La temporada del MET al cinema ha tornat a incloure La Bohème de Puccini amb la preciosa producció de Franco Zeffirelli, tantes vegades vista i que ja no aporta res de nou i per tant, tot recau en la direcció musical i sobretot en les veus que integrin el repartiment, per esdevenir un títol mínimament interessant. Entenc que la preciosa obra pucciniana és un reclam de taquilla, canti qui ho canti i per aquest motiu, com els altres deu títols més programats, apareguin temporada sí, temporada també en totes les cases operístiques, ara bé, que torni a formar part dels títols triats per portar-nos al cinema, tenint la temporada novaiorquesa un bon reguitzell de títols per escollir, fins i tot dels compositors sovintejats, trobo que és un despropòsit.

I una vegada vista, el despropòsit es confirma si no fos perquè en el firmament operístic torna a sorgir un cognom que sembla predestinat  pels déus per dotar a qui el llueixi, de veu i talent operístic bastant per sobre de la mitja. Primer vàrem conèixer a Gegam Grigorrian, un sòlid tenor de la companyia de Gergiev al Mariinski que va farcir moltes de les gravacions, algunes magnífiques de la troupe pel segell PHILIPS. Al cap dels anys el cognom del tenor armeni, va tornar a enlluernar i de quina manera amb la irrupció de la seva filla, la soprano  Asmik Grigorian, ara en un moment d’esclat esplendorós i que no deixa de sorprendre, temporada rere temporada amb qualsevol dels agosarats projectes que assoleix. I des del 2022 que va guanyar el premi Operalia i encara amb el trasbals de l’Asmik “de cos present” i sense donar treva, apareix Juliana Grigoryan, una altra soprano armènia, que no té parentesc amb el pare i la filla Grigorian i potser per distingir-se utilitza la y.

Cal dir que al Liceu va participar en el concert homenatge a Victoria de los Ángeles de l’any 2023 on va cantar dues àries puccinianes de risc: “Un bel di vedremo” i “Sensa mamma”  i va triomfar.

La Juliana ja he dit que va guanyar el concurs Operalia del 2022 i també va obtenir en el mateix concurs, a banda del primer premi, el premi del públic. L’any 2023 debuta amb un recital de joves promeses a la Scala de MIlà, fa un concert líric a la sala Philharmonie de Paris i debuta a Berlín (Staatsoper)  cantant el rol de Liu. Riccardo Muti l’invita a cantar en el festival de Ravenna en una gala verdiana. L’any 2024 debuta a la ROH de Londres cantant Mimi, rol que també va cantar en la presentació al MET el mateix any i que ha tornat en aquestes representacions del mes de novembre, mentre que a Viena debuta cantant la part de soprano del Rèquiem de Mozart i a Roma canta la Liu.

Aquest any 2025 ha cantat la Liu al MET i a Londres, Leïla de Les pêcheurs de perles Berlín i aquesta Bohème que avui ens ocupa.

Doncs bé, prodria dir que aquesta Bohème ha estat “La Grigoryan i la resta” i s’acaba l’apunt.

En qualsevol cas, m’esplaiaré una mica més perquè la noia s’ho val.

El que més m’importa de la Juliana Grigoryan no és la veu, que cal dir que és bonica, sana i de lírica pura, com tantes altres, vull dir que no és la Trebaldi, no. La línia de cant és magnífica i no força l’instrument, canta amb naturalitat i sense afectacions, portamentos i notes engolades, de pit o obertes per emfatitzar. Es tracta d’una veu pura, però on realment aquesta soprano sorprèn és en allò més important, en la comunicació amb el públic, perquè sap dir molt bé el text, el fraseig és exquisit i la interpretació intensa i natural. El seu “Si, mi chiamano Mimi” és modèlic, aparentment simple, bonic d’una noia senzilla que es deixa enlluernar, tota ella cor perquè a “Ma quando vien lo sgelo” l’emoció creix i colpeix, com ha de ser, com les grans i això ja predisposa a agafar aquesta Bohème no com una més, ja que esperona a poder ser excepcional. El seu final del duo del primer acte és calat, lleugerament, però queda un tercer i quart acte per fer oblidar un accident cromàtic. En el tercer acte està senzillament immensa, mai exagerada, sempre en el punt just de no deixar-se endur per l’emotivitat “pornogràfica” de Puccini, amb aquells gemecs, plors i estossecs innecessaris, moltes vegades per amagar mancances, però a ella no li cal, està vocalment fresca com una rosa i com a intèrpret és intensa, dolça i emotiva, gràcies també a una bona tècnica que li permet utilitzar el cant legato amb generositat i fer un correcte i efectiu us de les intensitats. En el quart acte encara té el meravellós regal del “Sono andati?” per rematar una actuació que m’ha captivat.

I la resta?

Doncs ras i curt, correcció adotzenada, amb un Freddie De Tommaso que com vaig dir fa poc del seu Cavaradossi, alterna frases esperançadores, amb altres que llencen per la borda allò ben fet escoltat fa un moment. Començant perquè en el seu Rodolfo li manca poesia, ja que no regula amb intel·ligència la poderosa veu que Dèu li ha regalat, s’anima amb excés i tendeix a desafinar frases per manca de control, Rodolfo no pot ser igual que Cavaradossi, ni òbviament un Canio o un Turiddu, i ell en moments d’un lirisme exultant i quan ha d’encaterinar a la senzillesa personificada, no ho pot fer d’aquella manera, provocant tsunamis, no, Rodolfo és tota una altra cosa. Esperava que en el tercer acte la “terribile tosse” anivellés una mica la balança, però De Tommaso no sembla destinat a fer-me electritzar l’espinada, malauradament, perquè repeteixo una vegada més que els mitjans són excel·lents.

I amb la resta ja no tenim mitjans excel·lents, tenim això sí, bons professionals que vesteixen bé els seus rols i fins i tot es poden apreciar detalls de distinció expressiva en la “vecchia zimarra, senti” del baix coreà Jongmin Park, però ai las! l’emissió crec que fingida de la veu per imposar color traeix la bona feina expressiva.

De Mussettas veritablement recordades n’hi ha poques i una llarguíssima llista de sopranos que no deixaran especial record, doncs bé, la Mussetta de la soprano nord-americana Heidi Stober és de les segones, queda bé mentre la veus i una vegada cau el teló oblides el que ha fet i el seu nom.

Dels barítons Lucas Meachem (Marcello) i Sean Michael Plumb (Schaunard) puc dir que vesteixen bé els seus rols, però ganes de veure’ls en altres rols per allò vist i escoltat en aquesta Bohème, no me n’han fet agafar. És el que té la correcció.

Quan el MET desbordava glamur, el rol de Benoit i l’Alcindoro el feia una vella gloria com l’Italo Tajo, és clar que Mussetta era la Scotto, però ara no s’entendria anar a buscar en el bagul un gran nom disposat a fer aquests rols característics si els principals són mitjanies i ara amb Donald Maxwell que compleix sobradament, van sobrats, com també compleixen Gregory Warren com a Parpignol, Ned Hanlon com a oficial i Jonathan Scott com a sergent. Tot plegat res que ens faci anar al cinema a no ser que siguem familiars, amics o coneguts d’alguns d’aquesta correcta i anodina resta que acompanya la reina Juliana. Una cosa és aquest cartellone a la façana del Lincoln Center, l’altra és que la portin al cinema.

La directora Keri-Lynn Wilson va lenta i amb una tendència a posar sucre per tot arreu i a Puccini no li fa falta perquè un excés de sucre ens porta a urgències. Concerta amb autoritat el sempre complicat segon acte, potser això seria el més notable, però en molts moments sembla que ella i els cantants no s’hagin posat del tot d’acord. No m’ha convençut gaire.

De la producció no cal dir res, oi? Continua aixecant aplaudiments d’admiració quaranta quatre anys després de la seva estrena el 14 de desembre de 1981, quan s’obre el teló, i amb algun que altre retoc, em continua semblant tan bonica i decorativa com sempre i malgrat que aquí i arreu, hi ha legió d’aficionats i aficionades (tietes de l’Eixample al capdavant ja que estem parlant d’un dels seus títols de capçalera) que enyoren els muntatges de Franco Zeffirelli, jo ja no.

Metropolitan Opera House, 8 de novembre de 2025

La Bohème
Giacomo Puccini | Luigi Illica/Giuseppe Giacosa

Mimì: Juliana Grigoryan
Rodolfo: Freddie De Tommaso
Musetta: Heidi Stober
Marcello: Lucas Meachem
Schaunard: Sean Michael Plumb
Colline: Jongmin Park
Benoit/Alcindoro: Donald Maxwell
Parpignol: Gregory Warren
Officer: Ned Hanlon
Sergeant: Jonathan Scott

Orquestra i cor del Metropolitan Opera House

Director musical: Keri-Lynn Wilson
Director d’escena: Franco Zeffirelli
Escenografia: Franco Zeffirelli
Disseny de vestuari: Peter J. Hall
Disseny de llums: Gil Wechsler

Metropolitan Opera House, 8 de novembre de 2025