia de la producció de Loy.
Arribada la calor, sembla que els atacs de tos compulsius que ens hem anat trobant durant tota la temporada han anat ja a menys, pràcticament inexistents en la funció d’avui. No obstant, i fet absolutament vergonyós, una senyora que seia a primera fila, ha deixat sonar els seu telèfon mòbil en quatre ocasions diferents durant el tercer acte. Finalment ha tingut la decència d’aixecar-se i sortir. Fins i tot, des del fossat, un músic de la secció dels violins primers ha aixecat l’arquet mostrant l’enuig lògic de sentir per enèsima vegada el mateix soroll. No sé quina solució s’hi pot trobar, però el que està clar és que no ens podem conformar amb què aquestes coses passin a cada funció. Aquesta ha estat l’única taca fosca d’aquesta funció d’avui que ha estat certament inoblidable.
Com sempre, gràcies Joaquim per la crítica. Que passeu un bon estiu.
M'agradaM'agrada
Fins que no posin desinhibidors de telèfons a teatres i sales de concert, no hi ha solució.
Ahir vaig assistir a un concert en homenatge a Gardel i al davant tenia una noia que gravava fragments de tot. Aquests també molesten perquè encara que no facin soroll la llum de les pantalles molesta i fins i tot per poder agafar més camp de visió, aixequen el telèfon produint molèsties a la resta i distreure l’atenció, jo diria que fins i tot dels artistes.
És una plaga lamentable i no els diguis res perquè sortiràs mal parat.
M'agradaM'agrada
En vivo, no podré (maldita tos); a juzgar por lo escuchado ayer tarde, me recuerda a esas funciones memorables del Liceu donde todo fluye y nunca mejor dicho por “Rusalka”. No hablo ese idioma pero poco miré la traducción, dadas la pasión con que se dirigía la ópera (enhorabuena, sr. Pons), cómo brillaban las voces de todos, espectaculares Grigorian y Beczala, de tal forma que era como si lo vivieran tan plenamente que era imposible no sentir la pasión que desprendían.
Enhorabuena, otro gran disfrute, otra gran velada liceísta ¡Y yo que me alegro!
Saludos acatarrados, infernems .
Leonor
M'agradaM'agrada
Cuanto lo siento querida Leonor.
Espero que te mejores.
El día 7 podrás verla a través del Liceu+, no es lo mismo pero algo es algo.
Cuídate!
M'agradaLiked by 1 person
Benvolgut Joaquim, ahir vaig tenir ocassió de gaurdir de Rusalka i per a mi va ser una vetllada memorable, on s’aconjunten un bon, boníssim, cast de cantants i una orquestra en un moment gloriós, gràcies a la feina del mestre Pons. Si a això li sumem una obra preciosa, tot i que poc programada, llavors estem tocant el cel.
Res a dir de la parella protagonista, ho van fer molt bé i estan els dos en estat de gràcia, un èxit més que merescut. Jo també vaig fer un gran descobriment amb l’immens baix Alexandros Stavrakakis, el vaig escoltar un cop a Aix en un paper molt petit i ara realment m’ha deixat colpit, crec que paga la pena seguir-lo. Molta il·lusió em va fer retrobar-me amb Karita Mattila, que tot i estar al final de la seva carrera despren un carisma especial.
La producció no em va agradar gota, crec que estic arribant a la conclusió que les produccions del Loy em deixen molt indiferent. Allò i no res és lo mateix, en la meva opinió. Tot i així un magnífic final de temporada, al menys per a mi, i amb molta il·lusió de començar la nova, que curiosament inaugurarem amb música txeca! Quina feliç casualitat!
Una abraçada molt gra.
M'agradaM'agrada
Esperem que seguint aquest traspàs del testimoni d’una temporada a una altra amb òperes txeques, la següent sigui també una prolongació del bon nivell assolit en aquesta.
Gràcies per comentar i feliç pel gaudi unànime que estan assolint aquestes representacions.
M'agradaM'agrada
No va de Rusalka, però com que és d’aquests dies… És sobre el full que es reparteix a les funcions, que algun cop se n’ha parlat. El cas és que ahir vaig anar a Hammer, l’espectacle de dansa que ens ve de Göteborg. No em va agradar, tot sigui dit, però el cas és que, al final de full, com és habitual, diu la duració prevista. Literalment:
Part I: 45 min – Pausa: 35 min – Part II: 45 min
Durada aproximada: 1 h 25 min
Natural! Si són 125 minuts, ha de ser una hora i 25 minuts! I cert que les competències de matemàtiques i càlcul estan pel terra, ens diuen aquests dies, però això no ho deu haver fet un estudiant d’ESO… I tampoc no s’ho ha mirat ningú més, abans d’anar a impremta.
M'agradaM'agrada
Noi, aquest és un tema incomprensible que sembla mentida que no s’hagin pres mesures per resoldre-ho. A càrrec del departament corresponen hi deu haver algú intocable.
M'agradaM'agrada
Ahir (1 de juliol) vaig disfrutar molt amb la Russalka. Per començar : quina música la del gran Dvorak! I dirigida per un Pons fantastic: quina maduresa directora, quina fluidesa musical. Ja tenim una gran orquestra. Bravo! Si a tot això hi afegim uns cantants senzillament excel·lents en el cim de la seva carrera, el gaudi va ser quasi total. I dic quasi ja que la posta en escena no em va molestar pero no em va agradar, especialment al tercer acte; vaig estar una estona preguntant-me què era aquell pobre animal i què hi feia allà de cos present….No va ser fins cap al final que ho vaig entendre: la cèrvola blanca. En fi, sens dubte el cim de la temporada.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Josep per deixar la teva entusiasta opinió de la Risalka i la veritat és que no n’hi ha per menys..
M'agradaM'agrada
Feia temps que no anava al Liceu. Quan van eliminar el meu torn, vaig aprofitar per donar-me de baixa, sobretot pel poc que em seduïen les temporades i per la sensació d’anar al Liceu perquè tocava, provocada per un nivell mitjà més aviat tediós, que havia convertit en una rutina trepitjar el teatre. També pel convenciment que, per allò que realment m’interessa, acabarien sortint promocions d’última hora que em permetrien aconseguir bones localitats a preus assequibles.
El cas és que aquest any només havia pogut anar a veure Lady Macbeth —per qüestions de calendari, tot i tenir entrada, em vaig perdre el Lohengrin— i aquesta Rusalka era una ocasió que feia temps que tenia guardada entre els meus desitjos.
La veritat és que vaig sortir molt content del teatre. Em va agradar molt el nivell general mostrat per tot l’equip i, com no, cal dir que la parella que van formar Grigorian i Beczala va ser per treure’s el barret.
Potser l’opció que he triat em fa estar una mica més desconnectat —i tant de greu que em sap per algunes coses—, però ara vaig al teatre quan sé que m’emocionaré, que se’m posaran els pèls de punta i que sentiré com se m’humitegen els ulls. Aquesta és la raó per la qual vaig començar a estimar l’òpera, i és això el que em mou a anar-hi. Vaig sortir feliç.
Gràcies, Joaquim, per compartir el teu criteri. Llegir-te em va fer venir encara més ganes d’anar-hi, em va convèncer que havia encertat, i rellegir-te em serveix per recordar una nit memorable.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar Rai i em sap greu que no sovintegis més el teatre, aquesta temporada ha acabat sent millor del que pensava inicialment. Hi ha hagut relliscades, com a tots els teatres, però el nivell global ha estat bo i aquest acabament, espectacular.
A veure si un dia ens veiem i la fem petar una mica. Vaig seguint la teva activitat, que és incessant i espero que aviat m’anunciïs la publicació del CD amb les teves cançons. M’agradaria fer-ne fins i tot un apunt.
Abraçada
M'agradaM'agrada
Doncs intentaré estar atent a les següents temporades per tal de no perdre’m res que valgui realment la pena i, si finalment la pujada de nivell és un fet, reconsiderar el tornar a l’abonament.
Pel que respecta a l’àlbum de cançons, passat l’estiu apareixeran els singles i la publicació es farà efectiva al Novembre.
No dubtis que et mantindré informat i et passaré en exclusiva nous avenços. No cal que et digui que, el fet de merèixer un apunt al teu blog seria tota una fita en la meva carrera artística.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
L’honor, Rai, és que tu siguis un assidu del blog.
No deixis de tenir-me informat.
Abraçada
M'agradaM'agrada
Feia temps que no m’emocionava d’aquesta manera a l’òpera.!! Tota l’escena final va ser increïble, especialment els pianíssims de Beczała. Tan de bo féssin un enregistrament amb ells dos de protagonistes!!
Per cert, a la funció d’ahir (dilluns 7), just després del final de l’òpera, em va semblar sentir uns quants “buh” amagats entre els nombrosos crits de “bravo”. No vaig entendre a qui podia anar dirigit perquè en aquell moment hi havia més d’una persona saludant i després ja no ho vaig tornar a escoltar (no recordo si saludaven Grigorian i Beczała sols o bé eren tots els interprets principals, però segur que va ser abans de la protocolaria processó individual). Algú més ho va escoltar? Em vaig quedar intrigat.
I continuant amb les preguntes: algú sap quin problema té un tal Albert Mena amb en Josep Pons? L’algoritme m’ha suggerit una crítica seva de Rusalka on el deixava fi (“…imprecisions i faltes de ritme marca de la casa…”). M’ha sorprès tant que he buscat altres textos i sembla que no li està bé res del què fa en Pons. Encara que les decisions estètiques d’un director musical sempre tindran una part subjectiva important, i poden agradar més o menys, els aspectes tècnics haurien de ser objectius i em sorprèn que alguns ho vegin tant diferent. En fi, ho pregunto per pura xafarderia.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Elio.
Em fa molta il·lusió el teu retorn al blog, si més no comentant.
Desconec qui és Albert Mena, però el mestre Pons sempre ha tingut, per raons diverses, molts detractors, potser ell forma part d’aquesta legió que els costa acceptar la seva derrota davant l’evident transformació de l’orquestra. Què té dies més encertats que altres és obvi, com tots els directors, però no voler reconèixer la transformació de l’orquestra i fins i tot quan aquesta es reconeix unànimement com brillant, com ha estat en el cas d’aquesta Rusalka, posant-li traves sense esmentar-les, evidencia l’interès extramusical en continuar desacreditant la seva tasca.
Qui sap, som un país tan miserable que quan hagi marxat potser li reconeixeran els mèrits i l’enyoraran. Tot és possible.
M'agradaM'agrada
Una meravella. Funcio de les que fan aficio. Porto dies escoltant compulsivament la retransmissio que en van fer 😂.
Tambe vaig assistir al segon repartiment el dia d’entre generacions. Essencialment el mateix cast excepte Rusalka i el Princep. El triomfador de la nit fou Vodnik, amb aquella veu de baix encara mes contundent que el dia que l’havia vist amb el primer cast. Els meus fills van quedar acollonits! 😂. Els dos protagonistes, dels que n’esperava poc, em can sorprendre gratament. Ella completament lliurada al rol, i amb un cant notori. En el duet final, en el que van saltar guspires d’emocio per aquella entrega franca i sense xarxa dels cantants, va acabar plorant a raig.
Ell, jovenissim! no se si deu haver fet la trentena, em va semblar mes remarcable que ella. Estic convençut que deu haver assistit a tots els assajos i funcions de Beczala per que l’estil era mimetic. Cosa que vaig agrair per que d’entrada pensava: ja veuras, t’hi trobaras un baladrer fotent canonades a tort i dret.
Es clar que la veu no sonava tan varonil com la de Beczala i en algunes escenes potser se’l veia massa noiet, especialment quan feia parella amb Mattila! Aquestes ultimes fins hi tot les van remarcar els meus!
Tot plegat pero, una bona funcio que probablement va aconseguir alguns nous aficionats al genere!
M'agradaM'agrada
Gràcies per parlar-nos d’aquest segon cast, si no arriba a ser per aquest comentari no sé de ningú que hi anés.
Anotarem el nom d’aquest tenor. Ella va ser la Rusalka oficial a Les Arts, amb aquesta mateixa producció.
M'agradaM'agrada