Roberto Alagna i Jeff Cohen al GRan Teatre del Liceu, 30 d’octubre de 2025. Fotografia gentilesa de FG
Si volguéssiu una crònica social del concert, a la manera de les que fa una senyora de nom guimerià en un dels rotatius barcelonins històrics, us diria que el recital del tenor Roberto Alagna i el pianista Jeff Cohen va ser un gran èxit, perquè ho va ser, però jo us parlo sempre del que em semblen les coses que vaig a veure, no del que succeeix, a vegades són coincidents, però ahir jo aparentment vaig anar contra corrent durant tot el recital, i dic aparentment perquè després en els passadissos, tant a la mitja part com en acabar, i amb tots els matisos que es vulguin, resulta que no tot va ser tan esplendorós, brillant, magnífic i històric com la legió de fans del tenor varen voler fer creure des del “Torna ai felici di” l’ària que canta el personatge de Roberto a l’òpera “Le villi”, la primera del compositor de Lucca.
Roberto Alagna té 62 anys (7 de juny de 1963) i pocs tenors a aquesta edat poden fer un recital, ni que sigui a piano, cantant totes les àries escrites per a Giacomo Puccini a les seves òperes, incloses les del programa i les propines, tot i que per a ser precisos cal dir que se’n va deixar dues: “Recondita armonia” de Tosca i “Dovunque al mondo lo Yanqui vagabondo” de Madama Butterfly, però el fet és que l’exigència era gran i, per tant, va demostrar una vegada més que és un cantant valent, que no amaga el cap sota l’ala i que utilitza amb la sapiència dels cantants bregats, el carisma que sempre l’ha acompanyat per posar-se el públic a la butxaca, ja sigui amb la comunió amb el públic tan aviat té ocasió d’encetar un diàleg simpàtic i distès, com el més important, cantant i emprant aquell fraseig i empatia de la vella escola, que malgrat no estar en el moment vocal més gloriós, fa que el públic de mica en mica es vagi rendint a aquesta entrega d’un cant espontani, directa, tant meridional com imprescindible en el repertori escollit per a l’ocasió. Puccini si no es canta amb el cor no funciona i Alagna sempre ha cantat amb el cor i això el seu públic ho espera, ho sap i ho celebra fins i tot amb una certa grolleria, però les seves actuacions sempre són viscerals, com ell. Es fa estimar.
Ahir em va semblar que no estava gaire bé de veu, bé, no és que m’ho sembles, és que va donar prou mostres per certificar-ho. Notes excessivament obertes, fraseig sense gaires matisos, sons engolats, zona del passatge tibada, algunes notes no afinades i aguts, sempre en forte, valents, però no tots bonics, tot i que en el món de l’òpera i en el submón dels tenors, el públic amant dels aguts, això no els importa gaire i es deixen entusiasmar aviat.
En tot el recital no em vaig emocionar en CAP moment, i això que Puccini és especialista a manipular els sentiments del públic, però en tota la primera part em va semblar que el tenor francès cantava la mateixa ària. L’esmentada de Le villi, “Orgia, chimera da”’occhio vitreo” d’Edgar, “Tra voi belle, brune e bionda”, “Donna non vidi mai” i “No!…Pazzo son!…Guardate”, aquestes tres de Manon Lescaut, em van semblar igual d’obertes i vulgars, una altra qualitat que no és gens pucciniana, però Alagna lluitava amb unes tessitures, unes frases i unes melodies amb més testosterona que no pas musicalitat.
Si haguéssim de valorar les interpretacions per les reaccions del públic, òbviament jo estic absolutament equivocat, però el públic, fins i tot aquell no tan implicat com els fans que ho bravejaven tot, inclòs al pianista, que això sí que era un delicte, vol festa i Alagna quan està content, i ahir ho estava, s’entrega, arrisca i ho dona tot fent Festa Major això ho reconec.
La segona part es va iniciar amb “Che gelida manina” l’ària de Rodolfo a La Bohème i aquesta precisament no es podia cantar com ho va cantar tot a la primera part, i he de dir que va fer esforços per ser més delicat en el fraseig, en el matís i fins i tot en intents d’apianar que vaig agrair-li molt. Ell mateix va dir que era un Rodolfo massa gran, però que recordava amb emoció el seu debut al teatre amb aquella Bohème amb Mirella Freni (substituint a un poc inspirat Aragall, això ho dic jo). Aquell Rodolfo va ser un prodigi de joventut i de cant puccinià d’altíssima qualitat. Ahir va ser un record i una constatació del pas del temps i avui un Rodolfo cantat de la manera que ho va fer, no seria admissible en una representació, en un recital i amb el públic entregat, va ser un triomf, tot va bé. Va tenir un detall preciós en cantar una altra vegada el fragment de l’ària tal com ho va pensar Puccini sense el famós i únic Do que el compositor va escriure per a tenor, en la versió definitiva de l’ària, i Alagna sense el compromís del sobreagut va estar molt més deliciós, malgrat que als pinyolaires segurament ho devien trobar com un acudit de mal gust.
Després, seguint l’ordre cronològic de les òperes, va fer front a “E lucevan le stelle”, amb detall de fraseig excel·lent, però per a mi sense que em motivés el més petit calfred. No cal que us digui que a cada ària aconseguia èxits clamorosos, a vegades jo diria que només ocasionats per aquells “hooligans” més de la grada sud, per entendre’ns, que no pas per convicció generalitzada, però com que el criteri és el que és, seguits per a la major part del públic que omplia quasi de gom a gom, el Liceu.
“Addio, fiorito asil” l’ària de Pinkerton incorporada al tercer acte en la versió definitiva de la Butterfly, “Ch’ella mi credea libero e lontano” de La Fanciulla del West” i el “Nessum dorma” que tancava oficialment el recital, varen ser les altres àries que en cap cas i per les raons ja esmentades, no em van produir cap sensació de satisfacció plena, mancava o bé aquell clima tràgic que Domingo sabia donar a l’ària de Dick Johson, o aquella brillantor de Pavarotti en el seu inigualat Calaf. Alagna ho posa tot, però tot el que li queda, no ens enganyem, i s’agraeix aquesta generositat i valentia, però a l’òpera també li cal elegància, bellesa i més emotivitat espontània que estudiada.
Ja a la tanda de bisos, ens va cantar quatre àries no incloses en el programa: “Parigi! è la città del desideri” l’ària de Ruggero de La Rondine, “Hai ben ragione meglio non pensare” l’ària de Luigi de Il Tabarro, “Non piangere Liu” l’ària de Calaf del primer acte de Turandot i per acabar ja definitivament, el “Avete torto” que canta el jove Rinuccio a Gianni Schicchi i de la que ell en va deixar una magnífica versió a la gravació del Trittico” sota la direcció de Pappano, com ho va ser aquella memorable gravació amb la Gheorghiu d’una Rondine deliciosa. Les vcersions d’ahir quedaven lluny.
A les propines ja tot si val i millor no entrar a valorar cap de les àries en particular. Gran triomf, públic content, cantant i pianista eufòrics i tothom a sopar a casa (o no), contents i feliços.
Per acabar, si o si, he de mencionar que el pianista Jeff Cohen, que segurament mai serà recordat com un pianista acompanyant exemplar, va tenir l’encàrrec de suplir l’orquestra pucciniana, una tasca impossible fins i tot per a pianistes estelars, però no només a les àries, no, sent un recital a piano es va seguir aquella fórmula odiosa d’intercalar fragments orquestrals però només en piano, i així vàrem haver de patir a la primera part l'”Intermezzo sinfonico” de Le Villi, l’Intermezzo de Manon Lescaut, mentre que en la segona, el despropòsit ens va dur a haver de sentir el “Duetto dei fiori i el coro a bocca chiusa” de Madama Butterfly i “Nella dolce carezza della danza” la bellísisma escena coral de “La rondine”. No vull comentar res més, millor el silenci en aquest cas. No va tenir el dia?
Alagna és molt estimat al Liceu, tot i que ens ha fet alguna jugada bastant recent, que més val oblidar. Jo, tal com el vaig sentir ahir, no apostaria gaire per tenir-lo present per a futures actuacions al teatre, si bé és cert que si ha de venir a darrera hora a substituir a un tenor indisposat, el rebrem amb els braços oberts perquè tenim garantida l’entrega, el carisma i la simpatia, és tot, o ho sembla, generositat.
IN FERNEM LAND 
Caram, aquest ‘en CAP moment’ es demolidor i crec que la frase expressa millor que la resta del post la sensacio. Una llastima, pero en una concepcio oriental del tema, ho ha d’haver moments d’aquests per que n’hi hagi d’excepcionals.
Salut!
PS: Avui, l’Akhnaten!! 🤤
M'agradaM'agrada
Aquest senyor havia cantat molt bé, però ja fa temps, no ara que té problemes amb la veu i els aguts, després de la Cavalleria i els Pallassos que va cantar al Liceu vaig decidir que no aniria a cap més funció, ja va tenir problemes amb aquella famosa plantada amb aquella Aida a la Scala, no ha estat capaç de sol.lucionar els problemes de la veu com ho han fet altres tenors com Josep Bros i altres però sempre té una banda de incondicionals, una claca del 5è pis que no és pot dir res, cap crítica a la seva veu, sempre té molt èxit i agrada molt tant a la crítica com els fans
M'agradaM'agrada
Ahir aguts en va fer a tort i a dret, no era precisament el problema més sagnant de la seva actuació, tot i que molts eren més aviat oberts i vulgars.
Aquell cant, en altre temps seductor, ha desaparegut per deixar anar una vulgaritat en l’emissió i un ventall de problemes tècnics en el cant, que fan difícil el gaudi, en un repertori que ell havia fet molt bé i del que en tenim mostres tan referencials.
Ahir els seus seguidors van arrossegar a la major part del públic a obtenir un èxit, per a mi exageradíssim.
És evident que es fa estimar i això només està a l’abast dels cantants amb carisma.
M'agradaM'agrada
Jo ho vaig viure així i també podria ser, però no, que jo no tingués el dia, però és que jo necessito una altra manera de fer front a un recital que el que vaig viure ahir al Liceu.
Quan hi ha aquelles típiques mostres de folklorisme ranci de part d’un públic expansiu que li llença tota mena de floretes, ja plegaria i no cal dir quant li demanen que canti coses a la tanda de bisos, però això també forma part de la mateixa idiosincràsia del cantant, no m’ho imagino en un recital d’altres cantants que m’estimo més no esmentar.
CAP mínima mostra de connexió entre ell i jo.
M'agradaM'agrada
Doncs… sí. Ahir, quan acabava alguna de les peces, em sentia “rar”: veia l’entusiasme del públic i dels mateixos veïns, que són veterans liceistes i que, a partir del Dona non vidi mai ja es van anar engrescant en els aplaudiments. I el cas és que jo sentia que la veu era brillant, que arribava bé, que donava les notes… però el trobava inexpressiu, gairebé fred o rutinari. Jo m’imagino que, rememorant aquest moment, has d’iniciar el Dona non vidi mai d’una manera més evocadora, com a E lucevan le stelle que la va començar sense cap gràcia, sense cap emoció, sense un sentiment de…. de res. O el Che gelida manina mateix. No sé, em trobava tan fred com les manetes de Mimì. Que sí, que cantava bé, alguna cosa millor que l’altra, però el vaig trobar distant, sense entrar en el moll del contingut del que cantava. Potser que siguin àries sense context hi contribueix: altres cop, en òperes completes, no li notava aquest distanciament.
I és simpàtic i va tenir la gràcia de fer la variant aquella de “O dolce speranza”, ironitzava sobre la seva edat, però… justament, encara que pugui perdre brillantor o veu, no hauria de perdre sentiment, passió o expressivitat, que és el que li vaig trobar a faltar i, la veritat, em va deixar molt fred, molt fred, com poc implicat. I això, a mi, em pesa molt, potser massa perquè ja no em deixa apreciar prou les altres virtuts que pugui tenir en cantar.
No sé… en vaig sortir bastant fred: no insatisfet, però me n’esperava molt més. I sap greu. Suposo que, en algun paper adequat a l’estat de veu que té, encara podria lluir: té veu i bagatge per a fer-ho, però entenc que hauria de triar molt bé quins papers fer, ara.
M'agradaM'agrada
Doncs sí, compartim la sensació de distància gèlida entre un tenor que acostuma a ser càlid.
Si vol venir a fer la Francesca da Rimini de Zandonai jo estaria encantat perquè és una òpera que m’agrada molt i que ell porta en repertori, de la que no en tenim gaires referents i que suposaria un al·licient de novetat que amb la seva presència garantiria la venda d’entrades, això sí, sempre que no portés la senyora en el lot, però òperes del gran repertori m’estimaria més que no i amb la Kurzak encara menys, però em sembla que ni una cosa ni l’altra.
M'agradaM'agrada
Segurament el mateix Alagna subscriurà bona part del que dius: ell mateix ja va reconèixer que han volat més de 30 primaveres des d’aquell seu debut al teatre Com a públic penso com un aclamat guerrer madrileny: “què importa que el jove Alagna torni vell ?”. El recital va ser un esforç generós, transmetent més ofici que emoció si voleu, però feliç d’haver-hi estat, i si pot ser que retorni vincitor la propera temporada , com li cridaven ahir les senyores, bello, ritorna! Em va agradar especialment l’ària d’Edgard, òpera que desconec.
M'agradaM'agrada
M’estàs dient que tornarà per cantar el Radames?
Marededeudelempentagloriosa.
M'agradaM'agrada
No, no crec que ho faci :-D, però aquí no tindria la rebuda que va tenir a la Scala, això segur. La Francesca de Rimini que proposes i que també desconec em fa salivar amb o sense senyora i escenificada o no. De fet hauria signat que la darrera Tosca fos en concert amb tal d’escoltar-li el Cavaradosi en directe.
M'agradaM'agrada
Això teu s’apropa al hooliganisme exacerbat 🤣🤣🤣
M'agradaM'agrada
Tot i que no vaig assistir al recital de l’estimat Roberto només volia fer un apunt sobre el que comentaves de les reaccions del públic. Certament, sovint davant d’actuacions de grans noms del panorama musical/operístic ens trobem davant de reaccions d’eufòria total per part del públic, i si bé a vegades són justificades, hi ha altres ocasions on la reacció resulta exageradíssima respecta la qualitat del què s’ha escoltat.
Si bé estic totalment d’acord en celebrar la trajectòria de llegendes de l’òpera com el Roberto, penso que cal posar el sentit comú per davant i no anar predisposat a cridar bravo com un boig resulti com resulti l’actuació. Personalment m’hi he trobat en altres ocasions i la situació ha estat de vertadera vergonya aliena. Dit això, per molts anys puguin anar venint aquests grans cantants i músics a casa nostra.
Salut!
M'agradaM'agrada
Hola, Nemorino
Ahir els seus seguidors i seguidores estaven una mica esverats per dir-ho de manera suau.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt. Un plaer retrobar-nos a la intermissió també. En aquell moment em semblaves més negatiu que jo, però finalment hem assolit una convergència total.
Ahir Alagna va demostrar les seves dots de showman, de llegenda de l’escenari; però no les de músic. Carisma, valentia, generositat, simpatia … Hi afegiria potència, que sí que va tenir en tot el registre i que segur que als amants dels aguts els haurà encantat.
Per a mi, que no sóc amant ni dels aguts ni menys del submón dels tenors, va ser una decepció. No hauria pogut cantar amb menys volum, però més musicalitat? Així com ho va fer, no tan sols no em va emocionar mai, com en el teu cas, sinó que em va desagradar gairebé cada vegada que va pujar al registre agut. No tinc els teus coneixement per descriure les característiques tècniques del seus aguts, però em donaven sempre una sensació de constricció, de tensió. Hi arriba als 62 anys, amb volum i “veu ferma” com deia el fullet, però per a mi no calia.
Tot plegat, un concert que oblidaré ben aviat. Que tampoc no és un desastre memorable. Alagna demostra saber molt bé el que fa. Segur que assumeix des del principi la decepció teva, meva i dels altres coneguts i saludats que vaig trobar als passadissos, decebuts també amb l’excepció important del Mestre Tribó. En canvi, enllesteix la festa major dels alagnaires, i ho assoleix sense fer res del que s’hagi d’avergonyir. Altres tenors sí que ho fan; és inoblidable la definició de la ràdio italiana: “lo strillo da tacchino che fa il pubblico fesso e contento”.
No podem no reconèixer que teatre ple i festa major per a la majoria signifiquen un altre èxit d’aquest 2025 daurat del Liceu. Anit, segona vegada a Akhnaten que s’ho mereix!
M'agradaM'agrada
Bé, creia que t’havia agradat més i tu creies que m’havia agradat menys i, al cap i a la fi, no ens va agradar ni a tu ni a mi.
A mi aquests èxits que no em satisfan no em farien comparar mai el resultat de les dues primeres òperes amb aquest recital i això que ahir, de totes tres coses és sense cap mena de dubte la més aplaudida, sent la menys satisfactòria.
M'agradaM'agrada
Clar que jo també, benvolgut Joaquim, tinc tota una altra consideració pels èxits musicals i artístics que pels carismàtics i tenorils. Però entenc que aquests últims també són propis d’un teatre d’òpera.
No deixarem de subratllar que Janáček i tot l’equip de la Guineueta mereixien molt més del que el públic barceloní els va concedir. Afortunadament, Akhnaten sí que entusiasma. Vaig anar al Liceu tres vespres seguits i no estic segur que la funció amb menys seients buits fos la d’Alagna. Per descomptat va ser la més aplaudida, però molt possiblement alhora amb el mínim increment d’aplaudiments entre la entrada de l’heroi i la seva sortida.
M'agradaM'agrada
El recital d’Alagna mai el podria considerar com una cosa memorable, per molts aplaudiments i platea dempeus que motivés.
Volia dir això, res més, un èxit d’aquells que sovintegen ara al teatre i que s’obliden aviat, a no ser que siguis un hooligan del tenor i que no sàpigues veure que el rei va nu.
M'agradaM'agrada
bastante de acuerdo contigo Joaquim, en cuanto al análisis de la actuación de Alagna, tenor al que he seguido y escuchado en muchos teatros desde que deslumbraba en sus inicios en los primeros 90s y que ahora ( ayer lo demostró ) está en la curva descendente de su grandísima carrera.
No es que ayer Alagna me defraudara sino más bien que no me emocionó y eso en un tutto Puccini, decepciona. Robertino mostró lo de siempre, fraseo y dicción exquisitas, carisma, entrega , detalles en algunas arias, pero la voz suena a leñosa, ataques al agudo portamenteados ( bastantes agudos poderosos pero abiertos ) y careció del legato necesario.
Ah por cierto Joaquim! No se dejó 2 arias ( las 2 que citas ), sino 3 : faltó el aria del 2o acto de FANCIULLA, …” son 6 mesi, mio padre morrò….
como conclusión, Alagna ( cantó ese mismo programa de ayer, en Alla Scala, hace más o menos 1 años ),mostró que quien tuvo, algo retuvo.
M'agradaM'agrada
Cierto, me olvidé de la primera aria de Jack Rance.
Los portamentos siempre fueron marca de la casa Alagna, pero ayer se excedió.
Lo peor es que no comunicara nada y que de aquel fraseo cálido ya no quede nada, parece aquel Di Stefano de los años del declive, todo abierto. En fin, el paso del tiempo una vez más.
M'agradaM'agrada
Me alegro por quien pudo estar. Me habría encantado. Gracias, Joaquim.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada