La nova temporada del Gran Teatre del Liceu ens ha retornat el tan desitjat i reclamat programa de mà imprès en paper i no com en els darrers anys d’ençà de la pandèmia de la COVID, per descarregar des del mòbil o l’ordinador. Des de feia un parell de temporades s’havia popularitzat un “full parroquial” de sala que reproduïa en una cara el cartellone que es penja a la façana principal (recordeu que mai hi figura l’autor del llibret de l’òpera) i en l’altra un text que ens parlava de manera molt superficial de l’obra o el compositor.
Cal dir que aquest programa que per a La Guineueta Astuta consta de 36 pàgines comptant la tapa, és gratuït, cosa que cal agrair i reconèixer l’esforç que suposa pel teatre.
En el programa hi trobareu, 16 pàgines que res tenen a veure amb l’òpera que es representa. Molta promoció institucional i publicitat encoberta o no, i que en tot cas és comprensible amb la relació de tots els espònsors, mecenes, benefactors i empreses que fan possible, juntament amb les administracions i la venda d’abonaments i entrades, les temporades.
La informació pròpiament de l’òpera que es representa es distribueix amb la fitxa artística i repartiment amb el corresponent codi QR per escanejar i portar-nos a la pàgina web i aquí rau el primer problema, perquè els encarregats de posar les biografies són autèntiques nul·litats, ja que sembla impossible que cantants que ja han cantat en altres temporades, figurin com a debutants. Quina credibilitat té la informació?
Tornem al programa.
Després de dues pàgines de promoció de la plataforma Liceu+, una iniciativa esplèndida que retorna i que crec que és fonamental pel teatre i també pels aficionats d’aquí, d’allà i de cuià, ens trobem amb unes brevíssimes ressenyes del compositor i el llibretista, en aquest cas el mateix compositor. Aquests texts són en català i castellà. Tot seguit i sempre alternant pàgines en els dos idiomes, una breu ressenya de l’estrena absoluta i l’estrena al Liceu. Segueix un escrit del director Artístic i una escadussera conversa amb el director escènic arran del muntatge. També hi trobareu un resum argumental en català, castellà i ara inclouen l’anglès i al final i entre dues pàgines de publicitat, la ressenya dels responsables del programa.
És un programa suficient, molt millor que la fulla de sala, si bé i suposo que per qüestions econòmiques, el disseny és millorable. El codi QR ens facilita més informació i imatges de la producció i tot allò que fa referència a l’òpera, ara només cal i és urgent i imprescindible, que algú amb coneixements, revisi els continguts abans de ser penjats per tal d’evitar, no pecats mortals com dir que la Butterfly és de Verdi o La Traviata de Puccini, que també ha sortit de dins la casa com bé sabeu i bé hem patit amb gran vergonya, sinó coses com que la Sra. Murrihy debuta al Liceu amb aquestes representacions quan ja havia cantat en el segon repartiment de l’Ariadne auf Naxos de fa uns anys o es redacti millor i no s’interpreti que la senyora Tsallagova debuta en el rol de guineueta quan ja l’ha cantat per mig món. Consell d’amic. Que els responsables de penjar les biografies consultin els annals que el mestre Jaume Tribó penja a la mateixa web. Jo ho faré a partir d’ara perquè estic tip d’esmenar la plana per refiar-me de la web del teatre. Trist, oi?
Ara bé, no us penseu que m’he quedat tant satisfet com pot semblar pel que he escrit fins ara i possiblement més d’una o un ja ha arronsat el nas quan ha vist la fotografia que encapçala l’apunt
Aquesta fotografia molts recordareu que era la portada del programa de ma i del full de sala de les representacions de La petita guineu astuta, que es com la varen traduir aleshores, que es va represnetar al Liceu la temporada 2002-2002.
He anat a buscar aquest programa a la prestatgeria dels programes del Liceu i de ciop i volta, m’ha entrat no sé si un glop de nostàlgia, un rotet de mala llet o un desencís qie m’ha reornat a aquella veritat que sempre defujo de que qualsevol tenps passat era millor.
El primer que m’he trobat a dins del programa ha estat el full de sala
I com podreu constatar no difereix gaire en contingut del que s’havia ofert les darreres temporades, si bé hi figura el llibretista, cosa que és just i necessari. Aquest full era gratuït, com fins ara i s’adjuntava amb el programa, però també com ara, estava a l’abast de tot el públic, comprés o no el programa de mà.
Ara bé, quan toquem el tema programa de mà, aleshores és quan se’m remouen tots els fantasmes abans descrits.
El programa era de pagament, això sí. No recordo exactament el preu, potser 10 € d’aleshores?
Aquells inicials tenien un format de 21 x 26, i el de la petita guineu constava de 136 pàgines amb tapes de cartó una mica més gruixudes. Cal dir que el format era una mica massa gran per encabir els programes en les prestatgeries de llibres, però era tot un goig, tant de disseny com de contingut.
No cal dir que la qualitat de les fotografies de la producció eren excel·lents, com també ho era el paper i el disseny gràfic. Era un llibre per romandre a les prestatgeries de casa.
Hi havia articles signats per professionals de renom (en aquest cas Haroldo Maglia i Mirka Zermanová), un detalladíssim resum argumental que feia especial menció als moments musicals importants de cada escena o acte. El detall de tots els membres de l’orquestra i cor, que en aquella ocasió era de l’Opera North perquè va venir tota la companyia anglesa. Una petita biografia de tots els cantants, una pàgina amb els enregistraments, quan encara els enregistraments eren importants i existien botigues que venien discs i vídeos, fins i tot hi havia un comentari de les gravacions, en aquesta ocasió a càrrec de Xavier Cester, que no necessita presentació. Després hi havia una traducció a l’anglès i al francès de tots els texts i el programa es tancava amb la joia de la corona, el llibret sencer de l’òpera en català i castellà.
Jo tornaria a pagar
He tornat a llegir els articles d’aquell programa i tot hi estan d’acord que ara la informació audiovisual per preparar una representació abans d’anar al teatre és en molts casos magnífica, la qualitat del producte que s’oferia ho superava. Ambdós formats són compatibles i malgrat que els temps han canviat, els llibres continuen sent vigents i aquests programes assolien en molts casos el protagonisme de llibres que posteriorment esdevenen llibres de consulta que donen valor afegit a la proposta i prestigia la institució.
Certament, com que els títols populars i de gran repertori es repeteixen sovint, els últims programes recordo que eren calcats i només canviava el repartiment i potser la maquetació era diferent, fet que va provocar que deixés de comprar Carmens, Traviates, Toscas i Elisirs, però no cal dir que els Wagners els guardo amb especial interès, sobretot aquell Ring després perpetuat en DVD que no estaria gens malament que es pengés a la plataforma del Liceu+, com també els altres titols de Janacek representats aquells anys, o els Britten, aquell Boulevard Solitude inovidable i altres títols d’òperes poc sovintejades.
Pura nostàlgia pensareu la majoria, ja que ara tot ho tens en un moment si ho consultes a un buscador i, per tant, innecessari tenir-ho físicament a una prestatgeria on potser acumularà més pols de la que desitjaria, però ves, encara tinc per costum anar a comprar llibres i soc incapaç de llegir en format digital tot allò que es pugui llegir en paper.
En conseqüència, sí, i tant, aquesta temporada compraria el programa d’Akhnaten, Tristan und Isolde, Werther, Semiramide, Orlando, Le Nozze di Figaro, La Gioconda i Manon Lescaut quasi segur, el Falstaff i les barroqueries vàries potser també, i qui sap si fins i tot després de fullejar-lo trobés escrits d’interès, el de L’Elisir….
En aquest tema m’agradaria que el Liceu s’emmirallés més amb la Scala que no pas amb el Real, que també va passar d’un excel·lent programa de pagament a un programet gratuït com ara el del Liceu, però que res té a veure amb el magnífic programa del teatre milanès, aquest de pagament.
IN FERNEM LAND 
Jo també me’l vaig comprar. I ha estat un plaer seguir la gravació de Mackerras amb el llibret inclós en aquest programa. Els de l’Òpera de París i els de la Monnaie també són molt bons. Per mi és imprescindible que tinguin el llibret. Només compro els d’òperes infreqüents…
M'agradaM'agrada
Així és. A La Monnaie no he estat mai i no ho sé, però els de l’Opera de París els guardo amb molta estima.
Tant que La Monnaie serveix de model pel Liceu, estaria bé que també els copiéssim en això.
M'agradaM'agrada
Jo el compraria, i tant, ni que valguès el doble.
També he agafat el costum de llegir el programa antic (un autèntic llibre de prestatgeria, com be dius) abans d’anar a la representació, eren articles de qualitat que anaven molt més enllà de la simple informació. Quanta nostàlgia m’has encomanat…
PD.- Si vas a Munic et venen un programa que, tot i ser, lògicament, en alemany, és una autèntica obra d’art. Ah! I sempre inclou el llibret.
Gràcies per l’apunt, aquest diumenge ho comprovaré per fi
M'agradaM'agrada
Una assignatura pendent, la Staatsoper bavaresa.
També els de Bayreuth, tot i no saber ni un borrall d’alemany, són magnífics. Els berlinesos no tant.
M'agradaM'agrada
Tens tota la raó, Joaquim, que el programa de mà en paper ha estat un dèficit en les prestacions del Liceu els darrers anys. El teatre havia editat (als voltants d el’any 2000) uns programes, en format gros, de 26 x 21 cm. i amb una composició fantàstica que eren una veritable joia bibliogràfica. Estic d’acord que molts estariem disposats a pagar el preu dels llibrets si els realitzéssin en condicion i amb una bona documentació. Però de moment, com a mínim que sortim amb una síntesi i record escrit de cada producció.
M'agradaM'agrada
Si, l’evolució d’enguany em sembla un pas endevant.
Gràcies per comentar, Joan Manel.
M'agradaM'agrada
Pel meu gust el programa en paper no millora el digital de les darreres temporades. Respecte als programes en paper, solia comprar-los quan em faltava la joia de la corona, és a dir, el llibret a la versió que en tenia en cd ( no és el cas de la guineueta ) i a la botiga del teatre es podien trobar els números endarrerits. La miniatura del cartell dels darrers anys sí que la guardava, aquests programes si no milloren molt no ho faré. Com a curiositat, el de “the cunning little vixen” té el text en anglès o en txec? 🙂
M'agradaM'agrada
El programet actual no millora el contingut digital, si bé el que hi ha penjat al web conté errors que cal evitar, però si que millora la informació que facilitava el full de sala, estèticament “bonic” però de contingut clarament insuficient.
M'agradaM'agrada
En aquest cas aportaré una veu discordant. El llibre-programa m’interessa poc, per ben fet que sigui. No l’he comprat mai a la Scala i crec que enlloc. Per a mi, anava bé el que teníem l’any passat, o sigui la fulla de sala i el programa digital, ambdós gratuïts.
La fulla de sala en forma de miniatura de cartell és exactament scaligera. La de la Scala és una mica més gran i en una bonica cartolina en lloc de paper senzill. Però al darrere no hi ha res més que una publicitat de Rolex, i a vegades pels que anem a les galeries resulta difícil obtenir-ne una còpia. A Berlín, que sempre envegem perquè les localitats amb bona visió solen tenir-hi els preus de la nostra pobre Guineueta, d’altra banda tenen una fulla de sala força lletja que nogensmenys venen per 50 cèntims (o potser 1 €).
Com tothom, tinc una tendència incorrecta a pensar que el que el teatre hauria de fer és el que m’agrada a mi. Intento controlar-la. Tot i així, no crec que els programes haurien de ser un assumpte prioritari pel Liceu. Ara més que mai, em sembla evident que la primera prioritat és atraure més públic a produccions com la Guineueta; la segona és recaptar els recursos per seguir produint-les malgrat que fracassin a taquilles.
No veig com els programes ajudin amb el primer objectiu. Els que estem aquí discutint-ne som melòmans que anem a escoltar Janáček amb el programa que sigui. Els que només vindran a l’Elisir tampoc no vindrien a la Guineueta si els regalessin amb la entrada el més bonic programa de la Scala. Millor invertir en material informatiu i/o promocional que els arribi abans de venir al teatre. Qui més queda? Hi hauran “tietes de l’Eixample” que renoven l’abonament a platea només sí els han agradat prou els programes? No em sembla massa probable, i em sembla més improbable encara que els seus gusts pels programes siguin els mateixos que els de melòmans erudits com en Joaquim.
Confio que el Valentí Oviedo i el seu equip entenguin millor que jo el que pot ajudar a recaptar recursos. Em sembla que el nou programa és un intent i li desitjo sort i èxit. Però crec que per ser eficaç com a publicitat i agraïment dels mecenes i patrocinadors ha de quedar gratuït i de producció força barata. Res de llibres de prestatgeria amb tapa dura i un preu de 18 €, que seria l’equivalent de 10 € de 2001 segons l’IPC provincial.
Sí que podria ser un tercer objectiu pel Liceu el de produir un arxiu de llibrets d’òpera amb una bona traducció en català. M’interessaria poc a mi, és clar, però em semblaria una iniciativa valuosa per a la llengua i el país. Crec que ompliria un buit i que el Liceu és la institució més apta per omplir-lo. Ho feria primer a la xarxa, però entenc que al dia d’avui tampoc no costa molt imprimir un llibre en paper. Potser es podria convèncer alguna biblioteca i algun infernemlandaire fins i tot a abonar-se a la serie i rebre entregues periòdiques. Però seria una col·lecció de llibrets, no de programes del teatre.
M'agradaM'agrada
De la mateixa manera que quan vaig a una gran exposició m’agrada veure el catàleg i comprar-lo, si cal, quan vaig a l’òpera o al teatre, m’agrada que hi hagi un programa que m’informi i aporti contingut addicional i exclusiu per l’ocasió, del que vaig a veure. Per a mi això diu molt de la institució. És clar que molt del contingut el puc obtenir pels cercadors i que el que ha de fer un teatre d’òpera és òpera, però que acompanyi la representació d’un llibre amb articles exclusius, detallat currículum dels artistes que ho fan possible, fotografies de la producció, procés creatiu, etcètera i no texts sense signar fets per a qualsevol o fins i tot per la IA, ho trobo un encert necessari per enriquir-me. En el cas de l’òpera o del teatre, si puc comprar el llibret del text, ho trobo una informació addicional important, sobretot d’aquelles òperes poc o mai representades, és clar. Són maneres diferents d’entendre la cultura i la seva divulgació.
Ja he opinat en comentaris anteriors, que teatres com la Scala, ROH, París, Bayreuth, Salzburg, el ROF de Pesaro, entre els que conec, però i tants altres, ofereixen un programa de pagament que aporta molt a allò que vaig a veure, a vegades fins i tot més satisfaccions que el que presencio. És complementari?, sí, però no em sembla banal i sí que em sembla que tot allò que engrandeixi el producte cultural, és valuós. De la mateixa manera que ens ofereixen gratuïtament exposicions a la sala dels miralls, per a mi totalment prescindibles, m’agradaria que els diners destinats a aquesta activitat paral·lela servissin per publicar un programa de mà i de pagament, de qualitat com els d’abans. Els compraria tots? Possiblement no perquè a casa també tinc un problema d’espai, però del departament de publicacions, si és que continua existint, dependria que acabés fent lloc a casa, com fos, per no deixar-ne de comprat ni un. És massa esforç per una resposta discreta? Podria ser, però ja se sap que en el món cultural no tot s’ha de mesurar per l’immediat retorn i si pel contingut i sediments que deixa per a la posteritat.
M'agradaM'agrada
Al final em vaig quedar sense saber si el teu programa de la guineueta incloïa el llibret en txec o en anglès.
Avui pel Codex de Trujillo hem recuperat el bonic full volant, miniatura del cartell, que com en el cas del del concert d’Alagna guardaré. Penso que posar-hi els títols de les 20 peces hauria estat un punt i el que no càpiga, al QR. De la resta de programes el de la guineueta és l’epítom de la lletjor i el d’Akenaton és el guapo dels dos, com el Jorge el dels morancos, per entendre’ns. De moment els guardo xq són òperes exòtiques però o milloren molt més o fins la temporada vinent no crec que en guardi cap d’altre. Hi ha alguns programes d’aquests que comentes amb llibret que no tinc i m’agradaria poder tenir. A veure si un dia el liceu ens sorprén amb un outlet. Es va tancar la botiga però ahir per exemple hi havia un stand amb productes Savall.
M'agradaM'agrada
Aquells programes que van honorar la casa, ja són història i de l’outlet millor oblidar-se. El màrqueting Savall forma part de la discogràfica, segurament, no eren productes Liceu.
El món canvia a marxes forçades i nosaltres estem perdent el tren, cosa que tampoc em sap molt de greu, deu ser llei de vida.
M'agradaM'agrada
A banda de la migradesa o un disseny millorable, comentàveu en algun lloc errades o mancances poc justificables. I sembla que en això sí que són perseverants. Mirava el programa de mà de la propera gala de dansa, per saber què ballaran. Tampoc és que sigui molt clar: el Pas à deux de Trencanous, encara és una peça identificable, però un segon Pas à deux de Txaikovski… Quin de tots? O Diamonds de Txaikovski? Tan costa dir que la música correspon a la tercera simfonia de l’autor? (Diamonds és el títol donat per Balanchine a la peça coreogràfica.)
Però el cas és que el primer cop que cita el músic diu: “Piotr Ilitx Txaikovski (1795 – 1880)”. I sobta que morís amb 85 anys i, molt més, anys abans d’estrenar-ne obres fonamentals. Per curiositat, miro a veure qui podria haver nascut i mort en aquestes dates i… resulta que les dates corresponen a Ilja Petrovitx Txaikovski, el pare del compositor. Que és normal que es busqui informació, però amb una mica de cura i comprovant que es troba, que això es publica i ho llegirà tothom.
Però aquesta poca cura no és patrimoni del Liceu: al programa de mà del Palau per al recent Mitridate Eupatore de Scarlatti (excel·lent òpera, d’altra banda: tota una troballa), afirmava el comentarista que l’argument es basa, com el del Mitridate mozartià, en el Mithridate de Racine i en fa un resum argumental que… no té res a veure amb el llibret de l’obra de Scarlatti. I és que aquesta, fora del protagonista, no té res a veure amb Racine i ni tan sols hi surten els mateixos personatges. Es pot dir que és una versió de l’Electra clàssica, on Mitrídates fa d’Orestes, Laòdice d’Electra i Estratònica de Clitemnestra. I quan fa el resum, no s’adona el redactor que els personatges de Racine o Mozart no coincideixen amb els de l’obra ressenyada?
En fi… que es fan les coses a última hora, sense comprovar-ne res i de qualsevol manera i, la veritat… no està bé. Encara que siguin gratuïts, no costa tant de fer-los bé.
M'agradaLiked by 1 person
Els programes gratuïts i els becaris emprats també, i aquests en lloc de intentar fer-ho molt bé per passar a formar part de la plantilla remunerada, en el cas que això sigui possible, tiren milles i com que els que haurien de vetllar per la correcció del que publiquen, cobren per fer poc i malament, ja tens la tempesta perfecta i malauradament, pocs lectors dels programes és preocupen com tu de denunciar-ho públicament.
Gràcies, amic.
M'agradaM'agrada
… I en Bocachete encara es deixa el compositor Massanet que substitueix l’anunciat Saint-Saëns a la pàgina 11, a la web i al cartell del teatre. Sort que en lloc de Gran gala de ballet, el programa era Gran gala de dansa i amb la traducció al castellà ja no quedava espai a la portada, sino aquest Massanet (-Massana?) hauria compartit cartell en lletres grosses amb Puccini i Tchaikovski. Del repartiment del programa de la temporada a la gala que vam presenciar hi ha 3 coincidències de 12 : Només Maria Khoreva, Sangeun Lee i Gareth Haw repeteixen a tots dos. Per megafonia dilluns es van anunciar uns canvis: es suprimia el pas à deux (el que fos) per malaltia, la segona part començaria amb Diamonds i no sé què passava amb la ballarina anunciada per Manon. Tampoc hi van haver sobretítols i la gent va tirar de mòbil per intentar saber què s’estava ballant. En conjunt vaig disfrutar molt la vetllada i em va agradar especialment Don Quixot i l’escena de la carta d’Oneguin i el vieni, vieni! del 1r acte de la Butterfly va ser també molt aplaudit. El que esmenta en Bocachete del Mitriade d’Scarlatti em recorda molt a un Farnace de Vivaldi/Corselli que va fer Savall al liceu i del que hi ha apunt: https://infernemland.blog/2014/10/17/liceu-farnace-de-vivaldi-le-concert-des-nations-jordi-savall/
Jo soc de preparar les coses que no conec però està vist que al liceu postpandèmia només funciona bé la iniciativa privada com IFL: la resta és AI i copy & paste. Quina sort hé tingut dels apunts preparatoris de la guineueta i d’Akhnaten i com he trobat a faltar tenir-ne un de la “historicista” Giselle o d’aquesta gala! Encara que en Joaquim no apreciï els saltironets, per ben executats que estiguin, tant de bo el del Nijinski o l’Abramovic li toquin per torn! Enyoro també els brillants comentaris que sorgien.
M'agradaM'agrada
De una cosa que no m’interessa i no entenc, no puc fer preparatori, ho lamento, però IFL és només una paranoia personal, no té més transcendència que aquella que li doneu els amables lectors i seguidors.
Pel que fa als comentaris, jo també els enyoro, però la vida canvia.
Gràcies, Joan.
M'agradaM'agrada