A menys d’un mes de la Prima de la Scala que suposarà la inauguració de la temporada 2026, el teatre milanès ha presentat una nova producció de Così fan tutte del genial Mozart, sota la direcció de l’anglès Alexander Soddy en la part musical i el canadenc Robert Carsen en l’escènica.

Altra vegada la Rai 5 ha transmès una òpera després de pocs dies de la Die Walküre inaugural de la temporada de la Santa Cecilia de Roma o de la Tosca que commemorava els 125 anys de la primera representació al Teatro Costanzi de la capital romana i ja ens agradaria a nosaltres que les “nostres” fessin el mateix que la cadena pública italiana.

La representació té dos grans puntals que fan que la proposta sigui notable i aquests puntals són precisament les dues direccions.  Alexander Soddy (1982) és per a mi una novetat i la seva direcció ha estat una gran sorpresa. Magnífica direcció i magnífic resultat d’una orquestra transparent i de so bellíssim, conduïda amb un tempo àgil i amb una cura extrema acompanyant els cantants, sense deixar que en cap moment caigués la dramatúrgia, tampoc en els imprescindibles recitatius acompanyats al fortepiano per ell mateix. Una direcció enèrgica però deliciosament lírica i curosa, un encert.

I trencant la meva norma de deixar l’escena per a després de les veus, avui parlaré de Robert Carsen i la seva “genialitat” escènica que ha fet, juntament amb Soddy, que un equip vocal més aviat discret, em fessin acabar la visió d’una representació que m’ha passat volant i que segurament amb una altra proposta escènica no hagués arribat al finale primo.

Ell és un talentós director d’escena que mai m’ha decebut, ni tan sols en aquella protestada Tosca que vàrem veure al Liceu i que contenia moments gloriosos de teatre, perquè de teatre en sap un munt i de dirigir als cantants i de crear màgia escènica i poesia visual, és un dels grans i en aquesta nova ocasió no m’ha decebut gens i això que sempre penso que l’argument del Così és molt difícil de fer creïble i digerible en els nostres dies. Fa bones i bons als cantants perquè totes i tots actuen de manera no tan sols disciplinada sinó convincent i les diferents escenes, fins i tot les més propenses a grinyolar en una posada en escena contemporània, són perfectament identificables en la nostra quotidianitat.

L’òpera de Mozart porta, com bé sabeu, l’afegitó al títol de La scola degli amanti i és aquest el mateix nom (en realitat La Scuola degli amanti) el que té el reality televisiu on Carsen situa l’acció. Els personatges són parelles joves que com en programes d’aquesta mena com poden ser “La isla de las tentaciones” i “el Gran Hermano” referents absoluts per desenvolupar el llibret de Da Ponte en aquesta arriscada proposta del director canadenc, hauran de guanyar un concurs sobre la fidelitat de les dones.

Ja en l’obertura a teló obert com ja és habitual en els muntatges operístics actuals, ens situem en el plató televisiu on es faran aquelles gales setmanals on el públic assistent l’ensenyen la mecànica de la transmissió i el caire dels aplaudiments teledirigits.

Carsen, que també és l’autor de l’escenografia juntament amb el dissenyador del vestuari Luis F. Carvalho i també del preciós disseny de llums al costat de Peter van Praet, sap que transportant l’acció eliminarà l’elegància de l’acció del s. XVIII per transformar-la en la grolleria del món televisiu d’aquesta mena de concursos protagonitzats per carn “poligonera”, “chonis” i “yoyas”, que mai se’ns hagués ocorregut associar a Fiordiligi, Dorabella, Guglielmo i Ferrando, però la proposta funciona gràcies a l’allau d’idees i brillantor escènica amb un decorat giratori que tant ens mostra plató televisiu com la luxosa casa on tenen tancats als concursants sota l’atenta vigilància de càmeres que ho transmeten tot. El treball de tot l’equip vocal és excel·lent, així com el dels actors i actrius que els acompanyen per representar al públic del plató o els altres concursants que acompanyen al quartet protagonista.

No us explicaré res perquè si decidiu mirar el vídeo que es trobarà a YouTube o a altres llocs de compartició, ho aneu descobrint sense cap mena d’espòiler que tregui les sorpreses, encerts i també alguna cosa de difícil pair, per donar credibilitat al llibret “dapontià”.

Els vídeos de realitat virtual que acompanyen les escenes són bellíssims, ja sigui per l’escena del finale primo en una piscina i amb els para-sols que sempre hem associat a la trama original, com en el segon acte el magnífic jardí on es fa el casament de les parelles que no toca. Altres moments escenogràfics de gran impacte són els dormitoris (molt amb el segell Carsen) que atorguen molta més bellesa que no pas la grolleria habitual d’aquests espais sota la vigilància del gran germà.

Grandiós treball que evidencia amb crueltat, l’individualisme i l’egoisme de la nostra societat i que guarda un cop d’ull final per universalitzar-ho i no només atribuir la debilitat a un gènere en concret.

Ara bé, els aspectes importants i fonamentals d’una òpera recauen sobretot en el cant i la qualitat de les veus i en aquest cas no estem parlant de Montserrat Caballé, Janeth Baker i Ileana Cotrubas (tercer d’or en la gravació de Colin Davis) o Francisco Araiza, James Morris i Jose Van Dam (aquest de plata en la gravació de Muti), no, no és el cas, aquí tenim al gran Gerald Finley com a Don Alfonso, a Luca Micheletti com a Guglielmo i a Nina van Essen com a Dorabella, que són els que m’han agradat més i no han mostrat cap insuficiència tècnica, Finley en un moment madur i òptim de la seva carrera actua el rol que li marquen de manera esplèndida i vocalment broda el rol per intenció i autoritat. El baríton italià Luca Micheletti ja em va agradar en el Ford del Falstaff que va cantar a la Scala en la reposició de la gloriosa producció de Strehler i que va ser un dels primers apunts d’aquesta tercera etapa d’IFL. Aquí la veu m’ha semblat ideal pel rol i l’estil és magnífic. La mezzosoprano “lleugera” Nina van Essen posseeix aquella veu entre soprano lírica i mezzo tan habitual en aquesta època i en els rols mozartians. La veu és bonica, rodona i canta amb gust i sentiment, no fa parar la respiració, però fa el rol magníficament i el canta amb classe.

La soprano francesa Elsa Dreisig té una veu de lírica bonica i canta estupendament,  però Fiordiligi és un rol que necessita una tessitura que ella no posseeix i el registre greu obligat, és forçat, lleig o inexistent. La veu deliciosa i el seu cant distingit queden embrutats per un aspecte no gens secundari, una llàstima perquè en altres rols estic segur que lluiria molt més.

No m’ha agradat gens el Ferrando del tenor de Como, Giovanni Sala. Cantar Mozart posa al descobert totes les mancances tècniques de veus poc adequades. No n’hi ha prou amb tenir un línia curosa de cant, cal emetre correctament, fer el pas de la veu de manera neta i tenir un cant de legato escrupolós, però a més a més i a banda que ell mostra, ara per ara, mancances en aquests aspectes, no domina la coloratura imprescindible en el finale primo on s’evidencia que cal millorar per arribar a ser un mozartià d’aquells que enamoren.

Se m’escapa el motiu pel qual van triar a la soprano francesa Sandrine Piau per fer el rol de Despina, però el cas és que a banda de fer el rol escènic magníficament, la seva adequació vocal al rol és escassa i pateix en tots els registres. Sons aguts tendents a la crispació i incomoditat en el registre més central, on en teoria ella no hauria de patir. Jo crec que ja no és temps per assumir aquest rol.

La reflexió final és simple. Unes bones direccions mereixien un cast millor tractant-se del Teatro alla Scala de Milà o ja està bé així si acaba sent un èxit i el públic s’ha distret i divertit? Serà un Cosí que potser tornaré a mirar, mai només l’escoltaria i aquí rau la meva conclusió.

Mozart/Da Ponte
COSI FAN TUTTE

Fiordiligi Elsa Dreisig
Dorabella Nina van Essen
Despina Sandrine Piau
Guglielmo Luca Micheletti
Ferrando Giovanni Sala
Don Alfonso Gerald Finley

Orquestra i Cor del Teatro alla Scala de Milà
Director musical Alexander Soddy
Director escènic Robert Carsen
Escenografia Robert Carsen & Luis F. Carvalho
Disseny de vestuari Luis F. Carvalho
Disseny de llums Robert Carsen & Peter van Praet
Video Renaud Rubiano
Coreografia Rebecca Howell

Teatro allá Scala de Milà, 6 de novembre de 2025