Es respirava aquell ambient de les ocasions memorables perquè ho era, tothom hi volia ser i m’he fet un fart de saludar a amics i coneguts de tota la vida que òbviament com jo, no es volien perdre la primera Isolde de la Davidsen. En els passadissos hi havia aquell neguit i aquella il·lusió que tant enyoro la immensa majoria de vegades que vaig a l’òpera.

Hi havia un bon cast i una excepcionalitat, també una directora d’orquestra que ens va agradar molt en el Trittico i que garantia sobre el paper, una direcció a l’altura i per acabar-ho d’adobar, una nova producció, que és el que ha de fer un teatre de primera en ocasions com aquesta. Però quan es posen tantes expectatives ja acostuma a passar que no tot acaba de sortir com s’esperava. Jo creia, com ha estat, que algú del cast no estaria al nivell desitjat, però el que no m’esperava és que un dels pilars per portar més enllà de Cornualla aquest vaixell, em decebés tant. A Tristan und Isolde és tan important la direcció d’orquestra com comptar amb la millor Isolde del segle XXI i si a ella la teníem, semblava més fàcil que la directora d’orquestra m’agradés, però m’ha decebut enormement. La culpa no és del Liceu, va apostar per una directora que va agradar molt al públic i a la crítica, no tant a l’orquestra i avui, he de donar la raó als músics que la qüestionaven en aquell Trittico, perquè després de gaudir darrerament tant amb l’orquestra de la casa, en aquest Tristan und Isolde el desencís ha estat total. No és, encara que ha tingut nits millors, un problema de l’orquestra que ha demostrat un excel·lent nivell en totes les darreres representacions, no, el problema era la direcció de Susanna Mälkki que ha iniciat amb un preludi del primer acte accelerat, sense clima que ens preparés com cal per als tres actes que teníem pel davant i on l’orquestra és l’eix vertebrador de tot el relat.

Durant tot el primer acte hi ha hagut desequilibris constants de plans sonors, no hi havia una homogeneïtat de so i sobretot no hi havia cap mena de tensió narrativa, ni en la majestuosa i dramàtica narració d’Isolde ni a la inquietant entrada orquestral que acompanya a Tristan abans de prendre el beuratge, ni molt menys en aquell precipitat i neguitós final amb l’arribada a port i la rebuda de Marke, res, però no era només aquesta manca de tensió, també era un so moltes vegades embrutat, confós, poc transparent. Potser el mestre Pons ens ha acostumat a aquella transparència i claredat i en aquesta ocasió amb una orquestra amb plena forma, molt millorada respecte al darrer Tristan que va dirigir ell l’any 2017, el resultat hagués estat tot un altre i ben segur que millor. Després d’un primer acte on ja m’esperava el pitjor, en el segon hi ha hagut una certa millora, però mai m’ha semblat que la direcció de Mälkki tingués una coherència i alguna cosa particular a dir. El discurs no era infinit com demana Wagner, era una lectura a batzegades, a vegades amb encert i altres sense cap mena de lògica dramàtica i sobretot sense tenir cura del so i de l’equilibri, tan aviat els solistes de les fustes sonaven molt, com en altres quedaven difusos en mig d’un magma orquestral gens definit. En el duo del segon acte hi ha hagut bons moments, però només aïllats i aquell tempo excessiu s’ha dosificat i ja era hora amb l’entrada i la gran escena del rei Marke, degudament meditada, trista i envoltada del desencís de la traïció. En el tercer acte i després d’un preludi angoixant, però desequilibrat, a tota la llarga agonia li ha mancat tensió i tampoc ha estat del tot encertada acompanyant a la immensa Isolde. He sortit molt decebut i no l’he aplaudit, per la qual cosa entendreu que no hagi entès de cap manera la resposta més que positiva que el públic que volia un èxit com fos, li ha tributat.

L’orquestra no ha estat bé o no com podia estar-ho, veuré més funcions i podré esbrinar si es tracta de manca d’assaigs o és un problema exclusiu de la directora, que ja us dic que per a mi, no cal que torni.

El cor, excessivament amplificat, (per què?) sobretot pels que tenim les localitats a prop des d’on surten les veus, no ha estat bé en la primera intervenció i després ha millorat. Estic convençut que l’entrada, com també ha succeït amb alguns solistes, era per falta d’entesa amb la directora.

Del cast ja sabia que tots no podien estar al mateix nivell, però desitjava que anés de la dignitat a l’excepcionalitat, i així ha estat.

El rol de Tristan no necessita presentació, és llarg, extenuant i extraordinàriament exigent, per tant, comptar amb un tenor que arriba sa i estalvi al final ja és un mèrit i que aquest mateix tenor sigui capaç de fer un segon acte amb matisos i cura amb el fraseig, ja és una proesa. Lluitar amb el volum vocal de la seva Isolde era una temeritat, però Clay Hilley ha estat molt encertat, ha dosificat les forces amb intel·ligència, sense quedar mai enrere i atacant amb gosadia totes les exigències i paranys expressius que li reserva el rol. Ja em va agradar com a Siegmund en aquell primer acte de Die Walküre amb Davidsen, però després vaig veure un streaming d’un Tannhäuser a Viena que em va fer témer un Tristan dubtós, però no, ahir va mantenir un bon nivell i el més important, no va cridar, ni amagar el cap sota l’ala, va ser expressiu i heroic quan calia i en tot el tercer acte va mantenir el rol amb alguna cosa més que dignitat. La veu no fluctua ni la columna sonora oscil·la, no fa patir i s’esforça per convèncer, amb musicalitat i cura.

La Isolde de Lise Davidsen ja és a partir d’ara LA Isolde del segle XXI, això en la seva primera interpretació del rol sencer, el que ens espera en el futur és senzillament gloriós. Per experimentar una sensació semblant segur que hauríem d’anar a buscar les glorioses interpretacions de la seva compatriota, la Flagstad, segons diuen els que la varen poder escoltar en el teatre. Davidsen ben segur que anirà madurant el rol, ara és una Isolde excelsa perquè la veu està en un estat de plenitud en tot l’amplíssim registre i encara sona jove. La capacitat expressiva és extraordinària i de comptar amb una direcció més adient, la seva narració hauria estat explosiva, però li ha mancat aquelles ganes de venjança que ni s’intuïen des del fossat, així es fa difícil donar tota la dimensió del personatge. Tècnicament, a la narració no li ha mancat res, segurament mai més tornaré a sentir una narració com aquesta que semblava fàcil, sense cap risc per a la soprano. Allà on fins i tot les més insignes Isolde de la història passen vorejant les notes, ella si queda amb desvergonyiment i esplendor. No utilitza mai el portamento, clava els aguts amb precisió i mai són llances, mai fereixen, mai es descontrolen i el més preciós del cant de Davidsen és que amb una veu tan poderosa sigui capaç de dominar-la amb dolçor, expressivitat i infinitat de matisos, amb mitges, pianos i pianíssims, com el del final del liebestod, on poques ho fan i encara a menys se les sent. Es preveia un debut històric i aquí si que no hi ha hagut cap mena de desencís i el millor de tot és que com és lògic la madurarà i millorarà i amb directors mereixedors d’un luxe com aquest, podrà ser inimaginable. El teatre s’ha ensorrat quan ha sortit a saludar sola, però sincerament amb un públic que ho aplaudeix i ho braveja tot, ella es mereixia que li llancéssim coloms, com va succeir en èpoques pretèrites amb cantants com ella.

Brindley Sherratt ha cantat el rei Marke amb una veu de baix, que ja és molt, però amb problemes evidents en la zona aguda que ha superat amb prou feines en el seu preciós monòleg del segon acte, però que en el tercer l’ha portat al límit. Hem sentit Markes memorables i ell només ha estat digne.

Amb Tomasz Konieczny que debuta al Liceu amb aquest Kurwenal, li tenia jurada i ves per on avui és la vegada que m’ha agradat més, el que no vol dir que s’hagi reencarnat amb Fischer-Dieskau, no exactament, però després de destrossar tants Wotans i Holanders i sense anar gaire lluny un Mandryka vulgar al MET comentat no fa gaire a IFL, amb aquesta actuació no us diré que m’he convertit en admirador incondicional, però malgrat que ha continuat llençant la veu sense gaire distinció, almenys les canonades no eren feridores i l’he trobat més controlat i expressiu que de costum. No m’esperava res i ha quedat, si m´ñes no, digne, per tant, ho considero un triomf.

La Brangäne d’Ekaterina Gubanova ja és un clàssic i una garantia. La mezzosoprano russa tot i mostrar en els aguts alguna aspror o tibantor, té una veu bonica i canta amb molta convicció dramàtica. No cal dir que el seu gran moment dels advertiments ha estat esplèndida, però no sé de qui és culpa de posar-la en el prosceni esquerre del quart pis, si de la Malkki o de la LLuch, el cas és que potser a platea deu sonar celestial, però a tots els que tenim les localitats del tercer fins al cel, la veu sonava excessivament present, Brangäne hauria d’estar a l’escenari o darrere de l’escenari, en un lloc on la veu es projectés i se la pogués sentir perfectament des de la sala, però amb la sensació deguda de nocturnitat, llunyania i advertiment, no tan present com resulta per a una part important del públic. En qualsevol cas un retret no dirigit a ella, ni al seu cant, sinó a qui l’ha enviat a cantar allà dalt.

Bé el Melot de Roger Padullés i millor Albert Casals com a pastor que com a mariner, amb el que crec que ha tingut una de les diverses desavinences entre fossat i escenari a l’inici del precipitadíssim primer acte, com també ha succeït amb la primera entrada del cor o en les frases inicials de Brangäne en el segon acte. Correcte també la prestació del baríton Milan Perišic com a timoner.

Sorpresa més que agradable per la producció de Bárbara Lluch, que ha optat per una solució intel·ligent, suggeridora i molt favorable per a les veus, que mai traeix la partitura i que com feia Wieland Wagner, però sense arribar a l’extrem del net del compositor, utilitza un espai escènic abstracte, dota de vida als personatges en un treball interpretatiu de caràcter naturalista. En el muntatge de Lluch és fonamental el disseny de llums, com també ho era per a Wieland, en aquesta producció a càrrec d’Urs Schönebaum que també és l’autor de l’esquemàtica i efectiva escenografia que canvia poc però suficient per dotar a cada escena del seu ambient propici. LLuch deixa fluir la narració sense interpretacions i contemporaneïtats absurdes, es segueix sense necessitat de cap full d’instruccions. No sabeu la il·lusió que em fa no veure a Isolde i Brangäne vestides per anar a prendre el “té de las cinco”, com també m’ha fet espacial il·lusió no veure pantalles de televisió, àtics amb terrasses de famílies benestants o llits d’hospital de la Vall Hebron en el tercer acte. Segurament els que l’han protestat tampoc ho volien, però la protesta a l’equip escènic ha estat tant injusta com habitual i forma part de la teràpia dels que creuen que protestant a l’equip escènic hi entenen més, en canvi, aquests neguitosos de l’escena no deuen ni recordar qui era Kleiber, Solti, Salminen o Moll, perquè de ser així, haguessin deixat anar protestes a altri..

Hi ha hagut moments veritablement esplèndids tant en el primer com en el tercer acte de jocs de llum i ombres, molt suggeridors i que ambientaven un espai angoixant o desolador sense necessitat de mostrar un llit, una gibrelleta i un monitor per a veure les constants de l’agonitzant protagonista. A Tristan und Isolde li escau un ambient inconcret que embolcalli uns personatges, que mai poden ser realistes perquè no hi ha res menys realista que aquesta metafísica feta música, per això també estic en contra dels castells amb merlets, cobertes de vaixell i frondosos parcs i jardins. En aquesta producció ja m’ha semblat massa “realista” el cel estelat del segon acte, però en general la proposta m’ha ajudat i semblat del tot adequada amb moments de gran bellesa estètica que enfortien la música alhora que l’escenografia ajudava a projectar les veus.

No ha estat el que esperava, mentiria si us digués el contrari, però és una representació que s’ha de veure i a manca d’assistir dijous al segon repartiment, el fet de comptar amb la Isolde dels nostres somnis envoltada de molta dignitat fa d’aquestes representacions una fita històrica, malgrat la batuta.

No us ho perdeu si encara hi sou a temps i queden entrades, ja que n’hi havia molt poques i les que quedaven, caríssimes.