Zelmira al ROF de Pesaro 2025. Producció escènica de Calixto Bieito. Fotografia gentilesa de la pàgina web del ROF

Setze anys han passat des de la darrera vegada que la Zelmira de Rossini es va representar a l’imprescindible Festival de Pesaro. Aquelles magnífiques representacions del 2009 a les que vaig tenir la fortuna d’assistir, van motivar un apunt a IFL que us deixo aquí per si algú el vol recuperar.

PESARO 2009: ZELMIRA

Al capdavant de l’orquestra del Teatro Comunale de Bologna, una col·laboradora habitual del festival i curiosament també a la Zelmira del 2009, hi trobem al director Giacomo Sagripanti del que us en parlava molt bé arran d’Il barbiere di Siviglia del MET al Cinema  i a l’última Travia al Liceu i que una vegada més s’erigeix en el primer gran encert d’aquesta producció del 2025. La versió emprada va ser la de Viena de 1822 i no la de París de quatre anys més tard, que va ser la utilitzada en la producció de 2009. La versió vienesa és l’original per a Nàpols amb l’afegitó de l’ària del segon acte per al rol d’Emma.

Sagripanti dirigeix amb ma ferma una partitura complexa, orquestralment molt exigent i amb una estructura que va molt més enllà del que els compositors de l’època i fins i tot posteriors, utilitzaven. Grans conjunts i escenes dramàticament molt potents que requereixen un expert en repertori belcantista, però també amb una influència del repertori germànic, ja que la consistència orquestral i coral de l’obra són evidents en la darrera òpera del “Tedeschino” per al San Carlo. El refinament de l’escriptura rossiniana, així com l’agilitat, brillantor i destresa dels grans conjunts, són magníficament governats per un director que té en aquest repertori els èxits garantits. Tensió, lirisme, refinament i curosa atenció als acompamyaments en les àries i seguretat en els conjunts. Bravo Sagripanti!

L’orquestra del teatre bolonyès, magnífica i no tant el cor del Teatro Veintidio Basso. El cor i des de sempre, ha estat una assignatura pendent del ROF i en la Zelmira no és precisament un cor de farciment o circumstàncies el que es necessita.

La companyia de cant tornava a reunir a Anastasia Bartoli i Enea Scala després de l’exitosa Ermione de l’any passat, que per la coneguda inactivitat del blog no va tenir la deguda presencia, però que són dos artistes i dues veus amb personalitat i presencia, que cal seguir, si bé amb el degut distanciament crític. Llàstima del coitus interruptus de la Bartoli a la Semiramide de la temporada vinent al Liceu (una única representació en forma concertant que ens havia de cantar i que finalment, malgrat aparèixer en el programa oficial, serà cantada per Adela Zaharia, que ara per ara coneix ben poca gent).

El rol de Zelmira va ser escrit per a la Colbran quan aquesta ja estava vocalment molt perjudicada i, per tant, és adient per a una mezzosoprano (excel·lent Kate Aldrich en l’edició del 2009) o una soprano amb un centre i un registre greu prou consistent per fer viure tot el personatge en amb la intensitat dramàtica necessària que requereix aquest registre, una sopranbo dramàtica d’agilitat és l’ideal. Bartoli (filla de Cecilia Gasdia qui va fer Zelmira a Pesaro sense ser la veu idònia, però tenint un estil delicat i rossinià fòra de tota dubte) està fent una intensa carrera amb rols que abracen un amplíssim repertori: Abigaille, Manon Lescaut o Mimi, són els seus projectes més immediats després d’aquesta Zelmira, però penso que està descuidant una mica el vessant més delicat del belcantisme més florit i insiteix en atorgar al rol de Zelmira unes sonoritats més pròpies de repertoris més evolucionats o d’altres personatges més tràgics del mateix compositor, com la Ermione que tant èxit li va donar l’estiu passat, tot i que l’amplitud de registre i les capacitats tècniques siguin idònies per assolir aquesta Zelmira, sense cap necessitat de recórrer al registre agut, ja que la Colbran, pobreta, en aquell moment de la seva explotació canora, ja no tenia.

S’exhibeix com s’espera en l’escena que tanca l’òpera “Riedi al soglio, irata stella”, que farceix de virtuosisme i desplegaments tècnics i expressius. Sent una veu i artista a considerar, caldria que mesurés una mica més certs aspectes per esdevenir una cantant exclusiva i imprescindible en un repertori on no anem sobrats de grans personalitats i ella ho té, i oblidés altres rols on crec que altres poden aportar molt més que ella.

Enea Scala és un tenor a tenir en compte en rols que pocs s’atreveixen a cantar, és clar que si, és valent, té un material vocal notable i posseïx aquella personalitat pròpia d’alguns tenors d’envoltar la seva carrera de fans que l’ajuden quan les coses no són del tot canòniques, a fer triomfs no del tot merescuts. No és un baritenor o no domina la tècnica per esdevenir-ne un, malgrat que el seu Otello rossinià va ser una fita, com també ho va ser el seu Pirro en l’Ermione de l’any passat, rols escrits pel gran Andrea Nozzari, com el d’Antenore de la Zelmira que comento avui. Mentre que en la cavatina d’entrada “Che vidi! amici! oh eccesso!, controla bé el registre i no força la part més central i greu, és en l’ària “mentre qual fera ingorda” quan s’evidencien més les seves carències en un registre que no controla o que no és el seu. A Kunde, que mai ha estat un baritenor, li passava el mateix en l’edició del 2009. Si no hagués estat per l’aventura wagneriana de Spyres i que malauradament està apartant al gran tenor nord-americà del repertori rossinià, amb èxit cal afegir, ell hauria estat l’Antenore ideal per aquesta producció, ell és bariotenor i sap com es canten aquests rols rossinians. Scala té més èxit del que jo crec que mereix, però ha sabut envoltar-se d’un públic que l’adora i perdona la vulgaritat d’uns sons inadnmissibles en el repertori belcantista.

Fer oblidar a Juan Diego Flórez en el rol d’Ilo en l’edició del 2009 i aquella inoblidable “Terra amica” era una tasca impossible. El tenor nord-americà Lawrence Brownlee, molt menys assidu al festival del què seria desitjable, és un gran rossinià, amb un estil belcantista excel·lent, però el color de la veu i el timbre no posseeixen la bellesa del tenor peruà, i la seva acurada tècnica i facilitat pel registre agut tampoc tenen la seducció del millor Juan Diego Flórez. Jo crec que de tots els que formen part del cast d’aquesta Zelmira és el que canta més en estil i el triomf que assoleix és més que merescut.

Marina Viotti és una bona mezzo aguda, però potser certs aspectes de la seva tessitura més greu, no la fan idònia per fer front a un rol rossinià que sense ser d’aquells grans rols per a contralt, en fer-se la versió vienesa on ella ha d’interpretar l’ària afegida “Pian piano inoltrisi-Ciel pietoso, ciel elemnte” escrita per a la contralt Fanny Eckerlin, posen en evidència les seves mancances en el registre més greu per a veu femenina. El seu cant és dolç i la seva musicalitat és excel·lent i especialment notòria en el famós i bellíssim duet amb Zelmira “Perché mi guardi, e piangi”, on ambdues cantants estan exquisides, però a ella li manca més registre en la cabaletta de l’ària sobretot.

El rol de baix és important, com sempre en les òperes rossinianes, siguin farses o òperes de gran format, buffes o serioses. En aquesta òpera hi ha el rol de Polidoro escrit per a Antonio Ambrosi un cantant contractat per l’empresari Barbaja per a les grans representacions al Teatro San Carlo a Nàpols. Marko Mimica (Zagreb 1987) no és encara aquell baix de veu profunda que llueix en els grans rols que Rossini va escriure per a la corda, no té ni l’agilitat i l’extensa tessitura no és del tot homogènia. Ell encara és un baix-baríton, i per tant li manca aquella zona greu rodona i gratament sonora. Li manquen uns anys per esdevenir definitiu, si és que ho assoleix?.

En els rols més petits i sense escenes personalitzades, compleixen Gianlica Margheri (Leucippo) que sembla que Bieito fa lluir més que el que diu la partitura segons diu el comentarista de la RAI, Paolo Nevi (Eacide) i Shi Zong (Gran sacerdote).

Majoritàriament, la crítica i el públic van estar d’acord a protestar la posada en escena de Calixto Bieito, que òbviament no puc comentar, però si hem de fer cas a la fotografia que encapçala l’apunt, em sembla interessant la disposició escènica, malgrat que posar l’orquestra al mig de la platea obliga als cantants en algun moment o altre de les seves intervencions a donar l’esquena a una part del públic i estic segur que això dificulta la correcta emissió del seu cant a tot el públic de manera homogènia, cosa que un director d’escena experimentat en camp operístic com ell, hauria de tenir en compte, més enllà del que vulgui la seva dramatúrgia imposada o les seves ganes de provocar, sortosament cada vegada menys notòries, penso jo.

I aquí acaba la crònica de l’àudio d’una representació a la qual hagués volgut assistir, perquè sempre tornaria a Pesaro, malgrat que el festival no acabi de proposar (l’any vinent tampoc) més atractius que un títol interessant i altres propostes més petites o menys ambicioses que no (em) justifiquen el viatge, lamentablement.

ZELMIRA
Dramma per musica in due atti di Andrea Leone Tottola
Musica di Gioachino Rossini
Edizione critica della Fondazione Rossini di Pesaro, in collaborazione con Casa Ricordi di Milano, a cura di Helen M. Greenwald e Kathleen Kuzmick Hansell.

Direttore GIACOMO SAGRIPANTI
CORO DEL TEATRO VENTIDIO BASSO
Maestro del Coro PASQUALE VELENO
ORCHESTRA DEL TEATRO COMUNALE DI BOLOGNA

Interpreti
Polidoro MARKO MIMICA
Zelmira ANASTASIA BARTOLI
Ilo LAWRENCE BROWNLEE
Antenore ENEA SCALA
Emma MARINA VIOTTI
Leucippo GIANLUCA MARGHERI
Eacide PAOLO NEVI
Gran Sacerdote SHI ZONG

Regia CALIXTO BIEITO
Scene CALIXTO BIEITO, BARBORA HORÁKOVÁ
Costumi INGO KRÜGLER
Luci MICHAEL BAUER