Peter Seiffert (Siegmund), Anja Harteros (Sieglinde) i Anja Kampe (Brünnhilde) a Die Walküre Fotografia BILD: SN/OFS/FORSTER

Crec que sense por a equivocar-me, que la representació del streaming televisiu del dia 15 supera lleugerament la part musical i vocal de la retransmissió radiofònica del dia 8 d’abril.

Seiffert mostra una millora respecte a la representació ja comentada en el post anterior, ara bé, mai sona com l’heroi jove que el rol requereix. Hi ha encara moments on la bellesa vocal de certes notes centrals, enamora, però és clar, ara el veiem i sembla l’avi de Sieglinde.

Em reafirmo amb la Sieglinde d’Anja Harteros perquè davant de les seves aproximacions, mai aocnseguides del tot, en el repertori italià, en la vessant germànica la veu pren una calidesa que no acostuma a passar  quan fa front als rols verdians, si bñé cal esmentar la Maddalena de Coigny de fa ben pocs dies on em va meravellar.

Magnífica també Anja Kampe, una Brünnhilde que sap alternar una calidesa impropia en la majoria de sopranos wagneraines de raça, Varnay a banda, és clar, que s’estimen més mostrar sons espectacular i acerats (les que poden) obviant la part més humana d’un rol que en té molta. La veu és, com ho era Crespin amb Karajan, la d’una lírica més que la d’una veritable dramàtica.

El Wotan de  Kowaljow també millora respecte a la retransmissió radiofònica i no cal dir respecte al Ring de la Scala amb Barenboim, que és on el varem descobrir la immensa majoria dels mortals. La veu és bella i alhora consistent, ferma i sona autoritària quan cal i emotiva en l’espectacular final.

Magnífica la intensitat de Christa Mayer com a Fricka, tot i així la més monolítica de tot l’equip proncipal de cantants, perquè al Hunding de Georg Zeppenfeld l’únic que li podem retreure és que la veu sigui massa maca per a un rol funest. Quin baix!

Ara bé el gran desencís és la producció que en teoria volia retre homenatge a la Tetralogia de Karajan, referent on sempre es vol emmirallar Thielemann i que malauradament no l’hi ha fet un favor, adulterant aquella producció original amb els decorats que s’han respectat de Günther Schneider-Siemssen, però amb un vestuari nou, ridícul, lleig i que no lliga gens amb l’escenografia i un moviment escènic sense sentit, que no ajuda gens a concentrar la teatralitat de les escenes i la coherència dramàtica de les mateixes. La senyora Vera Nemirova tenia una gran oportunitat i l’ha malbaratat, no només ella, Thielemann i el seu avortat homenatge del cinquantè aniversari de l’estrena de la producció, també.

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Siegmund – Peter Seiffert
Hunding – Georg Zeppenfeld
Wotan – Vitalij Kowaljow
Sieglinde – Anja Harteros
Brünnhilde – Anja Kampe
Fricka – Christa Mayer
Gerhilde – Johanna Winkel
Ortlinde – Brit-Tone Müllertz
Helmwige – Alexandra Petersamer
Waltraute – Christina Bock
Schwertleite – Katharina Magiera
Siegrune – Stepanka Pucalkova
Grimgerde – Katrin Wundsam
Roßweiße – Simone Schröder

Sächsische Staatskapelle Dresden
Direcció musical: Christian Thielemann

Bühnenbildmodell zur Re-Kreation der “Walküre” 2017
Bauprobe zur Re-Kreation der “Walküre” 2017
Direcció d’escena: Vera Nemirova
Escenografia: Günther Schneider-Siemssen
Disseny de vestuari: Jens Kilian

Osterfestspiele Salzburg, 15 d’abril de 2017

Malgrat tot i perquè Thielemann acaba sent el gran concertador que creix a mida que l’obra avança, fent del tercer acte el seu moment més reeixit és sempre un referent del wagnerisme actual i per tant només per això paga la pena la insistència en aquesta Die Walküre que aquí ja va merèixer molts elogis i no només veus, i que ara es confirma amb aquesta visió, gràcies el streaming, malgrat que l’adulteració de la producció ha suposat un gerro d’aigua freda per a mi inesperat.