Pene Pati i Sara Blanch Liceu 24 de març de 2023. Fotografia gentilesa del DEpartament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.

Havia de ser coprotagonista amb l’estupenda Sara Blanch, el jove tenor basc Xabier Anduaga, però una impertinent malaltia ha obligat a un canvi a darrera hora i ha estat substituït pel tenor de l’illa de Samoa, Pene Pati, que havia de debutar com a Des Grieux en el segon cast de la imminent Manon de Massanet, però que amb aquest concert ha fet el debut oficial al teatre.

Ha estat un recital amb un ambient estrany des de pocs instants abans d’iniciar-se, quan les llampades rialleres ja estaven en penombra i la soprano catalana estava a punt per començar a interpretar l’ària d’Amina de La Sonnambula de Bellini “Care compagne…Come per me sereno” que s’ha sentit un so metàl·lic per tota la sala, que semblava “la gavina mecànica” o una alarma acoblada a un sistema de megafonia no previst. No gaire més tard, una senyora del públic asseguda a platea s’ha queixat d’una manera entre peculiar i en certa manera impertinent, d’una altra alarma que jo des del central de tercer pis no he sentit, però que sembla que molestava molt i ha insistit, fet que ha motivat que en iniciar-se la segona part ens “cridessin l’atenció” per megafonia interna, per tal que controléssim o apaguéssim aquells artefactes que poguessin molestar al públic. Sembla que la senyora tenia raó i el sonotone d’algun espectador o espectadora amb problemes auditius, feia de les seves. També m’ha semblat més que peculiar que entre peça i peça i mentre esperàvem que sortís el cantant de torn, un senyor, crec que des del quart pis, s’ha encaparrat a cridar “Bravo maestro” per dues vegades seguides a Giulio Zappa, potser el pianista més irrellevant que he sentit darrerament en un recital operístic, tant ha insistit, que el públic al final, s’ho ha cregut i l’han premiat amb una ovació absolutament fora de lloc, ja que per a mi no ha estat gens encertat per dir-ho suau. Finalment, també ha estat atípica la tanda de bisos i fins i tot per a mi l’excessiu èxit, però això en parlaré ara, amb una preciosa cançó de l’illa de Samoa acompanyada pel mateix tenor a la guitarra, a la manera “floresiana”, seguida de la sardana de Cançó d’amor i guerra de Martínez Valls, que mai havia sentit com a bis. Exotismes.

La primera part del recital l’he trobat correcte, sense gaires alegries, però amb qualitat, millorable, però qualitat.

Sara Blanch l’ha iniciat com ja he dit amb la Sonnambula i ha mostrat l’evolució de la veu cada vegada més lírica i menys lleugera. La veu és homogènia i la projecte de manera excel·lent, alhora que domina cada vegada millor les difícils lleis del belcanto, amb naturalitat i molt més que solvència. Jo crec que hauria de defugir l’obsessió pels sobreaguts, que comprenc que el públic ho vol, però quan has demostrat que cantes molt bé, de manera expressiva i amb el domini de les agilitats, els trinats i la respiració, acabar amb les notes tendents o directament cridades, i no una vegada, denota que alguna cosa no anava del tot bé, si bé és cert que una nota no ho és tot, si és aquella nota que hom espera d’una lleugera, hem de dir que no ha estat una nit del tot lluïda, perquè errar, tant el final de la cabaletta de Marie de “La Fille du règiment”, “Salut a la France”, com a la segona part tant a l’ària de la bogeria com a la cabaletta,no és normal. No em digueu que vaig amb microscopi a l’òpera perquè mai ho faig i em deixo endur per les emocions, però recordo moltes actuacions injustament protestades per coses similars i, en canvi, avui, tot eren mostres d’entusiasme, per a mi excessives. Blanch és una excel·lent realitat amb una projecció magnífica i una veu que denota una evolució molt interessant. Potser els nervis del canvi de company a darrera hora també hi han tingut a veure, però m’esperava bastant més.

Escoltava per primera vegada en viu a Pene Pati i malgrat que em va desil·lusionar la cancel·lació d’Anduaga, m’he apropat al Liceu amb ganes d’escoltar a aquest nou estel emergent.

Certament, la veu de Pati és de molta qualitat, amb una projecció, us cos vocal i un volum esplèndid. És una veu lluminosa que corre amb facilitat i generositat, omple perfectament la sala de Liceu, i encara que no hi havia orquestra, ja s’intueix que traspassarà el mur fins i tot en repertoris on la densitat posa en dificultat als tenors lírics lleugers, on podríem situar-lo en aquests moments. Hi ha a més a més, un aspecte sorprenent en el cant del jove tenor i és quelcom tan engrescador com la varietat expressiva al servei d’una tècnica que li permet fer uns reguladors, unes mitges veus, uns falsets (ideals pel repertori francès) i una ostentació (excessiva) de fiato en els finals que entusiasmen al públic. Ho té tot a favor, el fraseig és claríssim i la simpatia, una mica estudiada, però veritablement efectiva i engrescadora. Pel que fa al registre agut i sobreagut és saníssim, brillant i arriba a aquelles notes que sobrepassen els límits dels tenors, per abraçar l’espai sobrenatural de sonoritats per a mi innecessàries i estèticament dubtoses, quasi sempre no escrites pel compositor (no és el cas del duo de Lucia di Lammermoor) que fan les delícies de tants. És un cantant que si no cau en el parany de tants i tants tenors, pot esdevenir un referent. Aquesta mateixa tècnica que llueix amb desvergonyiment, l’hauria de permetre unificar el color, ja que canvia depenent de la zona on situa la veu i també caldria que no es precipités en segons quins moments on esperava coses que no ha fet, tenint tant a mà, recursos que altres no han après amb anys. També és de justícia dir que ha fet coses que no esperava i m’han agradat molt. És jove i està en una fase inicial emergent. Entenc l’entusiasme que ha provocat tot i que encara no el comparteixo plenament. És molt engrescador i esperançador i la direcció artística del Liceu farà bé a lligar-lo per a futures temporades on espero dir que m’ha agradat moltíssim.

Potser perquè el repertori era d’allò més escoltat i, per tant, amb molts referents, el meu grau de satisfacció és inferior a l’entusiasme generat, sobretot a la segona part, on ambdós han estat brillants però no definitius.

Després dels esmentats bisos, han acabat amb la repitició del  “Addio, addio”, la cabaletta del duo de Rigoletto, amb una simptia desbordant per part de soprano i tenor que ha aixecat al públic de les seves butaques.

Programa
Vincenzo Bellini (1801 – 1835)
“Care compagne…Come per me
sereno…Sovra il sen” (La sonnambula)
Charles Gounod (1818 – 1893)
“Ah, lève-toi soleil!” (Roméo et Juliette)
“Je veux vivre” (Roméo et Juliette)
Gaetano Donizetti (1797 – 1848)
“Una furtiva lagrima” (L’elisir d’amore)
“Par le rang et par l’opulence”
(La fille du régiment)
“Caro elisir! sei mio” (L’elisir d’amore)
PAUSA
Gaetano Donizetti (1797 – 1848)
“Tombe degli avi miei”
(Lucia di Lammermoor)
“Verranno a te sull’aure”
(Lucia di Lammermoor)
“Il dolce suono” (Lucia di Lammermoor)
Giuseppe Verdi (1813 – 1901)
“Questa o quella” (Rigoletto)
“Signor, nè principe… E’ il sol dell’anima…Addio, addio speranza ed anima”
(Rigoletto)