Els Wesendonck-Lieder (1857–1858) són un cicle de cinc cançons per a veu femenina i piano, normalment sopranos o mezzosopranos líriques tot i que també hi ha tenors que s’han volgut sumar a la seva interpretació de la mateixa manera que del Winterraise també se n’han apropiat moltes mezzosopranos. Varen ser compostes durant l’exili suís de Wagner. Els poemes són de Mathilde Wesendonck, escriptora i esposa del mecenes Otto Wesendonck. Ella i Wagner varen tenir una relació emocional que segurament va anar més enllà i que donen sentit, com ja vaig comentar en l’anterior apunt de preparació del Tristan und Isolde, a aquest amor impossible entre ell i l’esposa del seu mecenes, que varen servir com a estudi previ per a la creació de l’òpera, no tan sols melòdic com s’evidencia a “Im Treibhaus” i Träume, sinó en tota la composició harmònica del cicle, més enllà del “Studien zu Tristan und Isolde” com les va qualificar el mateix Wagner. Amb aquest petit cicle podríem dir que s’inicia un nou llenguatge en la seva etapa de maduresa i encara que el cicle fos compost per a veu femenina i piano, ja en la partitura per a piano trobem el gruix amb textures i cromatismes de la futura escriptura orquestral.

Wagner no va concebre les cinc cançons com un cicle unitari a l’estil dels cicles dels grans compositors romàntics alemanys com Schumann, Schubert o Brahms, però tots ells reuneixen una coherència temàtica i estètica al voltant d’uns eixos comuns: L’amor, el desig, la renúncia, la mort i la nit. Com podeu comprovar tots ells associats a Tristan und Isolde i per això, també seran coincidents amb l’òpera en els aspectes musicals del llenguatge harmònic amb aquella ambigüitat tonal i els cromatismes que doten a tot aquest conjunt d’aquella atmosfera introspectiva, nocturna i estàtica que és identitària de l’òpera.

L’orquestrador de tot el cicle va ser el director Felix Mottl, gran admirador de l’obra de Wagner. Va respectar l’orquestració original de Träume que Wagner va fer l’any 1857 i per la resta dels altres quatre lieder va ser molt curós en seguir les pautes de l’orquestració i les sonoritats emprades a Tristan und Isolde com a referència absoluta. Quan Mottl va orquestrar el cicle, l’any 1883 Wagner ja havia mort.

Habitualment les 5 peces s’interpreten per aquest ordre: Der Engel, Stehe still!, Im Treibhaus, Schmerzen i Träume.

Totes les traduccions catalanes dels poemes de Mathilde Wesendonck son de Salvador Pila

Pel que fa a la interpretació, en aquesta ocasió a piano, prové d’un recital de la soprano noruega Lise Davidsen, acompanyada per Leif Ove Andsnes, celebrat el 15 d’agost de 2022 al Turku Concert Hall de Finlandia.

El fet de portar aquesta interpretació de la Davidsen amb els Wesendonck davant del imminent debut de la sioprano en el rol d’Isolde al Liceu no ereix gaires explicacions. Espero que ho gaudiu.

Der Engel
És una peça de caràcter contemplatiu que podríem associar perfectament a una peça religiosa, ja que l’àngel consola l’anima després del patiment terrenal, emprant una melodia fluida en frases llargues evitant sals abruptes. Està escrita en Mi♭ major que és el seu centre tonal i no suposa una escriptura vocal que posi en tensió a l’intèrpret, la melodia sosté tota l’estona a la veu de la mateixa manera que l’àngel que descriu el text ho farà amb l’ànima. El lied desprèn serenor i serveix com a introducció espiritual que ens prepara per a les intensitats següents.

In der Kindheit frühen Tagen
Hört ich oft von Engeln sagen,
Die des Himmels hehre Wonne
Tauschen mit der Erdensonne,

Daß, wo bang ein Herz in Sorgen
Schmachtet vor der Welt verborgen,
Daß, wo still es will verbluten,
Und vergehn in Tränenfluten,

Daß, wo brünstig sein Gebet
Einzig um Erlösung fleht,
Da der Engel niederschwebt,
Und es sanft gen Himmel hebt.

Ja, es stieg auch mir ein Engel nieder,
Und auf leuchtendem Gefieder
Führt er, ferne jedem Schmerz,
Meinen Geist nun himmelwärts!

L’Àngel

En els primerencs dies d’infantesa,
sovint, he sentit a dir que els àngels,
canviarien els sublims goigs celestials
per el sol de la terra,

que, allà on un cor temorós,
amagat del món, llangueix de pena,
que, allà on en silenci vol escolar-se,
i desfer-se en un torrent de llàgrimes,

que, allà on fervorosament la seva pregària
sols la redempció implora,
llavors, un àngel davalla,
i se l’emporta cap al cel.

Cert, també a mi un àngel em davallà,
i damunt les seves ales resplendents,
s’endugué, lluny de tot dolor,
la meva ànima cap al cel!

Stehe still!
És un lied de caire passional i molt més dramàtic que l’inicial que desitja aturar el temps del moment de la plenitud amorosa, valent-se de variats contrastos dinàmics i sobtades modulacuions que ofereixdeen un caire molt més operístic que no pas religiós. Anticipa l’extasi amoròs del Tristan und Isolde alhora que utilitza aquell llenguatje no conclussiu de la tensió amorosa tan significativa. Tot i que apareixen modulacions, el centre tonal estable i el punt de repòs harmonic d’aquest lied és el La♭ major.

Sausendes, brausendes Rad der Zeit,
Messer du der Ewigkeit;
Leuchtende Sphären im weiten All,
Die ihr umringt den Weltenball;
Urewige Schöpfung, halte doch ein,
Genug des Werdens, laß mich sein!

Halte an dich, zeugende Kraft,
Urgedanke, der ewig schafft!
Hemmet den Atem, stillet den Drang,
Schweiget nur eine Sekunde lang!
Schwellende Pulse, fesselt den Schlag;
Ende, des Wollens ew’ger Tag!
Daß in selig süßem Vergessen
Ich mög alle Wonnen ermessen!

Wenn Aug’ in Auge wonnig trinken,
Seele ganz in Seele versinken;
Wesen in Wesen sich wiederfindet,
Und alles Hoffens Ende sich kündet,
Die Lippe verstummt in staunendem Schweigen,
Keinen Wunsch mehr will das Innre zeugen:
Erkennt der Mensch des Ew’gen Spur,
Und löst dein Rätsel, heil’ge Natur!

Resta Tranquil

Apressada i brunzint roda del temps,
mesura de l’eternitat;
esferes resplendents en el vast univers,
que encercleu el globus del món;
eterna creació, detura’t,
que cessi l’evolució, deixem en pau!

Pren ja repòs, força generadora,
vell pensament que crea eternament!
Conté l’alè, frena l’empenta,
calla per un segon tan sols!
Pols embalat, reté els teus batecs;
fina ta cursa, oh jorn etern del voler!
Perquè en dolça i venturosa oblidança
jo pugui apreciar totes les gaubances!

Quan els ulls, de fit a fit, beuen delitosos,
una ànima es fon en una altra;
un ésser es retroba en un altre,
i s’anuncia la fi d’esperar,
els llavis emmudeixen en admirable silenci,
el cor ja no té cap desig:
l’home reconeix l’eterna empremta,
i desvetlla el teu misteri, venerable Natura!

Im Treibhaus (Estudi de Tristan)
En aquest lied ja ens endinsem en el que serà el desenvolupament també melòdic de l’òpera. El caràcter opressiu i descaradament melòdic servirà literalment pel preludi del tercer acte que ens prepara per a tota l’escena agonitzant d’un Tristan ferit, acompanyat a Kareol pel fidel amic Kurwenal, esperant a Isolde. El teixit melòdic i harmònic de la cançó es repetirà a l’òpera, esdevenint el leitmotiv associat a la desolació i al patiment (Öde – Leidmotiv) amb cromatismes descendents, frases llargues i una sensació de solitud i esgotament físic i anímic, evitant les cadències, aquest tema que en el lied es presenta en el preludi pianístic en l’òpera serà desenvolupat pel corn anglès i les cordes més greus per descriure la desolació existencial després de l’amor absolut, el patiment sense redempció. En el lied estem en un ambient tancat d’un hivernacle, claustrofòbic, entre plantes exòtiques com a metàfora de l’ànima empresonada.

Tot i que parlar de tonalitats en aquestes peces és difús, ja que Wagner treballa sempre al límit del sistema tonal, podríem dir que la tonalitat dominant o de referència és Fa♯ menor.

Hochgewölbte Blätterkronen,
Baldachine von Smaragd,
Kinder ihr aus fernen Zonen,
Saget mir, warum ihr klagt?

Schweigend neiget ihr die Zweige,
Malet Zeichen in die Luft,
Und der Leiden stummer Zeuge
Steiget aufwärts, süßer Duft.

Weit in sehnendem Verlangen
Breitet ihr die Arme aus,
Und umschlinget wahnbefangen
Öder Leere nicht’gen Graus.

Wohl, ich weiß es, arme Pflanze;
Ein Geschicke teilen wir,
Ob umstrahlt von Licht und Glanze,
Unsre Heimat ist nicht hier!

Und wie froh die Sonne scheidet
Von des Tages leerem Schein,
Hüllet der, der wahrhaft leidet,
Sich in Schweigens Dunkel ein.

Stille wird’s, ein säuselnd Weben
Füllet bang den dunklen Raum:
Schwere Tropfen seh ich schweben
An der Blätter grünem Saum.

Dins L’hivernacle

Corones de flors en elevades voltes,
baldaquí d’esmaragdes,
plantes filles de zones remotes,
digueu-me, per què us lamenteu?

En silenci, inclineu el brancatge,
dibuixant signes en l’aire,
i com mut testimoni del vostre desconsol,
una dolça flaire s’enlaira.

De bat a bat i en delerós anhel,
els vostres braços heu estès,
abraçant en aital quimera
solament buidor i horrible nul·litat.

Prou que ho sé, pobres plantes;
car tenim el mateix destí,
tot i embolcallats de llum radiant,
la nostra pàtria no és aquí!

I així com el sol fuig ara
del buit esclat del jorn,
aquell que de debò pateix,
en la foscor del silenci s’embolcalla.

Torna la calma, una xiuxiuejant tremolor
omple temorosament la fosca estança:
veig grosses gotes que pengen
de la vora verda de les fulles.

Schmerzen
En contrast aquest lied té un caire totalment diferent, ja que el caràcter és heroic i lluminós. El patiment com a camí cap a la grandesa amb un contrast entre estrofes fosques i culminacions triomfals amb l’ús simbòlic de la llum i el sol i significarà el moment de màxima expansió abans del recolliment final. Utilitza el Do major com a tonalitat dominant, de fet és dels cinc, el lied més definitori en aquest sentit, malgrat que Wagner juga amb contrastos expressius, l’inici l’estableix en Do com a centre tonal amb acords clars i oberts i el final culmina en el Do major amb aquell caràcter triomfal i lluminós descrit anteriorment.

Sonne, weinest jeden Abend
Dir die schönen Augen rot,
Wenn im Meeresspiegel badend
Dich erreicht der frühe Tod;

Doch erstehst in alter Pracht,
Glorie der düstren Welt,
Du am Morgen neu erwacht,
Wie ein stolzer Siegesheld!

Ach, wie sollte ich da klagen,
Wie, mein Herz, so schwer dich sehn,
Muß die Sonne selbst verzagen,
Muß die Sonne untergehn?

Und gebieret Tod nur Leben,
Geben Schmerzen Wonne nur:
O wie dank ich, daß gegeben
Solche Schmerzen mir Natur!

Dolors

Sol, que plores cada vespre
fins que els teus formosos ulls envermelleixen,
tot endinsant-te en el mirall del mar
t’arriba la mort prematura;

però reprens l’antiga esplendor,
glòria d’aquest món de tenebres,
quan al matí, de nou despertes
com altiu heroi triomfant!

Ai, per què hauria de lamentar-me,
el meu feixuc cor anhelant-te,
per què s’ha d’esbalair el sol?
per què el sol s’ha de pondre?

I si la mort només engendra vida,
el dolor sols la joia porta:
Oh, com agraeixo a la Natura
que m’ha donat semblant sofrença!

Träume (Estudi de Tristan)
Tornem a l’extàtic i a la nocturnitat tan “tristanesca”. L’amor que tan sols es pot realitzar en somnis i que Wagner empra les línies d’escriptura llargues i suspeses, assolint la tonalitat clara a la recerca de la sensualitat i és clarament l’anticipació al Liebestod. És la connexió musical més directa, explícita i programàtica dels Wesendonck-Lieder amb Tristan und Isolde. Wagner la va definir també com a “Studie zu Tristan”, però el més just hagués estat dir “Studie zu Isolde” perquè ens trobem davant del pol de la transfiguració amorosa, és a dir, el “Liebestod”.

Les línies melòdiques són llargues i suspeses, sense tonalitat definida. El cant està escrit amb intervals ascendents i el clímax melòdic en el lied coincideix amb el text “dass sie ewig dauern”, mentre que en el Liebestod la idea melòdica exposada per les cordes i després per la veu d’Isolde és la mateixa. Tant el lied com en el liebestod la intenció és la mateixa, expressar la fusió amorosa fora del temps i de l’espai, l’alliberació total, la fusió dels amants. La identitat temàtica és idèntica tot i que com és obvi, el liebestod difereix del lied. Träume no exposa literalment l’acord Tristan, però treballa el mateix camp de tensions amb la quarta augmentada, la sisena menor i els acords enharmònics flotants, mentre que en el liebestod els intervals s’acaben resolent finalment cap a un Mi major transfigurat evitant la cadència clàssica, a Träume seria, per tant, l’anticipació i el Liebestod la culminació.

Wagner a Träume utilitza una forma lliure, quasi suspesa per fer una sensació de paralització del temps. Això al final de l’òpera serà exposat per un imponent arc simfònic produint una fusió final de la melodia que és dissolt de manera excelsa amb un recurs sonor absolutament mestrívol.

El compositor en va fer una versió per a petita orquestra i violí solista, per a ser interpretada sota la finestra de Mathilde. Aquesta orquestració es va fer l’any 1857 i és la respectada en l’orquetsració de Mottl per a tot el cicle.

Sag, welch wunderbare Träume
Halten meinen Sinn umfangen,
Daß sie nicht wie leere Schäume
Sind in ödes Nichts vergangen?

Träume, die in jeder Stunde,
Jedem Tage schöner blühn,
Und mit ihrer Himmelskunde
Selig durchs Gemüte ziehn!

Träume, die wie hehre Strahlen
In die Seele sich versenken,
Dort ein ewig Bild zu malen:
Allvergessen, Eingedenken!

Träume, wie wenn Frühlingssonne
Aus dem Schnee die Blüten küßt,
Daß zu nie geahnter Wonne
Sie der neue Tag begrüßt,

Daß sie wachsen, daß sie blühen,
Träumend spenden ihren Duft,
Sanft an deiner Brust verglühen,
Und dann sinken in die Gruft.

Somnis

Digues, quins somnis meravellosos
els meus sentits empresonen,
sense que, com vàcua escuma
en el no-res s’esvaeixin?

Somnis, que cada moment,
cada dia, més bells esclaten,
i amb llur celestial proclama
travessen joiosament el meu esperit.

Somnis, que com raigs sublims
penetren dins l’ànima,
per deixar-hi una imatge perdurable:
oblit de tot, record d’un mateix!

Somnis, que quan el sol de primavera
besa les flors eixides de la neu,
pugui així el nou dia saludar-les
amb una joia mai sentida.

Que creixin i floreixin,
i, bo i somniant, el seu perfum expandeixin,
que en el teu pit dolçament es marceixin
i, després, en la tomba s’enfonsin.