ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

LA TRAVIATA A LA BASTILLE (Damrau-Demuro-Tézier;Ciampa-Jacquot)

 

El dia 17 de juny en els cinemes de mig món es va transmetre La Traviata des de La Bastille de Paris, no hi vaig poder assistir. Havia escoltat una retransmissió radiofònica de Radio France anterior i no em va cridar gaire l’atenció, segurament endut per el desencís de la inauguració de la temporada de la Scala amb la mateixa protagonista, la magnífica soprano alemanya Diana Damrau, que en aquella enrarida i esgotadora tanda de representacions va passar per dificultats, substitucions per malaltia i un esgotament final que va suposar que en el Liceu ens quedéssim sense poder gaudir de la seva Amina a La Sonnambula degut al llarg repòs que es va imposar abans d’anar al MET novaiorquès  a oferir la primícia prèviament destinada a Barcelona. Continua llegint

VERBIER 2013: VERDI/WAGNER (Antonenko,Netrebo,Markov/Terfel,Westbroek,Theorin;GERGIEV)

Verbier

El Festival de Verbier ha celebrat el bicentenari Wagner/Verdi amb un concert operistic dirigint Valeri Gergiev a l’orquestra de Festival, i seguint aquelles pràctiques tant del Metropolitan de Nova York quan es tracta d’homenatjar a algú, han programat dos actes isolats de dues òperes diferents, quelcom que pretén  quedar bé amb ambdós compositors alhora que fer algunes combinacions espectaculars de cantants, però que no deixa de ser una espècie de coitus interruptus.

A Verbier han decidit trossejar l’Otello i Die Walküre, cosa que fa molt mal, la veritat, però que ha permès escoltar un primer acte de l’òpera de Verdi i el tercer de l’òpera wageriana en una mateixa sessió i amb cantants si més no quasi tots, de reclinatori.

En l’elecció feta el desequilibri és evident ja que Verdi es queda en prou feines amb una representació de mitja hora, mentre que Her Wagner passa de l’hora. Ja sé que em direu que l’italià s’havia concretar molt més i que la capacitat de síntesi res tenia a veure la d’un amb l’altre, però aquesta distribució de quotes no em sembla justa. Continua llegint

FALSTAFF A LA SCALA 2013

Falstaff, acte 3er escena 2ª, producció de Robert Carsen

Falstaff, acte 3er escena 2ª, producció de Robert Carsen

Després del Lohengrin inaugural la temporada de la Scala ha donat pas al genial Falstaff en una nova producció de Robert Carsen, coproduïda amb la ROH Covent Garden de Londres i la Canadian Opera Cpompany de Toronto.

De moment no disposo del vídeo i és una llàstima ja que en aquesta òpera la part escènica és molt important, i per altre part Robert Carsen malgrat que no sempre encerta en les seves estimulants propostes, m’interessa molt.

Per tant avui us porto l’àudio de la primera representació de les 9 previstes i que va tenir lloc el passat dia 15 de gener.

Hi han hagut canvis en el repartiment ja que Barbara Frittoli que tenia que fer Alice va cancel·lar i en el seu lloc canta totes les funcions la soprano Carmen Giannastasio.

En el “segon repartiment” hi troben a Bryn Terfel (tres funcions) interpretant Falstaff, Massimo Cavaletti (Ford), Antonio Poli (Fenton), Ekaterina Sadovnikova (Nanetta), Manuela Custer (Mrs. Pegg) i Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly).

A la primera escoltada m’he avorrit bastant. Ja he comentat alguna que altre vegada que Daniel Harding em desconcerta, i al costat de direccions veritablement inspirades, amb tremp i volada, trobo que n’hi ha d’altres que no acaba de despagar o que vol ser tan personal que l’acaba esgarrant, i em penso que aquí rau la desil·lusió generalitzada de l’audició d’aquesta representació. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA CONTRA LA SIDA DE LA DEUTSCHE OPER DE BERLIN 2011

Com ja fa 18 anys la Deutsche Oper de Berlín va organitzar el passat 26 d’octubre la Gala benefica a favor de la lluita contra la SIDA i també com cada any la cadena  3SAT la va retransmeta, encara que no íntegra.

Altres anys la llista de cantants ha estat més lluïda, però en l’edició del 2011 també he trobat alguna cosa interessant, alguna curiositat i alguna cosa indescriptible, però anem poc a poc i ja m’ho sabreu dir.

He mirat a Youtube i és pot veure fragmentada, per tant m’han estalviat molta feina i en el cas que us interessa, al final trobareu quatre enllaços per baixar-la i conservar-la. Continua llegint

ROH: GIANNI SCHICCHI (la tercera de les tres i la millor)

Ekaterina Siurina (Nanetta) i Lucio Gallo (Gianni Schicchi) ROH 2011 Producció Richard Jones. Foto Bill Cooper - Royal Opera House

Amb la tercera de les òperes de Il Trittico (Gianni Schicchi)hi ha unanimitat, és una veritable obra mestra, una troballa de cap a peus, des de les inquietes i agitades frases inicials fins l’última nota, després de que Gianni Schicchi ens demani clemència amb el celebre:

Ditemi voi, signori,
se i quattrini di Buoso
potevan finir meglio di cosi.
Per questa bizzarria
m’han cacciato all’inferno,
e così sia:
ma, con licenza del gran padre Dante.
se stasera vi siete divertiti,
concedetemi voi
l’attenuante.

L’única comèdia escrita per Puccini, esdevé una filigrana farcida de troballes i innovacions harmòniques, amb una orquestració riquíssima, sense oblidar mai la inspiració melòdica, amb grans frases de breu durada i una herència directa de la gran tradició de l’òpera buffa rossiniana i de la commedia dell’arte, amb ritmes trepidants que s’alternen amb moments pretesament dolorosos, com és la vetlla d’un familiar difunt, amb altres decididament còmics i enginyosos, com la brillant solució ideada per Schicchi per endur-se’n l’herència desitjada per tothom.

Pràcticament estem davant d’un scherzo de quasi una hora de durada, amb un tractament de la tragicomèdia que dóna un gran joc escènic, alhora que també permet, en un tractament bàsicament coral amb breus però memorables illes melòdiques, amb la celebèrrima fins la sacietat “O mio babbino caro” que canta Nanetta o la deliciosa “Avete torto…Firenze è come un albero fiorito” que canta Rinuccio, i que esdevé un himne a la immortal Florència. Sense oblidar el deliciós i brevíssim duet “Lauretta mia, staremo sempre qui ! ” que ens rememora el duet de Fenton amb Nanetta al Falstaff de Verdi o la proclama de Schicchi en “Prima un avvertimentoContinua llegint