Aquest concert era una de les joies de la corona de la present temporada quan inicialment havia de ser Lise Davidsen, juntament amb el baríton alemany, la coprotagonista. Immediatament després de saber que la soprano noruega cancel·lava tota la seva agenda amb motiu del seu embaràs i la lògica decepció del món operístic, la direcció artística del Gran Teatre del Liceu va anunciar que la substituta seria Asmik Grigorian, aprofitant que coincidia amb les dates de les glorioses representacions de la Rusalka. Tant Davidsen com Grigorian són l’exponent més excels de les sopranos de l’actualitat i per bé que l’instrument vocal de la Davidsen és inigualable, jo diria que Grigorian la supera en un aspecte essencial, l’adequació estilística del variat ventall de rols que interpreta, quasi tots amb resultats indiscutibles, per tant, es garantia que la substituta estaria a l’altura de la prevista inicialment.
El concert tenia un leitmotiv, el comiat, i estava integrat pels quatre darrers lieder de Strauss i el liebestod de Isolde en la primera part, i en la segona pel monòleg del rei Marke i el comiat de Wotan del tercer acte de Die Walküre, per tant, una part per a cadascun dels cantants, llevat que hi hagués alguna propina prevista amb la unió dels dos solistes, cosa que no ha succeït, sortosament.
Que un director musical, en aquest cas el titular de la casa en un moment més que dolç de la seva relació amb el Liceu, l’orquestra i el públic, s’hagi d’adaptar als cantants, té riscos, quasi sempre perillosos, i ben segur aniran en detriment tant del resultat final, com de la valoració que en farà el públic. Si no s’adapta rebrà la crítica d’aquells que diuen que només té en compte l’orquestra i si, per contra, els vol ajudar, aleshores diran que la direcció no ha estat satisfactòria.
En el concert que va tenir lloc ahir al Liceu, va passar això però amb resultats ben diferenciats en cadascuna de les dues parts.
Asmik Grigorian, ja ho vaig dir parlant de la seva enlluernadora Rusalka, té la virtut i la habilitat d’adaptar la veu com un guant a la partitura, sense forçar mai cap zona del seu extens registre de veu lírica, fent un cant fàcil, natural, d’emissió i projecció exemplar en una graduació d’intensitats admirable. Mai força la veu, que s’emet amb facilitat, com tampoc enfosqueix el so per voler semblar una dramàtica o una lírica spinto. El pas pels diferents registres és natural, mai gutural o recolzant el so en el pit, mai un so és lleig, mai perd naturalitat i tot plegat fa que a banda de fer-ho fàcil, ho fa bonic i és clar, té una capacitat comunicativa d’expressió, absolutament fascinant. Guanya a l’oïdor tan aviat es posa a cantar i mai fa patir, podrà agradar o no la varietat de rols i repertoris, acostumats com estem a referents històriques, però és innegable que ella com només ho han fet les grans, crea la seva versió, sense recordar a una cantant o l’altra.
Fer front als quatre darrers lieder de Richard Strauss, quan tenim tantes versions referencials, no diria que sigui un repte de difícil resolució, però podria quedar com una versió més, i no ha estat el cas, precisament perquè ella ho ha cantat de manera molt sentida, intima, sense per això quedar tapada mai per una orquestra que certament l’ha tractat amb amabilitat, tot i que la partitura de Strauss és especialment detallista i curosa, sense aquelles explosions sonores que tant li agradaven i sovintegen a la majoria de les seves òperes. Aquest era el seu testament i tot l’encisador món sonor esdevé un embolcall exquisit per a la veu. Grigorian ha fet una versió gens ensucrada, molt lírica, però amb cos i allunyada d’efectismes. Ha estat una versió bella, austera diria jo o continguda, però s’ha esplaiat en el lirisme i ha provocat el corresponent encongiment anímic en un preciós “Im Abendrot”. El mestre Pons, sempre cercant el so transparent i la diferenciació de plans sonors, l’ha acaronat sense que l’orquestra prengués l’exclusiu protagonisme. Els solistes, amb especial menció pel concertino o el trompa, han lluït precisió i exquisidesa sonora.
La primera part acabava amb el preludi i la mort d’Isolda. Grigorian ha anunciat aquests dies, que començarà a estudiar aquest rol per interpretar l’obra sencera, així com l’AIda verdiana. No sé si ha cantat abans moltes vegades aquest famós fragment, però en el seu libestod corria el perill de ser engolida, no perquè la veu no es projecti bé, sinó perquè moltes grans, amb veus més potents i dramàtiques, queden ofegades sense fiato per atacar l’esclat orquestral final. A Grigorian, que s’ha dignat fins i tot a fer el final amb un pianíssim audible, l’hem sentit sempre, amb uns crescendos emocionants i a banda que el mestre Pons l’ha ajudat, feia la sensació que a ella encara li quedava més alè, si calia, per traspassar el mur orquestral. El seu liebestod ha estat emocionant, d’acord que no portava els dos primers actes a les espatlles i anava relativament descansada perquè els lieder straussians han estat un escalfament idoni de la veu, però des del “Mild und leise” inicial no he temut mai que quedés minimitzada. Ella no té la veu ideal per aquest rol, però això no és obstacle per adaptar-se i fer el rol seu i fer-lo creïble, i fer-ho bé, emocionant i bonic. És portentosa i un cas molt poc freqüent en el món de la lírica actual i d’abans, senzillament admirable.
Ella i el mestre Pons han obtingut un reconeixement unànime d’una primera part bellíssima.
A la segona la truita s’ha girat, i allò que en la primera ha estat a favor, en la segona ha canviat radicalment, perquè a banda que les incursions operístiques del gran Matthias Goerne sempre han estat poc freqüentades i celebrades per la manca del volum necessari per traspassar l’orquestra i fer-se present a la sala, ara hem d’afegir un estat vocal en decadència i un enfosquiment de la sonoritat, que perjudica encara més la projecció.
El mestre Josep Pons l’ha volgut ajudar i això ha anat en detriment del rendiment orquestral i de la pròpia interpretació dels dos fragments escollits.
El monòleg del Rei Marke “”Tatest du’s wirklich?” aillat de tota l’acció dramàtica del segon acte, no és precisament, a banda de la seva colpidora bellesa melòdica i expressiva, gaire agraït per iniciar una segona part i escalfar al públic i si a més a més, la veu mostrava signes de decadència, amb canvis de color i alguna flegma, doncs el resultat no podia ser gaire engrescador. El rol és per a baix i Goerne semblava forçar l’emissió per ser més convincent, és a dir, l’antítesi del que he dit de Grigorian a la primera part. El cant és noble, però no n’hi ha prou. Goerne quan només té un piano al davant sembla tot un altre artista, amb les orquestres i sense tècnics de so que ho equilibrin tot en un estudi, n’és una altra i si no està passat pel seu millor moment vocal, una altra a afegir.
I quedava el comiat de Wotan a Die Walküre, l’impactant “Leb’ wohl, du kühnes, herrliches Kind!” i és clar, a estones s’ha vorejat el fracàs més clamorós, amb una veu que no corria, una direcció a remolc del cantant, amb temps lents i pendent de no tapar-lo, tot i que els intents malgrat la sordina auto imposada per Pons, no ha servit de gaire. Impossible emocionar-se amb aquest gloriós comiat a la filla.
Immerescuts bravos per a Gorene i també pèl mestre Pons, que per no trair a l’amic Goerne, ha traït a Wagner.
Ai las! tant de bó el concert hagués acabat amb la Grigorian.
IN FERNEM LAND 
Completament d’acord, Joaquim. Amb la primera part ja n’hi havia prou
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord, Joaquim. La segona part molt més fluixa. Amb la Grigorian ja n’hi havia prou
M'agradaM'agrada
Gràcies, Eduard. Per comentar i per la fantàstica tertúlia de la mitja part amb els teus amics.
Tot un concert amb la Grigorian l’esperem amb ànsia i no cal dir veure-la en òperes, és clar. De moment la Manon Lescaut de la temporada vinent promet emocions fortes.
M'agradaM'agrada
Vaya… Así que ” mitad y mitad”… A recordar la primera mitad, pues; me alegro por Grigorian, por Pons y por vuestro disfrute con ellos.
A seguir buscándolo. Un abrazo bien fuerte, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Yo he sido un Goerniano sin discusión, pero lamentablemente todo termina y aunque lo suyo siempre ha sido el lied, constatar el desgaste de un artista tan querido produce mucha tristeza.
Por suerte estaba Grigorian, pero…
M'agradaLiked by 1 person
Només volia comentar que l’educació del públic del Liceu es lamentable… deixant apart mòbils, estosecs I damés variants em vull fixar en els finals de les tres peces d’ahir. Semblava una cursa a veure qui cridava abans i més fort…I es que els tres finals convidaven a un recolliment i deixaven un clímax de pau res compatible amb els festival de crits i bravos que es va organitzar. Poseu per comparar el video a You tube In abendrot de la Grigorian a Salzbourg i compareu. Lamentable del tot.
M'agradaM'agrada
Jo em tenia una cosa pitjor i era que el públic aquest que no pot estar ni cinc segons sense mostrar el seu entusiasme, aplaudís cadascun dels lieds, no va passar, però vàrem tenir tota la resta que lamentablement comentes.
Gràcies per comentar, Jordi.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. Un plaer també reveure’ns al Liceu. Crec que ahir va ser la gran trobada de tots els loggionisti: sense dubte tots els que conec, i uns quants que reconec sense conèixer-los per veure’ls sovint al teatre.
Suposo que també hi haurà consens unànime sobre la desigualtat de les dues meitats.
La primera meitat, un gran concert. Quin privilegi haver pogut substituir Davidsen amb Grigorian! Una (altra) grandíssima cantant i artista, que com dèiem ahir val la pena escoltar en allò que li doni la gana de cantar. Ara bé, que tot valgui la pena no pot significar que tot sigui igual de perfecte que la seva Rusalka: això, ni Callas. En aquest sentit, em va sorprendre.
Els Vier letzte Lieder són repertori molt seu, que fins i tot ha gravat en dues versions. I clar que la seva interpretació té tots els mèrits que descrius, però, com també ho dius amb gran precisió, és força continguda i austera, no tan sols íntima. Molt bé acabar així Im Abendrot, però abans d’arribar-hi algun lluïment straussià més no hauria quedat malament. Molt agraït d’haver tingut aquesta oportunitat d’escoltar-la en viu, sí, però dubto que tornaré a la seva gravació.
Al contrari, en el Liebestod tenia una mica por de quedar-me amb ganes de Davidsen. Absolutament no: Grigorian em va encantar. D’aquest final sí que em surto amb ganes de tornar a escoltar-lo, d’escoltar-li l’òpera sencera quan la faci. Miraré si passa en algun teatre no massa llunyà, ja que al Liceu dos Tristan en pocs anys no tendrien sentit.
La segona meitat per començar diria que s’havia programat pitjor. Tenen sentit aquells dos fragments wagnerians com a peces de concert? En general, tinc els meus dubtes. Per a Goerne en particular, pitjor encara, tot i que potser sóc més tolerant que tu en salvar les mostres de la seva gran intel·ligència musical malgrat la criticitat de la falta de volum i algun altre problema vocal.
Sense cap dubte sóc més positiu que tu sobre la direcció de Pons. En aquest sentit sóc mendelssohnià: el director ha de fer el millor que pot amb els recursos que té; no pot ignorar els problemes i tirar endavant. No tinc les competències per opinar si Pons hauria pogut acomodar Goerne de manera millor. Però absolutament havia d’ajudar-lo, i trobo que ho va fer amb intel·ligència, o sigui sacrificant de les dues bandes i assolint un resultat digne, o més que digne en les condicions.
A veure si encara coincidim en algun dels concerts estivals. Si no, bon estiu des d’ara a tu i a tots els infernemlandaires!
M'agradaM'agrada
Quan les coses no van rodades, benvolgut Giacomo, tot trontolla.
Segurament amb més assaigs algunes coses escoltades ahir haurien millorat i altres lamentablement ni amb un mes d’assaigs diaris haurien pogut millorar.
El mestre Pons, que habitualment no té gaires contemplacions amb els cantants, ahir va topar amb un amic amb problemes que va condicionar a banda dels pocs assaigs, segur, una direcció a la segona part, massa condicionada i així i tot en l’escena final de Die Walküre, no va poder evitar que l’orquestra sonés una mica desencaixada, forçada per un tempo i unes intensitats que semblaven voler ajudar a un cantant incapaç de fer front al repte.
Lamento no haver pogut estar una estoneta més xerrant, però ahir va ser un dia especialment concorregut d’amics, coneguts i saludats.
Bon estiu també per a tu.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Crítica: Concierto de Asmik Grigorian y Matthias Goerne en el Gran Teatre del Liceu | Beckmesser
Retroenllaç: Crítica: Concierto de Asmik Grigorian y Matthias Goerne en el Gran Teatre del Liceu – Radio Clásica
Doncs… sí, sí que van ser dues parts molt diferents. Personalment, em va agradar molt l’orquestra a la primera part, especialment als dos fragments del Tristan: la vaig trobar magnífica. I Grigorian, francament, excel·lent. No hi ha res més a dir. A més, amb una certa originalitat al vestuari, lluny dels acostumats vestits llargs de gala, brillants i espectaculars. La senyora del costat meu estava entusiasmada amb les sabates: ja en volia trobar-ne unes d’iguals.
Goerne…. no sé. Ja ha dit algú que, potser, no era la millor tria aquests dos fragments. El fraseig, la noblesa que dius, però és que és molta orquestra allí al costat i… no, no pot ser. Sí que sap greu per qui és i per qui ha estat, però ell n’ha de ser conscient. Potser les àries de L’holandès o la del Wolfram de Tannhäuser li haguessin anat millor. O, com Grigorian, cinc o sis lieder de Strauss per a veu i orquestra, arranjats per a baríton, que n’hi ha. O els mateixos Wessendock Lieder, que tenen versió per a baríton, també. Penso que se n’hagués sortit millor amb la veu que té ara. En tot cas, tampoc no vaig apreciar tant el canvi de l’orquestra.
Pensava que farien alguna cosa junts, pensava que, abans del comiat de Wotan, hi hauria l’escena prèvia amb la Brunhilde i així cantarien junts, però no… Tampoc no hi ha tants duets o escenes de baríton i soprano a Wagner (a l’Holandès, als Mestres, però no sé jo si hagués estat pitjor).
Per cert, la senyora del costat, quan va sortir el Goerne va desaprovar-ne les sabates: que no conjuntaven amb el vestit i que semblaven de circ. En deu ser tota una especialista, això segur.
M'agradaM'agrada
La senyora del costat, com a mínim tenia una sabateria, és clar.
Jo crec, bromes a banda, que si la Isolde ja li va una mica gran, la Brünnhilde ara és per a ells un rol inabastable. Ja no estava previst en el programa original, ja que la Davidsen a Goerne se l’hagués cruspit amb patatones.
M'agradaM'agrada
La Grigorian va estar excelent. En la tercera canço va aconseguir enganxar-me pel melic fins a l’emocio i va continuar amb la quarta. En el Tristan, l’obertura de l’orquestra em va semblar magnifica, calfreds inclosos. I en Liebestod gairebe es transfigura la meva, d’anima!
La segona part no em va dir res de res, tedi i prou. I mira que tenia ambdos fragments ben vivids a la meva memoria quan Dohmen va aconseguir emocionar-me en els dos! Una llastima, podiem haver fet com alguns i marxar al descans.
M'agradaM'agrada
N’esperàvem molt i la segona part va ser una galleda d’aigua gèlida, és clar que amb les calorades dels darrers dies, qui no es conforma és perquè no vol.
M'agradaM'agrada