Aquest estiu he vist dos streamings endarrerits de la temporada 2024/2025 del MET de New York: Aida i Tosca, gràcies a les retransmissions fetes en directe pel Canal ARTE que he pogut recuperar amb posterioritat.

Què l’òpera Metropolita passa per una greu crisi, no només econòmica no és cap notícia, només cal estar una mica atent a les retransmissions pels cinemes i a l’aguait de què publiquen els mitjans especialitzats per adonar-se que el primer teatre d’òpera dels Estats Units ha deixat de ser un referent, sobretot perquè allò que produeix ha deixat de ser excepcional per entrar a formar part d’allò més o menys quotidià que es pot veure arreu i no només en els teatres de primeríssim nivell, que crec que ara estan clarament per sobre d’allò que ofereix el MET, malgrat un valuós però més aviat fallit intent de renovar i rejovenir el repertori per intentar renovar i rejovenir el públic.

No parlaré avui, potser ho faré més endavant, de les estrenes de nous títols, la immensa majoria de compositors nord-americans, que es prodiguen a les darreres temporades i que sense anar més lluny aquest any inaugura la temporada amb The Amazing Adventures of Kavalier & Clay, una òpera del compositor Mason Bates i llibret de Gene Scheer segons la novel·la de Michael Chabon. També s’han programat Innocence de la compositora finlandesa Kaija Saariaho, que es va estrenar l’any 2021, ara sota la direcció de Susanna Mälkki i amb Joyce DiDonato encapçalant el cast i “El Último sueño de Frida y Diego” de la compositora Gabriela Lena Frank, amb la mezzosoprano Isabel Leonard interpretant a la cèlebre pintora Frida Kalo i el baríton malagueny Carlos Álvarez com a Diego Rivera. Aquests tres títols s’alternen amb el més variat i conegut del repertori més tradicional, és a dir: Turandot (Meade, Nash, Pirozzi, Monastyrska, alternant-se en el rol titular en les 17 representacions programades de setembre del 2025 a gener del 2026), Tristan und Isolde (amb Davidsen després del debut al Liceu i Michael Spyres que debutarà en el rol i la mateixa temporada debutarà en el rol de Nemorino al Liceu!!!), La Traviata (Oropesa, Woodbury, Feola i Jaho, alternant-se en les 20 representacions que es faran de març a maig del 2026), La Sonnambula (amb Sierra i Anduaga com al Liceu la temporada passada), I Puritani (Oropesa, Brownlee, Ruciński), Porgy and Bess, The Magic Flute (en anglès durant les festes de Nadal), Madama Butterfly, La Fille du Régiment, Eugene Oneguin (amb la Grigorian i Golovatenko), Don  Giovanni, Carmen (alternant-se Isabel Leonard i Aigul Akhmetshina), La Bohème, Arabella i Andrea Chénier (Beczala i Yoncheva).

Tots els detalls AQUÍ

La nova temporada, com la passada, tret d’algunes coses puntuals a gust del consumidor, no motiva a viatjar fins a New York com succeïa anys enrere quan els casts eren de disc, com dèiem abans quan es publicaven discs i aquests reunien el bo i millor del panorama vocal i de directors musicals. Ara no és el cas tret del Tristan und Isolde, si no fos perquè el Liceu s’avança un parell de mesos amb el debut de Lise Davidsen en el rol d’Isolde, la resta i tret de la Grigorian cantant el rol Tatiana, un altre cas ineludible, amb tots els respectes per la quantitat de noms que hi trobareu, no em generen cap motivació especial ni enveja particular, ho veiem per aquí i moltes vegades, igual o millor.

La reflexió de l’apunt la motiva la visió dels dos títols esmentats: Aida i Tosca, que es varen programar la passada temporada, dos títols del gran repertori i que en lloc de reunir el bo i millor pels rols principals, aquest es nodrien d’un únic cantant de rellevància, per títol, sent després envoltats per cantants que òbviament no estan a l’altura dels divos i que podrien formar part de qualsevol teatre de segona divisió.

Anem a pams:

AIDA.

S’estrenava nova producció de Michael Mayers després de la monumental proposta de Sonia Frisell que es va representar durant més de trenta anys en el teatre novaiorquès i sincerament no crec que passi el mateix amb aquesta, ja que la proposta és fallida, absolutament buida de contingut i interès, girant al voltant d’una idea que encara que hagués pogut donar un cert joc (la descoberta d’uns arqueòlegs de la tomba on van morir Aida i Radames i el corresponen salt enrere per esbrinar la història mentre espolien els tresors durant la marxa triomfal), acaba sent tot plegat un fracàs teatral monumental i mai millor dit, avorreix si no és que provoca directament una riallada segurament no volguda per Myers.

Dirigia el titular de la casa, el mestre canadenc Yannick Nézet-Séguin que fa brillar l’excel·lent orquestra de manera espectacular a manca de subtileses que la partitura també requereix, però anem al cast que és el que més m’importa comentar.

Piotr Beczala a la nit de l’estrena de la producció es veu que no va tenir la millor de les seves excel·lents i habituals prestacions (dia del streaming radiofònic) però el dia de la retransmissió pels cinemes, que és la que ofereix el canal ARTE va estar magnífic, malgrat que el rol de Radames no sembli ser el més adient a una vocalitat eminentment lírica com la seva, però el tenor polonès triomfa amb detalls de qualitat i musicalitat exquisida, amb el famós “vicino al sol” al final de la seva compromesa ària amb un “dimiuendo” preciós i alhora mostrant tocs heroics de tenor spinto en els moments més intensament dramàtics o heroics. Línia regular, homogeneïtat de color i fermesa en l’emissió alhora que una dicció claríssima en un fraseig intens. No és el Radames dels meus somnis, però de llarg, deu ser el millor Radames de l’actualitat i regna per sobre la resta del cast de manera escandalosa. Ell és l’únic que estaria a l’altura del que era abans el MET.

La soprano Angel Blue, patrocinada pel mateix MET com si es tractés de la nova gran soprano nord-americana, és una més i prou. Justeta en els extrems agut i greu del seu registre de soprano lírica, no és una cantant per Aida i no perquè les líriques no el puguin abordar, ja que algunes ho han fet amb reconegut èxit, sinó perquè li manca força, distinció i varietat en el fraseig i manca d’intensitat dramàtica, el seu cant és pla i no aprofita l’atractiva sonoritat d’una veu amb més possibilitats de les que ella sap donar-li. Aquest nou astre operístic més aviat de laboratori marquetinià, l’intueixo fugaç. Una Aida al MET sense una soprano de veritable relleu és un projecte que fa fallida. Certament, ara no tenim a la Price, però a banda de Netrebko que no és precisament un referent per a mi, crec que hi ha sopranos que haguessin pogut donar molta més prestància i categoria a la vetllada.

Pel rol d’Amneris el MET no va trobar a ningú més que a Judit Kutasi, la mezzosoprano hongaresa que quan Cossotto, Bumbry, Verrett o Obraztsova feien embogir al públic, ella hagués estat la cover per si de cas, mai hauria estat la titular. És vulgar i feridora en els aguts i ordinària en els sons greus, que quan són audibles és perquè són oberts i de pit.

El motiu pel qual el baríton dramàtic del MET actual és el hawaià Quinn Kelsey, és un autèntic misteri. Vol i no pot, emmirallar-se amb el carismàtic Cornell MacNeil, però si cal destacar alguna cosa i no per això positiva, diria que tendeix a cantar o més ben dit, declamar en un forte esgotador. La dicció tampoc l’acompanya gens i qui busqui noblesa paternal verdiana, que se n’oblidi.

Els gegantins Morris Robinson (Ramfis) i Harold Wilson (Re), ideals per Fafner i Fassolt, aporten sonoritats de baix, això sí, als respectius rols i passen la prova sense gaire rellevància i dicció molt més que millorable. La sacerdotessa d’Amanda Batista i el missatger de Yongzhaq You.

Cors i orquestra a gran nivell, però sincerament, abans les noves produccions del MET eren el top i aquesta Aida es deixa veure una vegada pel tenor Beczala, però passarà a formar part del “valuós” arxiu del què mai més veure, a no sé què sigui per exigències del guió.

TOSCA.

L’atractiu d’aquesta Tosca era Lise Davidsen.

Direcció musical de Yannick Nézet-Séguin, potser més adient que a l’Aida, amb un resultat orquestral i coral magnífic.

La producció de David McVicar pel MET està lluny d’aquella genial gosadia inicial del director gal·lès que s’ha acomodat amb elegància luxosa als gustos aburgesats del públic tradicional, és, per tant, una mena de retorn a Zeffirelli, sense la sobrecàrrega escènica del florentí. Que lluny queden aquelles polèmiques que originaven els seus genials muntatges de Salome, Rigoletto, Die Zauberflote o el Faust per la ROH.

El cast per la Tosca “només” necessita tres grans cantants i el MET en presenta una, la Davidsen. Gegantina no només per l’aspecte físic, sinó vocalment i tècnicament. Precisió i exuberància de registre de vellut, amb aguts lacerants i punyents, però mai feridors i un color dens, tot un tresor. En la zona greu que té amb suficiència per aquest rol, potser li manca la convicció dramatúrgica i teatral de la interpretació, que és on rau el “punt feble”, de la seva Tosca. Falta escalfor i intensitat dramàtica en el fraseig. És una gran, potser la més gran de l’actualitat, però com succeeix en tantes i tants cantants nòrdics idonis pel repertori germànic, l’escola italiana de cant els queda una mica distant. Així i tot, és molt millor que altres col·legues sueques, daneses, fineses o noruegues com ella, quan s’aproximen al repertori puccinià o verdià que tant els agrada.

I després de Davidsen a molta distància trobem el tenor anglès Freddie de Tommaso, una veuarra que va encaminat a no dir res, amb l’intent de demostrar que és qui la té més gran. Llàstima que amb un material tan generós i agraït no demostri cap sensibilitat associada al cant expressiu, emotiu i emocionant, a la senzilla i tan inabastable musicalitat dels tenors amb instruments prodigiosos i res més. és clar que el públic fàcil i poc exigent que sovinteja actualment els teatres d’òpera amb això ja en té ben bé prou.

I després i encara a més distància, altra vegada Quinn Kelsey, que si com Amonasro no m’agrada gens, aquí tampoc, per la seva vulgaritat gran guinyolesca amb què vesteix el personatge. És clar que Scarpia ho admet més que el pare d’Aida i el seu declamat sembli més propici aquí que no per omplir els grans arcs verdians, però a l’òpera la vulgaritat hauria de ser fortament penalitzada, fins i tot en els rols més malignes.

La resta del cast molt, en els rols petits, però imprescindibles, només destaco el sagristà de Patrick Carfizzi, molt per sobre de l’Angelotti de Kevin Short, l’Spoletta de Tony Stevenson i el Sciarrone de Christopher Job, tots ells amb dicció esfereïdora, molt més de Brooklyn que no pas de la Roma napoleònica. El pastor de Luka Zylik molt millor.

Dos títols cabdals, amb dos únics cantants és potser la prova fefaent del perquè pregunto si el MET ha deixat de ser “Lovely” i malgrat que l’òpera en general i arreu penso que ho ha deixat de ser, els grans teatres encara ofereixen espectacles i produccions molt més arrodonides del que avui es pot veure a Nova York, fins no fa gaire un capdavanter referent que sincerament ara ja no envejo, llevat que sigui per la quantitat de títols i funcions que fan de setembre a maig.

La política de nous títols, però amb repartiments sense grans noms no és prou per omplir un aforament gegantí a preus que els espectacles que s’ofereixen no ho valen. Es diu que les fortunes àrabs es faran càrrec del deute existent, veurem a canvi de quines concessions. Al MET fa temps que no es penja el cartell de “Sold-Out”

Aquí acabo la reflexió que no pretén res, però em venia de gust compartir amb vosaltres.