Sondra Radvanovsky (Medea) Producció de Mario Martone pel Teatro San Carlo de Nàpols

Després de les inauguracions operístiques de la Santa Cecilia, Roma i Milà ara l’envejable RAI 5 ens ha ofert la del Teatro di San Carlo de Nàpols amb la representació per primera vegada en aquell històric teatre de la Medea de Cherubini amb una nova producció sota les direccions de Riccardo Frizza al fossat i Mario Martone a ll’escena

El mestre Frizza ja sabem que és un gran professional que no fa trontollar res, potser ni les emocions. Tot està perfectament controlat, però no hi ha la veritable dimensió dramàtica i tràfica d’aquesta òpera cabdal en el devanir del futur de l’òpera. L’orquestra del San Carlo compleix més que el cor, que deu enyorar molt la marxa del mestre Basso a Madrid. El cor dirigit pel mestre argentí mai hauria sonat amb aquelles sonoritats aspres, seques i sobretot poc equilibrades i conjuntades.

La Medea després de Callas sempre ha estat un problema perquè el referent és inqüestionable i la comparació quasi inevitable per a totes les sopranos que si han volgut endinsar, i encara que un altra Medea és possible (Antonacci), la de Callas és immensa i Sondra Radvanovsky, la soprano que l’interpreta a Nàpols fins al 16 de desembre s’emmiralla en la greca, tot i que l’estat actual de la veu no ajuda a arribar a la gran interpretació que va fer la soprano nord-americana a la inauguració de la temporada 2022-2023 al MET. L’actuació de Radvanovsky és el millor d’aquesta inauguració napolitana. La seva Medea és visceral, però algunes de les opcions vocals que adopta per fer front al personatge em semblen allunyades de l’òpera del període clàssic i l’apropen més al verisme, que és una marca de la casa de la soprano fins i tot quan interpreta les seves conegudes reines donizettianes o l’hereva de la Medea, la Norma belliniana. Sons oberts en la zona greu que trenquen l’homogeneïtat sonora d’una veu que en el registre agut, però no només, es trenca sovint. El seu italià és bastant incomprensible i sort en tenim del sota titulat si volem entendre el que diu Medea. Tot això, que no és poc, queda en un segon pla davant de la innegable entrega i intensitat que ho galvanitza tot al seu voltant. És intensa, emotiva i això en els escenaris actuals cada vegada es troba a faltar més.

A l’òpera una vegada entra ella en escena quasi no hi ha lloc per a la resta de cantants, però això no vol dir que la companyia que l’envolta no hagi de ser de relleu. La més rellevant i amb diferència ha estat el retorn de la mezzosoprano georgiana Anita Rachvelishvili, que després d’una llarga temporada de descans sembla bastant recuperada d’un estat vocal que ens havia preocupat bastant en les seves darreres aparicions i que va fer anul·lar actuacions com la de la Bouillon a la darrera Adriana del Liceu. Hi ha signes d’inseguretat en la zona aguda i ella que mai ha estat una cantant que es reservés, canta la part bellíssima de Neris amb certa prudència, sense escatimar aquelles engrescadores rauxes que la caracteritzen, però el rol tampoc és una part d’aquelles tan exposades. La seva bellíssima ària “Solo un pianto” està cantada amb calidesa i aquelles sonoritats fosques que tant la caracteritzen i m’agraden.

Tret d’elles dues, la resta del cast no m’ha interessat gens.

El tenor Francesco Demuro té una veu excessivament lírica, és un bon belcantista, però el rol el sobrepassa i en el pas de la veu esguerra quasi sempre totes les notes, jo crec que com succeeix sovint i repeteixo tossudament, com tants cantants i especialment tenors, canta rols que no li convenen i el sobrepassen, i com a resultat, la veu fràgil es vegi amb perill de constants trencadisses, malgrat la idònia elegància en el fraseig i la línia belcantista que el caracteritza. Pot ser un bon Elvino, però el Giasone és tota una altra cosa.

Giorgi Manoshvili canta sense gaire rellevància un correcte Creonte, però el personatge necessita una dimensió més autoritària, més noble.

La Glauce de la soprano Désirée Giove m’ha semblat molt poc rellevant, amb una veu quasi sense harmònics i un cant sense interès. Avorridíssima

Les prestacions anecdòtiques de les criades de Glauce i del caporal de la guàrdia del rei a càrrec d’antics alumnes de l’Accademia del Teatro di San Carlo i del cor del teatre, compleixen.

Pel que fa a la vistosa producció de Mario Martone amb final apocalíptic, en el que només hi mancava Yul Brynner engolit per les aigües, com ja ho va ser abans en els deu manaments Cecilbedemmillians, us he de dir que a banda de ser estèticament “bonica”, amb un inici que sembla una festa de Downton Abbey per a després traslladar-nos a un ambient molt més oníric i clarament inspirat amb les pintures de De Chirico, no m’ha convençut, i sort que l’he vist per televisió que si hagués estat al teatre l’hauria maleït, perquè ha fet allò que tant odio en el teatre operístic que és trencar la quarta paret i fer que l’acció passi al passadís central de la platea i fins i tot situant el cor en els passadissos laterals, cosa que encara dificulta més l’homogeneïtat sonora del cor napolità. Veure al públic de platea tombar el coll amb risc de lesions que necessitin una sessió de quiromassatges l’endemà d’assistir al teatre, per veure que els hi passa a Glauce i Giasone, els que ho poden veure perquè en aquests teatres tan bonics de ferradura a la italiana, ja sabem que més de la meitat dels espectadors no veuen el que passa sobre l’escenari, imagineu-vos allà sota, a la platea. Jo a tots aquests il·luminats i Martone normalment m’agrada, els obligaria a veure una de les seves creacions en una localitat més enllà de la butaca de platea i segur que es repensarien les parides més d’una vegada.

Situa l’acció a una època contemporània poc definida i fora de l’establerta en el llibret i això a banda de ser una obligació si vols ser algú en el món operístic d’avui dia, només deu ser per no haver de vestir a segons quins tenors amb faldilletes i ensenyar els cuixots. En canvi, la Neris sembla sortida de les profunditats del regne d’Erda, mentre Medea podria sortir de qualsevol vernissatge.

La producció té moments bonics, sobretot aquells que recorden les pintures del creador de l’escola metafísca, amb els cels nuvolats i fins i tot amb siluetes d’estàtues retallades en espais amplis, res a dir, però si et poses a buscar-li un sentit a tot plegat, la feina serà teva.

El públic, més aviat fred durant tota la representació, acaba reconeixent a Radvanovsky la seva gran entrega i a Rachvelishvili, també s’emporta una ovació de categoria, la resta passa que t’he vist. Martone i el seu equip no són protestats!!!

Aquí us deixo el YouTube per a poder seguir la retransmissió en el cas que us hagi fet agafar-ne ganes.

MEDEA

Opera in tre atti
Musica di Luigi Cherubini
Libretto di François-Benoît Hoffmann
Versione italiana di Carlo Zangarini

Inaugurazione Stagione d’Opera 2025/26

Prima rappresentazione al Teatro di San Carlo

Interpreti
Medea  | Sondra Radvanovsky
Giasone | Francesco Demuro
Creonte  | Giorgi Manoshvili
Glauce  | Désirée Giove
Un Capo della guardia del re | Giacomo Mercaldo
Néris | Anita Rachvelishvili
Due ancelle di Glauce | Maria Knihnytska / Anastasiia Sagaidak

Orchestra e Coro del Teatro di San Carlo
Maestro del Coro | Fabrizio Cassi

Direttore | Riccardo Frizza
Spazio e Regia | Mario Martone
Scene | Carmine Guarino
Costumi | Daniela Ciancio
Coreografia | Daniela Schiavone
Luci | Pasquale Mari
Video | Alessandro Papa

Nàpols 10 de desembre de 2025