IN FERNEM LAND

LICEU 2017/2018: MANON LESCAUT (Monastyrska-Kunde-Bižić-Chausson;Livermore-Villaume)


Gregory Kunde i Liudmyla Monastyrska. Fotografia de ©A Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

Tornava Manon Lescaut a l’escenari del Liceu després d’onze anys d’absència, que és un període respectable, però és clar que del mateix Puccini fa molts més anys que no treu el nas per l’escenari La Fanciulla del West o el Tríptic sencer, però tres repartiments complerts deuen considerar-se un malbaratament inadmissible.

D’entrada res del que se’m proposava em motivava a anar al teatre i si no fos per l’abonament que “m’obliga” a anar a la funció després d’haver prescindit de dues opcions que encara m’interessaven menys, ahir no hagués anat al teatre.

No creia que Emmanuel Villaume fos el director ideal per portar a bon port l’òpera de Puccini, necessitada d’un director amb personalitat, brillant, capaç d’extreure de  l’orquestra el meravellós entramat melòdic i tímbric que ja de manera mestrívola el compositor de Lucca va mostrar en la seva tercera òpera després de les primerenques Le villi i Edgar. Però el problema del mestre Villaume va ser la incapacitat de fer-.se amb l’òpera, de controlar-la, d’equilibrar escena i fossat, ja que no hi va haver entesa en molts moments, sobretot en les escenes corals del primer acte i en els passatges de concertants del segon. A partir del tercer acte quan Puccini es posa més dramàtic i es concentra, tot va rodar millor, però no em va semblar que el mestre Villaume fos capaç de crear homogeneïtat discursiva, tensió i sobretot la passió que forçosament ha d’embolcallar als cantants. Mancava química i no va ser capaç de fer-ho bonic, tot era inconnex i al costat d’algun moment decent (potser el famós intermezzo) hi van haver molts moments d’una mediocritat sonora preocupants i sobretot de desconcertants resultants, i ho dic en l’ampli sentit de la paraula.

No sé si amb un director com Pappano, potser el director més puccinià de l’actualitat, la parella protagonista hagués estat capaç de fer saltar guspires d’emoció i passió, el cas és que dues veus potents no són suficients per emocionar i molt menys commoure.

Liudmyla Monastyrska té una veu esplèndida, generosa i bonica, una veu verdiana, d’impacte, però les heroïnes puccinianes sempre tenen aquell punt de fragilitat, de feblesa i humanitat que difícilment una veu i una cantant com la soprano ucraïnesa pot aportar al personatge. Hi manca matís, sensibilitat, filigrana vocal per a fer creïble l’adolescent inconscient i capritxosa dels dos primers actes. No és tant una questió de robustesa vocal, no debades Tebaldi amb un instrument poderós feia una Manon esplèndida, i això succeïa perquè ella com Freni, Kabaivanska, Caballé o Scotto, per citar alguns noms il·lustres, mostraven amb sapiència la polièdrica personalitat vocal i dramàtica, que tot i necessitar d’una veu poderosa la intèrpret ha de saber arreplegar-la per fer de “L’ora, o Tirsi, è vaga e bella” una cristallina porcellana o per fer creïble a la joveneta que arriba a Amiens. Tampoc Monastyrska, que debuta canta per primera vegada el rol en aquestes representacions liceistes ha fet un gran treball en la dicció i per fer entenedor el text. No vaig entendre quasi bé res, ni tan sols les frases que inicien les àries més conegudes. I si en això li sumem que no és una actriu gaire dotada i que el físic no l’ajuda a fer creïble el rol, el resultat és d’una distant fredor, ja que no trobant cap mena de passió provinent del fossat, ella no va ser capaç de fer que les grans i imponents frases puccinianes prenguessin la deguda volada passional. En el quart acte es on ella va trobar el seu màxim expressiu i va ser en el famós “Sola, perduta, abbandonata” on va aproximar-se al cant emotiu i d’impacte que Puccini sempre exigeix als seus cantants.

Quan davant o darrere de Gregory Kunde tothom diu per l’edat que té està prou bé, anem malament. A un cantant no el podem valorar per l’edat, l’hem de valorar pel que canta i com ho canta i de la mateixa manera que Monastyrska no era Manon, Kunde mai podia ser Des Grieux. La veu és potent i en molts moments rotunda, si, d’acord, però on trobem la joventut, la calidesa i la seducció en aquella veu estentòria sense el  fraseig passional que ens enamora? Kunde colpeix a “Pazzo son!”, però no m’emociona. I en els duos? i en les àries? Ho diu tot molt clar, a ell li entenem tot, però ai! les quatre veus que té i la manca del fraseig passional, a banda d’una capacitat escassa com actor i d’un físic que l’allunya cruelment de la joventut que hauria d’exhibir davant d’un xaruc Garonte.

David Bižić em va semblar un baríton correcte que no va saber treure relleu a un rol antipaticot i Carlos Chausson no és exagerat dir que va ser el millor cantant del repartiment, ja que a banda de la veu en perfecte estat, sobretot va donar lliçons a cabassos de com dir un rol i per tant com interpretar-lo, donant sentit a totes les paraules i les frases.

Correctes l’Edmondo de Mikeldi Atxalandabaso, el músic de Carol Garcia i més anecdòtics el mestre de ball de José Manuel Zapata, l’hostaler de Marc Pujol, el fanaler de Jordi Casanovas o el comandant de David Sánchez i el sargent de Michael Borth. Tot i que penso que amb un altre mestre concertador de tots se n’hagués pogut treure molt més profit.

La producció de Davide Livermore em va semblar un despropòsit més carregat de bones intencions i alguna que altre idea brillant. Passo per alt l’atemptat al text, quelcom tan respectable com la partitura. Si en lloc d’un carruatge marxen segrestant una màquina de tren sense vagons, sembla una autèntica estupidesa que atempta contra qualsevol intent de verisme, com em sembla una altra bajanada situar el segon acte en un burdell, on Manon, la més joveneta, ja tingui atribucions de gran Madama. Què coi denunciarà Geronte a la policia? Quines joies es poden trobar al saló de rebuda d’un burdell? Quin esplendor i quin luxe trobarà a faltar Manon? No em sembla una solució reeixida. Si que m’ho va semblar el recurs del Des Grieux ancià que rememora en un gran hipèrbole cinematogràfica les vivències de la seva joventut. Que castiguin a Manon a anar a Nova York non té cap sentit i per tant el recurs vistòs per`po buit de l’illa d’Ellis com a metàfora del desert i la solitud moral de la protagonista em sembla fora de tota veritat dramàtica. Sembla com si els directors d’escena no els importi gens trair el llibret amb l’intent de ser originals, sobretot quan es pretén explicar una història de caire verista que ens ha d’arribar directa al cor. A l’illa d’Ellis no sembla el lloc més idoni per dir allò de Sola, perduta….

Hi ha moments reeixits perquè Livermore domina els trucs escènics, però en general em va semblar una producció antiga sense un gran treball dels personatges i algunes escenes corals mal resoltes, amb el cor palplantat mirant la boca de l’escenari com estaquirots, mentre que en altres moments sap moure, qui sap si fins i tot en excés al cor durant el primer acte.

La incorporació d’algun vídeo ajuda a fer creïble el plantejament escènic, mentre que l’escenografia, el vestuari i un “peculiar” disseny de llums embolcallaven l’escena amb més ofici que benefici.

Una Manon Lescaut mancada de química mai podria definir-la com un altre èxit d ela temporada, no de cap de les maneres.

 

35 comments

    • colbran

      Hay directores que ya lo han cambiado y en el caso que nos ocupa se ha añadido texto en “inglés” y en un prólogo que ni puñetera falta que hacía; era suficiente que el actor que interpreta el Des Grieux viejo y rememora la obra se paseara por la escena y se sentara a recordar durante el preludio.

      Otra función perfectamente olvidable y van…

      M'agrada

      • alex

        Y pensar amigo Fede, en la M.Lescaut del 71 con la Zeani y un joven Plácido??
        Incluso la última M.Lescaut en el Nou Liceu con una bella y elegante producción de la Cavani, estuvo francamente inspirada con los dos repartos ( la pobre y desaparecida Dessì, Guleghina, Armiliato, etc…)

        M'agrada

      • colbran

        Seamos nostálgicos, amigo Alex- Qué tiempos!!! Qué Plácido Domingo que nos dejó con la boca abierta, por su hermosa y potente voz, su jovialidad, su entusiasmo, su entrega, sus dotes innatas de actor!!! Y, a su lado, una Zeani algo vocalmente gastada, pero espléndida cantante, cristalina dicción y maravillosa expresión, aparte de su belleza y de su dominio de la escena!!! Cómo no se va a ser nostálgico!!!

        Por otra parte Montserrat Caballé y Bernabé Martí también nos ofrecieron una anterior versión en 1964, llena de seducción y vocalmente sensacional por parte de ella y su esposo dió muestras de mejor cantante del que esperábamos, con una voz potente y clara, facilidad en el agudo y pasión en los dúos, si bien en el plano actoral estuvo mejor ella que él. En la actualidad a él lo valoraríamos más hoy. A ella, sólo con escucharla desde sus comienzos hasta 1983 -para eso existen las grabaciones en vivo y las comerciales- se valora por sí misma.

        M'agrada

  1. Salvamolins

    Completament d’acord, però moltíssim, un altre Puccini sense emocions, calfreds i res dels atributs de la seva música. Quina orquestra! Jo no salvo ni l’Intermezzo, què tu sembla que el trobes decent. Quina pena que sigui aquesta la retransmissió per la TV. El teatre què tant estimem quedarà ben retretat.

    M'agrada

  2. bocachete

    Jo, més que res, hi vaig trobar molta fredor o, més que això, manca d’allò indefinible que surt de tant en tant en les grans funcions: digui’s química, guspira, connexió, emoció… el que sigui, però hi faltava això. Potser hi ha influït molt la manca d’adequació física dels dos cantants: és poc creïble que siguin dos jovenets, la veritat. Ni de lluny ni fent abstracció… Hi havia els elements precisos (les veus no eren gens dolentes i Kunde no estava tan malament, o no tan diferent a d’altres veus més joves però que no ho han fet molt millor en altres ocasions.

    L’escena, la veritat, ha anat de més a menys… Al començament, encara podries pensar que funcionaria, però de mica en mica, allò va degenerant i arriba a ser absurd. Agafar el tren, encara… és un mitjà efectiu d’escapar i, total, és seguir la via i no descarrilar. Ara, el bordell no s’acaba d’entendre i l’últim acte és, simplement, ridícul. És llàstima perquè, malgrat que sigui una òpera on és difícil sentir cap empatia per la protagonista (de creguda cap amunt, tot el que es vulgui i si al final vol fer llàstima, que s’ho hagués pensat millor), és bonica de sentir i de veure. Grisa, ha quedat massa grisa, tot plegat.

    M'agrada

  3. El moviment escènic del cor al primer acte era de teatre d’aficionats amb uns homes plantats de cara al públic, tots vestits igual i amb boina que vaig pensar que era un cameo de l’Orfeon Donostiarra. I, una cosa és fugir en tren en comptes del cotxe de cavalls (que tenien pagat) i una altra és fugir enfilats en una locomotora tota sola. Quines pocassoltades!

    M'agrada

  4. JordiP

    Jo crec que la tenia en abonament i la vaig retornar, no ho recordo amb exactitud. Pel que s’havia comentat a l’inici de temporada tenia tots els numeros de sortir com ha sortit. Es una llastima que sigui aquesta la funcio que retransmetran al Liceu a la fresca. Aprofitare aquest esdeveniment per anar-la a veure al poble dels meus pares, assegut a la plaça del poble, i de franc, per descomptat, i si m’avorreixo, marxare. Si es vol engrescar nou public s’ha de fer amb una funcio d’aquelles memorables.

    M'agrada

    • colbran

      Ay, Jordi, en los tiempos que corren pocas, muy pocas y en muy pocos teatros, mejor dicho en casi ninguno.. Es lo que hay. Lo tomas o lo dejas; yo soy de la segunda opción, pero a veces caigo -como vulgarmente se dice- “de cuatro patas”.

      M'agrada

  5. maria

    yo fui al otro reparto, pues no me podia imaginar al kunde haciendo de jovencito estudiante. no se si lo comentaras tambien … pero por lo menos por su edad …. eran mas creibles los dos .
    y no criticas mucho lo del viejo omnipresente paseandose por la escena todo el rato, con el miniprologo en ingles … me parecio todo un invento superfluo y que llega a molestar su presencia etc etc … por mi, fatal .
    y toda la razon en lo absurdo del burdel, y del no desierto ,, y se muere de sed en un sitio publico etc etc … inventos tipicos que se repiten aqui y en todos las operas …. inaguantable .. en el boris goudonov de la opera bastilla que pasaron en cine semana pasada…. el zar en camisa casi toda la obra, los cosacos vestidos con traje, el pueblo ruso, de mercadillo de las glorias …. videos feistas de ruinas y desastres … todo feisimo … menos mal que boris era muy muy bueno y el final fue muy emocionante . pero el montaje teatral ¡¡¡¡¡¡ buuuuuuuuuuuuuuuuuf….. ¡¡¡¡¡¡

    M'agrada

      • Xavier C.

        Aquestes coses, per què t´agrada el blau i tot això, són més subjectives que cap altra cosa, però miro d´ampliar resposta.
        Les coses que em van grinyolar van ser menys que les que em van satisfer i per això vaig sortir content.
        Les que no em van fer el pes: un cor que em va semblar més cridaner del compte i el segon acte del prostíbul (no el vaig entendre tot i que vaig sentir dir que donava sentit a la Manon comptada entre prostitutes del tercer acte. Més aviat opino com Joaquim respecte a la sordidesa).
        A la banda dels aprovats vaig posar més coses. De primer els cantants, sobre tot un esplèndid Chausson. És veritat que als primers dos actes Kunde i Monastyrska encaixen malament com jovenets, però pels dos darrers ell és més que correcte, i ella tot un luxe. L´orquestra (però no feu cas, que sabeu que sóc mig sord) em va sonar força bé, especialment a l´intermezzo. I l´escena, tan criticada, jo la vaig trobar un encert. Els “quadres” que feien em semblaven Casas, Manets o no sé ben bé què. El tren era un goig. Podria tenir quinze vagons, en efecte, però jo crec que, sense necessitat de més despesa, l´efecte visual i la idea temporal que volia transmetre ja l´agafaves. El segon acte per oblidar, ja és dit, però el tercer el vaig trobar molt reeixit. La sensació que em va transmetre, reforçada després amb les projeccions, és que allò no era la història de Manon i Des Grieux sino de milers i milers de persones. Fins i tot les coses absurdes que hi trobava m´acabaven encaixant força bé: el “sola, perduta” amb un munt de gent allitada a escena penso que ja anava per aquí; i que les desterrades anessin donant tota la volta a l´escenari quan les cridaven per anar a parar si fa o no fa allà on eren mig minut abans, d´antuvi em feia riure, però després em va donar una sensació (no sabré explicar-ho) de sant tornem-hi, circularitat, impossibilitat d´escapatòria que em feia acréixer la sensació d´angoixa d´aquest moment musicalment tan colpidor.
        No sabria dir: panxacontenta, en general, va sortir satisfet. No és el millor espectacle que hagin vist el nostres ulls però es deixa veure. He quedat amb amics no opereros per veure-la a la fresca i no em penso que m´ hagi de desdir i deixar-ho millor per un altre any.

        M'agrada

      • Joan

        Moltes gràcies Xavier per l’extens comentari. Sempre és un plaer llegir-te!
        Jo del teatre no vaig sortir-ne content ni amb les copes de vi ofertes. Després passa el temps i comences a veure-li coses: que si la producció, que si Chausson és un luxe, que si l’escenografia té algunes idees, que si els volums de la soprano…Però no sé. És una Manon, que tornaré a veure sense problemes a la fresca i que em podia haver estalviat perfectament. No millora les que he vist al liceu i penso que si tens fidelitzat en Kunde, doncs que hagués cantat l’ Otello verdià no sé. Debutar papers al liceu, a més ,s’està convertint en un chollo atesa l’alta exigència de crítica i públic però per experiments els escenògrafs: Trobo extremadament absurd que Manon mori de set,com diu la Maria, en un lloc no públic i el prostíbul… si algú m’ho explica, agraït perquè havent llegit l’abbé i coneixent el llibret tampoc ho pillo. De fet, de no ser per l’omnipresència d’aquest títol a tots i cadascun dels repartiments, enguany hauria tret un altre abonament. I tampoc em val allò de que es pot renunciar perquè ja havia de renunciar prèviament a d’altres coses més prioritàries.

        M'agrada

  6. Jaume de Peralada

    Jo hi vaig anar diumenge 10, i segons el catàleg tenía que cantar el Sr Kunde, pro en contes d´ell va sortir un noi jove amb panxa cervesera que encara es hora que algú digui qui cois era.
    Abans, al paperet de la entrada hi havia el repartiment del dia. Ara no, imprimeixen tot el programa dels diferents dies, i si la encerto la endivino.
    Estem com de costum: pagues per veure algú i t´en surt un altre de mes baratet, pro ningú et rebaixa la diferencia de caché. Vergonyòs.

    Si França deporta a unes prostitutes a Luisiana es perquè era una colònia seva. Ergo, fer-les entrar per NY es fer-les entrar a USA. Quina bestiesa tan monumental!! Us imagineu la puritana societat yanky que li envíin prostitutes? Ni avui dia les deixerien entrar: Ridícul!

    D´acord amb tu: per el Chausson valía la pena pagar la entrada. Fabulós als seus 69 anys.

    Fins al Juliol a Peralada

    M'agrada

  7. XavierCat

    Mireu, doncs digueu-me massoquista però a mi van haver algunes coses que em van agradar….potser perque després de molt temps, massa de ben segur, per circumstàncies familiars greus que en Joaquim coneix he estat si no allunyat del tot del blog (no podria fer-ho per que també m’ha ajudat a superar, si mes no en certa mida, la pèrdua del meu germá menor), i ha provocat una sensació gairebé famolenca, si em permeteu l’expressió, d’òpera i entreteniment musical…com a homenatge al meu germá hagués estat mes adient Wagner, però ja sabem que el Liceu tret de excepcions, algunes glorioses com el Tristan und Isolde d’aquesta temporada amb l’Irene Theorin, viu lamentablement d’esquenes a Wagner, nomès cal mirar la propera Temporada.
    El cas es que vaig anar per aquest motiu a la preestrena del passat dilluns 4 de juny i m’ho vaig passar força be, ho reconec anava ben predisposat a gaudir-ne, però em va sorprendre molt gratament el nivell vocal de’ n Gregory Kunde a qui darrerament veia molt desgastada la veu potser per massa papers poc adients i era reticent per que sincerament no el veia fent Puccini, tanmateix em va agradar molt la interpretació de la Lyudmila Monastyrska i molt meritoria el Geronte de’n Carlos Chausson en plena forma (encara recordo el seu Dulcamara de l’Elisir amb en Alfredo Kraus i la Sona Ghazzarian!).
    La escenografia em va sobtar d’inici amb el pròleg afegit, potser no calia la conversa en anglés però ajudava a posar en situació i el metode flaix-back em va semblar interessant i no em va estorbar gens (pitjor va ser veure Goya pululant per l’escenari com una aparició fantasmagòrica al Trovatore de l’any passat), i si be la fugida en locomotora em va grinyolar una mica va ajudar a fer una mica diferent l’espectacle, en canvi el segon acte em va superar, no entenia res i no me’l vaig pendre massa seriosament, a partir del tercer va millorar notablement i em va agradar el desterrament en el transatlàntic al port, tot i que no tenia massa sentit on duien a les deportades, pero escenicament resultava maco i el quart ja era com una distopia total el que passava a escena era una cosa i a la música altre i no acabaven de lligar, encara bo que al menys vocalment la parella protagonista la va defendre prou be i ho dic sobretot per que tot i estar molt a prop de l’escenari a l’anfiteatre de la dreta, gairebe no vaig veure res del que passava a aquell maleit racó on la Manon estava sola, perduda i abandonada!!… si mes no vaig gaudir de la seva audició però no la vaig veure morir i gairebé no la vaig veure fins que va sortir a saludar!…no podien haver centrat una mica ni que fos l’escena final? (imagineu-vos pagar 180 € i no veure el final de la opera!).
    Ja dic en. conjunt, si no meravellosa em va semblar agradable de veure i escoltar, això si a l’assaig la direcció musical ja va anar molt a la seva per unaltre carril respecte als cantants i no em va agradar gens, l’oquestra fora de lloc com poc motivada i el cor molt matusser i cridaner, una llastima perque podia haver acolorit força la funció.
    Vaig tornar el dia de l’estrena i el nivell per a mi va ser el mateix només acceptable i amb bona voluntat i esforç a estones dels principals protagonistes i la orquestra, la direcció i el cor no van millorar, aixo si..vaig veure l’escena final!!
    Tot i aixó la tornaré a veure dissabte a l’Arc de Triomf perque cada any miro de portar gent que no es assidua ni al Liceu , ni a veure o escoltar òpera i miro de convencer-los sempre.

    Una salutació a totes i tots en el meu retorn i una abraçada pel Joaquim i en Fede per la seva companyia amb els seus comentaris tant interessants com recomfortants en els moments mes durs, fins aviat.

    M'agrada

  8. XavierCat

    Disculpeu-me però tinc un dubte: algu de vosaltres sap que ha passat amb la Retransmisió en directe des del G.T.Liceu d’aquest vespre de la “Manon Lescaut” prevista i programada per a les 20 hores d’avui?…s’ha cancelat?, ajornat?….gràcies per endavant a tothom

    M'agrada

    • Pep2

      Maria, són les retransmissions que les darreres temporades feien de cada opera per Catalunya Música, de la Corporació Catalana de radio i televisió i que sembla que és l’única de l’estat que ha estat obligada a pagar el que altres no!

      M'agrada

  9. Xavi

    Desprès de l’esperança (estéril) de Demon, una altra decepció… Una direcció maldestre, una Manon que em va horroritzar… I ni el pobre Kunde ni l’esporàdic Chausson no eren suficients per salvar-ho…

    Liked by 1 person

  10. Marta Bach

    Vinc de veure aquesta Manon al teatre, i pels vostres comentaris ja anava preparada pel que em trobaria. Manon és una de les meves favorites de Puccini i això te un risc perquè la tinc molt escoltada i ja sabem que les comparacions són odioses…aquesta producció no passarà a la historia, són d´aquelles correctes globalment- molt milor en els dos ultims actes- però que no surts emocionat.
    Ara bé, respecte la producció aixi com lo del tren del 1º acte no ho trobo malament ni el 3º, que està ben resolt, no entenc el perque situar el 2º en un burdell (és un recurs massa fàcil i vist que a més aqui tampoc hi pinta res per fer entendre l´història) i lo del 4º ja és increïble. Em pregunto que hauràn entès els espectadors que han vist per primera vegada aquesta òpera, on en teoria els dos amants están sols i perduts al desert però que a l´escenari están en un hospital ple de gent…Com deia aquell: “no hace falta decir nada más”.

    M'agrada

  11. Alex

    Fui el jueves al 2o reparto y salvo el cuarto acto donde De Leon cantó algo ( y no gritò )y Piscitelli con voz desgastada pero conociendo el estilo pucciniano, todo el resto deficiente ( salvo Chausson )
    Desajustes orquestales, descoordinación foso / cantantes. Enfín, yo acabè el segundo acto, con dolor de cabeza por los casi berridos constantes de De León

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: