Javier Camarena (Nemorino) Gran Teatre del Liceu 2025 Foto de ©ABofill gentilesa del departament de premsa del Liceu
I ha tornat a passar, èxit sorollós i gatzara generalitzada a l’hora dels aplaudiments després d’una representació fredíssima on pràcticament s’ha aplaudit de compromís els moments més lluïts i on s’ha anunciat abans de començar que Camarena cantaria tot i que encara estava sortint d’una indisposició i que demanava clemència al públic.
Feia molt temps que no assistia a una representació tan mediocre de l’Elisir d’amore. Puc entendre que Javier Camarena, que ha mostrat només lleus apunts d’allò que va agradar-me tant fa anys i que de mica ha anat degenerant de manera accelerada en un deteriorament trist. La veu continua sent de líric lleuger o potser la prudència mostrada ahir ha fet emergir la veu real, la que sempre ha tingut i no la que ens volia fer creure forçant-la per assumir rols que els sobrepassaven i que han acabat deteriorant la continuïtat regular de la seva carrera, amb constants malalties, baixes i lleus mostres de desgast. Queden moltes coses que en altres circumstàncies ens podrien fer gaudir d’una representació belcantista, però ahir a la inicial prudència es va anar evidenciant petits, però constants problemes, que si ara una flegma, que si ara un trencament, que si ara algun problema en el passatge, que si ara no sé què, que han culminat amb una demostració de taules adquirides amb els anys de carrera, allargant de manera exagerada silencis per crear un cert clima alhora que feien descansar la veu per poder atacar les frases finals d’una “furtiva” massa irregular, i d’aquesta manera guanyar l’ovació d’un públic amb ganes d’aplaudir el seu ídol en hores baixes. L’actuació escènica exagerada (ha villazonejat i no és el mateix, fent una mica realitat allò de “Io son sempre un idiota”, que canta a l’inici i crec, sincerament, que no calia. Han demanat clemència i clemència li atorgo, tot desitjant una vegada més que torni aquell belcantista que ho feia tan bé.
Pretty Yende ha estat per a mi la gran decepció de la nit. La seva Adina és anodina, sembla un acudit però és així. Belcantista? Sí, però avorrida, amb un fraseig pla, sense cap mena d’emoció o picardia per fer el personatge guspirejant. La veu amb menys projecció de la que li recordava, i amb problemes fins i tot d’afinació a la seva gran escena final. Ha fet un parell de picats, no escrits, que si haguessin anat acompanyats d’una actuació vivaç, intensa, expressiva i comunicativa, hauria estat esplèndid, però en mig de tan poca cosa només m’han semblat recursos per guanyar un aplaudiment, per cert, molt discretet, quan ha acabat el “prendi per me sei libero”.
Bé, el millor de la nit, el baríton anglès Huw Montague Rendall en un correcte Belcore, res espectacular, però ben cantat, amb projecció i seguretat, diguem que el sibilatto de “Venti scudi” no és el seu fort, però hi ha línia belcantista i veu per evidenciar-la. Ha estat el menys gravejat del quartet protagonista. (Cosas veredes)
Ambrogio Maestri cau bé. És “grassotto” i “genialotto” (com la Rosina rossiniana), té un volum vocal quasi tan contundent com el físic i amb això i la simpatia dels grassos, ha fet una exitosa carrera, per a mi incomprensible. Dels tres Dulcamara que he vist aquest any ell és el pitjor. No canta bé, llança una canonada en acabar el famós “Udite, udite, o rustici” que només ha anat bé per espavilar-me, per a res més. A vegades parla, a vegades entuba, a vegades fa el que li dona la gana, però cau simpàtic i si a més a més Mario Gas li regala un final de festa com el que té, oli en un llum. Fa bo aquell malentès que a les òperes còmiques o buffes hi ha llicència per fer-ho tot. Doncs no, començant perquè L’Elisir no és una òpera còmica i perquè la part de Dulcamara està escrita per un “basso”. Aquest és un rol per a un baix o un baix-baríton i Maestri té veu de baríton i prou, tenir molt volum no vol dir que pugui cantar un rol no escrit per a ell. Capitanucci si més no, canta una mica millor sense ser res extraordinari, però Maestri enganya i fa trampes i no ho admeto. No cal dir que l’han aplaudit molt.
La Gianetta d’avui tornava a ser Núria Vilà ja comentada en l’apunt de l’altre repartiment, no afegiré res més al que ja vaig dir.
Tampoc caldria afegir res més a la direcció musical de Diego Matheuz. No millora i ahir en l’escena quinta del segon acte, el passatge concertant amb el cor de noies, Nemorino i Gianetta, es va produir un desgavell molt notori. Confio no tornar-lo a veure dirigir en el Liceu.
He marxat escales avall i encara sonaven els aplaudiments i onejava una bandera mexicana al lateral dret del cinquè pis. Visca Mario Gas!, deuen pensar tots els cantants, ell genera un miracle de bon rotllo que tots els teatres voldrien en acabar totes les representacions.
I ara que ja no em sent ningú, em posa terriblement nerviós que el públic acompanyi amb les mans la repetició de la barcarolla quan Dulcamara fa el “paseillo” per la platea. Sobretot si la representació ha estat un autèntic nyap.
Última consideració, no només d’aquesta representació.
La venda d’entrades no ha estat l’esperada i en totes les representacions que he assistit hi havia massa buits per ser la gran aposta popular de la temporada. No començarem a estar tips d’aquest títol i d’aquesta producció? Pregunto, només pregunto.
IN FERNEM LAND 
No tot podia sortir be. Em fan gracia els posts aquests plens de contradiccio,com:
maestri canta malamemt. No cal dir que l’han aplaudit molt.
La teva actitud em recorda la frase que li he sentit centenars de vegades a ma mare: fill meu, ets l’esperit de la contradiccio. Serem anumes bessones? 😂
A la darrera pregunta, si. Jo si. No hi hagues anat si no hagues estat pel teu comentari d’Spyres. Aquell dia, fet a ull, probablement hi havia un 70% d’aforament. Crec recordar que el dia de l’Akhnaten hi havia mea public. Tot ique, en sortir, vaig caçar un comentari on, una senyora deia: m’ha agradat molt, pero si la tornen a fer, no hi vindre!
Aviso a navegantes….
M'agradaM'agrada
Els aplaudiments no tenen per què reflectir la veritat, haurien de, però no tenen per què. Maestri i tots els que canten el rol de Dulcamara en aquesta producció acaben fent la representació de la seva vida, ho valguin o no. Aquí rau la vàlua de la producció, però tot té un límit.
M'agradaM'agrada
Bon dia! Res no és el què havia estat. Ni cantants ni públic no tenen l’exigència d’abans. És així en tots els àmbits. No et desesperis!!! Salut i Bones Festes!!
Mercè Pardo PS: no he sabut enviar el comentari a través de l’IFNL
M'agradaM'agrada
No em desespero, però no puc callar, perquè callats és com ens volen.
Has publicat de manera perfecta el comentari, com pots veure.
M'agradaM'agrada
Joaquim, has dit exactament el que penso de la manera actual de cantar de Camarena. El voler fer papers que no corresponen al bel canto s’ha fet malbé la veu. I em sap greu perque era bon cantant.
M'agradaM'agrada
El Romeo de Gounod és un dels molts problemes que arrossega.
Gràcies, Rosa.
M'agradaM'agrada
poco puedo comentar de lo escuchado ayer por Catalunya Música , solamente desde la …furtiva lágrima …hasta el final.
Y de este final, una ..furtiva.., por un Camarena con canto esforzado, voz poco fresca y un final de aria tramposa con esas exageradas pausas antes de los pianissimi
( hoy he vuelto al Liceo, y de Camarena a Spyres media un abismo; éste si sabe cantar, frasear y sin ser un tenor de agudos, posee una técnica de canto fenomenal que le permite variar, matizar, expresar; muy buen tenor Spyres )
De Yende ayer, clavo lo de Joaquim: un..prende per me… con escasa expresividad vocal y bastantes problemas de afinación en las subidas al agudo
( hoy, Serena, todo lo contrario; expresiva, presencia escénica, buena linea de canto con matices aunque la considero algo demasiado ligera o con escaso peso vocal para cantar muchas Adinas )
M'agradaM'agrada
Creía que te tocaba el turno B
M'agradaM'agrada
el P, más repeticiones
M'agradaM'agrada
Ha tocat el primer repartiment, que tenia molt poc de primer. Com dius, el millor va ser el Belcore de Montague Rendall. Si el millor de un Elisir és Belcore, no anem massa bé.
La més gran decepció, o millor dit tristesa, per a mi va ser Camarena. Ha sigut un gran belcantista i esperem que pugui tornar a ser-ho, però és difícil ser optimistes amb les mostres de desgast vocal que s’acumulen. Ahir divendres 5, que crec que tothom pot reveure a Opera+, els problemes eren més evidents al principi que al final. “Una furtiva lagrima” va sortir prou bé. Però res d’entusiasmant i, com dius, una actuació exagerada, més aviat molesta i que no pot cobrir els problemes del cant.
Yende té una veu bonica, o si més no que m’agrada. Li faltava una mica de volum (o de projecció? Si hi ha diferència, els meus coneixements no arriben a distingir-la) al principi, però escalfant-se va arribar. Nogensmenys va tenir sempre poc interès. Al contrari de Alex, potser vaig preferir-la a Sáenz; però oblidaré ambdues molt aviat. Caldrà admetre també que Adina no és un rol que em motivi molt.
Com a Tieta de l’Eixample honorària que sóc, no comparteixo la teva severitat amb Maestri. És cert que té moments molests, com la canonada: el pitjor són alguns passatges en què li dona la gana de tenir un so lleig que representaria algun intent caricaturesc per part del personatge. Amb tot, a mi i a la resta del públic poc entès acaba agradant-nos més que Capitanucci. El seu Dulcamara és reeixit i té molts punts agradables per a la majoria de les tietes i per a mi entre elles. Si ens enganya, doncs millor reeixir amb enganys que no pas confinar-se en la més honesta, rigorosa, avorrida mediocritat.
Esperem que Monzó i Orfila, tot i ser al tercer repartiment, siguin de debò els millors intèrprets dels seus rols!
M'agradaM'agrada
El de Maestri no és una característica de les tietes de l’Eixample, mereix un estudi més profund.
Només et demanaria que si tens un moment escoltis a Bruscantini.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la recomanació, Joaquim. Absolutament d’acord que Bruscantini feia un Dulcamara magnífic. També que Maestri es queda molt lluny d’aquella magnificència: això, però, ho sabia ja abans de tenir el plaer de escoltar (i veure, en un enregistrament del Met) Bruscantini.
Potser em traeix un coneixement imperfecte del català: quan deia que el Dulcamara de Maestri és reeixit no volia dir que sigui meravellós o referencial; només volia dir que funciona, que tot plegat a la majoria del públic i en a mi també ens acaba agradant. Moltíssims concerts, de fet una majoria, m’agraden sense deixar-me memòries transcendents.
Em sembla que a tu Maestri no tan sols et desagrada, sinó també (i potser sobretot) et molesta que assoleixi agradar-nos a la majoria fent servir mitjans que desaproves i qualifiques de trampes inadmissibles. No sé si comprenc exactament aquesta crítica tan severa i no la comparteixo; potser per falt dels meus enteniments tècnics, és clar.
L’italià té un verb per descriure aquests mitjans: gigioneggiare, o sigui, “mancare di misura nella recitazione indulgendo e ricercando facili effetti.” Ja es fa servir per descriure qualsevol persona que reciti si més no el rol de si mateix; però originàriament és un terme del món líric milanès. Evidentment és una descripció crítica negativa, que en el seu origen implicava un judici sever com el teu.
Nogensmenys, crec que una majoria d’italians ja acceptem que es pot gigioneggiare una mica de manera simpàtica, sense enganyar el públic sinó cercant-ne la complicitat. Si més no, es pot en un context còmic: per exemple amb un personatge divertit com Dulcamara. Maestri ho acaba fent massa? Sí, d’acord. Nogensmenys em sembla que només exageri en l’ús d’un recurs legítim, que tampoc no és el meu favorit però em queda acceptable.
M'agradaM'agrada
No, Giacomo, t’equivoques, a mi el que us agradi a tots plegats més indiferent, el que no puc entendre és que un mal cantant agradi i si algú em pot dir que jo estic equivocat perquè Maestri és un bon cantant, aleshores rectificaré i diré que no m’agrada encara que sigui un bon cantant, però si fos així no el discutiria.
Maestri ha cantat en el Liceu els presonatges de: Amonasro, Falstaff, Dulcamara (2013 i 2025), Scarpia, Nabucco, Gianni Scicchi, Michele (Il Tabarro) i Michonet. Prou bagatge per poder dir que és un cantant mediocre molt valorat malgrat la poca entitat artística de les seves prestacions, amb interpretacions veritablement lamentables com el Nabucco, Amonarso o el Scarpia i rols com el Dulcamara o el amteix Falstaff que vesgteix bé, però que denoten la quantitat de trucs per amagar unes carències de cant importants. Cau simpatic perquè és gras, però si parlem de cant, ni parlar-ne.
Que els cantants agradin a la majoria del públic no é sun argument suficient, Giacomo, per a mi, no. Com tampoc ho és que no agradin i siguin grans cantants, perquè això també ha passat i passa.
M'agradaM'agrada
De las 3 Adinas escuchadas, Marina Monzó por linea de canto y musicalidad y hasta por homogeneidad vocal, la más convincente de las 3, aún siendo todas ellas voces demasiado ligeras para el rol que particularmente, considero para sopranos plenamente líricas.
las 3, lejos de las prestaciones que como Adina, representaron años ha en este mismo Liceo, Leontina Vaduva y la conocida Angela Gheorghiu ( esta, en su única Adina que maravillosamente cantó )
M'agradaM'agrada
Hay una versión de la RAI de 1968 con Freni o otra de la Scotto de un año antes, que dejan a la ligeras, sin argumentos. Gheorghiu estuvo estupenda, también era la voz. Lástima que se haya trastocado tanto.
M'agradaM'agrada
https://www.google.com/search?q=youtube+elisir+d.amore+angela+gheorghiu+prende+per+me&ie=UTF-8&oe=UTF-8&hl=es-es&client=safari#fpstate=ive&vld=cid:10a8ed59,vid:Wpim8c7aROQ,st:0
( este el ejemplo de una excelente Adina, por voz y por todo, que mostró la Gheorghiu, misma producción 20 años atrás , consolando además al desdichado Filianoti que galleó toda la Furtiva lágrima j
M'agradaM'agrada
Gràcias por el enlace. Ella fué la mejor Adina de toda aquella serie de 20 representaciones y cuatro repartos distintos.
M'agradaM'agrada
Jo amb les novetats que tinc a casa se’m fa impensable passar pel teatre (ho intentaré molt fort pel Tristany), tot i que aquest títol tampoc em sap massa greu perdre-me’l.
Tot i reconèixer-li grans dots per la melodia a Donizetti, no sóc gens fan (per dir-ho bé) de la seva orquestració. Contractar una orquestra sencera per fer el que pot fer un “Cumbayá” amb una guitarra és tirar els diners…
M'agradaM'agrada
Res a afegir.
Reserva tota la sort per la pròxima i tant de bo la puguis gaudir al teatre.
M'agradaLiked by 1 person