Clay Hilley (Tristan) i Lise Davidsen (Isolde) Gran Teatre del Liceu, producció de Bárbara Lluch. Fotografia de ©Sergio Panizo gentilesa del Deopartament de premsa.
Es respirava aquell ambient de les ocasions memorables perquè ho era, tothom hi volia ser i m’he fet un fart de saludar a amics i coneguts de tota la vida que òbviament com jo, no es volien perdre la primera Isolde de la Davidsen. En els passadissos hi havia aquell neguit i aquella il·lusió que tant enyoro la immensa majoria de vegades que vaig a l’òpera.
Hi havia un bon cast i una excepcionalitat, també una directora d’orquestra que ens va agradar molt en el Trittico i que garantia sobre el paper, una direcció a l’altura i per acabar-ho d’adobar, una nova producció, que és el que ha de fer un teatre de primera en ocasions com aquesta. Però quan es posen tantes expectatives ja acostuma a passar que no tot acaba de sortir com s’esperava. Jo creia, com ha estat, que algú del cast no estaria al nivell desitjat, però el que no m’esperava és que un dels pilars per portar més enllà de Cornualla aquest vaixell, em decebés tant. A Tristan und Isolde és tan important la direcció d’orquestra com comptar amb la millor Isolde del segle XXI i si a ella la teníem, semblava més fàcil que la directora d’orquestra m’agradés, però m’ha decebut enormement. La culpa no és del Liceu, va apostar per una directora que va agradar molt al públic i a la crítica, no tant a l’orquestra i avui, he de donar la raó als músics que la qüestionaven en aquell Trittico, perquè després de gaudir darrerament tant amb l’orquestra de la casa, en aquest Tristan und Isolde el desencís ha estat total. No és, encara que ha tingut nits millors, un problema de l’orquestra que ha demostrat un excel·lent nivell en totes les darreres representacions, no, el problema era la direcció de Susanna Mälkki que ha iniciat amb un preludi del primer acte accelerat, sense clima que ens preparés com cal per als tres actes que teníem pel davant i on l’orquestra és l’eix vertebrador de tot el relat.
Durant tot el primer acte hi ha hagut desequilibris constants de plans sonors, no hi havia una homogeneïtat de so i sobretot no hi havia cap mena de tensió narrativa, ni en la majestuosa i dramàtica narració d’Isolde ni a la inquietant entrada orquestral que acompanya a Tristan abans de prendre el beuratge, ni molt menys en aquell precipitat i neguitós final amb l’arribada a port i la rebuda de Marke, res, però no era només aquesta manca de tensió, també era un so moltes vegades embrutat, confós, poc transparent. Potser el mestre Pons ens ha acostumat a aquella transparència i claredat i en aquesta ocasió amb una orquestra amb plena forma, molt millorada respecte al darrer Tristan que va dirigir ell l’any 2017, el resultat hagués estat tot un altre i ben segur que millor. Després d’un primer acte on ja m’esperava el pitjor, en el segon hi ha hagut una certa millora, però mai m’ha semblat que la direcció de Mälkki tingués una coherència i alguna cosa particular a dir. El discurs no era infinit com demana Wagner, era una lectura a batzegades, a vegades amb encert i altres sense cap mena de lògica dramàtica i sobretot sense tenir cura del so i de l’equilibri, tan aviat els solistes de les fustes sonaven molt, com en altres quedaven difusos en mig d’un magma orquestral gens definit. En el duo del segon acte hi ha hagut bons moments, però només aïllats i aquell tempo excessiu s’ha dosificat i ja era hora amb l’entrada i la gran escena del rei Marke, degudament meditada, trista i envoltada del desencís de la traïció. En el tercer acte i després d’un preludi angoixant, però desequilibrat, a tota la llarga agonia li ha mancat tensió i tampoc ha estat del tot encertada acompanyant a la immensa Isolde. He sortit molt decebut i no l’he aplaudit, per la qual cosa entendreu que no hagi entès de cap manera la resposta més que positiva que el públic que volia un èxit com fos, li ha tributat.
L’orquestra no ha estat bé o no com podia estar-ho, veuré més funcions i podré esbrinar si es tracta de manca d’assaigs o és un problema exclusiu de la directora, que ja us dic que per a mi, no cal que torni.
El cor, excessivament amplificat, (per què?) sobretot pels que tenim les localitats a prop des d’on surten les veus, no ha estat bé en la primera intervenció i després ha millorat. Estic convençut que l’entrada, com també ha succeït amb alguns solistes, era per falta d’entesa amb la directora.
Del cast ja sabia que tots no podien estar al mateix nivell, però desitjava que anés de la dignitat a l’excepcionalitat, i així ha estat.
El rol de Tristan no necessita presentació, és llarg, extenuant i extraordinàriament exigent, per tant, comptar amb un tenor que arriba sa i estalvi al final ja és un mèrit i que aquest mateix tenor sigui capaç de fer un segon acte amb matisos i cura amb el fraseig, ja és una proesa. Lluitar amb el volum vocal de la seva Isolde era una temeritat, però Clay Hilley ha estat molt encertat, ha dosificat les forces amb intel·ligència, sense quedar mai enrere i atacant amb gosadia totes les exigències i paranys expressius que li reserva el rol. Ja em va agradar com a Siegmund en aquell primer acte de Die Walküre amb Davidsen, però després vaig veure un streaming d’un Tannhäuser a Viena que em va fer témer un Tristan dubtós, però no, ahir va mantenir un bon nivell i el més important, no va cridar, ni amagar el cap sota l’ala, va ser expressiu i heroic quan calia i en tot el tercer acte va mantenir el rol amb alguna cosa més que dignitat. La veu no fluctua ni la columna sonora oscil·la, no fa patir i s’esforça per convèncer, amb musicalitat i cura.
La Isolde de Lise Davidsen ja és a partir d’ara LA Isolde del segle XXI, això en la seva primera interpretació del rol sencer, el que ens espera en el futur és senzillament gloriós. Per experimentar una sensació semblant segur que hauríem d’anar a buscar les glorioses interpretacions de la seva compatriota, la Flagstad, segons diuen els que la varen poder escoltar en el teatre. Davidsen ben segur que anirà madurant el rol, ara és una Isolde excelsa perquè la veu està en un estat de plenitud en tot l’amplíssim registre i encara sona jove. La capacitat expressiva és extraordinària i de comptar amb una direcció més adient, la seva narració hauria estat explosiva, però li ha mancat aquelles ganes de venjança que ni s’intuïen des del fossat, així es fa difícil donar tota la dimensió del personatge. Tècnicament, a la narració no li ha mancat res, segurament mai més tornaré a sentir una narració com aquesta que semblava fàcil, sense cap risc per a la soprano. Allà on fins i tot les més insignes Isolde de la història passen vorejant les notes, ella si queda amb desvergonyiment i esplendor. No utilitza mai el portamento, clava els aguts amb precisió i mai són llances, mai fereixen, mai es descontrolen i el més preciós del cant de Davidsen és que amb una veu tan poderosa sigui capaç de dominar-la amb dolçor, expressivitat i infinitat de matisos, amb mitges, pianos i pianíssims, com el del final del liebestod, on poques ho fan i encara a menys se les sent. Es preveia un debut històric i aquí si que no hi ha hagut cap mena de desencís i el millor de tot és que com és lògic la madurarà i millorarà i amb directors mereixedors d’un luxe com aquest, podrà ser inimaginable. El teatre s’ha ensorrat quan ha sortit a saludar sola, però sincerament amb un públic que ho aplaudeix i ho braveja tot, ella es mereixia que li llancéssim coloms, com va succeir en èpoques pretèrites amb cantants com ella.
Brindley Sherratt ha cantat el rei Marke amb una veu de baix, que ja és molt, però amb problemes evidents en la zona aguda que ha superat amb prou feines en el seu preciós monòleg del segon acte, però que en el tercer l’ha portat al límit. Hem sentit Markes memorables i ell només ha estat digne.
Amb Tomasz Konieczny que debuta al Liceu amb aquest Kurwenal, li tenia jurada i ves per on avui és la vegada que m’ha agradat més, el que no vol dir que s’hagi reencarnat amb Fischer-Dieskau, no exactament, però després de destrossar tants Wotans i Holanders i sense anar gaire lluny un Mandryka vulgar al MET comentat no fa gaire a IFL, amb aquesta actuació no us diré que m’he convertit en admirador incondicional, però malgrat que ha continuat llençant la veu sense gaire distinció, almenys les canonades no eren feridores i l’he trobat més controlat i expressiu que de costum. No m’esperava res i ha quedat, si m´ñes no, digne, per tant, ho considero un triomf.
La Brangäne d’Ekaterina Gubanova ja és un clàssic i una garantia. La mezzosoprano russa tot i mostrar en els aguts alguna aspror o tibantor, té una veu bonica i canta amb molta convicció dramàtica. No cal dir que el seu gran moment dels advertiments ha estat esplèndida, però no sé de qui és culpa de posar-la en el prosceni esquerre del quart pis, si de la Malkki o de la LLuch, el cas és que potser a platea deu sonar celestial, però a tots els que tenim les localitats del tercer fins al cel, la veu sonava excessivament present, Brangäne hauria d’estar a l’escenari o darrere de l’escenari, en un lloc on la veu es projectés i se la pogués sentir perfectament des de la sala, però amb la sensació deguda de nocturnitat, llunyania i advertiment, no tan present com resulta per a una part important del públic. En qualsevol cas un retret no dirigit a ella, ni al seu cant, sinó a qui l’ha enviat a cantar allà dalt.
Bé el Melot de Roger Padullés i millor Albert Casals com a pastor que com a mariner, amb el que crec que ha tingut una de les diverses desavinences entre fossat i escenari a l’inici del precipitadíssim primer acte, com també ha succeït amb la primera entrada del cor o en les frases inicials de Brangäne en el segon acte. Correcte també la prestació del baríton Milan Perišic com a timoner.
Sorpresa més que agradable per la producció de Bárbara Lluch, que ha optat per una solució intel·ligent, suggeridora i molt favorable per a les veus, que mai traeix la partitura i que com feia Wieland Wagner, però sense arribar a l’extrem del net del compositor, utilitza un espai escènic abstracte, dota de vida als personatges en un treball interpretatiu de caràcter naturalista. En el muntatge de Lluch és fonamental el disseny de llums, com també ho era per a Wieland, en aquesta producció a càrrec d’Urs Schönebaum que també és l’autor de l’esquemàtica i efectiva escenografia que canvia poc però suficient per dotar a cada escena del seu ambient propici. LLuch deixa fluir la narració sense interpretacions i contemporaneïtats absurdes, es segueix sense necessitat de cap full d’instruccions. No sabeu la il·lusió que em fa no veure a Isolde i Brangäne vestides per anar a prendre el “té de las cinco”, com també m’ha fet espacial il·lusió no veure pantalles de televisió, àtics amb terrasses de famílies benestants o llits d’hospital de la Vall Hebron en el tercer acte. Segurament els que l’han protestat tampoc ho volien, però la protesta a l’equip escènic ha estat tant injusta com habitual i forma part de la teràpia dels que creuen que protestant a l’equip escènic hi entenen més, en canvi, aquests neguitosos de l’escena no deuen ni recordar qui era Kleiber, Solti, Salminen o Moll, perquè de ser així, haguessin deixat anar protestes a altri..
Hi ha hagut moments veritablement esplèndids tant en el primer com en el tercer acte de jocs de llum i ombres, molt suggeridors i que ambientaven un espai angoixant o desolador sense necessitat de mostrar un llit, una gibrelleta i un monitor per a veure les constants de l’agonitzant protagonista. A Tristan und Isolde li escau un ambient inconcret que embolcalli uns personatges, que mai poden ser realistes perquè no hi ha res menys realista que aquesta metafísica feta música, per això també estic en contra dels castells amb merlets, cobertes de vaixell i frondosos parcs i jardins. En aquesta producció ja m’ha semblat massa “realista” el cel estelat del segon acte, però en general la proposta m’ha ajudat i semblat del tot adequada amb moments de gran bellesa estètica que enfortien la música alhora que l’escenografia ajudava a projectar les veus.
No ha estat el que esperava, mentiria si us digués el contrari, però és una representació que s’ha de veure i a manca d’assistir dijous al segon repartiment, el fet de comptar amb la Isolde dels nostres somnis envoltada de molta dignitat fa d’aquestes representacions una fita històrica, malgrat la batuta.
No us ho perdeu si encara hi sou a temps i queden entrades, ja que n’hi havia molt poques i les que quedaven, caríssimes.
IN FERNEM LAND 
vaya , vaya con la concertación de Mälkki!
esperemos que mejore, tanto orquesta como coros en las próximas funciones, porque si en un gran Wagner y sobre todo en este Tristan und Isolde falla la concertación, mal vamos ( a pesar de la Davidsen y colegas ).
pregunta Joaquim, no sería quizás que en esta primera función y con su debut como Isolde por parte de Davidsen, ¿ Mälkki se haya plegado a acompañar más a la soprano que a concertar digamos de modo fluido?
Nosotros estaremos el viernes 23 y espero que la concertación / orquesta se hayan estabilizado.
M'agradaM'agrada
Gracias, Alex. Yo también espero que mejore, pero lo dud0 porqué ayer parecía que el problema es que Mälkki no había sabido dar coherencia a su dirección. Tristan und Isolde es un discurso continuo desde el primer acorde del preludio hasta el último silencio flotante del liebestod final, y eso no fue en absoluto así, no hubo unidad, pero tampoco equilibrio y densidad. La transparencia que caracteriza la herencia de Josep Pons desapareció, como desapareció el equilibrio, el sonido bello de una cuerda cálida, la sutileza de las maderas o la precisión de los metales.
¿Ayudar a Davidsen? En absoluto, la perjudicó a ella y mucho más al resto del cast. Yo pensé mucho en los liebestod que dirige Barenboim y en como podrían ser con una Davidsen capaz de plegarse con ese pianísimo final que yo solo recuerdo en una excelsa Theorin en Berlín dirigiendo el maestro argentino, però es que lo que hace Davidsen en toda la ópera y en ese liebestod es de otro mundo y merece una dirección extraordinaria, y ayer fue errática, confusa, de sonido feo y rutinario.
Ya sé que las programaciones se hacen con mucho tiempo de anticipación, pero ayer hubiera sido ideal escuchar la dirección del nuevo director musical de la casa a partir de la próxima temporada, Jonathan Nott, hubiera sido una tarjeta de presentación y estoy seguro que excelente. Seguro que cuando se confirmó el fichaje de Nott, la Mälkki ya estaba contratada para este Tristan y ciertamente todos apostábamos por ella incluso como director musical de la casa, pero por fortuna no ha sido así y doy la razón a los músicos de la orquesta que se decía que no la querían para el cargo, creía que era un capricho pero no, la confusión de ayer les da toda la justa razón.
El jueves repito con Pankratova y espero ver la del 31 de enero como despedida a la gran Isolde del XXI que espero ver regularmente en el teatro, ya que parece que hay mucho feeling entre Davidsen y García de Gomar.
M'agradaM'agrada
Ostres! Quina desencís llegir-te la opinió sobre Mälkki…. Tant que ens va agradar al Trittico on va fer sonar l’orquestra amb una claretat que no li havia escoltat mia a l’orquestra del Liceu… Esperem que millori amb el pas dels dies… Dijous aviam si ens podem saludar doncs! Repetiré el dia 23 de veure la Davidsen…
M'agradaM'agrada
Jo també desitjaria la millora, però no ho crec, no crec que fos una mala nit, va ser un concepte erroni de com dirigir aquesta òpera, ja des del preludi inicial es va percebre el desencís. Imperdonable en una representació amb un equip vocal bo i la Davidsen, que està a un nivell sublim.
M'agradaM'agrada
Doncs em dol, però estic d’acord. L’orquestra va estar molt bé a Lohengrin. Tristany és una altra cosa, però això d’avui m’ha decebut molt. Els harmònics de la Davidsen no salven un primer acte erràtic i fred. El segon acte millor perquè la partitura va bastant sola fins el monòleg del rei Marke, que ha estat dels pocs moments que m’ha agradat l’orquestra. El tercer acte millor que el primer, però segeueix faltant tensió, i per mi al Liebestod l’orquestra estava d’acompanyament, i amb això ho dic tot. Disculpes als músics que van rebre retrets al qüestionar la directora. El Trittico va ser molt bo i seria el seu repertori, el Tristany, pel que sembla, no. Ves que no hi hagi hagut mala maror entre uns i altres que ho hagi acabat de complicar tot (probablement la Mälkki va ser una demanda de la Davidsen, no?).
Davidsen magnífica i només pot anar millor de moment. Els retrets que li podria fer al primer i segon acte no els puc fer per l’orquestra. Un Liebestod antològic vocalment. Però… Per què em serveix el clímax (el canó del sol sostingut al “Welt” o un “Höchste Lust” perfectament vaporós) si no tenim una orquestra que embolcalli i se’ns llenci a sobre? A Hilley el prefereixo de Siegmund, però m’ha agradat igualment. Sherratt (i tots els Marke) tenen una missió al tercer acte, que el perdó a Tristany i els retrets a Isolde casi esgarrifin, i no s’ha donat, probablement pels problemes a la zona aguda que dieu. Per mi a Gubanova li sobrava vibrato, però potser m’equivoco.
Comentari a part, és clar, a les que han decidit barallar-se a ple pulmó durant el preludi al segon pis, sense que el personal de sala fes gaire res, i que a mi em sembla justificava tornar a començar, perquè s’ho han ben carregat i quasi ho repeteixen al segon acte.
Vaig haver d’escoltar el preludi de Furtwängler a l’arribar a casa per comprovar que no estava delirant, tot i que entre passadissos s’escoltaven opinions similars. Ara començo a llegir crítiques que parlen de “excel·lent direcció”, per gustos i percepcions…
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Noè.
Agraeixo i no perquè em doni la raó, que ho faci amb un comentari que aporta coneixement i criteri.
Jo no esperava sentir Furtwängler, ni Kleiber, Karajan o Barenboim, però sí una coherència narrativa que en cap cas es va produir, i que alhora no anava acompanyada ni d’un so curós, equilibrat, càlid i nítid. El tempo atropellat del primer acte amb el lamentable preludi (sense comptar amb la senyora airada que sembla que es queixava que li havien pres el mòbil que tenia encès) va ser un desencís profund.
Que una directora desaprofiti d’aquesta manera tenir una Isolde antològica, és molt trist. Amb altres direccions la Isolde de Lise Davidsen esdevindrà història de l’òpera.
Si hi ha crítics que parlen meravelles de la direcció ja no em sembla una qüestió de gustos, però no vull analitzar això, perquè és un jardí que no vull trepitjar. Encara no he llegit res.
Torni quan ho desitgi, agraeixo molt aportacions com la seva i no perquè em doni la raó, sinó perquè és una opinió argumentada amb el coneixement que aporta.
M'agradaM'agrada
Això de la Malki s’explica molt fàcilment. Ahir jo vaig tenir visió directa a ella tota la nit. Si us dic que és va limitar a anar marcant el compàs, es pot entendre el resultat final. Només donava indicacions d’entrada als cantants, alguna als músics i ABSOLUTAMENT CAP indicació d’expressió a la orquestra. CAP. Ni que toquessin més fort, ni més fluix, ni més suau … Res de res. Així es fàcil entendre que els músics ahir simplement can tocar per inèrcia.
Respecte el tema dels aplaudiments, el públic del Liceu no té idea de gran cosa, bàsicament perquè la immensa majoria ahir eren turistes (jo en vaig tenir un parell de molt mal educats al meu costat). Van cridar «brava» a la Malki i van xiular a la escenografia. Tot un despropòsit.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Scriabin.
Demà seré en una localitat on podré veure a la directora, des de la meva localitat de l’abonament, on era ahir, només podia escoltar atònit el que sortia del fossat. Una veritable llàstima.
M'agradaM'agrada
por cierto Joaquim, acabo de leer en una de las críticas de ayer ( creo el Diari ARA ), que la Davidsen se ha traído un o una apuntador (a) de la Òpera de Viena, olvidándose de nuestro querido Jaume Tribó. ¿ es cierto ?
M'agradaM'agrada
Ni idea, si lo dice el ARA debe ser por algo. Me parece en cualquier caso un agravio intolerable.
M'agradaM'agrada
He llegit la crítica de l’ARA i la teva, semblen de dues representacions diferents. Jo també hi era i et felicito
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jordi.
M'agradaM'agrada
Incomprensibles los bravos y aplausos concedidos a una directora que ha conseguido en buena parte de la ópera que la orquesta aportara un sonido turbio, con muchos momentos acelerados y con exceso de volumen y otros todo lo contrario, no consiguiendo una unidad estilística, quizás por estar poco familiarizada con “Tristan und Isolde” o con la música wagneriana en general. También incomprensible la protesta a la propuesta escénica y a los responsables de la misma, con la de tonterías que llegamos a ver y que pasan sin ser protestadas. Afortunadamente contar con la Davidsen ha sido un verdadero regalo. Estoy impaciente por ver cómo resulta este título en el Met en los próximos meses con la misma Davidsen y el sorprendente y grandísimo cantante que es Michael Spyres de Tristan.
M'agradaLiked by 2 people
L’únic inconvenient que trobo a l’estimulant emparellament entre Davidsen i Spyers en el MET, allà segur que dirigits com cal per Nézet-Séguin, és la disparitat de la projecció vocal d’un i l’altra.
Serà una cita imprescindible, però en el cinema tot sonarà esplèndid.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord: vam sentir una Isolde espléndida anit! A mi tampoc em va agradar la direcció musical: El preludi del primer acte (amb la discussió de fons d’una impresentable pel mòbil …) la vaig trobar ràpida i poc envolvent, sense deixar que la música t’atrapi…
Molt contenta de poder-vos saludar i fer-vos una abraçada
M'agradaM'agrada
Trobar-nos després de força temps de no veure’ns va ser molt emotiu. No sé si al xicot li va acabà d’agradar, per cert, no pots negar que sigui fill teu 😉
Gràcies per comentar, estimada.
M'agradaM'agrada
Gracias por la ilustrativa crónica, Joaquim. Me imagino que el hecho de hacer que Brangäne/ Gubanova cante desde lo alto se debe al hecho de que – según se aprecia en el libreto – el personaje se encuentra de vigía en una torre para poder alertar a los enamorados . ¿Sabéis qué día se retransmite por radio?
M'agradaM'agrada
La solución empleada se aleja absolutamente de esa lejanía climática que tan bien se refleja cuando la cantante está alejada del escenario, pero también del público y ese efecto bellísimo no se produce si ella está en la sala.
Desconozco si se transmite por radio, no hay mención en la web del teatro cómo si se hace en las ocasiones que se transmite e incluido en esta ocasión, no se anuncia el día del streaming del Liceu+ solo del dia que estarà disponible la edición “editada”. Demasiadas conjeturas se deducen de toda esta incertidumbre.
La Sra Davidsen parece ser que ejerce de diva en muchos ámbitos de este montaje, quizás no quiera por contrato una transmisión en riguroso directo.
M'agradaM'agrada
Una pregunta: A part del Liceu, quins teatres conviden a Josep Pons a dirigir òpera?
M'agradaM'agrada
En contesta el mateix Josep Pons en aquesta entrevista
https://www.operaactual.com/portada/oa-284-i-josep-pons-director-de-orquesta-vocacion-de-servicio-y-pasion-por-la-musica/
Gràcies, Manuel.
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquesta entrevista. Només hi parla d’on no dirigeix. En tot cas, estic segur que ara que deixa el Liceu li plouran ofertes, també d’aquells teatres on dirigeix Mälkki habitualment.
M'agradaM'agrada
No l’has llegit tot, diu el perquè no accepta dirigir òpera en altres teatres que no sigui el Liceu o el Real, per tant no crec que vagi als teatres on dirigeix també la Sra. Mällki, que si en tots ho fa com ho va fer ahir amb aquest Tristan und Isolde, serán cada vegada menys, de fet aquesta òpera és la primera vegada que la dirigeix.
M'agradaM'agrada
Vaya… Con lo que me gustó con “Trittico”, lastima leer que no aprovechará ese summum musical que es “Tristan und Isolde”; con todo, me alegra ver que hay “Isolde” con Davidsen y cierto que a los tenores les cuesta la vida llegar al final, por su gran dificultad.
Ojalá se retransmita (sé que en febrero se podrá ver) y pueda disfrutar.
Un abrazo fuerte, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Nada que ver ese Trittico con esta lectura, sólo lectura y mal leída, de Tristan und Isolde. Me decepcionó enormemente.
M'agradaM'agrada
Bon dia! jo hi vaig divendres vinent. A veure si s’haura rodat tot una miqueta mes. Tot i que no crec que canviin lectures. Tristan und Isolde l’he vist diversos cops al Liceu, amb sensacions desiguals. Algunes amb un tedi majuscul i d’altres amb allò de “ja som al final” havent quedat captivat. Veurem de quin costat cau aquesta. Haig de dir, pero, que no porto cap expectativa previa, el que potser faciliti les coses.
Gracies Joaquim pel comentari, i pels previs!! (marededeu quina bogeria, encara estic barallant-m’hi!)
M'agradaM'agrada
No et barallis, prent-ho amb calma, no hi ha cap obligació de menjar tot l’àpat.
Espero que divendres sigui un èxit, d efet ho serà, volia dir que millori el nivell del primer dia, sobretot per l’orquestra o més den dit, sobretot la direcció, però com dius, jo tampoc crec que aquesta senyora després d’un mes d’assaigs, vegi la llum.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel comentari, Joaquim. Aquesta vegada, totalment d’acord amb tu, tot i que ens vam preparar de manera totalment oposada: jo vaig decidir no escoltar absolutament res del Tristan und Isolde abans de venir-hi, i fins i tot vaig resistir al teu apunt preparatori enciclopèdic.
Potser sóc més crític que tu amb el Rei Marke de Sherratt, potser no. Hauré de dir-li digne, perquè indigne seria injust; però si hi hagués una tercera opció … Ni em va agradar ni em va convèncer. Sense cap dubte vaig preferir el Kurwenal de Konieczny: no sóc partidari de les canonades tampoc, però vaig trobar que tot el que feia constituïa una interpretació coherent del personatge; no la meva preferida, però una opció que té sentit dramàtic i musical.
Reclinatori ja per a la Isolde de Davidsen. Em va donar uns quants calfreds, com els haurà hagut el públic romàntic de 1865. En la meva experiència personal, per cert molt limitada, hi ha un abans i un desprès del personatge, tot i haver escoltat Theorin al 2017. Serà també que estic en el moment més operístic de la meva vida, però no crec que pugui ser només això.
Llàstima que dels dos debuts n’hagi funcionat només un. Decepció majúscula per la direcció rutinària de Mälkki. Davidsen, en viu i amb gairebé vint anys menys, fins i tot millor que Flagstad; però fa falta Furtwängler … Jo també, com Noè, tornat a casa no he pogut resistir a posar-me els seus preludis del primer i tercer acte: és un altre món, a una distància sideral. Esperem que si més no el rodatge porti Mälkki més a prop de Weigle i Pons, que sense ser referents històrics ho havien fet millor tots dos. També hem de reconèixer que decepció no significa desastre: la direcció rutinària no ens ha permès gaudir de l’orquestra, però no ens ha impedit gaudir dels cantants. Tot plegat, encantat de tornar-hi.
Malgrat que no hagi res a afegir a la teva crítica, vull repetir les teves lloances a Lluch, per si el Liceu ens fa cas. Em va agradar aquest Tristan und Isolde seu, em va agradar la seva Sonnambula, i ni em va molestar el Winterreise a la Model, malgrat que escenificar-lo segueixi semblant-me innecessari. Les seves propostes funcionen i tenen el gran mèrit de no ser pretensioses i no caure en les manies de protagonisme de massa directors d’escena. Brava! Esperem que segueixi així tot i tenir èxit.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre, Giacomo.
No sé si veuràs el segon repartiment, aleshores t’adonaràs del poder de Davidsen en fer que tot el que l’envolta sembli millor, perquè sense ella, és un altre món.
Una bona direcció musical hauria ajudat i molt a una globalitat més d’acord amb l’excepcionalitat de comptar amb una “fuori clase” com és Davidsen. No entenc les mostres de complaença del públic cap a una direcció tan mediocre.
M'agradaM'agrada
No tinc previst veure el segon repartiment, sinó dues vegades més el primer. Pankratova em desperta curiositat, però no tinc ganes de tornar a escoltar aquesta direcció sense la Isolde de Davidsen. Si Davidsen segueix cantant les altres funcions que toquen, ja n’hi ha prou perquè estigui satisfet i crec que molt més que satisfet. Si a més Mälkki segueix millorant, fantàstic. Però que millori tant en dues setmanes com per merèixer d’anar-hi sense la estrella em sembla un miracle que no podem esperar.
No sé si Nézet-Séguin acabarà sent un gran director del Tristan und Isolde, però sí que hi ha posat una dedicació excepcional. En preparació per dirigir-lo al Met amb Davidsen, l’ha programat en forma de concert tant a Philadelphia com a Montreal. Potser hauria ajudat si Mälkki també ho hagués dirigit ja l’estiu passat, posem a Finlàndia, i amb una orquestra que coneix molt bé i amb la qual té una gran entesa.
M'agradaM'agrada
Si la direccuó d’aquestes representacions fos de primera no hi hauria dubte, però tens tota la raó, amb Davidsen tot és poc. Quina oportunitat perduda!
M'agradaM'agrada
Excelente crítica. Lástima de esa dirección orquestal. Ya cuento los días que faltan para ver a Davidsen el viernes…
M'agradaM'agrada
Ya nos contaréis vuestra experiencia, pero ya te puedo anticipar que Davidsen a parte de los grandes valores que tiene su voz, es un privilegio poder verla y la sensación de excepcionalidad, es total. No solo es la voz, es la facilidad para transmitir emociones cantando.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig anar al Liceu.
Davidsen em va entusiasmar i serà molt difícil, a no ser ella mateixa, superar la seva Isolda durant molts anys.
La resta van estar correctes tirant a bé, però seria necessari un impossible ara per ara, trobar un Tristany que li donés justa o similar rèplica.
Les dues direccions em van semblar un punt negatiu, l’escènica per manca d’idees, vestuari lleig i massa fosca, però la més greu és la de l’orquestra per poc empàtica, freda i sense fer lluir l’orquestra en una obra tan orquestral. Com bé dius, una gran decepció, crec que camuflada enmig del fenomen Davidsen. Sembla que hi hagi claca quan surt a saludar ella.
M'agradaM'agrada
Hola, Jordi, molt de temps sense saber res de tu. Gràcies per comentar.
Sí, la distància entre Davidsen i tots els repartiments possibles es preveu complicada. No m’imagino la parella Davidsen Vogt, la veritat. Ja veurem al MET com funciona Davidsen-Spyers, que vista pel cinema serà magnífica, perquè totes les veus semblen de gran volum, Gubanova i Konieczny repeteixen i el Marke serà Ryan Speedo Green. La gran novetat a banda de Spyers sera la direcció de Nézet-Séguin i la nova producció de Yuval Sharon que si hem de jutjar pel Lohengrin de Bayreuth (central elèctrica) pot ser “lluïdet”.
Torna més sovint.
M'agradaM'agrada
Amb moltes ganes d’anar el divendres i el 31.
He de reconeixer que el teu apunt preparatori m’ha fet comprar una entrada per anar un segon cop.
Espero tenir l’efecte que vaig tenir amb la Nadine l’any passat, em refereixo de sorpresa i d’impacte aquest divendres amb la Lise Davidsen.
Ja et comentaré i et vull agraïr per el teu gran apunt preparatori no únicament aquest d’aquest any també els anteriors per veure Wagner no amb por si no ara amb una gran admiració. Gràcies!
Salutacions Joaquim.
Marc.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Marc.
Estic segur que ho gaudiràs moltíssim
Ja ens ho explicaràs.
M'agradaM'agrada
Com sempre, un plaer poder aprendre i contrastar opinions amb la vostra crítica, Joaquim. Vaig assistir a la funció del dilluns dia 19 i en vaig sortir molt satisfet. La potència de la Davidsen sobrepassa amb escreix qualsevol altra cosa que hagi sentit. Tot i així la resta de repartiment crec que no en va sortir pas mal parat tot i el nivell d’aquesta Isolde. De la part de direcció musical, em va sorprendre la vostra opinió i anava força expectant en aquest sentit. Si bé vaig notar desajust en algunes entrades de fustes/metalls, en general no em va desagradar com la Mälkki va fer sonar l’orquestra. Això però, es deu al fet que em falten molts referents i hores de Tristan i Isolde per poder tenir una opinió tant contrastada com la vostra.
Evidentment els atacs de tos i aquest cop també els paraigües caient a terra, van ser massa protagonistes, com malauradament ja estem acostumats. No obstant, va ser una gran nit la viscuda al liceu, realment fa goig veure el teatre així de ple.
Salut!
M'agradaM'agrada
Hola, Nemorino.
Em queda un darrer Tristan und Isolde, el darrer, no tinc gaires esperances que Mälkki millori la direcció, un concepte no es corregeix amb 5 representacions més. S’ha assajat d’una manera i l’orquestra respon a aquesta concepció. Poden millorar les indecisions, es poden millorar desajustaments, però la interpretació, la vivència, l’esperit, el sentiment, no hi és.
En continuarem parlant.
Gràcies per comentar i aportar la teva opinió.
M'agradaM'agrada
Vaig assistir ahir a la funció del dia 23. Després de la gran decepció que va suposar assistir el dia 15 a una funció sense Tristan (ai!, com ens va fer patir doblement Register, tant per la representació com per la seva salut vocal!), va ser una manera de sortir d’aquesta producció —que aquest cop només veuré en directe en dues funcions— amb un gust de boca molt millor.
La veritat és que quan veus i escoltes la Davidsen en directe, prens consciència que estàs davant d’alguna cosa d’una altra dimensió. Ho desequilibra tot, fins i tot escènicament, a causa de la seva gran alçada. Quina gran Isolde que hem vist, i quina Isolde ens queda encara per veure…
Pel que fa a la resta del repartiment, molt bé les interpretacions del Tristan de Hilley i de la Brangäne de Gubanova. Si bé el tenor no té els mitjans per fer un tercer acte gloriós, a nivell de decibels, com els que he pogut escoltar en tenors com Schager o Vinke, crec que canta amb molt més gust que ells.
Konieczny té un timbre molt metàl·lic i s’ha de dir que no l’afavoreix gaire; tot i així, el seu cant no es caracteritza per la noblesa. Em fa l’efecte que va a cops de veu, i els moments en què apiana semblen triats de manera arbitrària.
Sherratt em va agradar més a la funció del dia 15. M’agrada el seu timbre, però trobo que, per a Marke, és una veu poc amable.
Mälkki em va semblar més encertada que el dia 15. Aquells moments en què se li desequilibraven les seccions van ser molt menys evidents que el primer dia, tot i que en un moment semblava que hi havia uns clarinets tocant des del prosceni. Tampoc va aconseguir quadrar el final del primer acte i, en general, va adolir de la mateixa manca de tensió.
La producció em va agradar força a nivell visual (excepte el principi, mentre hi ha la taula parada). Pel que fa al treball actoral, no em va agradar la dimensió que es dona a Tristan, sobretot al tercer acte, en què se’l mostra en una relació massa horitzontal amb Kurwenal, com si fossin “coleguis” i estiguessin en el mateix nivell de consciència. He llegit alguna crítica que comentava el poc desenvolupament del personatge de Tristan. Personalment, penso que és difícil fer-ho en profunditat retallant el duo del segon acte en què explica en primera persona les raons que l’han dut a prendre la decisió de trair la promesa a Isolde i anar-la a buscar per casar-la amb Marke. Aquest relat només l’escoltem en boca d’Isolde i de Marke, a través dels seus relats. Per tant, arribem al tercer acte amb un retrat incomplet del personatge de Tristan.
No obstant això, a l’última producció que vam veure, signada per Ollé, tot i mantenir aquest tall, crec que vam veure un Tristan més treballat. I ara que hi faig referència, penso que, en termes generals, aquella producció era més rodona i equilibrada que aquesta. Tot i tenir, en la present, un duo protagonista que, al meu entendre, és superior (i sense desmerèixer la gran actuació de Theorin ni el tercer acte gloriós de Vinke), la passada era molt més equilibrada i el resultat general, millor.
A l’espera de veure-la per Liceu+ el proper dissabte, i esperant que la Davidsen ens regali pròximes —i moltes— alegries liceistes.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Rai.
On diu que la representació de dissabte es transmet pel Liceu+? Jo només llegeixo des de fa dies que a partir del dia 15 de febrer es podrà gaudir de l’edició editada, però enlloc que es podrà veure en directe.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, en aquest enllaç diu les dates de les retransmissions en directe:
https://www.liceubarcelona.cat/ca/noticies/liceu-opera-plus-estiu-2025
M'agradaM'agrada
Gràcies, Rai. No sé si això està actualitzat, és un avançament de la temporada 2025/2026 i a hores d’ara si entres a Liceu+ i prems l’enllaç de Tristan uns Isolde només parlen que a partir del dia 15 de febrer es podrà gaudir de la versió editada de l’òpera i enlloc diu que el dia 31 es retransmeti en directe o jo no ho sé veure.
En qualsevol cas aquell dia seré al teatre i ven segur que ja veuré la versió editada, ben assegut a la butaca de casa el dia 15 de febrer.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que t’agradés, Joan.
De les preguntes que fas jo no et puc respondre, però em sembla que una temporada que com a molt s’ha arribat a fer una dotzena de títols escenificats, quatre siguin de Wagner, amb el que això significa de cost i de temps d’assaig, voldria dir que s’hipotecaria tot en funció d’aquests quatre títols de viabilitat econòmica dubtosa, si més no, ja que no pots oferir totes les representacions en tots els abonaments, perquè això encara multiplica més funcions i qui sap si dobles repartiments. Per a mi seria un somni, però el nostre teatre i el nostre pressupost em sembla que només es pot permetre els dos primers títols una temporada i els altres dos la temporada següent, com ja es va fer en el Ring dirigit per De Billy, i estaria bé tancar una temporada amb Die Walküre en el mes de juliol i el mes d’octubre iniciar amb Siegfried, altra cosa la veig improbable.
L’altre tema és si sense Davidsen i el que suposa aquest esdeveniment, les sis representacions amb Pakratova haguessin esgotat les localitats i crec sincerament que no hauria estat així. El wagnerisme liceista és a hores d’ara un mite que queda molt romàntic i bonic, però la realitat està allunyada de l’efecte diva inqüestionable, que és el que ha fet que aquestes sis funcions s’esgotés tot, fins i tot quan no cantava ella i aleshores tot quedava molt per sota que la darrera versió amb Theorin, Vinke, Pons i Oller. Aquest Tristan sense Davidsen, per a mi és correcta, no sensacional, principalment perquè falla si més no el puntal més essencial en una representació d’aquesta òpera, que és la direcció musical, que continuo dient i a manca de veure la darrera representació, que és deficient.
El Rienzi escenificat, sí, però després de Les Troyens, La donna del lago, l’Ermione, Les vêpres siciliennes, I Masnadieri, Die Soldaten, Die Frau ohne Schatten, Dialogues des Carmelites, La Fanciulla del West, Dom Sebastien, Lear, L’àngel de foc, El Príncep Igor, Das wunder der Heliane o Guillaume Tell, gràcies 😉
M'agradaM'agrada
Ens quedem sense saber què et va semblar la dernière. Estaven més rodats que a la première? Li vau tirar confeti a la Davidsen? Es va notar una compenetració més gran entre l’orquestra i la directora?
A la llista que cites hi afegiria d’ofici algun Nono, Il cappello di paglia di Firenze per exemple, Le comte d’Ory, Nixon in Paris (Fleming i Hampson encara ens en deuen una) i la tan cacarejada Karl V de Krenek.
Pel que fa als Dialogues, he tingut molta sort: a Amsterdam vaig poder escoltar una Mare Superiora memorable amb la Rita Gorr, i a Brussel·les vaig veure els dos repartiments de la reposició de la producció de Py, amb Petibon (que sé que no és monja de la teva devoció), Gens, Koch, Deshayes, Piau…El que és amb aquesta fornada, el Liceu ja fa tard.
M'agradaM'agrada
La dernier va ser ahir a les set de la tarda, és a dir, quatre hores més tard que tu fessis aquest comentari.
El meu lloc era tan deficient, acústicament parlant, que no he fet cap comentari musical, però sí que ha motivat una darrera reflexió al voltant d’aquestes representacions.
Pel que fa a la carta als reis, millor no insistir perquè tants caps, tants barrets.
M'agradaM'agrada