Simone Young, fotogrtafia de  (c) Sandra Steh, gentilesa de la pàgina web del festival de Bayreuth

Un dels motius que em desmotivàvem, una vegada més, a tornar al festival de Bayreuth per assistir a un Ring sencer, era la proposta escènica de Valentin Schwarz, però en aquesta ocasió també l’equip vocal i la direcció musical encarregada a l’experta Simone Young no m’engrescaven, sobretot després d’haver sentit i vist en streaming el Ring bastant desgraciat de la Scala de Milà on la directora australiana va haver de substituir a l’esperat Christian Thielemann, i amb resultat orquestral clarament decebedor. És clar que l’orquestra ni l’entorn del teatre milanès i Bayreuth són comparables, però el dubte persistia, si més no pel fonamental resultat orquestral per sostenir una obra tan excepcional, descomunal i complex com el cicle del Ring.

Aquest estiu les retransmissions bayreuthianes han coincidit amb uns dies de descans al Pirineu i, per tant, he hagut de posposar els habituals comentaris del festival una vegada retornat a casa i escoltat, ara sí de manera correcta, totes les propostes radiofòniques, després d’haver assistit al streaming de la inauguració amb Die Meistersinger von Nurnberg ja comentat a IFL.

És important, doncs, tenir en compte que aquí no hi ha cap consideració escènica i que la valoració la faig al voltant de la banda sonora d’una producció que ha aixecat molta polseguera, però que no afecta gens el que he sentit per ràdio i per ràdio no tenim l’exacte mesura del que han sentit els espectadors al Festspielhaus, pel que fa a potència i projecció, de la mateixa manera que es magnifiquen coses, ja sigui positives com negatives, que asseguts als incòmodes seients de la sala, potser no s’aprecien amb la mateixa claredat que en la retransmissió radiofònica.

La primera cosa que he de dir és que si aquest Ring escoltat s’aguanta és precisament per la direcció de Young, que ara sí que ha pogut demostrar el que ja fa anys que demostra, què és una gran directora i que domina i aporta sapiència a la direcció de la Tetralogia i que gràcies a ella, els oïdors podem suportar i he dit suportar, sí, una vegada més, un equip vocal que no està a l’altura del repte. Potser són grans intèrprets dramàtics, no tots, de les exigències teatrals de Her Schwarz, però estrictament analitzant la seva actuació musical i la seva adequació vocal, sorprèn la mediocritat de la majoria, per no parlar directament de l’enganyifa, el mal estat vocal o la completa inadequació d’algunes veus als rols que interpreten.

Katharina Wagner, després de molts anys al capdavant del festival ja es pot dir clar i alt que ha fracassat en la seva direcció, si més no en garantir una qualitat vocal a les representacions, fruit d’una llei dinàstica inacceptable en l’actualitat que el cognom i la genètica atorga drets per davant de les capacitats reals per assumir el càrrec. Si ha demostrat encara més que el seu pare, que com a directora teatral és inepte, com a directora general del projecte, ha rebaixat la categoria artística, musical i vocal a nivells preocupants, mentre que ha posat en el centre del debat als directors teatrals que amb encert o sense, han esdevingut els principals protagonistes dels estius al Turó Verd. Altres decisions com les d’incorporar a partir de l’estiu del 2026 títols fins ara no acceptats pel mateix Wagner, com el Rienzi que inaugurarà el festival de l’any vinent o la versió del Ring que tornarà a dirigir Thielemann, però sota la dubtosa participació de la IA, a banda del protagonisme incomprensible de Klaus Florian Vogt en tots els rols heroics del cicle, són per a mi i una vegada més mostres de debilitat i incapacitat per fer retornar aquella necessitat de dedicar uns dies de l’estiu a passar sí o sí per Bayreuth davant la qualitat i excepcionalitat de la proposta, no només teatral.

Si tot el que queda de mític és el lloc, a banda de l’orquestra i el cor, que no és poc, d’acord, és evident que el fracàs de la gestió de la besneta és majúscul. Mai havia estat possible, d’ençà que tinc ús de raó wagneriana, comprar entrades de manera oficial el mateix dia de la inauguració o de les representacions, com ho és ara i sense haver d’utilitzar la revenda i altres canals menys legals. Què vol dir això? Tots els wagnerians sabem que qualsevol dels grans teatres del primer circuit i fins i tot diria els del segon superen habitualment el que s’ofereix allà. Ni amb directors fonamentals com Thielemann, es podrà garantir un nivell superlatiu perquè la decisió de no atorgar a la companyia de cant de veritable consistència, rellevància i excepcionalitat, tira enrere qualsevol intent de viatjar allà en una ocasió d’or per concentrar-nos en la part musical i vocal, sense distraccions preocupants del vessant escènic. S’ha decidit donar exclusivitat i rellevància a les produccions escèniques i aquestes han acabat esgotant a tots aquells i aquelles heretges que han desistit de la cita obligada imposada pel culte. El model s’esgota i qui sap si arribarem a veure representar-se Norma, això si amb l’ària d’Oroveso escrita per Wagner, com excusa per ampliar públic i repertori i amb Vogt de Pollione, és clar.

Centrant-me en l’edició del Ring del 2025 i després d’admirar i gaudir la direcció intensa, enèrgica, sempre en tensió i apassionada de Young, cosa que no és gens fàcil en una obra molt propensa a les caigudes de tensió i que molts directors només aconsegueixen fer volar en els grans finals d’acte de tot el cicle, deixant tots aquells llargs i fonamentals diàlegs, a la sort i resistència del públic, ella oblidant l’avorridíssima direcció a Milà, ens ofereix una contundència discursiva admirable. Li manca aquella genialitat i caràcter per fer una versió inoblidable? potser, però seria injust no valorar la seva direcció com el puntal fonamental d’aquest Ring.

Una altra cosa és l’equip vocal convocat a defensar tota l’estructura i aleshores entrem en un altre dilema i fracàs de la direcció i que és aquell que sempre m’ha sorprès i indignat de molts wagnerians i bayreuthians irredempts, que ho perdonen tot senzillament amb l’argument que l’exigència és màxima i a manca de res millor, tot s’ha d’acceptar, aplaudir i fins i tot bravejar. Una condescendència inadmissible en altres repertoris de dificultat extrema i en els quals als cantants no se’ls deixa passar ni una.  Al Bayreuth actual tothom triomfa. Fins i tot en els casos de cantants magnífics que també trobem aïllats entre molta morralla, veiem que la seva brillant actuació es valorada i celebrada, com els que sota el meu punt de vista no compleixen els mínims requisits per pujar a l’escenari del Festival. Igualar l’èxit d’una representació senzillament perquè allò és Bayreuth i allà no s’admeten protestes a cantants o directors musicals, és un dèbil criteri per mantenir el prestigi i l’excel·lència. No és el mateix escoltar a Spyres, Zeppenfeld, Beczala o Kissjudit que a Konieckny, Foster, Schager o Vogt (he inclós cantants que intervenen en altres obres d’aquest festival i no apareixen en aquest Ring i ho faig per fer més evident el que vull dir), i en canvi a l’hora de rebre l’aprovació del públic no hi ha diferències i el públic assistent, aparentment expert, no sap valorar justament allò que és bo o fins i tot excepcional, d’allò que és discret o directament dolent, vocalment parlant, perquè si són grans actuacions teatrals les que motiven la cridòria, aleshores el problema ja és tot un altre. Tot és un èxit, i en conseqüència tot acaba sent buit, fals i decebedor. És la meva opinió, és clar.

Das Rheingold:

Un equip on he de dir que s’aprecien veus amb interès i que malauradament no té continuïtat en les tres jornades que manquen. Un resum que mereix més detall, òbviament. Dos puntals del pròleg, com són Wotan i Fricka, denoten una fatiga impròpia. El Wotan jove, no ho oblidem, exhibeix un desgast vocal en teoria més apropiat pel Wanderer de la segona jornada més que en l’impetuós, orgullós i jovialment poderós Wotan del pròleg, i per tant esdevé una preocupació inevitable. A Tomasz Konieczny li manca autoritat, color, l’ampli registre  i sobretot noblesa, no pot semblar un Alberich i massa sovint la veu li sona, lletja, caricaturesca, fixada, sinó desagradablement cridada i alhora a moments clarament oscil·lant, i quan dic oscil·lant no ho hem de confondre amb una veu timbrada o vibrada, són dos aspectes vocals absolutament diferents. Les veus timbrades ho són per emissió natural, és una característica congènita que utilitzada amb encert dona una singularitat a la veu que pot arribar a ser una virtut i distinció, com era el cas de la meravellosa Conchita Supervia o de Pilar Lorengar, però també d’Eva Marton, Beverly Sills i de tantes veus eslaves que es caracteritzen per tenir un vibrato natural que res té a veure amb el que mostren les veus esgotades i que han d’obrir el diafragma que ja no controlen i emetre la veu i això fa que la columna sonora oscil·li de manera molt molesta i aquest és el cas del cantant polonès com de tants altres cantants que han forçat l’instrument en repertoris i rols poc adequats, mostrant signes d’esgotament molestos, sobretot quan han de mantenir una nota durant uns quants compassos, en els moments de més ímpetu heroic o dramàtic, tot i que en ell s’evidencien tan aviat ha de cantar frases lligades quan el seu legato és més que precari. Un Wotan vocalment ínfim no dic res de la interpretació del rol que li demana Schwarz, que sembla que és esplèndida, però això la ràdio no ho evidencia.

No vull recórrer a exemples gloriosos del passat per anomenar Wotans que tots tenim en la memòria. Ara hi ha el que hi ha, però entre aquests n’hi ha que poden oferir un Wotan més consistent i convincent que Konieczny, però o no volen anar a Bayreuth per múltiples raons o la direcció de Bayreuth no els considera per unes altres, el cas és que en aquest Ring no hi ha un Wotan a l’altura.

Fricka necessita una veu ferma, contundent i també senyorívola, és una “dolenta” que es fa odiar, però perquè imposa la seva voluntat en contra del que desitja Wotan, en principi un personatge amb el qual prenem partit, no és una diabòlica Ortrud. Les seves fermes conviccions conservadores no haurien d’anar associades a una veu gastada. L’experta, professional i en el festival del 2025 multi assalariada, Christa Meyer, que defensa dramàticament el rol segons les exigències de Schwarz, denota desgast i sonoritats caduques malgrat que certament ofereix una autoritat al rol notable, però sona vella.

Olafur Sigurdarson, interpreta a Alberich, potser l’únic personatge que la seva desagradable veu i forma de cantar, admet, tot i així quan Wagner li demana facultats vocals, com en la cabdal confrontació amb Wotan en el Nibelheim i on proclama la seva venjança, se li veuen totes les costures i no pot amagar la precarietat d’un instrument mancat de notorietat i qualitat, alhora que d’una veu oscil·lant, és un moment llastimós. L’èxit insòlit que assoleix en sortir a saludar només pot ser degut a la seva interpretació escènica.

Ya-Chung Huang interpreta a Mime i tot i que demostrarà tot el seu potencial fins a la segona jornada, a vegades més notable que el Siegfried, diria que se situa dins de la banda de cantants a considerar per sobre de la mediocritat imperant.

Si oblidem aquelles veus profundes de baix que semblen ja extingides juntament amb el animalons del juràssic, tant Patrick Zielke com Tobias Kehrer atorguen a manca de tenebror i temor, dignitat tant a l’enamoradís Fasolt com a Fafner, respectivament.

Nicholas Brownlee, el baix-baríton nord-americà interpreta a Donner. Està cridat a ser una de les veus del futur no només wagnerià. Cal tenir-lo molt en compte perquè aquest ja no és una promesa i ens regala una veu formidable. L’any vinent serà l’Holandés a Bayreuth i al Liceu intervindrà en la vuitena de Mahler, entre altres compromisos, és clar.

Daniel Behle és Loge i exhibeix veu de tenor amb dignitat, sense exagerar i caricaturitzar un rol massa sovint mal entès, no és un déu, però quasi i, per tant, mai pot semblar un ximplet. Behle, potser té una veu massa de tenor líric ja que pateix en la zona més greu, però el dignifica i honora. Ja veurenm si Vogt l’any vinent ho fa millor

El tenor Mirko Roschkowski afronta el Froh amb veu jovial com correspon, però el rol no ofereix gaires moments per brillar, però els poc que té els aprofita.

Abans la Freia intuia futures Sieglindes després de passar per la Gutrune, però dubto tot i que ara mai pots estar segur de res, que la soprano Christina Nilsson, Eva en els Mestres inaugurals, acabi de fer la Brünnhilde o la Isolde, i si no temps al temps, i no pas per mèrits vocals, però estem veient i sentint coses inversemblants que no fa tants anys haguéssim dit que serien possibles i no passa res. Com a Freia compleix amb escreix l’encàrrec, malgrat aquell timbre amb tendència a la crispació.

La mezzosoprano hongaresa Anna Kissjudit, amb tonalitats veritablement acontraltades, és l’imponent  Erda, que amb dos úniques intervencions de pocs minuts en més de setze  hores de música, ha de deixar petjada. I cal dir que en aquest Rheingold ho aconsegueix, tot i que davant de la magnífica veu  d’aquesta jove cantant, penso que seria una Fricka “di tutto rispetto”. Hi ha crítics que han dit que era la sensació femenina d’aquesta edició del Ring, i hi estic d’acord.

Les tres filles del Rhin, però sobretot la Woglinde de Katharina Konradi, m’han agradat, la Konradi està destinada a assumir rols més consistents. La Wellgunde de  Natalia Skrycka i la Floßhilde de Marie Henriette Reinhold, li donen bona i conjuntada rèplica.

Die Walküre:

Amb la primera jornada ja es posen totes les cartes boca enlaire, i aquí l’equip vocal no hauria d’evidenciar fissures.

Calia veure si el tenor Michael Spyers, després del seu debut en el rol de Siegmund en l’edició passada i després de l’èxit sense pal·liatius del seu Walter, milloraria la impressió causada en l’edició anterior d’un rol molt més heroic del que la seva veu lírica permet, malgrat aquesta cuirassa de baritenor que tan bé ostenta en altres repertoris, el fes mantenir la consistència en un rol de vocalitat central, sense utilitzar els recursos d’enfosquir la veu de manera artificial o canviar de color com acostuma. Jo crec que abans del Siegmund i després de l’excel·lent Walther, el rol més adequat hagués estat Lohengrin o fins i tot Parsifal, seguint exemples gloriosos del passat wagnerià, però sí, el seu Siegmund ha millorat respecte al 2024, ja que la veu es mostra més homogènia i el color més unitari, però l’emissió clarament no és natural i quan això passa el cant no es mostra lliure i fàcil com en el seu recent Walther. Tot és més estudiat i perd espontaneïtat, alhora que denota certes febleses en les frases més heroiques en el final del Winterstürme o en l’anunci de la mort que li fa Brünnhilde, on la veu i l’emissió es mostren molt més estudiades. Així i tot és una veu sana, segura i convincent que llueix i no fa patir, una cosa que s’agraeix i dona coherència i discurs a una narració que aviat es veurà avortada amb l’aportació vocal del fill engendrat amb la seva germana, del que no trigaré a parlar. S’agraeix sentir una veu de tenor viril i ferma, ben impostada i d’accents dramàtics acords amb el personatge, sense oscil·lacions i sonoritats ingrates o escanyades. Caldrà esperar els futurs projectes wagnerians de Spyres, de moment plena confiança i una certa temença que la veu comenci a mostrar signes de fatiga, que per ara i sortosament no hi són.

Temo que Jennifer Holloway (Sieglinde) serà una altra flor d’estiu de les que d’aquí a un parell d’anys ja li haurem perdut la pista, com tantes altres que han passat per Bayreuth en aquest i altres rols rellevants i que per a una raó o altra, han desaparegut de la mateixa manera que van aparèixer, com els bolets. La varietat de rols, estil i vocalitats del seu currículum no fa presagiar gaires alegries. La seva Sieglinde és de poca volada, res que emocioni ni que trasbalsi, la veu no té personalitat i sembla massa limitada amb tendència a la crispació en la zona aguda i una incipient oscil·lació que fa témer el pitjor. És un rol preciós i emblemàtic que serveix perquè les grans triomfin. Ella salva els mobles, però aviat oblidem els seus “Der Männe Sippe”, “Du bist der Lenz” i no cal dir el seu comiat amb el sublim “Lebe wohl! Dich segnet Sieglindes Weh’!” dit amb tremules i poc estimulants emissions i és que la intèrpret tampoc mostra una varietat dramàtica notable, ni un arc vocal expressiu que perduri. Benintencionada i aplicada, faltaria més!, però molt poca cosa i no mereixedora de cantar aquest rol en el festival, si més no en aquest moment, on vas a parar!.

Vitalij Kowaljow canta el rol de Hunding sense tenir la veu negra i temible, però la intenció és bona i el seu fraseig transmet maldat i odi sense veure’l i repeteixo, sense ostentar una veu d’aquelles que impactaven per l’amenaçadora foscor dels seus accents.

Catherine Foster va tenir una segona vida wagneriana després de ser la Brünnhilde d’aquesta nova producció del Ring a Bayreuth ja fa quatre anys, quan tothom ja l’havia pràcticament oblidat. El que aleshores va ser una sorpresa degut a un estat vocal molt respectable, malgrat que mai havia estat el súmmum de la interpretació wagneriana i que sembla ser que fa una actuació dramàtica del tot integrada amb aquesta història inventada per Valentin Schwarz, ara no aguanta un anàlisi vocal del que entenem com ha de ser aquest rol. L’estat vocal de Foster denota un desgast més que notable i allà on no arriben les possibilitats vocals hi deu arribar la gestualitat i la integració en aquest nou univers d’aquesta “genial” producció, però per la ràdio això no es paeix de la  mateixa manera i la seva Brünnhilde és poc audible des de la seva coneguda i espectacular entrada en endavant. Hi ha voluntat, si, però n’hi ha prou amb això? No hi ha les notes, o si hi són no ben bé en el lloc on han d’estar, perquè desafina amb convicció. Els son són estridents, aproximats i mancats de la gosadia i vehemència d’una jova en rebel·lia, ja que ens arriba una veu gastada que sovint esgota a l’oïdor. El timbre es manté punyent, però la zona greu és quasi sempre poc audible i per tant, la soprano veritablement dramàtica brilla per la seva absència, cal escoltar atentament el duo amb Siegmund per fer entendre el que us vull dir, si és que no ho teniu clar i no vull esmentar els models a seguir, ja ho sé que les veus del passat…bla, bla, bla, però coi! es pot aprendre una mica de com feien front a aquest duo aquelles santes, no?. Toca un relleu i esperar que Davidsen acabi fent aquest rol a Bayreuth després de donar la primícia al MET. Trist comiat el del tercer acte després d’un segon acte per oblidar.

Només cal escoltar l’entrada de Wotan en el impactant inici de l’acte segon per constatar allò que ja he dit en el Rheingold i que al llarg de la primera jornada s’evidencia de manera més notòria, fins i tot arribes a dubtar que Tomasz Konieczny sigui baríton. Quina manca de cos vocal i color per a un Wotan! El seu gran monòleg del segon acte és tediós i en el seu gran comiat li manca la grandesa i la veritable transformació dramàtica, a escala vocal i expressiva, si més no, per commoure en un dels finals més gloriosos de Wagner, ell, a banda que no pot sostenir vocalment el rol, caricaturitza el personatge, sempre des del punt de vista vocal, amb un intent frustrant de fer del comiat un moment patètic que li queda absolutament ridícul a causa d’una emissió vocal sense cap mena de noblesa i farcida de trucs que no amaguen una precarietat congènita. No puc arribar a entendre els aplaudiments del final, tot i que he de dir, que a Bayreuth s’aprecien unes reaccions d’entusiasme en finalitzar els actes, tot just cau el teló, noves i del tot sospitoses. Serà per allò de qui ho dona tot no està obligat a més? Trist recurs per acabar combregant amb rodes de molí.

Christa Mayer acomiada la seva Fricka amb tot allò que ja ha evidenciat en el Rheingold, igualment en la Magdalene, també el que li queda de bo, que consti, però encara li queda l’exigent Waltraute del Götterdämmerung!, sense comptar que per si no en tenia prou, també canta la Schwertleite. S’emportarà un bon grapat d’eurets aquest any.

Les vuit valquíries es mostren ben aplicades, cal dir que sense aquell guirigall que a vegades es converteix aquesta escena, amb algun que altre esgarip que fins i tot en les edicions més recordades no s’han pogut evitar, no són elles el problema d’aquest Walküre, de cap manera.

Siegfried:

I amb el Siegfried entre un nou personatge cabdal a la Tetralogia, que tenint en compte el nivell mostrat fins ara per Konieczny, Sigurdarson i Foster no feia presagiar res de millorable a l’escoltat fins ara, ans al contrari, ja que per a mi la incorporació del Siegfried de Klaus Florian Vogt, representa el daltabaix més notori d’aquest Ring, ja coix de veritable talent vocal, i per tant per molt bé que estiguessin Ya-Chung Huang (Mime),Anna Kissjudit (Erda),Tobias Kehrer (Fafner) iVictoria Randem (ocellet del bosc), a banda de la direcció de Young, la representació no prometia una escolta estimulant.

No tindré en compte alguna entrada dubtosa, algun solista de l’orquestra poc inspirat o més aviat despistat, i continuo apostant per la direcció quasi sempre àgil i vibrant de Young, amb molts moments brillants i altres mancats del geni, però sense defallences i amb una narració orquestral nítida.

D’acord que tots aquells que vàrem pronosticar que Vogt de continuar incorporant els rols de heldentenor acabaria destrossant la seva veu i arruïnant una carrera no precisament predestinada a passar a la història del cant wagnerià, vàrem errar de totes, totes. No li queda rol wagnerià per fer i l’any vinent assolirà la fita de cantar Loge, Siegmund i Siegfried a Bayreuth, un repte que ningú havia fet fins ara, i no tan sols això, sinó que la veu continua sent igualment inapropiada i el seu cant farcit d’estratègies i trucs poc admissibles per assolir els rols, però manté les facultats “intactes” no hi ha deteriorament aparent, si bé ara moltes notes són mal atacades, més blanquinoses que mai, sense harmònics, fixades o directament desempostades, això si no estalvia un agut o fa directament un crit. La veu no té centre ni registre greu, per tant, moltes vegades ni canta, parla, declama. Tot el que canta aquest home ho transforma en anecdòtic i desvesteix als personatges del seu caràcter vocal i dramàtic, però això ja fa anys que molts directors teatrals ho fan i no ha passat res, en conseqüència, que ara siguin els cantants els que desvirtuen les vocalitats originals, sigui Vogt com a Siegfried o Tristan, ja sigui Meli com a Otello, acaba sent admès, aplaudit i fins i tot victorejat. No hi ha heroïcitat en el cant i la sonoritat esdevé ridícula, sent molt més viril el Mime que ell? Sí, i què?, em direu molts, doncs, sí, és una cosa tant o més provocadora que les genials idees de  Valentin Schwarz i malgrat això, el públic el premia potser només perquè arriba al final i prou. No ho entenc i no ho puc ni vull entendre, no m’agrada gens perquè és una manera més d’anar adulterant l’òpera. Mai la llarga escena de la forja havia resultat tan anecdòtica, tan poc heroica i tan insignificant. Vogt fa bo a Lance Ryan, però aquell va durar un sospir (era previsible) i ell continua al peu de canó, com si res.

I tots els altres presagis s’han acomplert, amb un Wanderer de Tomasz Konieczny amb sonoritats canviants i descolorides, d’emissions ingrates i si més no per a l’oïdor, s’aparten de la grandiositat d’un Wotan derrotat, però Wotan! El Pitjor Wotan escoltat en anys, irregular entre la vulgaritat i la caricatura vocal, una cosa que mai esperem d’un cantant que fa el Wotan, només cal escoltar la crida a Erda de l’inici del tercer acte per entendre el que us vull transmetre. Després amb la confrontació amb el net, millora i deixa de ser tan ridícul, però si no conegués l’obra pensaria que es tracta de cantants diferents.

Si el Wotan és dolent, encara ho és més l’Alberich d’Olafur Sigurdarson perquè aquests denota unes mancances, sobretot en el registre agut que l’haurien d’incapacitar per cantar en teatres i projectes de la categoria que li suposàvem a Bayreuth.

Bé el Fafner de Tobias Kehrer, amb sonoritats de baix i de drac que ha de fer por i molt bé una altra vegada l’Erda d’Anna Kissjudit. La diferència entre una veu de qualitat, distingida i a càrrec d’una cantant jove i talentosa, posa en evidència sagnant les mancances de tots aquests altres que no reuneixen els mínims indispensables per garantir la qualitat individual i del conjunt d’un Ring vocalment amb tendència a l’anèmia.

Victoria Randem és el pardalet que compleix amb alguna que altra inseguretat la seva brillant part, que ben segur superarà amb encert en les posteriors representacions, però no enlluerna amb aquella frescor i agilitat que hauria de ser, la veu és més corpòria que la dels pardalets habituals, però escoltat el que hem escoltat en aquesta segona jornada, ella sura per sobre del nivell general.

I ens queda la Foster en la seva intervenció del llarg duet del final del tercer acte. Sembla que els quinze anys que separen la primera jornada de la segona hagin passat de veritat per a ella. Les sonoritats sempre conflictives de les “i” i les “e” ara esdevenen més obertes i feridores, amb una veu que sempre triga a trobar el seu lloc i atorgar una sonoritat rodona, ja que l’emissió és sovint feridora i ataca l’exigent partitura amb excessiva precaució per evitar ensurts, fet que li treu a aquest duo aquella vibrant brillantor que ens ha de portar a l’entusiasme juvenil que caracteritza aquesta passional escena. És clar que ella ja no mostra frescor vocal i aquesta jovialitat resulta impossible d’assolir. Té detalls i intents de seducció en la meravellosa volada melòdica, però topa amb els problemes d’afinació i uns aguts o calats o cridats, al costat d’un Vogt que sembla que encara li manquin anys per tal d’obtenir el carnet jove. Ironies a banda, la Foster en altre temps podia ser una Brünnhilde eficaç, de segona, sempre a l’ombra de les grans dramàtiques que han fet el rol, d’acord, ella mai va ser res de l’altre dijous i els primers a sorprendre’ns del resultat vocal d’ara fa quatre anys, ara constatem que tot torna al seu lloc però amb quatre anys més que ara són letals per acabar el duo de manera penosa, tant ella com ell. No és el pitjor d’aquesta representació, ni de lluny, però no ajuda gens a què la valoració final sigui digne d’un aprovat pelat.

Götterdämmerung:

I Simone Young acaba convencent i triomfant, tancant l’anell de manera coherent en una interpretació (no m’agrada dir mai lectura) de temps a vegades desconcertantment lents, com és el cas del “poc” climàtic final a Das Rheingold, però l’encert de la primera dona a dirigir un Ring a Bayreuth (aquest és el segon any), és la coherència narrativa obtinguda, amb un treball de refinament orquestral i de qualitat sonora tenint una orquestra tan formidable al davant, aconseguint que l’escolta, malgrat que les mancances vocals siguin notòries i d’escolta lacerant, el seu treball i visió acabi sent àgil, interessant i definitivament estimulant.

L’aportació del cor del Festival amb el seu nou director Thomas Eitler-de Lint, continua sent tant fonamental com espectacular, per la contundència, l’homogeneïtat i la qualitat del so de totes les cordes, en aquest cas especialment brillant la congregació dels vassalls a càrrec dels homes. Creia que seria difícil mantenir aquell segell d’excepcionalitat amb el canvi, i la formació contínua exhibint excel·lència malgrat ser només una formació que es reuneix pel festival, com tots sabeu, fet que també es dona amb l’orquestra i aprofito per dir amb orgull, és clar que sí, que aquest any compta amb un segon violí procedent de l’orquestra del Liceu.

Si en alguna cosa convenç Vogt és en demostrar que el rol de Siegfried i ell són antagònics, un oxímoron operístic en tota regla. Després d’una ínfima caracterització del jove i impertinent heroi en la segona jornada, ara a Götterdämmerung certifica el seu fracàs amb una prestació lil·liputenca del fill de Siegmund (ell mateix) i Sieglinde, ja que la veu mai ofereix cap autoritat heroica, cap frase digna de ser tinguda en compte, i naturalment un desplegament de les habituals sonoritats blanquinoses i declamades, amb aguts escardalencs, que tiren per terra qualsevol intent de fer creure la grandesa del seu personatge.

Cal dir que amb totes les limitacions mostrades en les dues jornades anteriors, la Foster ofereix en el capvespre la millor interpretació, s’implica a fons i si no convenç perquè la veu i la intèrpret són el que són, almenys salva els mobles posant tota la carn a la graella, amb un final benintencionat, malgrat que en el pròleg o en la imponent confrontació del segon acte hagi trobat a faltar la gran soprano dramàtica que ella no ha estat mai.

També Christa Mayer signa amb una sorprenent Waltraute, la seva millor prestació en aquest Ring on hi ha està generosament representada i després d’una Fricka excessivament envellida. Ara amb un enfocament dramàtic molt contundent, exhibeix uns accents tràgics molt colpidors i malgrat que els sons envellits persisteixen en molts moments, la intenció i el punyent fraseig fan d’aquesta cabdal escena amb Brünnhilde i també gràcies a un acompanyament de Young, un moment notable.

Seguint la tradició nòrdica de subministrar grans veus wagnerianes, el baix finlandès Mika Kares ofereix un Hagen contundent, potser sense les sonoritats amenaçadores i malèfiques que caracteritzen el rol, sona molt noble, però sí que és convincent i la veu no enganya, estem davant d’una veu de baix d’aquelles de tota la vida. Un encert!

Tristíssims resultats vocals els del Gunther i la insignificant Gutrune de Michael Kupfer-Radecky i Gabriela Scherer, respectivament. Ambdós repeteixen d’edicions anteriors i no s’entén llevat que les seves prestacions teatrals siguin fonamentals i facin creïbles els rols encomanats, ja que vocalment i per ràdio esdevenen totalment prescindibles i fins i tot amb sonoritats irritants.

Insisteixo en la precarietat de l’Alberich de Olafur Sigurdarson perquè un rol tan cabdal, no es pot oferir a un cantant tan limitat que desmereix el gran moment de la confabulació del segon acte, amb Hagen i en el tercet amb Brünnhilde. Aguts denunciables!.

Notables les tres Nornes de Noa Beinart (primera), Alexandra Ionis (segona) i Dorothea Herbert (tercera) així com les filles del Ring: la Woglinde de Katharina Konradi la Wellgunde de  Natalia Skrycka i la Floßhilde de Marie Henriette Reinhold, repetint la bona prestació del pròleg.

I fins aquí aquest llarg i potser excessiu apunt del Ring a Bayreuth 2025. El Festival sempre ha estat una cita obligada a IFL i aquest any que no he pogut seguir-lo cada dia en directe, m’ha semblat més convenient concentrar les quatre representacions. Perdoneu si us ha produït indigestió. Aviat el Parsifal i després Lohengrin, aquestes dues en apunts separats.

DER RING DES NIBELUNGEN
Musikalische Leitung: Simone Young
Chorleitung: Thomas Eitler-de Lint

DAS RHEINGOLD
Wotan: Tomasz Konieczny
Donner: Nicholas Brownlee
Froh; Mirko Roschkowski
Loge: Daniel Behle
Fricka: Christa Mayer
Freia: Christina Nilsson
Erda: Anna Kissjudit
Alberich: Olafur Sigurdarson
Mime: Ya-Chung Huang
Fasolt: Patrick Zielke
Fafner: Tobias Kehrer
Woglinde: Katharina Konradi
Wellgunde: Natalia Skrycka
Floßhilde: Marie Henriette Reinhold

DIE WALKÜRE
Siegmund: Michael Spyres
Hunding: Vitalij Kowaljow
Wotan: Tomasz Konieczny
Sieglinde: Jennifer Holloway
Brünnhilde: Catherine Foster
Fricka: Christa Mayer
Gerhilde: Catharine Woodward
Ortlinde: Brit-Tone Müllertz
Waltraute: Margaret Plummer
Schwertleite: Christa Mayer
Helmwige: Dorothea Herbert
Siegrune: Alexandra Ionis
Grimgerde: Marie Henriette Reinhold
Rossweisse: Noa Beinart

SIEGFRIED
Siegfried: Klaus Florian Vogt
Mime: Ya-Chung Huang
Der Wanderer: Tomasz Konieczny
Alberich: Olafur Sigurdarson
Fafner: Tobias Kehrer
Erda: Anna Kissjudit
Brünnhilde: Catherine Foster
Waldvogel: Victoria Randem

GÖTTERDÄMMERUNG
Siegfried: Klaus Florian Vogt
Gunther: Michael Kupfer-Radecky
Alberich: Olafur Sigurdarson
Hagen: Mika Kares 
Brünnhilde: Catherine Foster
Gutrune: Gabriela Scherer
Waltraute: Christa Mayer
1. Norn: Noa Beinart
2. Norn: Alexandra Ionis
3. Norn: Dorothea Herbert
Woglinde: Katharina Konradi
Wellgunde: Natalia Skrycka
Floßhilde: Marie Henriette Reinhold